Marçal Arimany

marçalarimanypdv

Marçal Arimany i Mallol (Girona, 1977). Diplomat en Magisteri i Llicenciat en Humanitats. Amb alguns cursos de l’Escola d’Escriptura a l’esquena, aquest setembre Entrecomes ha publicat el seu primer llibre, La Laura i els catasaures, un relat, destinat al públic infantil, sobre els dinosaures que van caminar pel que avui és Catalunya.

L’estranger

L’estranger va arribar amb la tardor. Ningú no sabia d’on venia ni quin era el seu idioma natural. Però, de fet, ningú no parlava idiomes en aquell indret. Fos per por d’una incomunicació sobtada, d’una conversa entrebancada o de no saber com marxar de cert lloc en cert moment, al principi ningú no s’hi va dirigir directament.

La noia del súper fou la primera a donar-ne alguna informació. Explicà que comprava molta fruita, concretament peres i raïm. Algú va comentar que potser en menjava molta, de fruita, allà al seu país d’origen, i li van contestar que potser simplement aquell home trobava que la d’aquí era molt més bona. A la fleca deien que cada vespre els anava a buscar un pa de mig, tallat. Cada vespre! I què en fa, de mig quilo de pa cada nit? Un nen va aventurar que potser se’l menjava, i tothom va riure. A la nit es dorm, no es menja, va replicar-li sa mare ajupint-se una mica per mirar-lo de fit a fit. I el nen no va dir res més. Oh, potser no dorm, va especular el flequer, potser el nano té raó i encara no s’ha acostumat als nostres horaris. I qui sap si tenen l’habitud de menjar de nit, allà d’on ve. Fos com fos, aquelles pràctiques nocturnes no eren normals, això segur.

Feia unes setmanes que l’estranger havia arribat quan la noia del súper va fer notar a la seva clientela que aquell home no es caracteritzava per la seva despesa en sabó ni en productes de neteja de la llar. Això va fer que algú exposés que, de fet i ara que ho deia, aquell estranger mai no semblava anar gaire net. Aviat tothom va convenir que més aviat sempre anava una mica brut. Una persona fins i tot va explicar que se l’havia creuat un dia pel carrer i havia notat que feia una olor peculiar, una d’aquestes que fa la gent de fora. O vaja, diguem-ho sense embuts, que feia una mica de pudor. Era fàcil imaginar-se com devia tenir casa seva. Segurament com una cort de porcs. Sembla estrany que algú pugui viure enmig de tanta brutícia com es deu acumular allà dins. Són una gent ben estranya, aquests estrangers.

Al cap de pocs dies algú va trobar a faltar un test amb una clavellina marcida que tenia col·locat a l’ampit de la finestra. No gaire després una dona explicava, encara una mica sobresaltada, que no havia pogut aclucar l’ull en tota la nit perquè li havia semblat que, el vespre anterior, l’havien estat empaitant pel carrer una bona estona. Assegut a la barra del cafè del centre cívic, un habitual va acabar d’escurar un cigaló i, alçant una mica la veu, va mostrar-se un xic alarmat pel que semblava una espiral creixent de fets estranys que, coincidència o no, aquí ja no hi entro, estan passant des que tenim aquest estranger entre nosaltres. Tothom va estar-hi més o menys d’acord, i es va decidir que un portaveu fes arribar a oïdes de les autoritats aquella preocupació. L’ajuntament va reaccionar de forma diligent, i de seguida va enviar dos municipals ben uniformats —i amb gorra— a trucar a la porta de l’estranger. Es van identificar i van parlar una estona amb ell. Una estona que va semblar eterna a la petita aglomeració de veïns que observaven l’escena des d’una distància prudencial.

Va resultar que aquell home era un escriptor més aviat famós al seu país. Que havia arribat en aquell racó de món buscant una mica de tranquil·litat, un bocí d’inspiració i, sobretot, un clamorós anonimat. I que tenia per costum treballar de nit.

L’endemà mateix la noia del súper va tenir l’honor de ser la primera de parlar amb l’escriptor. Bon dia, li digué, i mentre li cobrava es fixà que havia comprat camembert, cheddar i llustre per a les sabates, i així ho féu saber a tothom qui comprà després. Té bon gust, comentaven a la fleca, on des de feia uns dies li guardaven sempre el pa més blanquet.

La gent va començar a saludar-lo pel carrer. Molts li esbossaven un somriure i inclinaven tímidament el cap, i alguns fins i tot s’hi paraven i hi intentaven xerrar una mica sobre el temps. De seguida tothom va estar d’acord en el fet que era una persona molt educada i atenta. Es notava d’una hora lluny que era una persona cultivada. Un senyor de cap a peus, vaja. I molt agradable, la veritat. És curiós amb quina facilitat s’adapten aquesta gent de fora, va comentar el llibreter, qui per demanda expressa d’alguns veïns va encarregar exemplars traduïts dels llibres que l’escriptor havia publicat.

Al cafè del centre cívic, algú va donar un cop de puny a la taula i va cantar botifarra, i el silenci va entelar per uns moments l’ambient. Això ho va aprofitar un habitual d’aquella barra que, després del cigaló, va proposar que bé podrien posar el nom de l’il·lustre escriptor a un d’aquells carrers nous que s’havien construït amb dubtosa planificació urbanística, i de seguida tots els presents van estar-hi més que d’acord. Van escollir un portaveu per fer arribar la proposta a les autoritats competents, i aquestes ho van veure claríssim de seguida: la decisió es va prendre per majoria al següent ple de l’ajuntament, que a més va aprovar destinar una partida especial del pressupost a erigir una estàtua de bronze a la plaça de l’església, en honor a aquell distingit personatge que havia tingut a bé instal·lar-se en aquell indret. Sota l’estàtua, una placa resava, ras i curt: A l’escriptor.

Un bon dia, però, l’escriptor va desaparèixer. La del súper fou la primera a adonar-se’n. No ha vingut avui, potser està malalt. I si hi enviem el doctor? Van trucar al timbre. Res. Potser li ha passat alguna cosa seriosa, comentà algú. El millor serà esbotzar la porta en nom de l’assistència, va contestar el doctor. Però, un cop la porta va ser a terra, van descobrir que aquell home havia marxat.

Al cap d’unes setmanes els diaris donaven a conèixer que aquell famós escriptor publicava un nou llibre. En cap ressenya, però, es deia res d’aquell indret on l’autor s’havia retirat a escriure’l. Els que van comprar-ne els primers exemplars traduïts se’l van llegir amb atenció, esperançats de localitzar-hi alguna picada d’ull, algun escenari que els sonés familiar o algun personatge que retirés sospitosament a un conegut. O vaja, a ells mateixos. Però res. Aquell llibre no parlava d’ells.

No van trigar gaire a córrer pel poble algunes veus que apuntaven a la dubtosa qualitat del llibre. Alguns el van trobar francament dolent, i fins i tot un parell de persones van demanar al llibreter que si us plau els tornés els diners. Algú va insinuar que sempre havia pensat que aquell escriptor era una persona una mica estranya. Un bohemi. Un altre va recordar que al principi tothom deia que brutejava una mica. I de seguida va sortir-ne un tercer advertint que ell ja ho havia dit, que en creuar-se pel carrer amb l’estranger li havia semblat que, alguna vegada, feia una mica de pudor. De fet, la presumpta educació d’aquell home en el fons sempre els havia semblat a tots una mica altiva. Era un personatge bastant arrogant, diguem-ho clar.

Al cafè del centre cívic, l’habitual es va acabar el seu cigaló i, després d’escurar-se una mica la gola, va exposar que potser aquell estranger havia estat una mica desagraït amb l’hospitalitat que li havien brindat, i la concurrència va estar-hi força d’acord. Es va decidir que un portaveu havia de fer arribar aquell malestar a l’ajuntament, que al cap d’una setmana va decidir canviar el nom d’alguns carrers. A més, en el mateix ple, es va aprovar una partida especial del pressupost per retirar l’estàtua de bronze de la plaça de l’església, traslladar-la a la rotonda de sortida del poble i canviar-ne la placa que duia als peus per una altra on es podia llegir, ras i curt: A l’estranger.

Advertisements