Miquel Duran

Miguel-Duran

 

Miquel Duran Frigola (Porqueres, 1985). Químic i Bioinformàtic. Estudiant de Doctorat en Biomedicina. A l’octubre, La Galera publicarà la seva primera novel·la, Més o menys jo.

La concavitat de l’horitzó

A l’alçada del funicular de Montjuïc vaig advertir la concavitat de l’horitzó. Estava corrent en blanc, sense estimar ni odiar ningú, sense fugir ni perseguir, com a molt per cremar l’ànsia de la meva família, que té la mida d’una bola de naftalina i passa de pares a fills. L’aire em transpirava per les malles i un petit aparell m’indicava constants vitals fàcils d’entendre. Havia tingut una jornada tranquil·la, em notava el cor a la gola i el tòrax net, gairebé metàl·lic. La carretera era sinuosa i freda, i la transitava altra gent, més grassa que jo, molt suada, farcida de cartílags i glàndules. Feia, en definitiva, un dia veritable, es ponia el sol, i els meus pensaments semblaven compatibles amb la vida quotidiana.
A baix, les ombres es contradeien i Barcelona tenia un color terrós, bíblic. Darrere les arestes del port s’estenia el Mediterrani que, com deia, delineava un horitzó còncau. Es tractava d’una curvatura lleugera: s’accentuava a una velocitat gairebé imperceptible. Semblava que un Déu vectorial i amb tot el temps del món estigués tibant el mar cap al centre de la Terra, o que un polze enorme premés el planeta, per girar-lo sobre si mateix, com s’inverteix una figa o un mitjó. Vaig entendre que, necessàriament, s’estava obrint una escletxa en algun punt del Pacífic; un punt molt poblat, de ben segur, amb columnes de balenes, cavallets de mar, taurons tigre i criatures abissals, ventat per remolins de plàncton i bancs de peixos estàndards: tampoc és que tingui gaire clar quins animals habiten cada zona del planeta. Sense parar de córrer, per deixar-me enrere, vaig preguntar-me si en el procés la Terra perdria còrtex, si el magma coagularia a la superfície, si ens glaçaríem i si els països, a l’interior del globus, es taparien el cel els uns als altres. Això últim havia de ser-me igual, perquè el cel va a favor i en contra de tot sentiment, però no va deixar de contrariar-me. Un planeta sense cel: quina geometria tan forçada, quina llicència. Per on entraria la llum? Pel forat aquell del Pacífic? Funcionaria la gravetat? Se sostindria l’aigua? Orient seria a l’est? Occident, a l’oest? Arribaríem al col·lapse? Mors, si mors quan tot s’acaba? Segur que tardaria mesos a fer-ho, o anys, o decennis, i vaig plantejar-me si tenia algun sentit que la fi del món es presentés amb tanta anticipació.
A casa, vaig treure’m les esportives i vaig deixar-les on la Berta vol que les deixi. Les he d’apartar cada cop que obro l’armari, però en fi. Des de la cuina, una veu va saludar-me eludint els signes de puntuació. Vaig travessar el passadís fins al lavabo i, com per posar-me a viure, vaig masturbar-me, sense cap punteria. Vaig provar-ho assegut a la tassa del vàter, recolzant les natges a les rajoles de la paret, de cara i de perfil al mirall, fent ganyotes, de puntetes fins a la pica o estimulant-me amb el raig calent de la dutxa. Avorrit o trist, em vaig omplir de xampú i vaig imaginar erosions, poca cosa més. Després d’eixugar-me, vaig desentelar el mirall amb la tovallola. Vaig assajar-hi una nova ganyota i vaig dir-me que les coses es compliquen molt quan no s’és ni lleig ni guapo. També vaig intentar plorar.
La Berta seguia preparant el sopar, què tal la feina, ella bé, jo també, i els aliments brillaven, es fregien en alta resolució. Vam asseure’ns al sofà amb els plats a la falda i el volum de la tele apujat, perquè m’incomoda molt sentir-nos menjar. Per alguna raó, les notícies mantenien el sentit de la importància, els petits finals de sempre. Vaig fer zàping faltat d’aritmètica, potser per inquietar la Berta, que estava asseguda amb l’esquena obliqua, qui sap si esquivant plans de futur. Vaig estudiar-li el perfil i vaig preguntar-me com podia ser-me tan indiferent, li vaig posar la mà al clatell i va frenar un somriure. Allà, quiet, vaig lamentar que estiguéssim exposats a tants rellotges i que mai cap s’hagués aturat per a nosaltres. No sé si vam fer bé d’escollir una cuina americana, plena de dispositius i formes tramposes per on rellisquen els minuts.
Sense pretendre-ho, vam entrar a l’habitació a les dotze en punt. Zero-zero zero-zero, posava. La Berta va despullar-se davant meu i el seu sexe es va dispersar per l’habitació. Fa temps que ho fa, això: està nua però, si li tiressis una foto, no sabries ben bé per on retallar-la. Vam posar-nos al llit amb pijama, ella va arronsar-se perquè jo tenia els peus freds, sempre els tens freds, i de seguida vaig abastar el llibre de la tauleta. Abans, la Berta em gratava el pubis mentre jo feia veure que llegia, compto com a llegides obres de les quals m’he saltat capítols sencers. Ella va sospirar d’esquena a mi, però cap a mi, em molesta la llum, i es va apagar amb un últim badall. Aleshores vaig treure’m el pijama, vaig empènyer-lo al fons del llit i, despullat, vaig abrigar la corba arraulida d’aquell cos. Coincidíem com un fòssil i una pedra. De memòria, amb els dits, vaig caminar-li la panxa i vaig llegir-li el braille del melic. Mai he sabut cap a quin costat rendir-me, en moments així. Vaig encaixar la mà dreta al seu pit dret, per ser amable, almenys. L’interior del seu pijama m’eriçava l’avantbraç. Al cap d’uns batecs, li vaig accionar el mugró i vaig provocar una urgència:
—Berta… que el món s’acaba.
Només se la sentia respirar, vaig començar a repassar el dia, em vaig acabar repassant la vida, i després em va venir la son.

Anuncis