Yannick Garcia

Yannick-Garcia

 

Yannick Garcia (Amposta, 1979) és escriptor, intèrpret i traductor. Ha publicat el recull de poemes De dalt i de baix (2003, Edicions 62, II Premi de Poesia Gabriel Ferrater), el llibre de relats Barbamecs (2011, Cossetània, XX Premi de Narrativa de l’Ametlla de Mar) i darrerament el recull La nostra vida vertical (2014, L’Altra Editorial, Premi Documenta). Ha participat amb relats i poemes en diverses antologies. Ha traduït assajos, novel·les i obres de divulgació d’autors com Jules Verne, Michael Connelly, Sebastian Barry, Sherman Alexie o George Saunders.

Una declaració

Per la tele va sentir la mateixa russa divertida de la setmana anterior que deia amb aquelles erres còmiques «siemprre la vodka ayuda gente a disfrrutarr cosas» i li va venir el rampell. El moble bar feia anys que no s’obria; el llum ambarí de l’interior s’havia fos i a la major part d’ampolles només hi quedava un cul de beuratge. En algunes, un tel de pòsit testimoniava el pas sòlid del temps.
Va sentir l’Ernestina, que rondinava des del rebedor.
—No em diguis que no saps de què parlo, perquè ho saps perfectament. Burra.
Però no ho sabia. Anaven pet abans de mullar-se els llavis. Quan tens ganes de gresca, l’alcohol només és el maquillatge. L’Ernestina va tancar i obrir dues portes, i en va sortir amb unes boles xineses entre els dits, i el riure de lloques va durar un minut sencer. Seixanta segons de riure esgoten i la Lali es va haver de repenjar contra la cadira mentre negava amb el dit, amb mig convenciment.
—Va, no et vull ni sentir! Cap al lavabo et dic. Te les poses i després opines.
L’una que no, l’altra que mutis, que no, de debò, que sí, o esclar, és que tu, és que jo què, no em facis parlar, doncs mira, ara que ho dius, a la mè, tu, així m’agrada, vinga, afanya’t, serveix-te tu mateixa, vés, et dic, corre, tanca els ulls i cap endins, calla, porca, calla tu, ha, ha, imbècil·la, la porta del lavabo, la balda de la porta del lavabo, el fru-fru de roba lliscant, un silenci com sonen tots els silencis, l’expectació, el part.
Com que l’amiga trigava, l’Ernestina va sortir a la terrassa amb la copa i un cigarro. El blau del cel era gris, gris, i l’asfalt, ben lluny, críptic com un acudit. La nit s’adheria a totes les formes. Era trist i alhora no ho era. La copa era un calvados revellit, un dels sobtats tresors del moble bar. La va deixar damunt de la rentadora i allà es va quedar la resta de la nit, immaculada. El cigarro era aspre. En va descobrir l’aspror i es va adonar que no hi havia parat atenció mai abans, com si de cop pogués percebre millor les coses que sempre havia tingut a tocar de nassos. Va consumir-lo amb por. Encara no havia xuclat prou per fer cendra i deixar-la caure planant fins a la vorera. Al bloc del davant s’encenien alguns menjadors; les parelles començaven a odiar-se i a posar-se en guàrdia. Li van passar volant a un metre dos ratpenats i va desitjar que fossin els seus avis reencarnats, que van morir junts en un safari durant el seu primer viatge amb avió.
—Nena… Una filigrana. Són l’hòstia, aquestes boles! S’ha acabat patir pels homes. Sort en tinc, de tu.
Com que l’Ernes no es va girar, la Lali li va encerclar la cintura amb un braç. Li havia caigut el cansament a sobre.
—No te les has posades, no?
—M’ha fet cosa. No t’enfadis.
I no es va enfadar. Li va oferir el portacigars, però la Lali el va deixar a la barana de pedra sense obrir.

Mentre esguardaven juntes les darreres ombres, que s’estenien rere els edificis, els veïns de dalt també van sortir a la terrassa. Parlaven amb rancúnia d’un home prim que els havia decebut i durant una estona ella i ell van coincidir en tot. Si l’un el trobava patètic, l’altra patètic i mig. De sobte van callar i a la Lali i l’Ernes els va semblar que es petonejaven. Algú va apartar una post de planxar amb un nyec i, acte seguit, un gemec de persona sorpresa. O grata. La Lali primer va fer-ne befa arrufant els llavis sense dir res —«els veïns follen, els veïns follen!»—, però de sobte es va avorrir i va proposar-li amb un gest que tornessin al menjador. L’Ernestina va ajuntar les mans en pregària per demanar-li sisplau, sisplau, que es quedessin una mica més i, abraçant-se els genolls en un cantó, van fumar i beure fins que el veí de dalt va ejacular sobre les rajoles. No van trigar a sentir-se incòmodes, empeses a dir una sèrie de coses que no venien de gust a ningú, i se les van quedar al pap. Van deixar que corregués la primera fresca del vespre. Van sentir-se entumir les cames, de mica en mica, com una gangrena. I al cap d’un instant indeterminat van tornar a entrar.
A la pantalla del menjador, la russa ensenyava una piscina i tustava l’esquena del seu jardiner, que era un homenet cepat i cellajunt.
—El cabró és clavat. No trobes? —va dir l’Ernestina, que solia tenir raó quan deia les coses.
A la Lali li va costar d’acceptar-ho. Tenien la mateixa mirada de no demanar mai disculpes per res, allò era cert. Feia dos mesos que no en tenia notícia. Ni un email, ni un missatget, ni un pensament distret. El seu ex no malgastava mai res.
Va aplanar-se la faldilla, es va estirar a la chaise longue i es va posar a joguinejar amb les boles, que s’esmunyien sobre l’escai com anguiles.

L’endemà, com que no tocava posar el despertador, va trigar a obrir els ulls. Quan ho va fer, el llit li va semblar gegantí. Podria haver-li dit que sí a l’Ernestina, haver-la deixat quedar, però se sabia molt vulnerable, últimament, hauria cedit als seus dits amb excessiva facilitat, i no en tenia cap ganes. Les dues vegades que ho havia fet, després arrossegava uns sentiments de culpa grans, grossos, que no sabia d’on li venien, però li cremaven la gola. A l’Ernes se l’havia de frenar. Ella s’havia de frenar.
Feia un matí radiant que es filtrava per les juntes de les finestres. Es va torrar pa congelat, s’hi va untar mig alvocat i va estendre una culleradeta de mantega de cacauet sobre una galeta petita de gingebre. N’havien comprat amb en Sergi a Londres l’últim cop. Mastegant-la, els crecs de la galeta entre les dents li feien companyia, però quan se la va haver empassat la casa va passar a ser una presència abominable. Es va haver de vestir amb una esgarrapada i sortir al carrer sense pensar-s’ho o pressentia que li faltaria l’aire. Va caminar, va agafar el metro, va caminar, va agafar un bus, va caminar. Mentrestant, el mòbil, i la propaganda repartida per joves cansats i ressacosos.
Era dissabte, i les cuques havien sortit dels embornals a campar per la ciutat. Tothom semblava alegre. Ella va provar de dissimular també i li va sortir força bé. No era tan greu. Objectivament, passava cada dia. No era tan greu deixar una relació, per llarga que fos, per intensa, per aparentment transcendental i fruit del karma que hagués pogut pensar que era. I calia entomar-ho, plantar-hi pit, bla, bla, reblà.
Va recordar que Altaïr amenaçava de plegar i es va dir que no podia ser, que potser si hi feia una petita compra, si fullejava una revista o es comprava un mapa —per què collons necessitava/volia un mapa?—, potser les arques de la llibreria en tindrien prou i salvaria deu o quinze llocs de treball. Era d’una lògica aclaparadora. Sí, faria això: hi compraria ni que fos un kakebo d’aquests per fer veure que li preocupava el que gastava i se’l llegiria al primer barmanolo que trobés, tot fent un tallat i mirant d’esquena alguna xinesa callada que jugués una bona estona a l’escurabutxaques.
Però quan vols comprar és quan més costa. Va fer tantes voltes a l’interior de la llibreria que al final va pensar que li dirien que marxés, que què tramava, i va pagar dos llapis a la caixa. Es va sentir molt rata. Dos llapis. Es va sentir catalaníssima. I va voler marxar del local a poc a poc, per no despertar sospites, però es va aturar a la cartellera on la gent penjava anuncis de viatges per fer-hi el tafaner i va dipositar els llapis amb cura a la bossa.
Tres parelles volien anar a l’Índia, dues al Vietnam, una dona sola a Nova York, quatre grups d’amics volien fer alpinisme. Quines ganes de fugir, de perdre’s. Li convenia? No li convenia gens. Calia que tornés a casa i fes introspecció. Que es fes batuts amb fruita sense plaguicides i sortís a córrer per la Barceloneta. Calia purgar el Sergi del seu cos, que encara era capaç d’ensumar-lo. El sentia com li recorria els budells, derrapant als revolts i als plecs, irritant-li els diverticles. I va agafar el número del noi que necessitava un cotxe per anar al Berguedà perquè va pensar que allò no era tan lluny, podia anar i tornar el mateix dia, de petita havia tingut un pòster del Pedraforca a l’habitació i bàsicament no va pensar gaire cosa més. Va trucar-li, es van fer dues preguntes senzilles —l’altre hauria pogut contestar-li qualsevol astracanada, tant se valia— i al cap de dues hores i mitja es trobaven al davant de l’Estació del Nord: ell, amb dues bosses de roba amb rodes, i ella, amb un kit de viatge del Sephora i un paquet de calces noves que havia comprat de camí en un súper per previsió.
Tal era el seu nivell d’autoestima aquell matí.

La sortida de Barcelona va ser amable: les primeres converses ho són. El xicot es deia Bernat —«Berni» per als amics—, era enginyer de no sé què. Li va dir que li agradava fer córrer el cotxe, «sense passar-me», però que el tenia al taller i no li n’oferien cap de cortesia. Tenia una cicatriu que li travessava la cella i el feia més sexi que no pas era. Era més jove que ella, set o vuit anys ben bons, i això a la Lali li va fer pensar en abelles brunzidores, en tisores de punta rodona, en piques de cuina embossades. Va bloquejar la pantalla del mòbil i el va deixar a la bossa, que embotia sempre al lateral de la porta del cotxe amb una mínima pressió. Va pensar que aviat s’aturaria en una benzinera i així, si calia abandonar-lo com un cadellet, encara podria. Però no ho va fer. Va seguir conduint, la veu masculina del GPS li deia «continuï» tota l’estona, i li va fer cas, mentre lentament en Berni s’adormia amb el cap tort al respatller. El mirava —de vegades pel retrovisor, allargant el coll; de vegades de cua d’ull, girant el cap— i després el va deixar de mirar i va pensar en l’ex, que era on li anaven tots els pensaments quan es descuidava de tenir-los ben fermats. L’ex era la posició natural dels seus ossos. La forma que li agafava la mà quan la relaxava.
En Berni no es va despertar ben bé fins a passat Gironella. Tres minuts després que la Lali s’adonés que no sabia què feia allà ni per què hi havia anat ni com era que el cel estava tacat d’uns nuvolets petits i apilotats que semblaven cagallons de cabra. Quan va notar que el balandreig del cotxe s’aturava, en Berni es va fregar els ulls i va mirar al seu voltant amb un deix de desconfiança.
—Ja hi som? Ostres, em sap greu, m’he quedat clapat.
L’adreça exacta que li havia donat ell no sortia al GPS, però la Lali era bona conductora, intuïtiva, de les que tenen brúixola interna, i no hi havia dubte que aquella era la casa de pagès que li havia descrit. Dues plantes, teulada de dos aiguavessos, porta de garatge articulada, tot petit, tot compacte, al davant una era justeta, una bassa al darrere, però amb una taula massissa, un pedrís i unes figueres grossotes de pàmpols un pèl ratats, travessats en aquell instant pels raigs de sol del migdia.
I ara què? Se’n tornava a Barcelona? Era una dona absurda, aquell era el veredicte. S’havia fet tard i encara no havia dinat. En Berni va baixar, va obrir el maleter i va anar entrant les bosses, que feien un soroll metàl·lic d’objectes que es copegen.
—Tinc fato per menjar, si vols. Vinga, que et convido a dinar.
I al principi no el va entendre, o no el va sentir. Va contemplar l’era, la taula. Les primeres formigues de pandero gros se li acostaven als peus, estranyades. Quan arrossegava una mica la planta, aixecava una pols sense força que li pujava d’esma fins al genoll i després s’evaporava. Prou de remugar, va pensar. Toca obrir portes ja, que era una cosa que li deia sempre l’Ernes quan se la volia lligar.

A dins, tupper d’escalivada i torrades, flaire de truita de carbassons reescalfada, patates de bossa. Despert, en Berni tampoc no parlava gaire. La mirava, esperava que xerrés ella, i la Lali tenia el dia poc parlador. Van dinar amb l’eco de les parets de guix. Movien els coberts amb agilitat, repartint-se les tasques de la cuina equitativament. Es van fregar el braç i el canell dos cops. Ell es va excusar i va dir que anava al lavabo.
Amb traïdoria, mirant de no fer soroll, la Lali va obrir diferents armariets i calaixos, però no va trobar-hi res d’alcohol. En un prestatge alt, al costat d’una garrafa de vidre coberta de pols, hi va saber veure una ampolla del que devia ser ratafia o mistela, però era massa amunt, semblava massa apegalosa, no s’ho valia. Es va afluixar un botó de la brusa. Va ajupir el cap per mirar-se els pits. Els va omplir d’aire. Se’ls va espolsar amb la mà, perquè de vegades li queien quatre flocs de caspa dels cabells. Se sentia inflada, però estaria preparada per fotre un clau ràpid amb en Berni si abaixava les cortines ni que fos a la meitat. No l’havia vist gaire proactiu, però l’havia enganxat amb els ulls al cul d’ella, l’interès hi era. No sabia qui era en realitat, si li feia olor la boca, si estava circumcidat, quins virus covava. No sabia si seria «gentil», com deia l’àvia, si besaria bé, si li agafaria les natges com ho feia en Sergi, a punt d’arrencar-les-hi.
Havia deixat el mòbil a la bossa, penjada al ganxo del rebedor. Va sentir la necessitat d’escriure a l’Ernes i explicar-li el que pensava fer, on havia fet cap. Se li posaria de morros? Podia passar.
Va tornar al rebedor però, per molt que va furgar dins la bossa, va ser incapaç de trobar el mòbil. Del cotxe l’havia agafat, això ho recordava perfectament, i en entrar l’havia bloquejat i l’havia deixat caure… a la bossa, no fallava. Però no hi era.

Hi havia caliu a la casa, per haver estat tancada temps. Quant, no ho sabia. Era dels seus pares, havia dit? De la dona? Hi havia hagut una dona a la conversa? Va cridar-lo fluixet. En veure que no contestava, va fer lliscar els peus pel terra, obrint portes —com s’havia promès— amb cara de disculpa. La temperatura havia baixat sense avisar.
El va trobar en una habitació cantonera al costat d’un vàter petit. Va sentir frecs, una crepitació, i sense adonar-se ja era al davant de la porta, que no era del tot tancada, i l’empenyia amb un dit. En Berni era damunt del llit amb un coixí a la falda. A sobre el coixí, un llençol blanc plegat en quatre. I a sobre el llençol, una ballesta que semblava estar acabant de muntar. Només li faltava una peça cilíndrica que li rodolava pel llençol quan bellugava les cames. Tenia a la cara una expressió riallera, ben ampla, de canalla el matí de Reis. I ella es va fer enrere molt a poc a poc. Molt a poc a poc. Molt a poc a.
En Berni va rebotre la ballesta i va saltar d’un bot dient no, no, no, tota l’estona. Implorant-li no, no, no. La Lali es va quedar immòbil un fotograma de segon i, a l’acte, va girar cua i es va posar a córrer. L’estrebada la va agafar desprevinguda. Només li va poder fregar la brusa, que li va sortir disparada del darrere de la trinxa. Però duia tanta embranzida que va estar a punt de caure i, sense pensar-s’ho, es va ficar al lavabo del costat, va clavar-li portada als morros i va passar-hi la balda. Era un piu metàl·lic repintat de gris. I en Berni li va dir que no era en absolut el que semblava. Que no li calia patir per res. Que tot havia estat un malentès.
Al lavabo només hi havia un petit plat de dutxa sense cortines, una pica, un vàter i un bidet, i una bàscula amb l’agulla rovellada. Cap cadira per barrar la porta, cap armari gros per falcar-la. Podia ser que ho hagués vist malament? Que tingués raó i n’hagués fet un gra massa? Es va asseure a la vora del bidet perquè la tapa del vàter feia unes aigües estranyes. Líquid vessat o, senzillament, els anys, l’evacuació de vés a saber quantes vides.
—A veure, pensa-hi bé, vols? —deia desesperat en Berni després d’aturar els cops de puny a la porta—. Ets tu qui m’ha trucat a mi! Te m’has ofert tu a portar-me fins aquí, jo no t’he segrestat pas!
I la paraula va tenir l’efecte oposat al que probablement volia ell, perquè la Lali es va aixecar i es va palpar les butxaques amb desfici.
—M’has agafat el mòbil, malparit!
—Quin mòbil? Estàs com un llum, nena. De debò.
I després d’un silenci de mig minut, li va semblar que marxava.
Un lavabo és, encara que sigui antic, un lloc fresc. Toques les rajoles i veus que la pell se t’eriça, es rebel·la. Toques el raig de l’aigua i se t’aclareixen els pensaments, hi veus més clar. A fora el dia començava a desinflar-se. Devien ser les sis o les set. Ho sabia perquè, per la finestreta apaïsada del costat de la cisterna, el sol es va fer tímid, i l’estança va quedar colgada per un núvol translúcid de vespre.
Coi, la finestra!
Era molt amunt i s’obria de dalt a baix, així que no hi podia passar. Però va treure’s una sabata i amb el taló es va posar a picar les cadenetes dels laterals de la finestra que no permetien que s’acabés d’obrir del tot. Amb paciència, però amb força. Era darrere la porta, en Berni? La sentia com picava?
Primer li va néixer al melic i després li va recórrer el cos una necessitat: es va adonar que volia parlar amb en Sergi. No perquè la salvés: només per explicar-li el que li estava passant. Perquè veiés la vida tan plena i reeixida que havia aconseguit crear sense ell.
Va passar una eternitat així: a fora, silenci; a dins, el repic de la salvació. Qui hauria dit que s’estimava tant la vida. Potser era un instint biològic que algun dia hauríem d’aturar com a espècie. Potser no hi havia res per què valgués tant la pena lluitar.
De sobte a la casa va sentir un soroll ràpid, com una fuetada. Havia trencat el taló d’una sabata ja, però amb l’altre va aconseguir desenganxar una cadeneta i l’altra, d’un sacseig, va cedir. Va posar un peu a la pica, l’altre en una canonada i una mà a la cisterna, sense repenjar-s’hi gaire, perquè sabia que tenia tots els números de caure. El cap li va cabre de cantó. Els braços no els va poder passar, perquè li feien falta per aferrar-se a la paret i no caure. Després es va haver d’empènyer contra la cantonada i impulsar-se per la finestra. Li van passar les espatlles, que les tenia menudes. Els pits li van començar a fer un mal de no dir; els tenia tan aixafats contra l’angle de la finestra i el cos li penjava en noranta graus que amb prou feines li passava l’aire. Si no es movia, es mataria ella abans que ho fes en Berni. A dins, una trompada a la porta i unes paraules fermes, pausades:
—Obre la porta, Lali.
S’arrossegava com una paparra, amb moviments peristàltics, centímetre a centímetre. Va passar la panxa; se li va enganxar alguna pedra, perquè ja tenia el tronc a fora, al camí de rere la casa, i es va sentir obrir la pell, estripar-se-li. Els ocells la miraven des de les branques, però negant-se a intervenir-hi.
—Obre la porta, Lali.
Les cames feia estona que li ballaven i no tenien contra què impulsar-se. La cisterna finalment es va tombar i va caure.
—Obre la porta, Lali, o l’obro jo.
El pitjor van ser els braços, que no havia aconseguit treure fins aleshores. Havia anat obrint camí amb el cap, reptant com un cuc. L’amplària de panxa i colzes sobrepassava la de la finestreta i havia d’inclinar el cos cap a un cantó amb un angle perillós per fer lliscar primer una mà i després l’altra. Va demanar ajuda a l’Ernes. Al seu pare. A la Verge. A Xavier Trias. Va demanar ajut i es va pelar el genoll dret contra un clau que penjava entre dues rajoles. Però finalment, a empentes i rodolons, es va esmunyir tota i va treure tot l’aire dels pulmons amb ràbia. Una ràbia vella, llargament promesa.

A dins, aquell noi encara remugava. La Lali es va alçar, es va recol·locar els pantalons, va acabar de treure’s la brusa per fora i va emprendre el camí. Sabia on anava. Va esquivar la bassa, va saltar el marge del fons obac de la finca, va continuar recte, per les garrigues del veí, es va encetar les plantes dels peus, que duia descalços, es va passar els dits pels cabells suats, es va apomar els pits perquè recuperessin la forma, si calia se’n tallaria un abans no li toqués per edat, seria l’amazona més temuda de la regió, no faria mai més de diana de ningú, res no l’aturaria, atacaria sempre ella primer, cavalcaria a llom de la millor bèstia de pèl que trobés, beuria dels rierols, caçaria conills per alimentar-se, no tornaria a deixar-se engalipar mai, caminaria, sense treva, endavant, endavant, s’enfilaria als troncs, contemplaria les valls, arribaria tard o d’hora al Pedraforca, s’hi enfilaria i proferiria el crit més esfereïdor, un esgarip que recorreria la Terra i corglaçaria les aus migratòries i els cucs als seus caus, cridaria, s’hi deixaria la gola, els òrgans i la voluntat fins que se’n cansés, fins que no li quedés res més a dir a la humanitat, i ni en Sergi, ni en Berni —com era que fins aleshores no havia caigut en la semblança?—, ni els homes ni les dones, ni ella mateixa en els pitjors dies de la seua existència insignificant, no aconseguirien abatre-la mai.

Advertisements