Mercè Ibarz

ibarz

Mercè Ibarz (Saidí, 1954). Autora de les novel·les La palmera de blat (1995) i No parlis de mi quan me’n vagi (2010), dels reculls de contes A la ciutat en obres (2002) i Febre al carrer (2005) i dels inclassificables La terra retirada (1993) i Rodoreda. Exili i desig (2008), com també de Barcelone. Itinéraires et bifurcations (2012). Antologada a Best European Fiction 2011 i traduïda a diverses llengües. L’últim llibre de narrativa, Vine com estàs (2013), li ha merescut el premi Crítica «Serra d’Or» per segona vegada en la seva trajectòria.

 

 

 

Una conversa

 

Acabava de tornar a la ciutat, era diumenge al vespre, aquelles hores que no s’assemblen a cap altra, ni de descans ni de treball ni de son, a l’espera del dilluns que aviat caurà, quan, al carrer, després de deixar el cotxe al garatge, carregada amb les meves coses, la vaig sentir.

Cridava pel mòbil sense contemplacions, li repetia a algú que no calia que li tornés res, que s’ho podia quedar tot en record d’una amistat, la que ella li havia donat, que no li devia res, que tot s’ho podia quedar, tot. Ho deia tantes vegades, tan seguides i tan fort que per un moment em vaig pensar que parlava sola, no donava temps que li responguessin, però una sap que sí, que a l’altra banda del telèfon hi ha algú, que només al teatre i al cine, en una escena així, és que estan fent La veu humana i aleshores no, a l’altre costat no hi ha ningú, mentre que en la vida sense forma sí, hi ha algú a l’altra banda de la línia que no diu res mentre tu delires i et fons. El semàfor estava en verd i podia travessar el carrer per entrar a casa però no ho vaig fer i em vaig girar a mirar-la.

Feia un vespre de tardor benigna. A la cantonada els clients d’una terrassa no en feien ni cas, dels crits. No és gens estrany, ningú escolta. A mi sí que m’ho va semblar, de raro, per més coses que se sentin pel carrer des dels temps dels telèfons que caminen, una imprecació tan aguda no és habitual en aquesta part de la ciutat en diumenge capaltard. No acostumem a veure-hi gent cridant per les llambordes. Un conductor es va aturar al semàfor, va baixar la finestreta i es va interessar per la boca que s’obria i es tancava, per les paraules escandaloses de la dona. Em vaig sentir alleujada. Millor si xafardegem plegats uns quants, almenys dos. No està bé que algú s’esgargamelli al ras i ningú s’aturi ni el miri. És com si et disfresses i tothom fa veure que vas de normal. Hauria trobat vulgar i m’hauria disgustat que s’hi fes un corro i que ens poséssim a animar i a embolicar la troca, però més insidiosa em sembla la indiferència, més bèstia el deseiximent.

Era una dona alta i prima, duia leggins texans i talons, els cabells llisos i llargs recollits en una cua morena, de l’altra mà li penjava una bossa de plàstic i un gosset amb corretja la seguia ben panxo.

Fins que ella va dir: I jo, ¿amb qui parlo?

El gos es va asseure. La dona, que s’havia estat movent com en una passarel·la, amunt i avall, amb certa ondulació, es va aturar de cop. Aquella frase els havia clavat. El conductor va arrencar i el carrer va quedar buit. Vaig entrar al meu portal però, quan a través del vidre els vaig veure encara tan quiets, la dona i el gos callats a la vorera, vaig obrir la porta i vaig escoltar el silenci. En francès tenen una expressió, entre chien et loup, per a aquest moment del vespre, quan la llum del dia va deixant pas a l’ombra de la nit. Així estava la dona, entre gos i llop. Si l’hagués vista en aquell moment per primera vegada hauria imaginat que una notícia greu l’estava paralitzant. Que algú li deia el que temia sentir. Aquell algú que finalment havia trobat les paraules que la podien fer callar. El gosset va grunyir, inquiet. La bossa de plàstic havia caigut a terra. La dona estava tan rígida que feia cosa mirar-la.

Vaig tancar la porta i vaig pujar a casa. ¿Què se’n faria de la dona del mòbil, dels crits, del seu silenci? I jo, ¿amb qui parlo? Cinc paraules justes, un interrogant, una frase que havia desfermat a l’altra banda del telèfon un mar de paraules, potser també a crits. Però, ¿ella les sentia?

L’endemà, quan vaig sortir de casa, l’escena em continuava a la retina. Encara els veia a tots tres: la dona, el mòbil i el gos. Als quatre, de fet. Vaig travessar el carrer en línia recta, no pel pas de vianants, evitant el trànsit, fins on els havia deixat: la bossa de plàstic encara hi era. Dintre, el mòbil obert en canal i un sandvitx de pernil.

 

 

[Foto de l’autora: Martina Tulier]

 

Advertisements