Alba Dedeu
Vilis Kasims (1986, Ungurpils, Letònia) és escriptor i traductor. Ha publicat diversos relats en revistes i antologies. Actualment viu a Barcelona i treballa en la seva primera novel·la.
Alba Dedeu (Granollers, 1984) és escriptora i traductora. Ha publicat dos volums de contes (Gats al parc, 2011 i L’estiu no s’acaba mai, 2012) i ha traduït, entre d’altres, autors com Jane Austen, John Stuart Mill, Antonio Gramsci i Sibilla Aleramo.
Descens
Els pares d’en Vik seuen un a cada banda del compartiment del tren, silenciosos. Entre ells hi ha una petita taula plegable amb un gerro buit i dues tasses mig plenes de te fred. El bullidor és a prop de la finestra, amb el llibre de relats d’aventures d’en Vik. Les estovalles, que havien sigut de color verd, ara fa molt temps que estan descolorides. Ja fa anys que els trens s’enduen la gent a sota terra. Els viatges van començar abans i tot que en Vik naixés. Primer s’hi emportaven els criminals, als nous territoris a molta profunditat en l’escorça terrestre; ara començava a anar-hi la resta de la població, li havia explicat la seva mare. Els malalts i els pobres, principalment.
En Vik sosté la seva tassa entre les mans. No ha tastat el te. Ni tan sols se’l mira. Només la seva mare sap preparar un te com cal. El seu pare simplement ha agafat una bosseta arrugada d’una capsa, l’ha deixada caure a la tetera i ha continuat parlant de sota terra.
En comptes de beure, en Vik mira per la finestra, tot i que no hi ha res per veure, llevat de foscor i el seu propi reflex i el dels seus pares. Ells semblen més alts i les cares són fines; les seves expressions queden ocultes entre les ombres. Fins i tot la tassa que sosté en Vik entre les mans sembla neta i temptadora, a la finestra.
—Estic content que hagueu vingut. —El seu pare ha trencat el silenci. Du un tallat curt i pulcre, però els cabells se li veuen greixosos fins i tot en el reflex.
—Gràcies per deixar-nos entrar. —La mare sembla nerviosa.— En Vik no hauria pogut estar-se gaire més temps dret a la plataforma.
En Vik voldria dir que no és veritat. No s’hi estava tan malament, a fora, l’aire era més fresc i ell podia seure a la gatzoneta; potser hauria pogut fer una becaina i tot. Però no diu res. Els seus pares no parlen amb ell, i no està bé interrompre els grans.
—Sabies que era aquí, oi? Podíeu haver vingut de seguida. Et pensaves que no deixaria que us quedéssiu, o una cosa així?
La mare acota el cap, es mossega el llavi inferior per evitar respondre. Després s’acosta la tassa de te a la boca i en pren un glop en silenci.
—El te es refreda… —diu finalment—. Ja ens hem quedat massa estona. En Vik cada vegada sembla més cansat. Hauríem de marxar.
—Sí, és clar. —La veu del pare s’ha tornat aspra, com el so de la grava en trepitjar-la.— Hauries pogut dir que veníeu només per escalfar-vos una mica. Jo us hauria dut una manta i així us hauríeu estalviat de venir fins aquí.
Quan deixa de parlar només se sent la seva respiració i el martelleig de les rodes del tren. Sempre el mateix so familiar. Però a en Vik no li molesta, el tren. És com un amic a qui no li importa si l’escoltes o no.
Torna a mirar per la finestra. S’imagina a si mateix a l’altra banda, transparent i harmoniós, com el reflex dels seus pares. De vegades, les ombres de la finestra s’assemblen a les muntanyes remotes i els boscos del seu llibre, on els animals salvatges encara corren en llibertat i els trens només circulen per la superfície.
Els seus pares continuen callats. En Vik sap que en silenci poden discutir tan bé com quan parlen. Tenen les cares tenses, com durant tots aquells mesos abans de la separació. L’única diferència és que aquesta cambra és més bruta i l’olor és més punyent que a casa. Estan massa silenciosos. En Vik preferiria que parlessin.
La mare li agafa el cap i l’acosta a ella.
—Jeu i descansa una mica, rei —li diu amb una veu suau.
Ell li aparta els braços, però la mare ja s’ha girat cap a l’altre costat i ara mira el pare amb ràbia. Tan sols la seva veu es manté calmada.
—Només volia parlar amb tu, rei, i veure com t’anava. Només això. No necessitem res de tu. Ja saps que ens han donat un pis, a sota terra. Ens en sortirem. —Fa un altre glop i prem els llavis.
El pare redreça l’esquena i, en el reflex, el seu cos amaga la taula bruta. Allà encara se’l veu alt i tranquil.
—¿Et penses que aquí la vida és fàcil, per a mi, sempre amunt i avall, explicant les noves normes, escoltant com aquestes bruixes ploriquegen per cada petita cosa que els ha sortit malament? —La veu se li va fent més baixa i més suau a mesura que parla.— Ja sé que us en sortireu, i jo també me’n sortiré. Però no és això. A tots tres ens aniria millor si estiguéssim junts. El govern s’ocuparà de mi, allà baix. Els he ajudat molt tots aquests anys. Vull cuidar-me de vosaltres una altra vegada. No vols que tingueu una vida decent, en Vik i tu?
A en Vik, aquell silenci sobtat li lacera les orelles. La mare li ha tornat a posar la mà al cap, i aquesta vegada a ell no li fa res. Necessita tot el suport possible perquè la tassa no li caigui a terra. El te que hi ha a dins s’escalfa: tot va a l’inrevés. L’aire també és calent, pesant i apegalós. Les ombres de la finestra es fusionen.
—És el nostre fill, o no? —pregunta el seu pare en veu més alta. Sota les celles, la seva mirada és amenaçadora. Mira fixament el nen. En Vik desvia els ulls d’aquell esguard—. Tu vols que el pare torni, oi?
En Vik deixa la tassa a la taula un moment; després la torna a agafar i la prem contra el seu pit. Està fent temps. No vol respondre. És molt fàcil equivocar-se.
—Deixa el nen tranquil —contesta la mare per ell. Ha parlat amb calma però amb severitat. En Vik se n’aparta—. Ell no té la culpa de res. O és que la canalla la tracten així, a sota terra?
El pare s’aixeca, fa unes quantes passes cap a la porta. Té l’esquena corbada i el cap cot, amb una clapa sense cabells just al centre.
—Em sap greu, no l’hi havia d’haver preguntat—diu—. Ja sé que no confies en mi. Està bé, ho entenc. Però us vull ajudar, de debò. Viure sota terra no és fàcil, sobretot per als nouvinguts. En Vik necessitarà molta ajuda.
Malgrat la seva aparença, el pare ha parlat amb aplom. En Vik procura no mirar la mare. Sosté la tassa amb tanta força que els artells li queden blancs. La foscor rere la finestra ha canviat, ara. El tren avança fent batzegades i repicant. Les tasses dels seus pares llisquen d’una banda a l’altra de la taula. Només la seva s’està quieta, ben agafada. Té els dits cansats i tensos, gairebé li tremolen. Si pot evitar que el te vessi tot anirà bé, es diu en Vik. El te s’ha de quedar a la tassa, ell s’ha de quedar amb la seva mare.
Ella li fa una mirada ràpida, agafa aire i li posa el palmell fred sobre el front. El seient fa un cruixit. El pare tus, però es manté a l’espera.
—Potser tens raó —diu fluixet la mare, mentre continua mirant en Vik—. Viure sota terra em fa por. Però allà dalt tampoc no va ser fàcil, després que tu te n’anessis.
El pare s’acosta a en Vik i a la mare.
—Ja ho sé, i em sap greu. Trobarem una solució. Imagina’t que us en aneu a viure a l’estranger. És comprensible tenir por quan no es coneix ningú, però vosaltres em tindreu a mi. Tornarem a començar. A sota terra no hi haurà comptes pendents ni records per oblidar. El passat es quedarà allà dalt. —Fa un gest cap a la finestra.— I aquí baix serà un món tot nou.
La mare s’inclina cap endavant, s’acosta al pare. En Vik encara mira els seus reflexos, però ara només en queden ombres i línies vagues. Buits foscos on abans hi havia els ulls, la negror que s’ho menja tot. «Impossible», es diu la mare a si mateixa, apartant la mà del front d’en Vik i deixant-les totes dues juntes sobre la falda.
Ell sent un calfred que li baixa des del front i li recorre ràpidament tot el cos. Les mans se li recargolen, la tassa cau a terra, es trenca en tres trossos. El te li taca els pantalons de marró fosc, el color del fang sec. La mare es gira cap a ell, però tan sols un moment.
—Gràcies —El pare s’asseu a l’extrem més allunyat del banc i mira la mare, l’alè li fa olor de cafè.— No te’n penediràs.
—Espero que tinguis raó.
—Tot queda perdonat, doncs? —pregunta el pare, però no espera que ella respongui, sinó que li passa el braç per les espatlles i li fa un petó. En Vik s’adona que la mà del pare ha lliscat per l’esquena i cap a dins de la brusa de la mare, i torna a desviar la mirada.
Ara són molt a prop del seu destí a sota terra. En Vik se n’adona per la manera com les ombres es retorcen i s’agiten. Ballen juntes, ara construint una casa com la que ells havien tingut, ara irradiant unes estranyes espirals subterrànies. Els ulls d’en Vik es troben amb els de la mare un instant. Ella somriu vagament. Ara està ben absorta en el món distorsionat dels reflexos, buscant la calma del seu passat.
El tren fa un últim revolt, tancat i abrupte, i les tasses dels pares cauen de la taula. El soroll de la trencadissa li sembla un crit llunyà, a en Vik. La seva atenció està concentrada en una cosa completament diferent. En algun lloc, allà dalt, un altre tren ha començat el descens. Ara en surten cada dia, amb centenars de persones a dins. Es pregunta què passarà quan es quedin sense espai a les profunditats.
[Traducció de l’anglès d’Alba Dedeu. Aquest relat es va traduir durant un seminari de traducció a Riga, Letònia, el desembre de 2013, organitzat per Literature Across Frontiers, amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull.]