Cristina Garcia

CristinaGarcia

Cristina Garcia Molina (Granollers,1975). És llicenciada en Filologia i treballa de professora en un institut de Salt. Ha participat en les antologies Els cadells de Mas Palou i altres narracions (Premi Vent de Port, Pagès Editors, 2012) i Iceberg (Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i Leqtor Universal, novembre de 2014). També és l’autora dels tres textos infantils de Plou… però quin sol! (La Meceua i Ajuntament de Llagostera, 2013).

Silenci a taula (23è Premi Literari Ciutat de Badalona i 27è Premi Literari Països Catalans – Solstici d’Estiu) és el seu primer recull de contes, que publicat per Viena Edicions arribarà a les llibreries el mes que ve, i del qual us avancem un conte, «Drama», en exclusiva.

Drama

 

(A Maurice Durozier, per una lliçó de teatre i vida)

 

Res a fer. Per més que m’hi oposi, ell em dirà Miranda. Encara que fingeixi que no me n’adono, el seu crit em perseguirà pel passadís, mentre preparo el dinar, xuclant una cigarreta furtiva al balcó. Si el desmenteixo, si li porto la contrària o m’hi enfado, sé molt bé què passarà. Serà semblant a les altres vegades: torçarà el cap, aixecarà les celles, en lloc d’un somriure còmplice escamparà per la seva fisonomia una tristesa líquida, com d’aiguamoll. Però el teu nom és Miranda, em recordarà, ets la filla de Pròsper a La tempesta. La realitat és que aquest home de teatre sempre aconsegueix estovar-me. En les hores que l’acompanyo, m’acabo rendint al seu bateig. És una mena d’acte de proxenetisme literari, càlid, amb un punt d’afalac. Res a fer, doncs. A més, he pres una decisió que ens farà estar tàcitament en pau: 

Si tu em dius Miranda, jo a tu et diré Vell.

Ja fa un temps que l’assisteixo. Amb Vell s’ha d’anar molt amb compte amb les paraules: no es pot dir cuidar, sinó assistir, que és una manera d’estar present sense necessitat de misericòrdia; tot allò que li passa, els marejos, les taquicàrdies, les tremolors, són canvis i no símptomes d’una malaltia que avança ben calçada. Vell és més jove que el que predica el seu nom. No arriba als setanta anys, però té el cor engrunat: tres bypass, una col·lecció d’assumptes pendents i el dolor per un amor desatès, antic com el rellotge de paret que domina el tempo d’aquesta casa. S’ha dissenyat un vocabulari abundant en eufemismes per protegir-se, no hi ha dubte, i pateix perquè una malaltia intervencionista desbarata tota la seva feina de diccionari sedatiu. Vell és un ritualista convençut del benefici de l’hàbit a mida. Les seves dèries de cap manera admeten una lectura buida, sense pòsit:

I per què Miranda?

Perquè ets l’única dona en aquest aïllament.

Abans de dir-me Miranda, he sigut Nora, Júlia, Tatiana Répina. Una vegada vaig ser el soldat Woyzeck, també algun heroi d’una tragèdia grega. Miranda deu ser el nom que més m’escau, perquè sembla impermeable a la pluja dels dies. A pesar de les meves múltiples identitats heretades de l’escena, cada matí recullo les engrunes de la taula, escombro les fulles de l’entrada, renovo l’aire de les habitacions, l’ajudo a triar un jersei, arrenglero un equip de pastilles damunt la taula. Ell camina a poc a poc, respira amb fatiga. Ara ningú no ho diria que, no fa gaire, Vell era un sacsejador de consciències: un actor enèrgic, un dramaturg amb caràcter. Ara la veu se li afluixa, l’energia se li cargola ben endins. Però deixant de banda les artèries problemàtiques i la necrosi, sospito que Vell també està malalt de recança: la intueixo a través de la barana dels seus ulls envermellits, en la manera d’entotsolar-se, de gratar-se lent la barba platejada. Passem moltes estones així: ell en el seu món, meditant com resoldre en un temps rècord les preocupacions que li encorben l’esquena, jo classificant una pila de llibres desmemoriats, planxant camises, mocadors de roba, morint-me de ganes de saber què cavil·la el seu cap despentinat i errabund. Al final, sempre és Vell qui trenca el silenci, sovint amb una suposició desesperada:

Si el cor m’aguantés una mica més, encara podria fer això i allò.

Perquè Vell no suporta la veritat, per això estima tant el teatre, la literatura, i tot el que comporti un engany suprem, com ara els noms manllevats per a persones equivocades o les paraules que s’escapoleixen de la malastrugança. El temps que destina a l´ús de la mentida és més valuós que la despesa de la veritat, que també enganya, però amb traïdoria. Me l’imagino formant part d’un exèrcit d’homes i dones que tiren endavant gràcies a les projeccions, a les fantasies, a les imatges que depassen qualsevol realització possible. Per a ell, tot allò sensible al tacte es converteix més tard en buidor. No perd ni un gram d’elegància escènica, ni quan s’encara amb el defalliment com un gos rabiós contra un amo injust. M’admira veure com pendula tossut del coll de la vida, amb braços dèbils. Quina imatge li arriba de mi, doncs, que m’hagi de canviar el nom? Gairebé trenta anys, flotant en una anarquia oliosa, vivint a casa dels pares, bevent de nits, alimentada per la cultura de la indiferència. Real com aquella vida que ell ni es mira. Rematadament pobra de registres. I ara, aquesta feina d’assistent, vetllant un professor jubilat i desmuntat que s’entesta a no moure’s de la part estreta del rellotge de sorra.

Sí, Vell, aquesta és la teva Miranda: un tros de decepció.

Potser t’hauries de buscar una altra feina.

A mi m’agrada aquesta, dic. De vegades penso que voldria envellir amb tu.

Si us plau, Miranda, surt del teu illot, i vola. D’aquí a poc, moriré.

Va, què t’empatolles. Tu sempre dius que, quan l’obra s’acaba, els morts s’aixequen.

I ens permetem riure una mica, encara que només sigui per corroborar-nos la por. El seu fantasma és la imminència; el meu, la llunyania. Aleshores Vell, que és un malalt d’artèries, de paraules, de teatre, s’arrenca l’ànima del bagul de barrets i vestits antics, i ens escriu, ens projecta en el drama de dos personatges d’una obra metafísica i absurda que interpretem sense públic:

Escena buida. Fons negre. Un neó zumzeja. Entren VELL, decrepitud precoç, respiració accidentada, i MIRANDA, jersei de llana extra gran, monyo espellifat. S’asseuen en cadires al centre de l’escenari. De cara al front. Les mans plegades a la falda. 

Vell: (Assenyala al davant.) Ja hi tornem a ser. Ens hem equivocat en el sentit del metro, una altra vegada. Tornem a ser a Leopold Platz, i hauríem d’haver anat cap a Zoo. ¿Ho veus? Anem a l’inrevés.

Miranda: (Somriu amb tendresa.) No passa res, Vell. Arribarem fins al final, i després recularem fins a la nostra parada. (S’esborra el somriure. Obre la bossa de mà. La regira.)

Vell: (Es frega el front amb les dues mans, vehement.) Anar fins al final per retornar al principi. És massa temps. (Pausa) És estrany això que dius.

Miranda: En fi. (Deixa de regirar la bossa.) Ens hi hauríem d’haver fixat, Vell, hi hauríem d’haver pensat més, i no ho hem fet. Ara no hi ha motiu per a la queixa.

Vell: (Desolat) Però arribarem tard a l’obra. Trigarem massa. I jo interpreto el meu últim paper principal. Sóc Galileu Galilei!

Miranda: (Somriu, amb més tendresa encara.) Però ni la ciutat ni el teatre no es mouran del seu lloc, Vell. Berlín serà allà mateix. Les portes de la Schaubühne sempre estaran obertes per a tu.

Vell: No m’entens. (Severament.) No vull que se’m faci massa tard. (Es palpa les cames). I camino tan a poc a poc! Les meves cames són dos sacs de ciment!

Miranda: (Torna a regirar la bossa, amb més insistència.) No són les cames, Vell. (Sospira.) És pel teu vestit de plom. Pesa massa. (S’atura un moment. Mira a Vell, fixament.) Però t’ho prometo: arribarem.

Vell: Sí que em pesa, el vestit, cada dia més. (Pausa. Tus.) Em fallen les forces, ho sé. Trigaré molt, estaré tan cansat. (Panteixa.) I quan arribi, potser m’ensorraré dalt de l’escenari… (Amb desesper) I si caic de genolls i no tinc alè per dir la meva última frase? Què passarà, llavors? El teatre és efímer i passatger. No el podré guardar, ni repetir.

Miranda: Ah, però no passa res, Vell. Serà un final fabulós, una actuació contra el temps, agònica, plena d’aflicció. Podràs fer allò que tant t’agrada: enganyar els altres fent creure una falsedat. Els espectadors marxaran a casa compungits, sense saber que, quan l’obra s’acaba, els morts s’aixequen. (Treu de la bossa un plomall de la pols.) Al·leluia!

El nostre oci íntim s’acaba quan tenim la sensació, sempre compartida, segurament per l’entrenament que ens donen les hores que passem junts, que hem arribat a un punt massa irrepresentable. Quan traspassem aquest llindar, s’abaixa el teló i s’apuja la tristesa. Però durant una estona a mi m’agrada pensar que sóc el generador que encén la seva imatgeria, que el seu cor fa un triple salt immortal, que la seva llum s’aviva quan jo pedalo, cada vegada més ràpid, cada vegada més lluny. I com m’és de confortable la mentida, a mi també; el fantasieig és un hotel de cinc estrelles. Si aconseguíssim aturar el temps, si ni ell ni jo no ens moguéssim d’aquesta casa, en una existència fora de l’abast de la incontrolable successió d’esdeveniments, no caldria pensar en res més, ni en el morir ni en el viure, ni en les oportunitats desaprofitades. Tampoc no hi hauria hules bruts ni fulles seques per escombrar, ni cap recança que ens nués la gola. El temps no seria aquesta burda escombra.

És clar que, quina estupidesa: quina paralitzadora i tèbia estupidesa emmascarada de reflexió.

Per això avui he anat a una entrevista de feina. He llegit a l’anunci que, en un hotel de la ciutat, necessiten una recepcionista. Tinc una bona formació, idiomes, un currículum farcit de realitat, moltes possibilitats. A l’autobús he repassat la meva història, resumida en tres fulls grapats. He tancat els ulls i m’han assaltat tot els interrogants de la meva vida. Quan he arribat a l’hotel, la fila d’aspirants cuejava al carrer. Ha començat a ploure, però a mi tant m’era. En realitat, tant ens era. Perquè fins i tot en la manera de suportar les inclemències del temps, totes les persones que esperàvem l’accés a l’oportunitat ens assemblàvem: homes, dones, mateixes vambes, idèntic posat derrotista, desconfiança a la retina, l’aura d’un desencaix cert. I veient-me així, calcada en els altres, repetida, indistinta, m’ha costat no retirar-me la paraula. No retirar-nos a tots la paraula. Després d’esperar-me molta estona, ha arribat el meu torn. M’han fet entrar en un despatx empastifat amb diplomes inútils. He dipositat el meu currículum a les mans d’un home d’aspecte musti, que de seguida ha començat a llegir en veu alta, sense ni mirar-me, les meves dades, els meus mèrits, les meves breus professions. Els interrogants de la meva vida. He pensat en Vell, en l’entranyable home entre bambolines, en les vegades que m’ha motejat i m’ha convertit en teatre, amb tota la intenció. Com m’alleugeriria ell aquest meu sentiment d’insatisfacció, de rebuig, aquí, asseguda en aquesta cadira, amb les cames creuades, amb l’ànima ensopida? Com ho faria, amb el seu deix didàctic? De sobte, com si no pogués contenir més aquest clam inevitable, he cridat:

El meu nom és Miranda, filla de Pròsper, víctima d’un naufragi desastrós.

Sense aturar-me a sospesar les conseqüències del meu acte, he corregut cap a la casa, per explicar-li a Vell la meva gosadia, per dir-li que em sento feliç quan ell em pensa diferent. Que la mentida és resistència. Quan he arribat, l’he trobat estès al terra del lavabo: inconscient, amb els turmells inflats, amarat de suor. He trucat de seguida a l’ambulància, odiant el vertigen dels finals frenètics. L’he recollit cap a mi i l’he abraçat ben fort, perquè no pogués marxar encara: No te’n vagis, si us plau. Ho fas expressament perquè m’atipi de tu, i no. Vell ha retornat al cap de pocs segons, ha entreobert els ulls i amb un fil de veu m’ha dit: Miranda, admirada Miranda, que innocent, em feia el mort. Després ha tornat a perdre el sentit i s’ha aclofat com el sostre d’una cabana de palla. De sobte, ha pesat molt, tota una existència. Amb prou feines el podia sostenir, però li he promès, a cau d’orella: Ens en sortirem, Tornarem a ser només nosaltres dos, Vell i Miranda, segurs i encovats. Jo també he agafat fred, una esgarrifança insostenible, per això m’he afanyat a embolcallar-nos amb la gran manta de les mentides, amb l’esperança que ens deixin perllongar el nostre drama, que la por només sigui un apunt per a l’art, que l’acústica cridanera de l’ambulància no sigui el presagi d’alguna cosa fosca, que l’aire no se’ns aprimi com una soga al coll:

Estigues tranquil, Vell. Tranquil. Tu saps que, quan l’obra s’acaba, els morts s’aixequen. Sempre.

CUB MARIONETTE

Avançament editorial gentilesa de Viena Edicions

Anuncis