Joan Todó

todo

Joan Todó (La Sénia, 1977) ha publicat dos llibres de poemes, Los fòssils (2007) i El fàstic que us cega (2012), un recull de contes, A butxacades (2011), i una novel·la, L’horitzó primer (2013). També ha traduït al català els contes de Gonzalo Torné (Les parelles dels altres, 2013) i ha col·laborat en diverses revistes. Publica crítiques a Revista de Letras i té un blog, Fàstic.

El turista, l’estranger

 

Va romandre a l’hotel el temps just per desfer la maleta, dutxar-se i canviar-se: estava ansiós per baixar, sortir al carrer, perdre’s pels carrerons del barri vell, gaudir de la sensació del temps inacabable que s’estenia davant seu, sense presses, sense compromisos de cap mena, el temps només per a ell i per a la ciutat encara desconeguda. El temps lliure tan diferent del temps de l’espera en què consumia les seves hores habituals, el temps a l’autobús, al metro, el temps del treball a l’oficina, que no era ben bé un temps ocupat sinó un temps estèril, del tot diferent de l’estona que tindria ara per seure en una terrassa, observar la gent que passa, amarar-se dels seus gestos, de les seves converses, per molt que no n’entengués ni un borrall. Però millor així: podria bressolar-se en la música d’aquell idioma desconegut, en el particular llenguatge no verbal d’aquell país diferent del seu, de la seva ciutat on la gent parlava a crits i movent les mans d’una manera teatral per no dir res. Va sortir de l’hotel delerós com un nen que arriba a la platja i se’n va corrents cap a l’aigua. Tot, des de les llambordes irregulars del paviment fins a les mansardes fosques, l’encisava pel seu aire estranger, tan diferent de tot allò que hi havia a casa seva. Va decidir perdre’s, extraviar-se a consciència. El carrer era tranquil, poc transitat; rere un bunyol d’edificis treien el cap els dos campanars d’una catedral, un d’ells embenat de bastides per restaurar-lo. Va tombar una cantonada i es va trobar davant d’una plaça porxada, amb una font al mig. Va enfilar un carreró lateral.

Havia somiat aquell viatge durant mesos; un viatge ben lluny, a un lloc tan diferent com fos possible del seu país petit, meridional, incivilitzat. Va adonar-se que caminava de pressa, com de costum, seguint l’esma que el feia anar de casa a la feina, de la feina al súper, del súper a casa, i va alentir el pas: volia deturar la vista en cada racó, en cada botiga, en cada cartell on les lletres s’enllaçaven en un ordre que li semblava arbitrari. Va adonar-se que es trobava en una zona turística, i que bona part dels vianants eren viatgers com ell, equipats amb càmeres, indolents. Els mateixos edificis eren diferents dels barris per on l’havia conduït el taxi des de l’aeroport, les avingudes amb blocs de pisos inequívocament comunistes, gèlids, uniformes, però tan diferents de les urbanitzacions del seu país. Alguna cosa en aquells edificis li recordava la seva joventut, quan encara havia existit el teló d’acer, abans que tot caigués. La llàstima seria no tenir prou diners per fer una estada més llarga, per viure allà un temps i aprendre l’idioma, conèixer gent, parlar-hi, deixar que el país el canviés: tenia tres dies justos per treure el cap, respirar aquella atmosfera, beure-se-la d’un glop. Tres dies, només, durant els quals només podria fer el turista. Però era això o res.

Va anar endinsant-se per carrerons estrets, humits, imprevisibles. Per sort, la major part dels turistes eren italians, i això li permetia mantenir el distanciament; no era, per altra banda, una marea comparable a la riuada de gent que omplia les avingudes de la seva ciutat natal, foragitant-ne els nadius, sinó una mena de justa mesura de la presència passavolant, respirable, moderada, que li va semblar un signe més de la diferència entre aquest país, encara no devorat per la façana, i el seu. Va arribar a un carrer més ample, sense traces encara d’arribar a la catedral que havia vist i que li havia semblat tan propera, cosa que en el seu propi absurd urbanístic li va semblar deliciosa, i va descobrir, entre les llambordes, les vies d’un tramvia; va somriure. Hi havia alguna cosa en tot allò que el transportava a un altre temps, una època de cartes lacrades, de duels d’estudiants, de revolucions. Les revolucions que el seu país miserable, endarrerit, gairebé africà, no havia tingut.

La diferència es projectava en milers de detalls mínims, aparentment allunyats, en formes de vida diferents. Ja a l’hotel s’havia adonat que el quarto de bany era diferent; havia encès breument el televisor i havia descobert que hi feien una sèrie de televisió en versió original subtitulada. Les finestres que donaven al carrer eren de doble fulla; el material de les cases era diferent, els colors més foscos, les teulades més costerudes, alguna cosa en la vegetació, en la textura molsosa dels carreus, dels balcons, parlava d’una major humitat, de fred, de pluges. Els aparadors eren plens de roba subtilment diferent, de joguines que, dins la uniformització multinacional que s’havia estès fins i tot per aquell antic país comunista, es resistien a desaparèixer; va veure uns establiments que no havia vist mai, on se servien entrepans o talls de pizza per endur-se, per menjar dempeus, d’una varietat de sabors que se li feia insòlita. Va passar per davant d’edificis oficials que revelaven una cultura estatal diferent: ni rastre de crucifixos, d’aquell alè sagristanesc que omplia els palaus del seu país, d’aquell aire bast, miserable, entre medieval i pagerol, gallinaci. Aquí els palaus semblaven més moderns, més alats, i no necessàriament per l’àguila bicèfala que presidia molts d’ells, com un emblema fòssil d’un passat diferent, no millor que el seu, calia admetre-ho, perquè no tenia gens clar que a l’hora de la veritat fos capaç de canviar la història mediocre, de dictadorets nans i súbdits panxacontents del seu país, per la història cruel, imperial i sanguinària, d’aquest, però alhora dotada d’un encís ben visible des de la distància.

Passava per davant d’un bar quan una imatge li va cridar l’atenció. Tenien la televisió encesa, cosa prou insòlita en aquell país on, pel que havia pogut comprovar, això no era gaire habitual; és a dir, la gent mirava la televisió quan mirava la televisió i bevia quan bevia, però no s’entregava al desendreçat desori de sentir dues coses alhora, al bombardeig estupefaent d’estímuls amb què la gent del seu país intentava ocultar i alhora nodrir la seva pròpia buidor mental. I dins aquella pantalla de televisió insòlita s’hi veien notícies d’una catàstrofe. Tot just ho va veure, s’hi va aturar dos segons, no molt més, el temps suficient perquè canviés el pla i aparegués la locutora de notícies, de la qual ell sabia que no n’entendria ni una sola paraula, igual que no entenia el titular que apareixia a la part inferior de la imatge; va ser per això que va seguir caminant, sense entrar al bar, decidint que ja buscaria algun periòdic en anglès, que calia saber què era allò que havia passat en algun lloc del món, que ara tenia coses més urgents a fer, coses més urgents justament perquè no eren urgents, però inquiet perquè aquella imatge de flames, de fum, de cossos apilonats, se li havia enganxat a la memòria com si l’hagués vist abans. Alguna cosa, va pensar, devia haver passat en un lloc del Tercer Món, i ell, convençut que no podia fer-hi res, que ara era el seu moment per no capficar-se, va decidir no pensar-hi més, seguir amb la planificació prevista.

Va seure, finalment, en una terrassa, va examinar la carta buscant la forma de dir «cafè». «Kava», va mormolar al cambrer, amb l’anguniosa sensació d’estar demanant xampany, i el cambrer va canviar diligentment d’idioma, va començar a parlar-li en anglès per dir que l’hi duria de seguida. Ell va sospirar: hi hauria sempre la frontera de l’idioma, rere la qual sempre es mouria per allí com un nen petit. «Kava»: no només hi havia l’equívoc amb la beguda escumosa, sinó que era conscient que havia demanat «cafè», no pas «un cafè» ni «una tassa de cafè» sinó «cafè», amb una sintaxi d’indi de pel·lícula, de Tarzan a Nova York, i encara sort que no li calia que fos descafeïnat, que no li agradava amb llet, que a l’hora de dinar podria demanar qualsevol cosa perquè no tenia problemes amb la carn, ni amb la sal, ni amb la lactosa. Duia a la bossa un llibret amb informació històrica, llocs per visitar i un petit lèxic bàsic, però no era suficient: seria només un passavolant, tot just es faria la idea, una idea molt vaga, de com era viure en aquell país tan diferent del seu. Va intentar confiar que seria suficient per distanciar-se de tot allò que feia anys que odiava, de la incúria, la ignorància, la mala educació dels seus compatriotes, la seva maldat congènita, sí, el mot era maldat, una mesquinesa que t’obligava a anar per la vida desconfiant de tothom, dels cops de colze, de les ganivetades a l’esquena, de l’enveja i la maledicència, de tot això hauria volgut fugir definitivament però només tenia tres dies per distanciar-se’n, i el cambrer va ajudar-lo en servir-li el cafè acompanyat amb un got d’aigua.

Va mirar-s’ho, sorprès. Ara se n’adonava: per les taules veïnes, per les del bar del davant, per les de tots els bars per on havia passat, tothom que prenia cafè tenia el seu propi got d’aigua damunt la taula, acompanyant-lo. D’altres hi tenien enormes gerres de cervesa, ampolles de marques desconegudes, paquets de tabac de marca ignota. Era un costum d’aquí, segurament. Va deixar surar la mirada per sobre dels clients que l’envoltaven: caldria temps per adonar-se de quin era el tret en els seus rostres, la llargada del nas, o el color dels ulls, o la forma de la mandíbula, quina característica els feia diferents, o més aviat el diferenciava a ell, que fet i fet era l’estranger. I per a això calia fixar-s’hi, observar atentament: tenia tres dies per captar aquestes diferències. Va llençar el sucre al cafè, va remenar. Potser era impossible: per veure-ho caldria viure aquí, anar a comprar als mateixos llocs on compraven els nadius, agafar els mateixos transports públics que ells, parlar el seu idioma, llegir la seva premsa. Escoltar-los. A la vora hi havia el got d’aigua, clar, transparent, senzill com un emblema: la netedat, la distinció, l’ordre. Potser aquesta claredat era un engany, però. ¿I si no tornés? ¿Què passaria si tres dies després no deixava l’hotel, ni agafava l’avió, si no tornava a la feina, si romania en aquest país, si l’habitava, despenjat del seu passat, construint des de zero una nova vida, tot sol, sense altres lligams que els que li oferiria el futur? Va encendre un cigarret. Detall important: aquí encara es podia fumar dins dels bars. Era un bon senyal. Va deixar anar el fum, reposant la mirada en un grup de noies que passava. Va adonar-se que estava mirant el país pel forat del pany, i que podia enganyar-se: no sabia si aquelles noies eren d’aquí. Tenien l’atractiu, però, que se’ls suposava a les noies del país, i amb l’atractiu la promesa que gairebé reblava el seu somieig sobre una vida nova. Podien, però, ser estrangeres. Ell mateix n’era. Hi havia, caminant per aquell carrer, turistes evidents. I alguna cosa agradable en el fet de mirar-los, de veure’ls passejar amb peresa, mandrosos, engorronits. Però per entregar-se a això no li calia canviar de país, ni tan sols de ciutat. Ara un grup de turistes, per exemple, va seure a la vora, i no va necessitar ni dos segons per saber d’on eren: van adreçar-se al cambrer en castellà.

«¿Tiene café? Caaa-fé.»

Va tenir l’impuls de mirar cap a una altra banda, com si el poguessin reconèixer; entre altres sistemes, van sortir-se’n assenyalant el seu, de cafè, però no van fer cap senyal d’haver-se adonat que venien del mateix país. Això va complaure’l: era com una mena de primer pas per separar-se d’ells, per deixar de ser un d’ells. Van entendre’s amb el cambrer, i van iniciar una conversa que ell no va poder no escoltar, amb el delit estrany d’escoltar-la sense que els altres sabessin que ell l’escoltava.

«Me parece muy fuerte todo.»

«Supongo que no tendremos problemas para volver a casa.»

«No, mujer. Eso ha pasado allá en el nordeste.»

«Ya, pero recuerda Chernóbil.»

«Y tendremos que sobrevolarlo…»

«Bueno, habrá un perímetro de seguridad. ¿Pero tú crees que habrá…?»

«Qué fuerte, qué fuerte…»

«A ver, la cosa esta radiactiva se extiende por kilómetros a la redonda.»

«¿Dice algo el periódico sobre las causas?»

«Pues la verdad es que así en inglés…»

«Tendríamos que buscar el quiosco aquél donde tenían El País

«Bah. Mentirán. Seguro que ha sido un fallo humano. Typical spanish…»

«No empieces, cariño.»

«¿Que no empiece? Pues mira, para empezar, ya me dirás en qué país se les ocurre poner juntitas tres centrales nucleares, y justo al lado hacer prospecciones de gas.»

«Ojalá no haya sido un ataque terrorista.»

«Ay, por Dios, eso no.»

«Los independentistas de por allá no son de esos.»

«No digo que hayan sido ellos…»

«Sería absurdo. ¡Volar todo el país!»

«Porque dicen que llega hasta Francia, ¿no?»

«Mira, sí que hay un mapa. Joder. Hasta Francia, hasta Valencia… Joder, medio país a la mierda.»

«Dios mío.»

«Tú piensa que los supervivientes arrastrarán enfermedades por décadas…»

«Como en Hiroshima.»

«Seguro que algún inepto habrá por ahí. Marca España, ya te digo. Eso ha sido algún enchufado.»

«Déjame ver. Dios, como ha quedado Salou…»

«Hace cinco años fuimos allí…»

«Pues ya has ido bastante. Ha sido una reacción en cadena. Claro, eso era un polvorín. Que si Vandellós, que si Ascó…»

«Nos estamos cargando la naturaleza. La especie humana, nos la estamos cargando.»

«Pues sí.»

«No me jodas. Yo no he hecho nada. Eso los que mandan.»

«Eh, pero suerte que nos ha cogido de viaje.»

«Uf. Claro. Y además, ¿te imaginas que fuéramos de Barcelona? Esos ya no vuelven.»

«Imagínate, estar aquí y descubrir que no tienes donde volver…»

Cap d’ells va fixar-se que l’individu que prenia un cafè a la taula del costat havia marxat sense pagar.

Advertisements