Carme Dolz

carme-dolz

Carme Dolz Peidro (Barcelona, 1975). Llicenciada en Pedagogia i assentada a l’Empordà des de fa anys, dedica la seva vida professional i personal a la sensibilització i l’educació ambiental de petits i grans. És aficionada a l’escriptura creativa i terapèutica, que practica al seu blog. També ha publicat en paper algun dels seus relats dins d’antologies de diversos autors i va col·laborar en alguna ocasió en la primera època de Paper de Vidre.

Hivernacle

El congrés es faria a l’illa de Jeju. M’incomodava tornar a Corea del Sud, les invasions japoneses i la condició de dona de confort de l’àvia durant la Segona Guerra Mundial havien sigut sempre una càrrega moral molt feixuga per a la família. Mai no havia sigut fàcil ser fill de japonès i coreana, però durant el funeral de l’avi al Japó vaig prometre’m no tornar-hi. I a Corea tampoc.
Ja havien portat el taüt, immaculadament blanc, i en deixar les flors prop de la cara de l’avi, l’àvia em va pessigar el colze amb els ulls emboirats:
—El teu avi no va superar mai que els japonesos m’utilitzessin. Però estic convençuda que la teva filla sabrà com netejar-me l’ànima.
Un parell d’hores més tard la Berta trucava des de Figueres, va deixar un missatge al contestador.
—Hyun, vinc del ginecòleg. No pateixis, estic bé. De fet, venim del ginecòleg! Estic embarassada, no podia esperar a dir-t’ho. T’estimo.
La nit de vetlla a casa dels avis, el jet lag, aquella fortor d’encens i de cera, el color blanc, tot immaculadament blanc. I l’àvia passejant-se amb les seves premonicions a coll.
El dia de Kokubet Sushiki, ‘l’últim adéu’, sortint del crematori, ens vam rentar les mans amb aigua i sal per evitar que l’ànima de l’avi se’ns quedés enganxada a la pell. Vaig ronsejar per ser l’últim a encarar-me a la pica. Amb aquell frec de mans no volia desempallegar-me només de l’esperit turmentat de l’avi, sinó també de les pors que acumulava la seva persona, dels meus dubtes i d’aquell sentiment de pertinència al Japó que hauria volgut escopir, si n’hagués sabut. M’hi devia estar molta estona, fregant amb vigor, perquè hi va haver un moment en què vaig intuir que algú m’observava. En aixecar la vista vaig reconèixer el meu cosí esperant-me per marxar i, en un segon pla, la mirada de l’àvia recriminant-me, n’estic segur, que volgués arrencar-me les escates del patriotisme.
La tornada a l’Empordà em va calmar. A l’estació de Figueres m’hi esperava la Berta amb aquella mirada que hauria pogut il·luminar el camí de qualsevol ànima pel túnel més estret i escanyat imaginable. Ara els seus ulls eren el far d’una criatura que ens havia triat com a pares i que emprenia el camí fins a nosaltres a través de l’estretor obscura de la mort de l’avi.
Setmanes més tard vam tenir visita a l’ecògraf. La nit abans els llençols em cremaven recordant la sentència de l’àvia. Vaig caminar descalç pel passadís fins a l’hivernacle, suggerent sota la il·luminació tènue d’una ciutat adormida. Un reducte de vida vegetal quiet, net, endreçat, lliure de qualsevol imperfecció, com el fèretre de l’avi. El meu repòs, el punt de fuga intern des d’on agafar la perspectiva necessària per tirar les línies cap al futur.
Ens van confirmar que la Berta esperava una nena. No vaig voler ni trucar a l’àvia, els prejudicis i les pors se m’imposaven i feien cada dia més profund el meu trencament amb la família.
Poques hores després em van començar les molèsties. Els primers dies semblava un lleu brunzit, intermitent, que sovint començava quan me n’anava a dormir, just quan posava el cap al coixí. Primer el bum-bum de la sang al cap, després el brunzit, un tic nerviós que resultava impertinentment sorollós.
La Berta i jo ens vam distanciar. Parlàvem més que mai, passàvem moltes hores plegats, però tot era la nena, la nena i ella. Vint-i-quatre hores pendent dels moviments de la panxa, de les possibles contraccions, les rampes, les estries, la cel·lulitis i les varius. Dels peus inflats, el mal de cap, la tibantor, el bressol, el cotxet i els llençols. El pla de part i les classes prepart, la quarantena postpart i la possibilitat d’un no part. Papallones o nines a les parets, llana o cotó pel gorret. I tot plegat amenitzat amb el maleït brunzit, per parar boig.
Finalment van començar a aparèixer les paraules. Res coherent, res amb significat, era només una primera entonació del so, com una frase. Estava embogint, però anar al metge em feia més por que la possible malaltia. Unes setmanes després, però, vaig demanar hora a l’otorino. Li vaig descriure el meu mal com una fressa, un soroll, una vibració, ni se’m va acudir dir-li que semblaven veus, i em va aconsellar visitar el neuròleg. El terror se’m va menjar l’enteniment. Ja n’hi havia prou de metges i de donar-hi voltes, allò havia de ser l’estrès per la situació, pel pànic escènic a l’hospital que m’esperava al cap de no gaire setmanes, per la mandra neuròtica davant del congrés o per qualsevol mena de trauma inconscient per la mort de l’avi. Així que vaig avançar les vacances un mes abans de la data prevista del part i vaig aprofitar per estar per casa. La Berta dormia molt durant el dia i jo ho aprofitava per tenir cura de l’hivernacle, adorava aquell espai. Tot era perfecte, fàcil, controlat, la humitat constant, la claror perdurable. Les miniatures eren simplement increïbles. Havia aconseguit una roureda de bonsais, un bosc de dos metres de llarg i quaranta centímetres d’alt. S’havia fet molsa a les pedres del sotabosc i els líquens tenien el seu cantó nord triat. Al costat del bosc l’horta feia tomàquets diminuts, cogombres en miniatura i flors de carbassó de la mida d’un didal. Tot fregava l’esterilitat, la pol·linització era artificial, manual, no hi havia espai per a l’atzar. Quan era allà, tan capficat, les veus minvaven. L’hivernacle era l’únic espai on el silenci era delicat, vaporós. Als vespres estava tan cansat que agafava el son de seguida. Tot i això cada nit a dos quarts de cinc, el despertar. Una respiració accelerada, un crit ofegat, un cop de porta terrible que em desvetllava, tot dins del meu cap. I la Berta al meu costat submergida, falcada entre coixins rodons, allargats, tous i especials. Aleshores em llevava i fullejava les revistes de bonsais, projectava nous espais a l’hivernacle o dissenyava ampliacions impossibles del meu santuari d’innocuïtat.
La setmana del congrés va acabar arribant. M’esperaven vint-i-una hores de vols interconnectats d’anada, set hores d’escales, i la mateixa agonia de tornada, per només tres dies de passadissos plens de vulcanòlegs, geòlegs i geògrafs amants de les pedres parlant d’estructures ígnies i piroclasts. Somriures i encaixades de mans amb representants polítics i comercials. Farses immundes farcides de cendres volcàniques, grises cendres assegudes en butaques vermell lava. Dues nits d’hotel de congressos coreà blanc, perfecte, estèril, inodor. Com el meu hivernacle, com el taüt de l’avi. La meva presència era del tot imprescindible, deien a la universitat, mirant-me amb esguard acusador. Les darreres troballes geològiques de la Garrotxa d’Empordà impulsaven una nova teoria de la formació de la plana, i el departament confiava en la meva genètica oriental empeltada de catalanitat com la millor carta de presentació dels darrers anys de recerca de la universitat. Més farses, una sobre l’altra, capes i capes de farsa sobreposades per eludir el reconeixement del millor equip de becaris de la facultat.
Jo no sé si va ser el canvi de pressió de l’avió, però la veu va desterrar qualsevol impediment allotjat als timpans i en arribar a Seül vaig passar-me dues de les cinc hores d’escala tancat al lavabo. Les veus començaven a perfilar-se en una sola que vaig acabar reconeixent com la de l’avi, dura, profunda i rugosa. La suor freda m’amarava assegut a la tassa del vàter, amb les mans recolzades als genolls que em premien el cap amb fúria. Em vaig arrancar un parell de manyocs de cabells sense sentir cap mena de dolor. Volia cridar a l’orella d’aquella veu, xisclar-li que ja n’hi havia prou de perseguir-me, que m’oblidés. Em fregava les mans a la pica del lavabo públic amb els ulls envermellits, però jo sabia que sense sal l’ànima de l’avi la duria fixada a la pell, impresa als ossos, grapada al cervell, perforant-me els timpans i esparracant-me els nervis.
A la terminal de Jeju m’esperava una becària d’últim any de tesi, escollida per la facultat de ciències oceàniques per fer-me d’acompanyant durant l’estada. Parlava un anglès molt fluid, o això em va semblar, perquè pràcticament no la podia sentir sota el discurs de la veu de l’avi. Li vaig demanar d’anar directament a l’hotel, amb l’excusa del llarg viatge. Havia begut molt durant el vol, preferia que em prenguessin per alcohòlic abans que per boig.
En arribar a la meva habitació el soroll dins del cap era tan insuportable que el sistema nerviós va col·lapsar i vaig caure desplomat, rajant sang d’un granat intens pel nas. Vaig quedar estès sobre la moqueta blanca, blanquíssima, com el taüt de l’avi, com els prestatges del meu hivernacle, semiconscient, tacant aquell signe de puresa amb la sang més plena d’odi i més bruta que mai havia tingut. Odi cap a l’avi, que m’havia turmentat des dels temps dels temps, i que seguia fent-ho encara des de l’altre món, des de l’urna penjada del roure del bosc de l’àvia, com una caixa niu ocupada per un poll difunt. Odi també cap a mi mateix per ser capaç d’odiar tant. I vaig riure, histèric, perquè de l’únic que realment tenia ànsia era de fer-lo callar d’una vegada i que se n’anés a pul·lular pels mons obscurs buscant la virginitat de la meva àvia, que vés a saber si no n’havia arribat a gaudir, del seu paper de dona de confort. Així m’havia tornat. Aquests pensaments eren els que em venien al cap, covard, ressentit, ple d’odi, fastigosament penós.
No sé qui em va trobar, no recordo res entre l’enlairada fins al sostre de l’habitació i els dies del funeral. La darrera imatge del meu cos va ser estès a terra, amb el nas i les orelles ensangonats i els peus girats endintre. Crec que vaig patir una embòlia. Possiblement el tumor al lòbul temporal, el que m’estava ocasionant l’esquizofrènia, havia col·lapsat una artèria i havia tingut la sort de precipitar un desenllaç tan ràpid com aquell.
El funeral ha sigut del tot tradicional. He sentit dir que a la Berta se li va avançar el part pel disgust. La nena va néixer per cesària perquè la Berta no tenia forces per dur-la al món, i els metges van decidir portar-la al quiròfan d’urgència. Unes hores més tard el cor de la nena va començar a fallar i ha mort avui mateix. Xiuxiuegen que quina desgràcia, que si la malformació s’hagués detectat unes setmanes abans potser l’haurien poguda salvar. Potser era això el que l’avi intentava dir-me, però cridava tant que jo no el sentia.
En el meu estat actual no se sent ni pena ni nostàlgia ni por. Tot és pau. Tot i això, m’he esperat davant de la pica i m’he recolzat en la meva tieta més jove, la ginecòloga. Està tan cansada de les guàrdies i s’ha quedat tan afectada amb la notícia de la Berta que ha estat fàcil escolar-m’hi. Diu que la setmana vinent li farà una visita a l’Empordà.

Advertisements