Iban Zaldua

Foto : Albaro Anta

Foto: Albaro Anta

Iban Zaldua (Sant Sebastià, 1966). Escriptor i professor d’història a la Universitat del País Basc, viu a Vitòria-Gasteiz. Entre les seves obres, destaquen els llibres de relats Gezurrak, gezurrak, gezurrak (2000; traduït al castellà com a Mentiras, mentiras, mentiras, Lengua de Trapo, 2006), Traizioak (2001), La isla de los antropólogos y otros relatos (Lengua de Trapo, 2002), Itzalak (2004), Etorkizuna (2005; guardonat amb el Premi Euskadi de Literatura el 2006, i traduït al castellà com a Porvenir, Lengua de Trapo, 2007), l’antologia —Antologia bat— (2010), Biodiskografiak (2011; que aviat apareixerà en castellà a l’editorial Páginas de Espuma), Idazten ari dela idazten duen idazlea (2012) i Inon ez, inoiz ez (2014).

També ha publicat les novel·les Si Sabino viviría (Lengua de Trapo, 2005) i Euskaldun guztion aberria (2008; traduïda al castellà amb el títol La patria de todos los vascos, Lengua de Trapo, 2009), i els assaigs sobre literatura Obabatiko tranbia (2002), Animalia disekatuak (2005) i Ese idioma raro y poderoso. Once decisiones cruciales que un escritor vasco está obligado a tomar (Lengua de Trapo, 2012; Premio Euskadi d’Assaig el 2013).

També és seu el guió del còmic de ciència-ficció Azken garaipena (2011), dibuixat per Julen Ribas, i que va rebre el Premi Euskadi de Literatura Juvenil el 2012 (publicat en gallec per l’editorial Urco el 2014 amb el títol A vitoria final). El seu relat «El dinar», procedent d’Idazten ari dela idazten duen idazlea, apareix a Pomes perdudes. Antologia de narrativa basca moderna (Tigre de Paper, 2014).

Presentem la traducció catalana inèdita del relat «Kafkaren itzultzailea», publicat al compendi Idazten ari dela idazten duen idazlea edo literatura gaixotasun gisa [‘L’escriptor que escriu que està escrivint o la literatura com a malaltia’] (Sant Sebastià: Elkar, 2012). La traducció l’ha feta Daniel Escribano.

El traductor de Kafka

—No hi ha res més bell que una artesania així de pura, tangible, útil per a tothom. A més de treballar en la fusteria, també he fet feina en l’agricultura i la jardineria. Tot això era molt més bonic i valuós que no la servitud al despatx. Aparentment,al despatx, hom hi és una mica més alt, més bé; però això és tot just una aparença només. En realitat, només hi es troba més sol i, doncs, més infeliç. Això és tot. El treball intel·lectual arrenca  l’ésser humà de la comunitat humana. Per contra, l’artesania l’hi porta. […]
—Que voldria, doncs, deixar la feina que fa aquí?
—Per què no? Somnio que me’n vaig a Palestina a fer de pagès o artesà.
GUSTAV JANOUCH, Gespräche mit Kafka (1961)

 

El començament d’aquesta història me’l va contar, fa uns quants anys, l’amic Ernst P. Em va demanar que la mantingués en silenci, i així ho he fet com un bon jan fins avui, però el temps que ha passat, d’una banda, i les últimes notícies que m’han arribat sobre la seva salut, de l’altra, m’han empès a trencar la paraula donada; a trencar-la fins a un cert punt, afegiria, perquè no donaré a conèixer alguns detalls importants —com ara el cognom sencer del meu amic— i perquè, al capdavall, el fet de publicar un conte —qualsevol conte— en un llibre de contes com aquest, i a sobre en èuscar, és gairebé com mantenir-la a les fosques. Tanmateix, penso que cal servar un mínim de prudència, per ara, si més no.

Quan el vaig conèixer, l’Ernst era un investigador jove de molt de futur; a més d’expert en filologia germànica, també ho era en llengües semítiques i dominava a la perfecció l’hebreu. Nascut l’any 1960, com jo, era un d’aquests alemanys als qui el sentiment de culpa per l’Holocaust havia empès a estudiar —i estimar— la cultura jueva, una espècie molt més estesa del que sembla, dit sigui de passada. I és que així vaig conèixer l’Ernst, quan vaig acompanyar la meva promesa a un congrés a Toledo sobre literatura sefardita, perquè allà corria l’home, que hi havia de presentar una comunicació sobre els manlleus en hebreu d’unes velles cobles. Ens vam fer amics als sopars de després de les sessions i, una nit en què quedàrem fins tard —l’última del congrés, si no m’erro—, em va contar la història, quan ens havíem quedat tots dos sols, en companyia dels gintònics, en una barraca al voltant d’El Alcázar. En aquella època encara no estava tan obsedit amb el tema i fins i tot diria que se’l prenia amb una mica de distància irònica, tot i que em fa la impressió que ja s’havia començat a creure la història. Li havia passat l’estiu de l’any anterior, segons em va contar. L’Ernst se n’havia anat a passar un any a un kibbutz que hi havia a prop de Tel Aviv, a millorar el seu hebreu i, com que era d’esquerres, també li interessava aquella experiència pseudosocialista, en general. Era l’època dels acords de pau d’Oslo i, en aquell moment, la regió estava força tranquil·la.

No me’n va donar gaires detalls, però, en general, em va fer la impressió que havia patit un desengany, perquè el poc que m’explicà de l’organització del kibbutz no em va semblar especialment positiu. L’Ernst, però, em volia contar una altra història, una que tenia a veure amb el vell Aaron S., que havia conegut allà, concretament. Aquest Aaron s’havia retirat del kibbutz, però encara hi ajudava, en la mesura que les forces li ho permetien, i, per sobre de tot, era el que maldava per mantenir d’alguna manera la memòria del kibbutz, tot i que els d’allí no en feien gaire cas, com em va admetre el mateix Ernst. Pocs mesos després s’havien fet bons amics. L’Aaron hi havia arribat amb els pares l’any 1938, quan amb prou feines tenia dotze anys, fugint d’Europa, i, aleshores, el kibbutz, un dels més vells de Palestina, rutllava a tot gas. El racó del mas que més agradava a l’Aaron era un pomerar, que s’estenia al costat d’unes dunes, i s’ajuntava a la seva ombra amb l’Ernst en acabar la jornada; allà es passaven hores fent petar el llavi, mentre fumaven alguns cigars. L’Aaron, no cal dir-ho, no li va explicar de seguida la història; l’Ernst era a punt d’acabar l’estada al kibbutz quan li va dir que aquell lloc era el pomerar de Kafka. «Així n’he dit jo des de sempre, si més no», va afegir. «El pomerar de Kafka?», va demanar l’Ernst. «Que li vau posar el nom en homenatge seu? No sabia que fóssiu admiradors de la seva obra.» «No, no és això», va respondre l’Aaron i, en aquest moment, l’Ernst s’adonà que el vell havia esmentat el tema amb tota la intenció. «Té aquest nom perquè el va plantar Kafka, tot i que sóc l’únic del kibbutz que se’n recorda.» L’Ernst, és clar, li va respondre amb incredulitat, amb un «no sabia que Kafka hagués arribat a fer el viatge a Palestina», perquè sabia que, a l’època en què l’escriptor havia coquetejat amb el sionisme, havia fet plans, no especialment realistes, d’anar-hi i que, mig en broma, va proposar d’aviar-s’hi a la seva primera promesa, la Felice Bauer, el mateix dia que es van conèixer. «Doncs va arribar a fer el viatge, i no solament això: també va passar aquí els últims anys de vida i és enterrat allà mateix, sota aquest pomer, justament», va confessar l’Aaron, assenyalant el nuós arbre que tenien al davant. Durant una dècima de segon, l’Ernst va sentir l’impuls d’esclafir a riure, però la mirada de l’Aaron li tallà de soca-rel la intenció de fer-ho. «No és possible, Aaron; tothom sap que Kafka va morir de tuberculosi en un hospital dels voltants de Viena, als braços de Dora Diamant, la seva darrera companya.» «O als de l’estudiant de Medicina Robert Klopstock; no totes les versions coincideixen, en aquest punt», li va respondre l’Aaron. «No et sembla estrany que, en la biografia d’un autor tan ben conegut com Kafka, hi hagi aquest cacau ni més ni menys que a l’entorn de les circumstàncies en què va fer l’últim alè?» En això, l’Ernst li va haver de donar la raó, perquè sabia prou bé que es pot resseguir la vida de Kafka gairebé dia per dia, perquè és un dels escriptors més investigats de la història de la literatura. «No: Kafka va venir a Palestina, plantà aquest pomerar i va tirar endavant, al final de la dècada de 1920. I va morir l’any 1944, amb seixanta-un anys, en aquest kibbutz. Jo aleshores encara era un nen, i m’ho va contar tot aquí mateix, en aquest mateix lloc on seiem ara.»

L’Ernst, és clar, no se’l va creure de seguida, però, pel que he vist i sentit durant els últims mesos, encara li resultava més increïble que tot allò fos una broma de l’Aaron, i va maldar per acarar amb arguments les afirmacions del vell. «Però, Aaron, que no parlem d’Elvis Presley o de Walt Disney, o de qualsevol d’aquests personatges que algú ha vist aquí o allà després de morir en circumstàncies confuses, sinó d’algú que estava malalt de tuberculosi, d’una malaltia que en aquella època era mortal. No hi van trobar remei eficaç fins a la dècada de 1950…» «És així, sí», va respondre el kibbutznik retirat, «però i si no hagués estat tan greu, què?» «L’hi van diagnosticar per primera vegada l’any 1917, i diuen que va morir l’any 1924, després d’un procés molt ràpid. Massa ràpid, potser; en aquella època ja hi havia mitjans almenys per a evitar que la malaltia s’agreugés, com ara la lligadura de l’hil pulmonar o la pneumectomia; suposo que has llegit La muntanya màgica, oi? I, d’altra banda, estic segur que una clima com el d’aquí va fer bé a la salut dels seus pulmons, fins al punt d’allargar-li la vida vint anys, per exemple.»

«Tanmateix, hi ha una altra possibilitat: i si tot plegat hagués estat una comèdia? Això de la malaltia, vull dir. Kafka coneixia metges a Praga, perquè treballava en una companyia d’assegurances; no degué tenir gaires problemes per a aconseguir algun certificat. No podia trobar millor via per a simular la seva mort que la tuberculosi. Al capdavall, era perfectament creïble, tenint en compte la vida que feia: era naturista i menjava poc, bevia llet sense pasteuritzar a dojo, dormia poc… Era el candidat perfecte per a la tuberculosi, que, no ho oblidem, era una malaltia molt literària.» «I Kafka et va confessar tot això, és clar», li va tallar l’Ernst en aquell moment, sense poder evitar el to burleta. «No, no em va parlar mai de les seves malalties reals o imaginàries; en aquella època, jo no era més que un marrec, a més. Va ser després que vaig anar lligant caps, a mesura que vaig anar llegint sobre ell.» «Tingues present, amic Ernst, com li va anar de bé la malaltia per a trencar la promesa de segones núpcies amb la Felice. Estava a punt d’independitzar-se del pare, sembla que tenia decidit d’intentar viure de la literatura, s’havia compromès amb aquella dona pràctica i assenyada de Berlín… I, en aquell mateix moment, la tuberculosi! Havia arribat la millor avinentesa per a trencar tots aquells compromisos que li feien vertigen! Com li va confessar en una carta al seu editor, Kurt Wolff, la malaltia «m’ha resultat gairebé un alleujament». I una cosa semblant al seu amic Max Brod: «llibertat, la llibertat abans que res»; «Tu ho interpretes malament, Max»; «però potser jo també i, en realitat, no hi ha capacitat per a entendre aquesta mena de coses, perquè no hi ha perspectiva general»; «De tota manera, amb la tuberculosi, em comporto com un infant que s’aferra als plecs de les faldilles de la seva mare»; «De vegades, em sembla que el cervell i els pulmons s’han posat d’acord sense que jo ho sàpiga».

«En qualsevol cas, tant si la malaltia era real com si no ho era, és difícil de saber fins a quin punt era precís el pla de Kafka l’any 1917, quan va trencar amb la Felice. Jo diria, però no és més que una sospita, que, al començament, no ho tenia del tot pensat, que va anar improvisant, fins que, l’any 1924, prengué la decisió de desaparèixer. I és que els anys següents a 1917 van ser molt moguts per a Kafka: va tenir tres companyes més en un interval força breu; viatjà bastant, a hospitals per a tuberculosos, sí, però també al camp de Bohèmia, i a Viena, al Bàltic, a Berlín…; va publicar tres llibres, incloent-hi Un artista de fam, les proves del qual arribà a revisar abans de traspassar; va començar a redactar una obra monumental com El castell… És difícil pensar, amb tota aquesta activitat, que hagués pres des del començament la decisió d’abandonar el món i la mateixa literatura, perquè això és el que em va explicar a mi, amb aquestes mateixes paraules, en aquest mateix pomerar, al principi de la dècada de 1940.»

«No, jo crec que van ser precisament totes aquestes batzegades que el portaren a ordir el pla, amb l’escenificació de la mort, l’any 1924.« «Però per què?», va demanar l’Ernst. «Perquè tot el que tenia a dir ja ho havia dit. No és tan estrany entre els escriptors, no et sembla? Arribar a la literatura del silenci, del no-res, al capdavall. No seria el primer cas: recorda Rimbaud, per exemple. Kafka sabia que, si continuava viu, la literatura l’empaitaria, amb totes les seves exigències dominadores, i que no en podria fugir…, ni de la literatura ni del corcó aquell del Max Brod. Dit sigui de passada, amb Brod va executar una maniobra mestra: Kafka sabia prou bé que demanar a Brod que cremés tots els seus papers era la via principal per a obrir la porta a la immortalitat de la seva obra escrita fins aleshores; esclafia de riure quan m’ho contava i, al capdavall, tot i que volia abandonar la literatura, això no vol dir que, més enllà del seu conegut nivell d’autoexigència, no estigués orgullós d’algunes de les coses que havia escrit fins aleshores…»

«Que no es va trobar mai amb en Brod, quan aquest va venir a Israel?« «Això és el que li feia més gràcia: que era allà mateix, a Tel Aviv, preparant l’edició de la seva obra completa, mentre ell era al kibbutz treballant. A Kafka li agradava molt la ironia. Tanmateix, fins i tot si Brod hagués aparegut pel kibbutz, cosa que, altrament, no va passar, no crec que l’hagués reconegut: en aquella època estava molt morè i s’havia engreixat un bon parell de quilos.»

«Tanmateix», va intentar l’Ernst, «difícilment hauria aconseguit de tirar endavant una jugada així ell tot sol, sense cap ajuda; algú ho havia de saber, per força». «I m’admetràs que la imatge del Kafka pagès, cuidant un pomerar, fa de mal creure…» «D’acord. Estic segur que va intrigar amb algú per dur a terme el seu pla, amb algú que va saber estar-se callat. A mi no me’n va dir res, però apostaria que va ser la Milena Jesenská, la xicota que tingué al començament de la dècada de 1920; em fa la impressió que va enganyar els joves que van estar al seu costat al final, el Robert Klopstock i la pobra Dora Diamant, i que s’empassaren del tot això de la mort. Després de trencar amb la Felice, la persona més valenta i segura que va conèixer Kafka va ser, sens dubte, la Milena. Saps que es van enamorar a través de la traducció, per dir-ho d’alguna manera, i que això, dit sigui de passada, em recorda una cosa que després t’haig de demanar…? Però no ens avancem als esdeveniments. Has llegit les Cartes a la Milena? No? La Milena era filla de la burgesia txeca, de la primera generació de dones que va fer estudis sòlids, i havia provocat força enrenous i escàndols en aquella Praga de després de la Gran Guerra. Li va proposar de traduir-li alguns contes i així començà una relació tempestuosa entre tots dos; tempestuosa dic, perquè, a més de ser txeca, i no jueva —la qual cosa era un problema per a la família de Kafka—, en aquella època, la Milena estava casada, i això no facilitava gens les coses. Significativament, la Milena, recordant un dels moments en què s’havien aplegat, va escriure això: “Durant els quatre dies en què el Franz es va estar al meu costat, la va perdre [la por]. No va caldre cap esforç, tot van ser flors i violes […][,] la malaltia, durant aquests dies, ens va resultar com una cosa semblant a un petit refredat.” Un petit refredat, te n’adones?»

«En qualsevol cas, aquella va ser la primera vegada en què es traduïa un text de Kafka a una altra llengua, precursora de totes les que vindrien després, i tot i que allò seu acabà de seguida, van mantenir l’amistat. Posteriorment, després que Kafka morís, la Milena va estar al partit comunista i, quan els nazis van envair Txecoslovàquia i començaren a encalçar els jueus, va començar a portar l’estel de David a l’abric, tot i que no era jueva; morí al camp de concentració de Ravensbrück, el mateix any en què Kafka va morir aquí. Amb això et vull dir que era una dona molt decidida i que no em sorprendria gens que hagués estat ella qui va ajudar Kafka a ordir el seu pla per a desaparèixer… Alguns anys després, si més no, la Milena repetia a tothom que la volia escoltar que Kafka encara vivia a dins seu…« «Apa, Aaron…» «Pst, pst, deixa’m acabar. Pel que fa al Kafka pagès, no t’hauries d’esverar, Ernst. Va fer una feina excel·lent amb el pomerar; amb els vents d’aquí, sobretot els que vénen de la mar, no era gens fàcil que reeixís; posteriorment, els pomerars han arrelat prou en aquestes contrades, però Kafka va ser dels primers, en pots estar segur. És ben sabut que, seguint la doctrina naturista, Kafka va tenir un interès especial per l’agricultura, i que va fer diversos cursos de jardineria a l’Institut de Pomologia de Troja, a Praga mateix; durant una temporada va ajudar molt la seva germana Ottla a tirar endavant el mas que havia establert a Zürau, la qual cosa emprenyà el pare de tots dos…»

L’Ernst, tot i que maldava per mantenir l’escepticisme, ja estava enredat en la xarxa de la història de l’Aaron i amb prou feines podia enfrontar-se al vell. «Al kibbutz deveu tenir algun fotografia d’aquella època, almenys, algun rastre del fet que Kafka va estar aquí…« «No sé si conservaven fotografies d’aquella època, segurament sí… Però, si ho van fer, es degueren perdre totes l’any 1946, quan els àrabs van cremar la seu principal del kibbutz; es va perdre gairebé tot l’arxiu. Altrament, Kafka no va viatjar amb el seu nom real, com pots imaginar, i en els pocs papers d’aquella època que es conserven, apareix amb el nom de Georg Bendemann…» «És a dir, amb el del protagonista del conte La sentència. Quina casualitat…» «No pot ser cap casualitat i et puc mostrar aquests papers, si vols.» «No caldrà, Aaron, no caldrà…» Tanmateix, abans de marxar d’Israel, l’Ernst va demanar a l’Aaron que li deixés fer un cop d’ull ràpid a aquells documents i em va dir que hi veié el nom de Georg Bendemann, tot i que la data i el lloc de naixença que hi havia al costat no eren els de Kafka. «Com va morir aquell home?», va demanar l’Ernst al vell. «Kafka, dius? No ho sé. Em van dir que, un dia, en tornar de l’escola del poble, el van trobar mort, sense més. D’un atac de cor o alguna cosa semblant, o vés a saber. El vam enterrar al pomerar, al lloc que els vaig mostrar jo; sabien que acostumava a caminar per aquí amb mi i em van fer cas. És allà mateix, sota aquest pomer.» L’Aaron va assenyalar un arbre vell i l’Ernst, en acostar-s’hi, pogué percebre unes marques borroses a l’escorça del tronc, que podien formar les lletres FK de l’alfabet llatí. «Les vaig gravar jo», va afegir el vell kibbutznik.

«Però si això fos veritat», va dir l’Ernst, «seria una bomba». «La notícia capgiraria del tot el que sabem de Kafka…» «Sí, és així, i potser és per això que durant tots aquests anys, dins els marges que em deixava la feina de pagès, m’he dedicat a llegir el que es publicava sobre Kafka. Però, en qualsevol cas, no crec que em pertoqui a mi de revelar el secret. Al capdavall, vaig ser el darrer confident de Kafka…» «És una llàstima», va afegir l’Ernst, «que, ja que va venir amb la intenció de deixar de banda la literatura, no ho deixés escrit, almenys algun indici…». «Així devia ser al començament, n’estic segur», va respondre l’Aaron, «perquè va venir a la recerca del silenci total, com em repetia una vegada i una altra». «Però no va aconseguir del tot el seu objectiu. Sembla que el cuc de l’escriptura era més fort. No me’n va dir res fins uns dies abans de morir; potser va intuir que el moment era a prop. La cosa és que em va ordenar que, si moria, cremés tots els papers que hi havia entre les seves coses. Perquè estava segur que no ho faria de cap manera.» «Que vols dir que tens textos inèdits de Kafka?» «Ui! No en són gaires. Tres quaderns i diversos fulls esparsos. La majoria, si cal fer cas de les dates, són escrits posteriors a 1935. Coses curtes. Pensaments, petits contes, algunes entrevistes. Sobre la vida del kibbutz, alguns pocs. N’hi ha més amb aparença de faula. I alguns dibuixets als marges dels folis. Els he llegits tantes vegades que gairebé m’he convençut que són meus…» «Però, aleshores… Aleshores no hi hauria cap dubte», va esclatar l’Ernst, cada cop més astorat, «si és la mateixa lletra que la de Kafka, s’ha acabat el problema». «Una prova així demostraria tota la història…» «No és tan fàcil, però», li va respondre l’Aaron. «Has de saber que, durant tots aquests anys, ara i adés i a manera de prova, he enviat mostres d’aquestes proses als entesos, sobretot a diversos professors de les universitats d’Israel, des de l’anonimat, és clar, i tots, sense excepció, m’han contestat que són falses. No hi ha de què sorprendre’s: totes estan escrites en hebreu i, doncs, no es pot comparar grafològicament amb els textos canònics de Kafka.» «És per això que m’has resultat providencial, Ernst. Em queda poc temps entre els vius i ja fa molt que vaig decidir que no seria jo el qui faria saber al món la veritat. Però potser tu ho podràs aconseguir. I crec que sé quina pot ser la manera: hauries de traduir els textos a l’alemany, és a dir, a la seva llengua original, imitant el més bé possible l’estil de l’autor; no t’hauria de resultar difícil, perquè l’hebreu de Kafka, com no podia ser d’altra manera, manté força rastres de la seva llengua materna. I, un cop feta la traducció, transcriure aquests textos utilitzant paper i materials d’escriptura de les dècades trenta i quaranta i imitant amb precisió la lletra de Kafka. Per a això, segurament, caldria un bon falsificador; però els diners no serien problema, en cas d’assolir l’objectiu…», va afegir amb un mig somriure. L’Ernst no s’ho podia creure: «Una falsificació per a demostrar la veracitat d’uns textos que figura que són veritables?» «Els camins de la veritat sovint són torts.»

L’Ernst es va retirar confós a la seva cambra i l’endemà, abans d’anar a l’aeroport a agafar el vol, l’Aaron va lliurar tots els textos a un Ernst que encara continuava una mica astorat. El comiat entre tots dos, em va dir, va ser breu, com si haguessin tingut a l’abast l’oportunitat de retrobar-se poc temps després. Quan l’Ernst em va explicar tot allò, un any després, en aquell forat tavernari de Toledo mentre escoltàvem Rosendo i ens bevíem un gintònic rere l’altre, vaig esclafir a riure. Li vaig dir que tota la història no era més que una bajanada: com a mínim, i posats a pensar bé, era la invenció d’un vell que havia perdut el senderi; en el pitjor dels casos, però, era un frau com una casa de pagès, un afer relliscós amb què calia anar amb compte, que podia enviar a prendre l’aire una carrera acadèmica com la seva. Li vaig fer notar el que havia dit el mateix vell: havia llegit tantes vegades els textos que gairebé estava convençut que eren seus; per mi, estava ben clar. Si encara hi tenia relació, millor que la tallés del tot. L’Ernst em va contestar que seguir aquest consell li seria impossible: que l’Aaron havia mort mesos abans, de càncer. I, és clar, que aniria amb compte amb aquelles suposades proses de Kafka. Que estava examinant bibliografia sobre l’autor a la recerca de pistes noves i que no tenia intenció d’actuar de manera forassenyada.

D’una manera o altra, l’Ernst i jo vam mantenir les primeres passes de l’amistat d’aquells dies i, durant els anys següents, vaig rebre notícies seves ara i adés, per e-mail o, més sovint, per correu postal. Em semblaven cada cop més preocupants: a les primeres, em va parlar de les seves recerques per a confirmar els detalls de la vida desconeguda de Kafka que li havia ofert l’Aaron —gràcies a aquestes cartes he pogut reconstruir, amb una certa fidelitat, aquella conversa del pomerar—; a les següents, però, la lectura i crítica de les obres completes del mateix Kafka van anar agafant cada vegada més lloc. A partir d’un cert moment, em va començar a parlar sobretot dels problemes que li plantejaven les traduccions dels textos: al començament, esmentava el tema com un joc, com si fes aquells assaigs com un simple passatemps, però jo estava cada cop més amoïnat i el vaig advertir, una vegada i una altra, del risc que aquells textos es convertissin en una obsessió. Debades. Els primers assaigs de traduir els textos de Kafka a l’alemany van acabar en fracàs. Tal com va fer l’Aaron, envià algunes mostres als especialistes, però ningú no es creia que, no havent-hi proves materials, allò que els enviava aquell boig poguessin ser passatges inèdits de Kafka. El problema, em va confessar al final, sembla que estava en el fet de basar-se en la escriptura canònica de Kafka, és a dir, en el material posterior a l’epifania de 1912: La transformació, El procés, El castell… El més lògic semblava això, en principi, perquè deien que aquests textos els havia escrit després. Però potser la clau era en els textos anteriors, em va dir aleshores, en concret en aquelles estampes més primitives que havien aparegut abans, a l’aplec més vell Contemplació: allà hi havia el camí de la construcció de l’estil de Kafka, a parer de la majoria d’autors, i és per això que són més desconeguts els contes i passatges d’aleshores; a sobre, Max Brod no hi va ficar la mà, no els va canviar ni corregir, com va fer amb els publicats després de 1924. Per tant, per què no hi havia de recórrer, es demanava l’Ernst, tenint en compte que els textos que tenia entre mans eren assaigs posteriors a un llarg període en què havia estat sense escriure? I, encara més, si els havia escrit en una llengua que acabava d’aprendre, l’hebreu? Una mena de regressió estilística no era la possibilitat més absurda, i es va aferrar a aquesta hipòtesi.

A l’Ernst li va costar anys assimilar aquella escriptura i, per a això, hagué de llegir una vegada i una altra contes, cartes, diaris i fins i tot textos burocràtics escrits per a la companyia d’assegurances d’accidents laborals, fins que va dominar del tot l’estil primitiu de Kafka. Només en aquest moment va gosar intentar la traducció sencera a l’alemany dels textos que li havia lliurat l’Aaron. I no solament això: quan va decidir que els resultats el satisfeien, aconseguí, vés a saber per quins mitjans, papers i eines d’escriptura de les dècades trenta i quaranta, és a dir, com les que en aquella època es van poder utilitzar a l’Orient Pròxim, i ell mateix va començar a transcriure els textos traduïts, imitant amb precisió la lletra de Kafka; a còpia de treballar manta vegada els facsímils i fins i tot alguns escrits originals de Kafka, no li va caldre cap falsificador professional perquè el resultat fos perfecte. «He llegit tantes vegades aquests textos», em va confessar en una de les últimes cartes, «que gairebé estic convençut que són meus».

Les coses, però, cada cop li anaven pitjor. Amb la carrera professional gairebé del tot abandonada i totes les seves forces dedicades a treballar la seva obsessió, estava cada volta més desconnectat de la realitat i, per iniciativa de la seva família, va començar a passar temporades llargues en unes anomenades cases de repòs, de les quals sempre acabava fugint per reprendre la traducció de Kafka. A les seves últimes cartes, van començar a aparèixer nombrosos esments a una conspiració en contra seva, a baixeses continuades de criptonazis o a una conxorxa internacional per a robar-li els manuscrits [sic] de Kafka. La darrera carta que vaig rebre, molt curta, era de la seva germana, que m’informava que l’havien hagut d’hospitalitzar en una coneguda institució de Suïssa; que els metges recomanaven un tractament d’aïllament integral. Semblava que la cosa aniria per llarg. Al penúltim paquet que vaig rebre d’Alemanya, és a dir, al darrer que em va enviar l’Ernst, hi havia tots els textos que havia traduït i transcrit ben endreçats, juntament amb diversos detalls desconcertants de la conspiració: bàsicament, li contava que la seguretat dels papers es trobava en perill greu i que jo sabria què fer-ne. Que tothom al seu voltant l’havia traït i que jo era la seva única esperança.

Els he tinguts durant mesos a la taula de l’estudi, sense treure’ls del sobre: no podia mirar el paquet sense recordar la dissort de l’Ernst; encara més quan els dies i les setmanes avançaven i quedava clar que no rebria més notícies d’Alemanya o de Suïssa. Però no vaig treure el paquet d’allà, vés a saber per què, com a testimoni d’una certa fidelitat envers l’Ernst, potser. Un dia, però, mentre cercava un clip a través de la geografia de la taula, una mà va topar amb el paquet i, gairebé sense adonar-me’n, en va treure el primer full de la traducció, el relat breu titulat Echsen, ‘Llangardaixos’, amb la cal·ligrafia nerviosa de Kafka que destacava força sobre el paper esgrogueït: vaig començar a llegir i, a contracor, vaig haver d’admetre que li brollava una bellesa estranya; tanmateix, de seguida em vaig fer enrere amb tota la resta de fulls. Però, des d’aquella primera vegada, torno ara i adés al paquet, i he començat a llegir la resta d’escrits. Les primeres vegades, però, hi feia uns cops d’ull molt ràpids, molt de tant en tant, superficials i gairebé amb fàstic, perquè no em podia treure del cap que aquests papers havien estat la perdició del meu amic, el resultat final d’un deliri absurd. Però, de mica en mica, gairebé sense adonar-me’n, he anat llegint tots aquests contes, com a passatemps o així: Sandhügel (‘Turó de sorra’), Die beiden Krankheiten (‘Les dues malalties’), Hyänen Bekämpfung (‘Lluita de hienes’), Der Apfelgarten (‘El jardí de pomes’)… La transcripció de l’Ernst, en la modesta mesura en què domino l’alemany, em sembla perfecta i, com més passen els dies, dedico cada cop més estona a aquestes petites proses. Em poso a llegir-les una vegada i una altra i, amb el temps, han esdevingut gairebé la meva única lectura; me les he empassades tantes voltes que em sembla que siguin meves. I, arribat a aquest punt, he decidit que el món ha de conèixer aquests contes de Kafka i, també, que haig de començar a contar la veritat: aquestes modestes pàgines seran el primer testimoni d’aquesta voluntat, prudent encara. No voldria perdre el temps, perquè han començat a passar coses estranyes al meu voltant i intueixo que intenten entrebancar les meves intencions: l’altre dia no vaig trobar el meu diari al lloc on el deixo sempre, al calaix de l’escriptori, sinó en un prestatge de llibres i, d’altra banda, el tracte que em donaven els companys de feina, sovint amable i càlid, aquests dies s’ha refredat notòriament, fins arribar a la malfiança. Sospito que el cercle es tanca al meu voltant, que tinc un marge cada cop més estret. I com que els experts, cabuts, no s’avenen a reconèixer els textos originals alemanys, se m’ha acudit que, potser, traduint-los a l’èuscar es podrà superar el mur de silenci que s’ha aixecat contra aquests excel·lents textos, perquè esdevinguin d’una vegada part imprescindible de la història de la literatura. I, així, com que tinc el temps en contra —els senyals d’intrigues contra mi són cada cop més evidents—, m’he entregat amb ganes a la dura i, a la vegada, delitosa tasca de la traducció, amb l’esperança que, al proper lliurament de la col·lecció Literatura Unibertsala,* es podran publicar els Contes del Kibbutz, de Franz Kafka. Seria un honor per a l’èuscar, penso, que el llampec de la veritat comencés a difondre’s, per una vegada, a través seu.

* Col·lecció finançada per l’Associació de Traductors, Correctors i Intèrprets d’Èuscar (EIZIE, per les sigles en èuscar) i el Departament de Cultura del Govern basc dedicada a la traducció a l’èuscar de clàssics de la història de la literatura. (N. del T.)

Traducció de Daniel Escribano

Anuncis