Janot Vila

janot-vila

Janot Vila Fonolleda (1975). Sabadell. Actualment acabant el Grau en Comunicació a la UOC, s’ha posat a estudiar de gran per allò de reinventar-se. Té un passat de venedor de cotxes i mig músic, va ser editor de Fe de Rates un modest fanzine poètic de Sabadell. Li agrada escriure, fer lletres per cançons com ara La nevera (Conxita, 2006), escriure contes i microrelats que a vegades envia a concursos, i fer algun poema. Últimament ha participat a l’antologia Màtria, noves veus poètiques dels Països Catalans. (Editorial Germania) i a Projecte Àgatha, tenquem el silenci amb la poesia (Viena Edicions).

Amb aquest conte Janot Vila ha guanyat el Premi Núvol 2014 de contesamb un jurat format per Damià Bardera, Jordi Benavente, Ricard Biel,  Ferran Cerdans,  Alba Dedeu, Fe Fernández (L’Espolsada) i Tina Vallès.

Pensaments

Ella dorm de panxa enlaire, fa roncs d’aquells suaus, té la boca mig oberta i expel·leix uns sons animalístics, poc delicats. Amb el fons sonor constant, estirat al seu costat, suat i humit, amb l’escalfor encara palpitant-me al membre, penso en la confiança. La confiança de veritat. La que es dóna quan algú dorm al teu costat, o quan algú es menja el que has cuinat amb la creença absoluta que el menjar no conté cap verí. Diria que hi ha la confiança de pel·lícula, Al·ladí sobre una estora voladora amb la mà estesa dient a la princesa «Confia en mi». I després hi ha la confiança de veritat, la de dormo al teu costat i si estàs boig o ets un assassí en sèrie o tens un brot psicòtic i no et pots controlar, estic a la teva mercè. La confiança de em menjo aquesta truiteta que m’has fet per sopar i em crec que no hi has posat cicuta ni vidre picat amb mà de morter. La de vaig a dutxar-me sense protecció armada avançant-me a la possibilitat que decideixis que he de morir a la dutxa d’una ganivetada. La confiança inconscient, la dels actes íntims i quotidians, és la que em sorprèn i m’emociona.

Jo podria estar sonat, i ara mateix agafar un no sé què i assassinar-la, però no, escolto els seus roncs suaus i penso en la confiança. És clar que l’Eva i jo ens coneixem de fa anys, de quan érem petits, però en feia mil cinc-cents que no sabíem res l’un de l’altre. De fet, potser és ella qui espera que m’adormi en un marc de confiança postsexual per agafar un ganivet de sota el matalàs i esbudellar-me amb la perícia adquirida de quan era carnissera. De fet, aquests roncs són massa suaus, massa segurs, massa ben fets. Tenen tot allò que esperes que ha de tenir un ronc suau, un principi aspirat fort amb un ronc final que no tira més avall de la gargamella i la fa vibrar. Deu ser això, ella odia els mascles pel sol fet de ser-ho, se’ls folla, es fa l’adormida amb roncs suaus, i després els fa desaparèixer per parts ben tallades i empaquetades. Merda. Potser que miri de no adormir-me. Potser no ens hem trobat per casualitat. Potser ella té un pla.

Miro de tranquil·litzar-me, de confiar. La situació és fotuda. Ara resulta que ella fa veure que dorm i espera el moment per tallar-me a trossets. Jo faig veure que no ho sé i que penso coses estranyes, però potser hauria d’actuar, anticipar-me a la situació. Confiem molt. Ens passem el dia confiant en coses com si ja fossin. Això serà així, o això serà aixà. Merda, no puc dormir.

No es pot viure sense confiança. Dec pensar en tot això perquè me’n falta. Confiant pots fer coses en societat com ara menjar amb gent. Una taula amb gent menjant es basa en un acte de confiança, el de menjar amb altra gent armada amb ganivets. També cal confiar en un mateix, això és molt important. No patir per si un mateix perd el control de les seves extremitats mentre dina i es clava un ganivet al cor ens permet viure amb més comoditat. Es viu molt més tranquil confiant.

Eva, et sento roncar i penso totes aquestes cosetes. Ara m’aixecaré per anar a pixar i tu seguiràs dormint o fent-ho veure i no pensaràs en cap moment que estic mullant una tovallola per ofegar-te. Tornaré sense tovallola i amb els ulls quasi tancats sense pensar en el ganivet de carnissera que tens sota el matalàs. Uf, quina son.

Les persianes mai acaben de tancar bé. Sempre s’hi escola algun fil de llum que et permet deduir l’hora. Deuen ser les sis. Ara sé segur que l’Eva tenia un pla, m’ha preguntat dos cops si dormia. Jo li he contestat que sí.

Si les coses que no fem són en un univers paral·lel, allí ja sóc paquetets de carn.

Advertisements