Ray Bradbury
Ray Bradbury (1920-2012) és un dels autors més cèlebres de la literatura fantàstica i de ciència- ficció del segle XX. Autor de centenars de relats i d’una cinquantena de llibres, és recordat especialment per Fahrenheit 451 i Les cròniques marcianes, llibres clàssics, traduïts a desenes de llengües.
Us avancem en exclusiva el primer conte de l’antologia Les pomes daurades del sol de Ray Bradbury que RBA La Magrana publicarà el 5 de juny de 2014, quan farà dos anys exactes de la mort de l’autor. La traducció és de Lluís-Anton Baulenas.
El so d’un tro
L’anunci a la paret semblava tremolar sota una capa lliscadissa d’aigua calenta. L’Eckels va sentir que parpellejava, i l’anunci va resplendir en la foscor momentània:
SAFARI EN EL TEMPS, SA.
SAFARIS A QUALSEVOL ANY DEL PASSAT.
VOSTÈ TRIA L’ANIMAL.
NOSALTRES L’HI PORTEM, VOSTÈ EL MATA.
A l’Eckels, se li va formar una flegma tèbia a la gola. Va empassar saliva i la va empènyer avall. Els músculs al voltant de la boca van formar un somriure, mentre alçava lentament la mà, una mà que bellugava un xec de deu mil dòlars davant l’home de l’escriptori.
—Aquest safari garanteix que torni viu?
—No garantim res —va dir l’oficial— excepte els dinosaures. —Es va girar.— Aquest és el senyor Travis, el seu guia del Safari al Passat. Li explicarà què ha de disparar i en quin moment. Si desobeeix les seves instruccions, hi ha una multa de deu mil dòlars, a part d’una possible acció del govern, a la tornada.
L’Eckels va mirar a través de la vasta oficina la confusió, l’embull brunzent de cables i caixes d’acer, i una aurora tan ataronjada com platejada, o blava. Era com el so d’una foguera gegant on cremaven el temps, els anys i tots els calendaris de pergamí, totes les hores, ben apilades, tot en flames.
El frec d’una mà, i aquest foc revertiria meravellosament, i en un instant, sobre si mateix. L’Eckels va recordar les paraules dels anuncis a la carta. Des de les brases i cendres, des de la pols i els carbons, com daurades salamandres, els anys antics, els anys verds, saltaran; les roses endolciran l’aire, els cabells blancs es tornaran negres, les arrugues desapareixeran. Tot tornarà volant a la llavor, fugirà de la mort, retornarà als principis, els sols s’elevaran en els cels de llevant i es pondran en gloriosos cels de ponent, les llunes es devoraran a si mateixes contràriament a l’habitual, totes les coses es ficaran les unes dins les altres com caixes xineses, els conills entraran en els barrets, totes i cadascuna de les coses retornaran a la mort recent, a la mort com a llavor, a la mort verda, tot retornarà a l’instant anterior al començament. N’hi haurà prou amb el frec d’una mà, el mínim fregament d’una mà.
—Increïble! —va murmurar l’Eckels amb la llum de la màquina en el seu rostre prim—. Una veritable màquina del temps. —Va sacsejar el cap.— Et fa pensar. Si les eleccions haguessin anat malament ahir, potser seria aquí fugint dels resultats. Gràcies a Déu va guanyar en Keith. Serà un bon president dels Estats Units.
—Sí —va dir l’home darrere de l’escriptori—. Tenim sort. Si hagués guanyat en Deutscher, tindríem la pitjor de les dictadures. És l’home antitot, militarista, anticrist, antihumà, antiintel·lectual. Tot de gent ens va estar trucant, sap, fent broma, i alhora no fent-ne del tot. Deien que si en Deutscher era president, volien tornar a viure al 1492. Per descomptat, no ens ocupem d’organitzar evasions, sinó safaris. De tota manera, el president és en Keith. Per tant, vostè només ha de preocupar-se de…
L’Eckels va acabar la frase:
—Matar el meu dinosaure.
—Un tiranosaure rex. El llangardaix del tro, el monstre més terrible de la història. Signi aquest permís. Si li passa alguna cosa, no en serem responsables. Aquests dinosaures sempre tenen gana.
L’Eckels va enrogir, enfadat.
—Que em vol espantar?
—Francament, sí. No volem que hi vagi ningú que, al primer tret, es mori de por. L’any passat es van morir sis caps de safari i una dotzena de caçadors. Som aquí per donar-li l’emoció més extraordinària a què un caçador pot aspirar. L’enviarem seixanta milions d’anys enrere perquè gaudeixi de la cacera més gran i més emocionant de tots els temps. El seu xec encara és aquí. Estripi’l.
El senyor Eckels va mirar-se el xec tot retorçant-se els dits.
—Bona sort, doncs —va dir l’home darrere del taulell—. Té el senyor Travis a la seva disposició.
Van creuar el saló silenciosament, amb els fusells, en direcció a la màquina, al metall platejat i la llum rugent.
Primer un dia i després una nit i després un dia i després una nit, i després dia-nit-dia-nit-dia. Una setmana, un mes, un any, una dècada! 2055 dC, 2019 dC, 1999!, 1957! Van desaparèixer! La màquina rugia.
Es van posar els cascos d’oxigen i van provar els intercomunicadors. L’Eckels es balancejava al seient encoixinat, amb el rostre pàl·lid i les barres serrades. Va sentir un tremolor als braços, va abaixar els ulls i va veure que les seves mans estrenyien el fusell nou. Hi havia quatre homes, a la màquina. En Travis, el cap del safari, el seu assistent, Lesperance, i dos caçadors més, en Billings i en Kramer. Es van mirar els uns als altres mentre els anys sortien disparats al seu voltant.
—Aquests fusells poden carregar-se un dinosaure? —es va sentir dir l’Eckels.
—Si els encerta al lloc correcte, sí —va dir en Travis per la ràdio del casc—. Hi ha dinosaures que tenen dos cervells, un al cap i un altre a la columna vertebral. A aquests, no ens hi acostarem i tindrem més probabilitats. Ha d’encertar els dos primers trets als ulls, si pot, cal deixar-lo cec i, després, dispari al cervell. —La màquina va udolar. El temps era una pel·lícula que corria cap enrere. Van passar sols, i després deu milions de llunes.
—Déu del cel —va dir l’Eckels—. Els caçadors de qualsevol època ens envejarien molt, avui. Això fa que l’Àfrica sembli Illinois.
La màquina va alentir la marxa. El rugit va reduir-se a un murmuri. Finalment es va aturar. El sol també es va aturar al cel.
La boira que havia embolicat la màquina es va esvair. Es trobaven en una època antiga, una època antiga de debò. Eren tres caçadors i dos caps de safari amb les seves escopetes blaves metàl·liques als genolls.
—Crist encara no ha nascut —va dir en Travis—. Moisès no ha pujat a la muntanya a parlar amb Déu. Les piràmides encara són un munt de terra, esperant que algú les talli i les construeixi. Recordi-se’n. Alexandre, Cèsar, Napoleó, Hitler… encara no existeixen.
Els homes van assentir amb el cap.
—Això —va assenyalar el senyor Travis— és la jungla de seixanta milions dos mil cinquanta-cinc anys abans del president Keith.
Va mostrar un camí de metall que es perdia entre la vegetació salvatge, sobre pantans fumejants, entre palmeres i falgueres gegants.
—I això —va dir— és el camí, instal·lat per Safari del Temps per al profit dels clients. Flota a deu centímetres del terra. No toca ni tan sols un bri d’herba, una flor o un arbre. És fet d’un metall antigravitatori. El propòsit del camí és impedir que vos¬tès toquin de cap de les maneres aquest món del passat. No surtin del camí. Ho repeteixo. No en surtin. Per cap motiu! Si cauen fora del camí hi ha una multa. I no disparin contra cap animal sense que nosaltres els donem permís.
—Per què? —va preguntar l’Eckels.
Van seure enmig de l’antiga selva. Els crits llunyans d’uns ocells se sentien, enduts pel vent, i hi havia ferum de quitrà i de mar vell, salat, d’herbes humides i flors de color de sang.
—No volem canviar el futur. Nosaltres no pertanyem a aquest món del passat. Al govern no li agrada que siguem aquí. Hem de pagar molts diners per conservar les nostres franquícies. Una màquina del temps és un assumpte delicat. Sense adonar-nos-en, podem matar un animal important, un ocellet, un coleòpter, fins i tot una flor, i destruiríem una baula important en l’evolució de les espècies.
—No ho veig gaire clar —va dir l’Eckels.
—Molt bé —va continuar en Travis—, imaginem que ma¬tem un ratolí per accident. Això significaria destruir les futures famílies d’aquest individu, ho entén?
—Sí.
—I totes les famílies de les famílies de les famílies d’aquest individu! Amb només una trepitjada n’aniquila primer un, després una dotzena, després mil, un milió, un bilió de possible ratolins!
—Molt bé, liquidats. I què? —va demanar l’Eckels.
—I què? —va grunyir suaument en Travis—. Què passa aleshores amb les guineus que necessiten aquests ratolins per sobreviure? Per cada deu ratolins que faltin, mor una guineu. Per la falta de deu guineus, un lleó mor de fam. Per la falta d’un lleó, espècies senceres d’insectes, voltors, infinits milers de milions de formes de vida són llançades al caos i la destrucció. Al final tot es redueix a això: cinquanta-nou milions d’anys més tard, un home de les cavernes, un de l’única dotzena que hi ha arreu del món, surt a caçar un senglar o un felí dents de sabre per alimentar-se. Però vostè, amic meu, ha aixafat amb el peu tots els tigres d’aquesta regió. Només per haver trepitjat un ratolí. Per tant, doncs, l’home de les cavernes es mor de fam. I l’home de les cavernes, sisplau, se n’adona?, no és un home qualsevol que es pugui malaguanyar, no! És una futura nació sencera. D’ell en naixeran deu fills. D’ells en naixeran cent fills, i així fins arribar a la civilització. Destrueixi només aquest home, i destruirà una raça, un poble, tota una història vivent. És com assassinar un dels néts d’Adam. El peu que ha posat vostè sobre un ratolí podria desencadenar un terratrèmol, els efectes del qual sacsejaran la nostra terra i els nostres destins a través del temps, fins als seus mateixos fonaments. Amb la mort d’aquest únic home de les cavernes, un bilió d’altres homes no sortiran mai de la matriu. Potser Roma no s’aixecarà mai en els seus set turons. Potser Europa serà per sempre més un bosc fosc, i només Àsia creixerà, prolífica i saludable. Trepitgi un ratolí i esclafarà les piràmides. Trepitgi un ratolí i deixarà la seva petjada, com un gran canyó en l’eternitat. La reina Isabel podria no arribar a néixer, Washington podria no travessar el Delaware, un país anomenat Estats Units podria no existir. Per tant, molt de compte. No surti del camí. No posi mai el peu a fora!
—Ja ho entenc —va dir l’Eckels—. Ni tan sols hem de trepitjar l’herba.
—Exacte. Si aixafem certes plantes podríem sumar-hi factors infinitesimals, però un petit error aquí es multiplicaria en seixanta milions d’anys fins a proporcions extraordinàries. Per descomptat, potser la nostra teoria està equivocada. Potser no podem canviar el temps. O potser només pugui canviar-se de maneres molt subtils. Potser un ratolí mort aquí provoqui un desequilibri entre els insectes d’allà, una desproporció en la població més tard, una mala collita després, una depressió, fams col·lectives, i, finalment, un canvi en la conducta social de països llunyans. Una cosa així, molt més subtil, doncs. Potser només un suau alè, un murmuri, un cabell, pol·len en l’aire, un canvi tan, tan lleu que si no es mira de ben a prop, podria passar per alt. Qui ho sap? Qui pot dir realment que ho sap? No pas nosaltres. Només fem una hipòtesi. Però fins que no sapiguem del cert si les nostres sacsejades pel temps acaben en un gran estrèpit o només en un cruixit menut, cal anar molt amb compte. Aquesta màquina, aquest camí, els nostres cossos i les nostres robes, s’han esterilitzat, com vostè sap, abans del viatge. Portem aquests cascos d’oxigen per evitar d’introduir els nostres bacteris en una atmosfera del passat remot.
—Com sabrem a quins animals disparar?
—Estan marcats amb pintura vermella —va dir en Travis—. Avui, abans de fer el viatge, hem enviat en Lesperance aquí amb la màquina. Ha vingut a aquesta època en particular i ha estat seguint determinats animals.
—Per estudiar-los?
—Correcte —va dir en Lesperance—. Els rastrejo al llarg de tota la seva existència, i assenyalo quin és el que viu més temps. No n’hi ha gaires. Quantes vegades s’aparellen. No gaire sovint. La vida és curta. Quan en trobo un que s’està morint perquè un arbre li ha caigut damunt, o un altre que s’ofega en un pou de quitrà, prenc nota de l’hora exacta, el minut i el segon. Després li disparo una bomba de pintura. Li deixa una taca vermella al costat, no podem deixar-lo perdre. Llavors correlaciono la nostra arribada al passat per tal que ens trobem amb el monstre no més de dos minuts abans que ell hagués mort de totes maneres. Així, nosaltres matem només els animals sense futur, els que mai s’aparellaran de nou. S’adona de com n’arribem a ser, de curosos?
—Però si ha tornat aquest matí des del temps passat —va dir l’Eckels ansiosament—, ens deu haver trobat a nosaltres, el nostre safari! Pot saber com ha acabat tot? Ha tingut èxit? Ens n’hem sortit tots amb vida?
En Travis i en Lesperance van intercanviar un cop d’ull.
—Això seria una paradoxa —va dir aquest últim—. El temps no permet aquest tipus de desastres: un home trobant-se a si mateix. Quan hi ha l’amenaça que una situació així es doni, el temps l’aparta a un costat. Igual que un avió colpejant una bossa d’aire. Oi que va sentir que la màquina saltava just abans d’aturar-se? Això és que ens estava passant a nosaltres mateixos en el camí de retorn al futur. No hem vist res. No hi ha manera de saber si aquesta expedició serà un èxit, si aconseguirem matar el nostre monstre, o si tots nosaltres, (inclòs vostè, senyor Eckels) sortirem vius.
L’Eckels va somriure pàl·lidament.
—Prou! —va dir en Travis bruscament—. Tothom dret!
De seguida van estar a punt per sortir de la màquina.
La jungla era alta i la jungla era ampla i tot el món era jungla per sempre més. Se sentien sons com música i alhora omplien el cel sorolls com tendes de campanya voladores. Aquells animals eren pterodàctils planejant amb les seves ales grises cavernoses, com un deliri de ratpenats gegantins en la febre de la nit. L’Eckels, en equilibri sobre l’estret camí, va apuntar-hi de broma amb el seu rifle.
—No ho faci! —va dir en Travis—. Ni tan sols s’ha d’apuntar per diversió, maleït sia! I si l’arma se li dispara?
L’Eckels va enrogir.
—On és el nostre tiranosaure?
En Lesperance va mirar el seu rellotge de polsera.
—Endavant. D’aquí a seixanta segons ens el trobarem. Busquin la pintura vermella. No disparin fins que no se’ls doni l’ordre. Quedin-se al camí. Al camí.
Es va avançar enmig del vent del matí.
—Que estrany —va murmurar l’Eckels—. Temps a venir, d’aquí seixanta milions d’anys, serà l’endemà de les eleccions. En Keith, president. Tothom de celebració. I aquí estem, un milió d’anys perduts, i ells no existeixen. Les coses que ens preocupaven des de fa mesos, tota una vida, ni tan sols han nascut o han estat pensades.
—Que tothom aixequi el fiador —va ordenar en Travis—. Vostè, primer tret, Eckels. En Billings, segon. En tercer lloc, en Kramer.
—He caçat tigres, porcs senglars, búfals, elefants, però ara, això és el súmmum —va dir l’Eckels—. Estic tremolant com un nen.
—Ep! —va dir en Travis.
Tothom es va aturar.
En Travis va aixecar la mà.
—Allà al davant —va murmurar en la boira—. Aquí el tenim. És Sa Majestat Reial.
La jungla era profunda i plena de piulades, xiuxiueigs, murmuris i sospirs. De sobte tot va cessar, com si algú hagués tancat una porta. Silenci.
El so d’un tro.
Des de la boira, a cent metres de distància, va sorgir el tiranosaure rex.
—És ell —va xiuxiuejar l’Eckels—. És ell…
—Xxt!
S’acostava amb les seves potarres olioses i flexibles. S’alçava deu metres per sobre de la meitat dels arbres, un gran déu del mal, doblegant les seves urpes delicades de rellotger contra el seu pit greixós de rèptil. Cada pota inferior era un pistó, cinc-cents quilos d’ossos blancs, enfonsats en gruixudes cordes de músculs, enfundats en una funda de pell aspra com la cota de malla d’un guerrer terrible. Cada cuixa era una tona de carn, ivori i acer. I de la gran caixa respiradora del cos superior en sorgien dos braços delicats, braços amb mans que podien recollir i examinar homes com si fossin joguines, mentre enroscava sobre ell mateix el seu coll de rèptil. I el mateix cap, tot ell una tona de pedra esculpida, amb quina facilitat s’aixecava al cel. Va obrir la boca i va deixar al descobert una tanca feta de dents que eren com dagues. Els seus ulls en blanc, grossos com ous d’estruç, eren buits de tota expressió tret de la fam. Va tancar la boca en una ganyota de mort. Va posar-se a córrer, i els seus ossos pèlvics rebentaven arbres i arbustos a banda i banda, els seus peus amb urpes s’enfonsaven al terra humit i deixaven petjades de quinze centímetres de profunditat. Corria amb un pas lliscant com de ballet, d’una manera massa serena i equilibrada per les seves deu tones. Va avançar amb cautela fins a una àrea il·luminada pel sol, amb les seves mans, bellament reptilianes, tastant l’aire.
—Ei! Ei!… —L’Eckels va retorçar la boca.— Podria arribar a agafar la lluna!
—Xxt! —En Travis va moure’s amb enuig.— Encara no ens ha vist.
—No es pot matar. —L’Eckels va pronunciar el seu veredicte amb calma, com si no pogués haver-hi cap argument en contra. Ho havia estat considerant i aquesta era la seva opinió. El rifle a les seves mans semblava una pistola de joguina.— No hauríem hagut de venir. És de bojos. Això és impossible.
—Calli! —va xiuxiuejar en Travis.
—És un malson.
—Faci mitja volta —va ordenar en Travis—. Camini en silenci fins a la màquina. Li retornarem la meitat del seu pagament.
—Mai no hauria imaginat que seria tan gran —va dir l’Eckels—. Vaig calcular malament, això és tot. I ara me’n vull anar.
—Ens ha vist!
—Duu la pintura vermella al pit!
El llangardaix del tro es va alçar. La seva carn blindada va brillar com mil monedes verdes, monedes amb una crosta de fang, que fumejaven. En el fang, petits insectes es retorçaven de manera que tot el cos semblava tremolar i ondular-se, fins i tot quan el monstre en si no es movia. Aleshores va rebufar. La pudor de carn crua va travessar la jungla com una bufada.
—Traieu-me d’aquí —va dir l’Eckels—. Mai ha sigut com ara. Sempre he sabut que me’n sortiria amb vida. Per això he triat bons guies, bons safaris, i seguretat. Aquesta vegada ho he calculat malament. Sé quins són els meus límits i ho admeto: això és massa per a mi.
—Bé, sense córrer —va dir-li Lesperance—, torni a la màquina i amagui-s’hi.
—Entesos.
L’Eckels semblava esmaperdut. Va mirar-se els peus com si volgués aconseguir que es moguessin. Va fer un gruny d’impotència. Va caminar unes quantes passes, parpellejant, arrossegant els peus.
—Eckels! No és per aquí!
El monstre, en adonar-se del moviment, es va llançar cap endavant amb un crit terrible. Va córrer noranta metres en sis segons. Els fusells es van aixecar i van obrir foc. Una tempesta de vent de la boca de la bèstia els va embolcallar en una pudor de fang i sang vella. El monstre va rugir, amb les dents brillant al sol. L’Eckels, sense mirar enrere, va caminar cegament fins a la vora del camí, amb l’escopeta penjant dels braços. Va sortir del camí i sense adonar-se’n, va posar-se a caminar per la selva. Els peus se li enfonsaven en la molsa verda. Les cames el duien endavant, però se sentia sol i allunyat dels esdeveniments que passaven allà darrere.
Els rifles van ressonar de nou. El seu so es va perdre pel crit i pel tro del llangardaix gegant. La gran palanca de la cua del rèptil va alçar-se i va carregar cap als costats. Els arbres van esclatar en núvols de fulles i branques. El monstre va retorçar les seves mans de joier i les va abaixar com si volgués acaronar els homes, per trencar-los per la meitat, per aixafar-los com simples baies, per ficar-se’ls entre les dents i a la gola rugent. Els seus ulls, com grans còdols, van quedar anivellats amb els homes. S’hi van veure reflectits. Van tornar a disparar, ara contra les parpelles metàl·liques i l’iris flamejant negre.
Com un ídol de pedra, com una allau de la muntanya, el tiranosaure va caure. Com un tro, en la seva caiguda es va aferrar als arbres i se’ls va endur. Va arrencar i trencar el camí de metall. Els homes es van fer enrere, lluny. El cos, deu tones de carn freda i pedra, va colpejar el terra i va sonar com una bateria de canons disparant. El monstre va fuetejar l’aire amb la seva cua cuirassada, va recargolar les seves mandíbules de serp, i va quedar immòbil. Una font de sang va brollar-li de la gola. En algun lloc, dintre seu, havia escla¬tat un sac de fluids. Unes bafarades fastigoses van brollar-ne i van amarar els caçadors. Estaven drets, vermells i brillants.
El tro es va esvair.
La selva estava en silenci. Després de l’allau, una pau verda. Després del malson, el matí.
En Billings i en Kramer van seure al camí i van vomitar. En Travis i en Lesperance van quedar-se drets, amb els rifles encara fumejants, maleint constantment.
A la màquina del temps, l’Eckels es tapava el rostre i jeia tremolant. Havia trobat la manera de retornar al camí i pujar a la màquina. En Travis va arribar-s’hi, va mirar l’Eckels, va agafar una gasa de cotó d’una caixa metàl·lica, i va tornar amb els altres, que estaven asseguts al camí.
—Netegin-se!
Es van netejar la sang dels cascos. També van posar-se a maleir. El monstre jeia com un turó de carn sòlida. Dins seu, encara es podien sentir tot de sospirs i murmuris, que s’extingien a mesura que morien les cambres corporals més llunyanes, que els òrgans començaven a deixar de funcionar, i que els líquids corrien durant un darrer un instant d’un receptacle a una cavitat i d’aquí a la melsa, tancant-ho tot, clausurant-ho tot per sempre. Era com estar en una locomotora greument espatllada o una pala mecànica de vapor en el moment d’obrir o tancar les vàlvules hermèticament. Els os¬sos s’esquerdaven, el tonatge del propi cos, desequilibrat, com un pes mort, havia caigut sobre els delicats avantbraços i els havia esquerdat. Tot el cos, tremolant, s’havia assentat.
Un altre cruixit. Per sobre, una branca d’un arbre gegantí es va esqueixar des del tronc gruixut, i va caure. Es va estavellar contra la bèstia morta com un punt i final.
—Ja està. —En Lesperance va mirar-se el rellotge.— Just a temps. Aquest és l’arbre gegant que al principi estava programat per caure i matar aquest animal. —Va mirar els dos caçadors:— Volen una foto com a trofeu?
—Què?
—No ens podem emportar cap trofeu de tornada al futur. El cos ha de quedar-se aquí on hauria mort originalment, de manera que els insectes, els ocells i els bacteris puguin arribar-hi, tal com haurien intentat. Tot en equilibri. El cos es queda. Però podem fer-los una foto, drets al seu costat.
Els dos homes van intentar decidir alguna cosa, però amb un moviment de cap, ho van deixar córrer. Es van deixar portar pel camí de metall. Cansats, es van enfonsar en els coixins de la màquina. Van mirar cap enrere, cap al monstre dissortat, cap al monticle estancat, on els estranys rèptils voladors i tot d’insectes daurats, ja estaven ocupats en aquella fumejant armadura.
El so d’unes trepitjades a la màquina del temps els va posar rígids. L’Eckels va seure, tremolant.
—Em sap greu —va dir per fi.
—Aixequi’s! —va cridar en Travis.
L’Eckels es va aixecar.
—Surti per aquest camí, tot sol —va dir en Travis, tot apuntant-lo amb el rifle—. No tornarà a la màquina. El deixarem aquí!
En Lesperance va agafar en Travis pel braç.
—Espera…
—No t’hi fiquis! —En Travis va moure la mà:— Aquest ximple gairebé ens ha matat. Però això no és tot, no. Mira-li les sabates! Mireu-les-hi! Ha sortit de la ruta d’accés. Això ens arruïnarà! Perdrem milers de dòlars d’assegurança! Garantim que no se surt del camí d’accés i ell ho ha fet. Mira que n’és, d’idiota! Ara hauré d’informar-ne el govern. Ens podrien retirar la llicència per viatjar. Qui sap què ha provocat al temps, a la història!
—Prengui-s’ho amb calma, l’únic que he fet és trepitjar una mica de terra.
—I com ho sabem? —va cridar en Travis—. No ho sabem! És tot un misteri! Fora d’aquí, Eckels!
L’Eckels va regirar una butxaca de la camisa.
—Pagaré tot el que em demani. Cent mil dòlars!
En Travis va contemplar amb enuig la xequera de l’Eckels i va escopir.
—Vagi-se’n fora. El monstre és al costat del camí. Fiqui els seus braços dins la boca del monstre, fins els colzes. Quan ho hagi fet, podrà tornar amb nosaltres.
—Això és una bogeria!
—El monstre és mort, idiota. Vull les bales! Les bales no poden quedar-se enrere, no pertanyen al passat, podrien canviar alguna cosa. Aquí té el meu ganivet. Recuperi-les!
La selva ja tornava a ser viva, plena de les velles tremolors i els crits dels ocells. L’Eckels es va girar lentament per mirar aquell primitiu abocador d’escombraries, aquell turó de malsons i terror. Després de força estona, com un somnàmbul, va anar-se’n pel camí tot arrossegant els peus.
Va tornar, estremit, cinc minuts més tard, amb els braços xops i vermells fins als colzes, li va allargar les dues mans. Cadascuna contenia una sèrie de bales d’acer. Després va caure. Es va quedar on va caure, sense moure’s.
—No hauries hagut de fer-l’hi fer —va dir en Lesperance.
—Ah, no? És massa aviat per dir-ho. —Va fer rodolar una mica el cos immòbil.— Viurà. La propera vegada no buscarà caces com aquesta. Molt bé. —Va fer un senyal tot fatigat a en Lesperance amb el dit polze:— Engega. Tornem a casa.
1492, 1776, 1812…
Es van rentar les mans i la cara. Van canviar-se les camises i els pantalons. L’Eckels s’havia aixecat i passejava amunt i avall una altra vegada, en silenci. En Travis se’l va mirar durant deu minuts.
—No em miri així —va cridar l’Eckels—. No he fet res.
—I qui ho pot assegurar?
—Només he sortit del camí, res més, m’he endut una mica de fang a les sabates. Què vol que faci, que m’agenolli i em posi a pregar?
—Pot ser que ho necessitem. L’aviso, Eckels, encara po¬dria matar-lo. Tinc l’arma a punt.
—Sóc innocent. No he fet res!
1999, 2000, 2055…
La màquina es va aturar.
—Tothom fora —va dir en Travis.
L’habitació era on l’havien deixada. Però no pas tal com l’havien deixada. Darrere de l’escriptori hi seia el mateix home. Però no era exactament el mateix home darrere del mateix escriptori.
En Travis va mirar al voltant amb rapidesa.
—Tot bé per aquí? —li va deixar anar.
—Molt bé. Benvingut a casa!
En Travis no es va relaxar. Semblava estar mirant els mateixos àtoms de l’aire, analitzava la manera en què el sol entrava per la finestra gran.
—Està bé, Eckels, fora. No torni mai més.
L’Eckels no es podia moure.
—Ja m’ha sentit —va dir en Travis—. Què està mirant?
L’Eckels estava olorant l’aire, i hi havia alguna cosa en l’aire, una partícula química tan subtil, tan lleu, que només un feble avís dels seus sentits subliminals li deia que hi era. Els colors, blanc, gris, blau, taronja, a la paret, als mobles, al cel més enllà de la finestra, eren… eren… Hi havia una sensació… Va moure el cos. Les mans se li van crispar. Es va posar dret com si volgués beure la raresa invisible amb els porus del seu cos. En algun lloc, algú devia estar xiulant amb un d’aquests xiulets que només un gos pot sentir. Per contra, el cos li cridava en silenci. Més enllà d’aquesta habitació, més enllà d’aquesta paret, més enllà d’aquest home que no era el mateix home assegut en aquest escriptori que no era el mateix escriptori, hi havia tot un món de carrers i persones. Quina mena de món era ara, no se sabia. Podia sentir-lo bellugar-se, més enllà de les parets, gairebé, com peces d’es-cacs endutes per un vent sec…
Però el més immediat era l’anunci pintat a la paret de l’oficina, el mateix que havia llegit aquell mateix dia quan hi havia entrat. D’alguna manera, l’anunci havia canviat:
SEFARI EN LA TEMPS, SA.
SEFARIS EN QUALSIVOL ANYA DEL PESSAT.
VOSTÈ TRIANT L’ANIMALA.
NOSALTRES PORTANT-L’HI, VOSTÈ MATANT
L’ANIMALA.
L’Eckels va fer figa, va deixar-se caure en una cadira. Va remenar a la babalà com un boig el fang espès de les botes. Va agafar un grapadet de terra, tremolant.
—No, no pot ser. Tan poca cosa! No! —Incrustada entre el fang, brillant i verda, daurada i negra, hi havia una papallona, molt bonica i molt morta.— Per una cosa tan petita! Per una papallona! —va cridar.
Va caure a terra, era una cosa exquisida, una coseta que podia pertorbar equilibris i fer caure endavant primer una filera de fitxes d
’un petit dòmino, i després, les d’un dòmino gran, i finalment, les d’un dòmino gegant, al llarg dels anys, a través del temps. A l’Eckels, li rodava el cap. No podia ser que una papallona canviés les coses. Matar una papallona no podia ser tan important! O sí?
Se li havia refredat el rostre. La boca va posar-se-li a tremolar, va preguntar:
—Qui, qui va guanyar les eleccions presidencials, ahir?
L’home darrere del taulell va riure:
—Que està de broma? Ho sap molt bé. En Deutscher, és clar! Qui més podia ser? No pas el ximplet pocapena d’en Keith. Ara tenim un home de ferro, un home valent! —L’oficial es va aturar.— Què passa?
L’Eckels va gemegar. Es va deixar caure de genolls. Va buscar la papallona daurada amb dits tremolosos.
—No es pot… —va implorar al món, va implorar-se a si mateix, als oficials, a la màquina—: No podríem tornar-la al seu temps, no podríem tornar a donar-li vida? No podríem tornar a començar? No podríem…?
Va quedar-se quiet. Amb els ulls tancats, va esperar, tremolant. Va sentir en Travis respirant fort a l’habitació, va sentir en Travis preparant el rifle, traient el fiador i aixecant l’arma.
I tot seguit, el so d’un tro.
Avançament editorial gentilesa de RBA La Magrana.