Teresa Colom

teresa-colom

Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) és una poeta i escriptora andorrana llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat Pompeu Fabra. Després de guanyar l’any 2000 el Premi Miquel Martí i Pol i l’accèssit al premi Grandalla, publicava el poemari Com mesos de Juny (Diari d’Andorra, 2001). El 2004 va deixar la feina de gestora de patrimonis per dedicar-se a escriure. En poesia, també ha publicat La temperatura d’uns llavis (Diari d’Andorra, 2002), Elegies del final conegut (Abadia, 2005), On tot és vidre (Pagès, 2009; reconegut amb el Talent FNAC 2009) i La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012). El 2010 estrenava 32 Vidres, un muntatge poeticoteatral. Ha estat articulista del Diari d’Andorra (2008-2011) i és habitual dels recitals poètics: ha participat en múltiples lectures i festivals nacionals i internacionals, i acaba de ser nomenada comissària de la Setmana de Poesia de 2014. Viu a Andorra amb el seu marit i el seu fill de dos anys.

La senyoreta Keaton i altres bèsties és la seva primera obra de narrativa, i arribarà a les llibreries a partir del 20 de gener publicada per Editorial Empúries.

 

El fill de l’enterramorts

La mort pot arribar en qualsevol moment i a una dona anònima li va arribar quan gestava un fetus de sis mesos. En un cementiri qualsevol, mentre un capellà compassiu li dedicava unes paraules a canvi de res, l’enterrador va tirar el cos amortallat al fons d’una fossa comuna i el va colgar de terra. El seu embaràs era evident, però els pocs que es van fixar en el cadàver, que ningú va reclamar, van donar per fet que la criatura havia mort amb la mare.
No va ser així. El fetus va seguir nodrint-se del cos inert i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.

Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.

Les rates, les aranyes, les sargantanes… van començar a desconfiar de seguida d’aquell fragment de cementiri. Els ocells evitaven sobrevolar-lo, i si alguna bèstia desprevinguda entrava, per terra o per aire, en el radi de la fossa, hi queia fulminada. Les fruites dels arbres propers es deixaven anar quan estaven en el punt més sucós i, fos quin fos el pendent que les separava de la fossa comuna, rodolaven fins a anar-hi a parar. Així, servint-se de la vida que estava al seu abast, la Mort va procurar aliment al fetus, convertint la terra, que absorbia l’essència dels cossos que s’hi descomponien, en un ventre més.

Al cap de set mesos i tres setmanes de gestació, la criatura es bellugava intranquil·la. Un captaire, que acabava de decidir que confessaria a la noia que demanava almoina a prop del riu que n’estava enamorat, va caure mort davant la porta del cementiri. En unes altres circumstàncies el cos hauria quedat estès a terra durant hores o dies però, inexplicablement, es va començar a descompondre amb tanta rapidesa que l’olor va alertar els vianants respectables, i els vianants respectables la policia, i la policia l’enterramorts que, amb urgència, va carretejar el cos del captaire fins a l’interior del cementiri i es va disposar a cavar.

La Mort estava expectant. Era el moment del part. El naixement. L’encarregada de traspassar les ànimes de banda va posar tanta atenció en aquell moment que no la va posar en res més. Quatre carrers més amunt, al pati del jutjat, una dona que ja duia la soga al coll va cridar per últim cop al públic que assistia a la seva execució que no era culpable del crim passional que li atribuïen. Sota la caputxa d’executor, el botxí, més preocupat per recordar el text del paper que interpretava en una obra de teatre d’aficionats que d’aquella feina que no l’omplia, li va assegurar bé la soga i va obrir la trapa que la dona tenia sota seu. El cos de la condemnada va caure a pes. Les seves vèrtebres cervicals van deixar anar un crec que va aixecar un uix entre el públic. Segons després, amb els peus penjant a un metre del terra, l’executada va obrir els ulls i va apujar la vista. Mirava encuriosida com era l’altra banda però, decebuda, va veure les mateixes cares. El públic es va fer enrere. L’uix va esdevenir sorpresa. Algunes veus exaltades van atribuir el miracle a la justícia divina i van clamar la seva innocència. L’expressió més desencaixada era la d’una dona barrejada entre els assistents a l’execució que, davant els crits que exigien la recerca del veritable culpable, es va escolar entre la gent i va abandonar el jutjat.
Al cementiri, l’enterramorts estava a punt d’enllestir el forat. De sobte, va notar la terra estranyament flonja i, instintivament, va començar a cavar amb més cura. Dret dins la fossa, va dur els colzes enrere per fer l’última palada però, abans que el ferro es clavés a la terra, una mà diminuta es va obrir pas entre les restes d’ossos. Sense assimilar allò que veia, l’enterramorts va deixar caure la pala i va enfonsar les mans a la terra. De seguida, va tocar un cos tendre i, davant la seva estupefacció, com si arrenqués una ceba, de les entranyes de la fossa en va treure un nadó. Una arrel gruixuda entortolligada amb restes de teixit humà li sortia del melic i estenia les seves ramificacions tot al llarg de la fossa comuna. L’enterramorts va partir l’arrel per poder acabar de separar el nadó de la terra. Amb els braços estesos, subjectant-lo entre les mans, es va quedar esbalaït, mirant-lo. El nounat va expulsar un grapat de terra, va agafar una bocada d’aire i va arrencar a plorar.

La Mort estava exultant. Al jutjat alçaven de nou el cos de l’executada. Un funcionari ordenava al botxí que, un cop a dalt, el tornés a empènyer amb força trapa avall abans que la turba se’ls tirés al damunt. L’executada no sabia on parava. No aconseguia redreçar el coll. El botxí la pujava a pes mentre ella, balancejant-se, reafirmava la seva innocència, però la Mort va tornar a adreçar la seva atenció al món i l’executada, un cop amunt, es va desplomar als peus del botxí amb expressió d’haver mort penjada feia uns minuts, i el públic es va dispersar.

Cap més humà havia presenciat l’escena del cementiri. L’enterramorts va treure el nen de la fossa i, després de sortir-ne ell, va sepultar el captaire. Va embolicar el nadó amb la jaqueta i se’l va endur cap a casa procurant que ningú el veiés. Vivia sol en una caseta dins el mateix recinte del cementiri. Va tancar la porta i va deixar el nadó damunt la taula. Era tan fantàstic allò que acabava de viure que es va haver de mirar dos cops el palmell de la mà per comprovar que hi tenia el séc deixat per l’arrel que havia esqueixat arran del ventre del nen. El senyor Soiler, l’home que l’havia precedit com a enterrador d’aquell cementiri i a qui va fer d’ajudant fins que la seva mort li va oferir el seu càrrec i l’usdefruit d’aquella casa, li havia explicat un cas que ara, dret al costat de la criatura, va recordar.
El dia abans de l’enterrament del senyor Brot, la seva vídua va anar a veure el senyor Soiler per fer-li una petició molt estranya. Quan, l’endemà, tots els assistents a l’enterrament haguessin tornat als seus assumptes, el senyor Soiler havia de desenterrar el cadàver del seu espòs, treure’l de la caixa, desvestir-lo i, tot seguit, enterrar-lo de nou, sense roba, sense caixa i cobert només per un pam de terra. Perquè el senyor Soiler pogués complir l’encàrrec satisfactòriament, la jove vídua li va fer saber els motius d’aquella petició desconcertant.

Cada primavera, la senyora Brot, quan encara era la senyoreta Brisel, plantava el bulb d’una tulipa al jardí de casa per veure’l florir amb l’arribada de la tardor. Un any, quan els arbres ja s’havien quedat pelats i les flors dels mesos de bonança feia dies que havien desaparegut, la tulipa encara no havia florit. Les seves fulles ni tan sols havien tret el cap de terra. Qualsevol altra persona hauria pensat que el bulb havia mort, però la senyoreta Brisel tenia la certesa que el bulb continuava viu sota terra. Fes el temps que fes, sortia al jardí d’amagat dels seus pares —que no haurien entès aquella dèria— a parlar amb el bulb. Però d’allà on el va plantar no en va sortir res. La tardor es va acabar, i l’hivern, i quan va arribar una nova primavera, la senyoreta Brisel es va resistir a plantar un altre bulb. Cada dia, sense excepció, s’ajupia davant aquell pam de terra eixorca i li parlava. Un estiu molt calorós va ser seguit d’una nova tardor i, a les acaballes del mes d’octubre, un jove embolcallat amb un xal que la senyora Brisel s’havia descuidat en una cadira del jardí va aparèixer davant la porta de casa. Els senyors Brisel van decidir acollir el desconegut fins que recuperés la memòria que semblava haver perdut, però el noi mai la va recuperar. Tampoc parlava, i el doctor Lent, després d’un examen exhaustiu, va concloure que era mut. Però la senyoreta Brisel tenia una sospita, i quan, escoltant darrere una porta, va sentir una de les minyones, escandalitzada per la quantitat de terra que al desconegut li havia sortit dels peus quan el preparaven perquè estigués presentable per als senyors, la sospita li va quedar confirmada. El nom de senyor Brot va ser idea d’ella. Va mentir als pares quan els va dir que el noi, en un moment de clarividència, l’havia escrit en un paper. Tot i que el senyor Brisel no s’acabava de refiar d’un xicot que preferia l’aigua al vi, no va poder impedir que la seva filla s’hi casés.
—Hem estat molt feliços —li va dir la jove vídua al senyor Soiler, que va pensar que la dona no hi acabava de ser tota—, però cap bulb viu tant temps —va afegir afligida—. Per si de cas, segueixi les meves instruccions.

El nadó romania en silenci ajagut damunt la taula. L’estança s’havia omplert d’una pau molt diferent d’aquella a què l’enterramorts s’havia acostumat vivint sol al cementiri. Ningú se’l creuria. Entregaria el nadó a la policia i els diria que algú l’havia abandonat davant la seva porta. Dret, al costat del nen, va allargar la mà. El va tocar i els ulls se li van amarar de llàgrimes. Hi havia moltes raons perquè a aquell home li vinguessin les llàgrimes davant una vida intacta. No l’entregaria a la policia. Coneixia de primera mà el futur erràtic que esperava als orfes, i quan havia subjectat el nen per primer cop entre les seves mans havia sentit el lloc al qual tots pertanyem.
Aquella nit, mentre l’enterramorts i el nen dormien, la Mort es va atansar al caixó que l’home havia adequat com a llit per a la criatura. Les vides s’inquietaven quan la Mort les rondava, però el nadó no es va immutar. Respirava plaent en percebre la companyia que l’havia vetllat sota la terra. La Mort notava el vincle que els unia. No permetria que al seu nen li passés res. Però la Mort, experta a arrabassar la vida i no a crear-la, es va oblidar d’una cosa mentre prenia el relleu del ventre de la mare morta, un element imprescindible que la Vida entreteixia meticulosament i sense excepció en totes les existències perquè s’hi mantingués arrapat fins a l’últim sospir. Es va oblidar de proveir el nen d’esperança.

Ningú anhela responsabilitats alienes i, quan les persones que envoltaven l’enterramorts van saber que aquell home reservat tenia un nadó al seu càrrec, no van fer preguntes. Els policies de la zona van suposar que alguna de les prostitutes que oferien serveis per aquells voltants li havia encolomat la criatura, les prostitutes van suposar que la senyora Stain, que arranjava assumptes bruts a canvi de diners, li havia encolomat la criatura, la senyora Stain va suposar que el senyor Crumb, que anava sempre begut i guanyava i perdia les coses més inversemblants a les cartes, li havia encolomat la criatura, i el senyor Crumb, que cada dos per tres dormia la mona al cementiri i que, de tant en tant, si el temps no acompanyava, era aixoplugat per l’enterramorts a casa seva, no s’arribaria a adonar mai que en aquella casa hi havia un nen, i no va suposar res.

El cementiri era un lloc molt entretingut. Amb poc més d’un any feia dies que el Woody corria amunt i avall. Hi havia massa cuques per empaitar, massa passadissos de tombes per descobrir. Però no parlava. Dins la terra s’havia acostumat a percebre cada frec que trencava el silenci. La fressa dels cucs, els escarabats cavant túnels, el creixement de les arrels… i, un cop fora, eren tantes les imatges i els sorolls, que necessitava pair tota aquella informació abans de dir res. A l’enterramorts no el feia patir que el nen encara no parlés. Quan el veia tan atent a tot allò que l’envoltava li venia al cap el petit Cornie i les seves últimes paraules. El petit Cornie era un nen molt menut amb qui l’enterramorts havia coincidit a l’orfenat. Un matí, mentre tots jugaven al pati, el petit Cornie es va enfilar a un arbre per veure què hi havia més enllà dels murs on estava confinat. Quan va ser dalt de tot en va caure. Estès a terra, no tenia pols. Durant uns minuts van pensar que havia mort, però el petit Cornie va tornar en si. Abans que el senyor Fosk li apliqués un càstig exemplar per l’entremaliadura, el senyor Taup, director de la institució, teòleg i apassionat dels misteris del més enllà, li va preguntar què havia vist durant aquells segons que havia estat mort, però el petit Cornie no va badar boca. Davant la negativa, en lloc de fer-lo estar-se dret a la intempèrie amb els braços en creu fins a l’hora de dinar, el senyor Taup va ordenar que li ampliessin el càstig fins a la posta de sol. Aquella nit, tot i el defalliment, mentre tothom dormia, el petit Cornie va escalar els murs inabastables de l’orfenat i es va escapar. Abans d’anar-se’n, va despertar el nen que dormia al llit del costat i, amb l’abric posat sobre la camisa de dormir i les sabates als dits, li va dir: «A la veritat hi arribaràs en silenci». «Les respostes dels altres t’allunyaran del que sabies», va afegir abans de perdre’s entre les fileres de llits. L’enterramorts mai va saber què havia vist el petit Cornie mentre el senyor Fosk el picava a la cara per reanimar- lo, ni tampoc va traslladar a ningú aquelles paraules enigmàtiques. Quan als catorze anys el senyor Soiler el va llogar per buidar i omplir fosses, la tardor plujosa en què els vint membres de la família Bover van morir d’intoxicació alimentària es va imaginar el petit Cornie escalant aquell mur gegantí a ulls d’un nen i va deixar de tenir por de l’entorn sinistre del cementiri. Era evident que, fos el que fos el que havia vist després de caure de l’arbre, el petit Cornie no temia tant la mort com la vida. Pel que feia a les seves paraules, ara, veient la mirada del Woody, que es meravellava davant les informacions de l’exterior sense que semblessin contradir el seu món interior, les començava a entendre.

Una tarda, abans de fer dos anys, el Woody jugava amb unes pedres en un racó del cementiri. No se sentia res en aquell racó. Només les pedres picant les unes contra les altres. No bufava vent. Les fulles dels arbres quedaven lluny, i els ocells. A tocar només hi tenia làpides. Un escarabat s’obria pas sota terra. L’oïda del Woody va aïllar perfectament aquella fressa imperceptible. Per a ell va ser reconèixer la veu de la mare filtrada durant mesos a través del ventre. Va deixar caure les pedres que tenia als dits. L’escarabat va emergir a la superfície, va desplegar les ales i va aixecar el vol. El Woody es va alçar i va allargar la mà cap a ell amb desesper i, mentre la Mort, emocionada, n’era l’únic testimoni, el Woody va dir la seva primera paraula.

Al cementiri els dies eren plàcids. A la primavera hi havia més visites i les làpides s’omplien de flors, a l’estiu la vida anava i venia del verd que cobria cada pam fèrtil de terra, a la tardor la llum tornava les pedres més càlides i soles, i a l’hivern, quan nevava, centenars de làpides sobresortien en silenci entre el blanc i convertien el cementiri en un escenari de conte. Però fos l’estació que fos hi havia enterraments. Un cop a la setmana el Woody acompanyava el seu pare a comprar al mercat. Des de la seva alçada, observava els ocupants dels carruatges elegants, conduïts per cotxers que els advertien del seu pas amb un crit, i els ocupants dels carruatges més modestos, conduïts per cotxers que els advertien de la mateixa manera; els homes ben vestits, els que demanaven almoina, les dones que desfilaven tibades i les prostitutes, els nens que corrien pels carrers sense que ningú n’estigués pendent i els que caminaven estacats a mainaderes; observava el venedor de llegums, la verdulera, el carnisser… i sabia com serien els seus enterraments i els seus taüts. El fascinava aquell món atrafegat que escrivia els textos de les làpides amb què havia après a llegir. Un món al qual no era conscient que pertanyia fins que, en una d’aquelles sortides al mercat, l’esposa del forner va fer a l’enterramorts una pregunta: «Quant temps té, el nen?».
—Quatre anys —va respondre l’enterramorts.
El Woody havia après a comptar i sabia quants anys tenia però, fins aquell moment, no s’havia preguntat què eren els anys. Quan no entenia la paraula d’alguna inscripció la hi preguntava al seu pare. L’enterramorts estava orgullós que el nen ja llegís. Ell n’havia après a l’orfenat. Traspassar-li el coneixement adquirit en uns anys tristos era capgirar part de les penúries del passat.

«Què vol dir, això?», li havia preguntat un dia el Woody mentre assenyalava les dates que en totes les làpides seguien els noms.
«Són anys», li havia respost el seu pare, «el del naixement i el de la mort».
Aquell matí, al mercat, l’esposa del forner va parlar a l’enterramorts d’un fill de setmanes.
—Se’m va morir als braços —va dir la dona mentre s’abstreia el temps just de recordar-lo i abaixava la mirada cap al colze—, però d’això fa anys.
El Woody va entendre que els anys s’allunyaven de pressa i, alhora, quedaven a prop, perquè en els ulls de la fornera gairebé es podia veure el nadó del qual parlava, però eren molt temps.
Després de tornar del mercat, el nen i el pare van dinar plegats com cada dia a la caseta del cementiri. L’enterramorts es va menjar el plat de col amb patates d’una esgarrapada. Tenia feina. El nen el va seguir tota la tarda amunt i avall fent-li preguntes sobre les dates de les làpides i, sense que l’enterramorts fos conscient de l’objectiu d’aquell interès, el Woody va aprendre a restar.

A partir d’aquell moment el Woody va començar a resseguir el cementiri comptant quants anys havien viscut les persones que ja no hi eren, i quan anava al mercat es fixava en els homes, en les dones, en els nens, i intentava sospesar quants anys devien tenir. Prestava atenció a les converses d’aquella gent que es preocupava del preu del peix, de si els núvols del cel presagiaven tempesta… i després se’ls imaginava amb aquells ulls que no miraven, els dels morts. A cap d’ells li podia passar pel cap que un nen de quatre anys es fixés en el seu dia a dia. Què feia aquella gent durant el temps que vivia? Què pensava? De mica en mica, el Woody va començar a tenir insomni. Tancava els ulls i se li reproduïen les escenes que havia presenciat durant el dia. Escenes quotidianes sense cap nexe d’unió que, no entenia per què, el desassossegaven malgrat tot. La jove senyoreta Kelcun, que esperava tensa que el carnisser li preparés la carn mentre ell li feia bromes incòmodes i esquitxava involuntàriament el tall de saliva; el senyor Date, un home amb els muscles atrofiats que comprava nous perquè deia que menjar-ne diàriament allargava la vida; les filles de la verdulera, dues noies de cabells rissats i pell esgrogueïda que seien entre les caixes d’escarola i no s’immutaven mentre els insectes les feien servir de pont per saltar de caixa en caixa; el fill del venedor de dolços, un nen amb la mirada perduda que sempre anava ple de blaus tot i que mai se’l veia jugar… Enmig de la nit el Woody obria els ulls i veia la fornera gronxant un nadó mentre preguntava la seva edat. I després li desfilaven pel cap les làpides, i els anys, i els homes, i els nens, i les dones que miraven les noies, i les nenes que també les miraven, i les prostitutes que miraven les nenes… I, en acabat, sentia el seu pare dient que ell, el Woody, encara tenia quatre anys.

A les nits la Mort estenia la mà fins al nen. Cada cop més notava, complaguda, com el seu fill se li abraçava. Però l’edat tendra del Woody i la necessitat del seu contacte li van fer oblidar que havia sentit altres cops aquell tipus d’abraçada, fins el dia que van sepultar la senyora Lead.
La por més gran de la senyora Lead era ser enterrada viva. Va deixar escrit que, abans que el seu cos fos apartat del món dels vius, se li lligués una corda al canell que comuniqués amb una campaneta instal·lada a l’exterior. La que havia sigut la seva minyona els darrers seixanta anys, la senyoreta Rides, hauria d’estar tres dies al costat de la tomba pendent de la campaneta. La mateixa que durant els llargs anys de servei la senyora Lead havia utilitzat per requerir-la constantment. Després d’estar-se hores asseguda en una cadira al costat de la tomba, esgotada per l’edat i l’enrenou que la mort havia suposat per a la casa on havia servit des dels dotze anys, la senyoreta Rides va aclucar els ulls i es va adormir. Incapaç de saber si havia sigut un malson o la realitat, es va despertar alterada. Havia sentit el dringar de la campaneta. Es va alçar de la cadira i va anar a buscar l’enterramorts. El Woody estava entretingut fent un forat. L’enterramorts li va passar a tocar, acompanyat per la senyoreta Rides, que avançava neguitosa darrere seu. Un cop a lloc, la senyoreta Rides va ser incapaç de seure. No veia el moment de tenir el taüt obert. Quan, finalment, la pala va tocar la caixa, la respiració de la senyoreta Rides es va aturar. Després d’una bocada d’aire, va continuar més accelerada que abans. L’enterramorts va obrir la tapa. L’aspecte rígid i gris de la senyora Lead era l’esperat. L’enterramorts va girar el cap per certificar que podia tornar a tancar la caixa, però hi havia algú més a tocar de la serventa. Era el Woody. La vella senyoreta es va deixar caure a la cadira i va minorar el ritme de la respiració. L’enterramorts va tornar a colgar el fèretre sense entendre per què el Woody no havia sentit curiositat per la senyora Lead i, en canvi, tenia la mirada clavada en la senyoreta Rides.

Ben entrada la nit, l’enterramorts dormia. Ajagut al llit, el Woody mirava al sostre. La claror i les ombres variaven amb l’hora i el dia però el sostre sempre era el mateix. Una llàgrima li va regalimar galta avall sense que el Woody canviés l’expressió de la cara. La Mort va replegar el seu braç, a poc a poc, i, a partir d’aquell moment, la va començar a inquietar que el nen se li abracés.
Malgrat l’evidència, i seguint les instruccions de la senyora Lead, la senyoreta Rides aquella nit i els dos dies que la van seguir va estar-se asseguda a tocar de la tomba. El tercer dia va agafar la cadira i se’n va anar del cementiri.

El temps passava. Les filles de la verdulera creixien ufanoses entre les verdures, el senyor Date va morir, la jove senyoreta Kelcun es va casar i el carnisser feia bromes a la nova minyona de la senyora Unamore, el fill del venedor de dolços continuava ple de blaus i somreia quan el peixater li explicava històries de pescadors, com la de la nena que vivia entre balenes, i l’esposa del forner seguia preguntant a totes les mares quina edat tenien els seus fills mentre els despatxava el pa.

L’enterramorts havia conegut molts nens tristos, però hi havia alguna cosa diferent en la tristesa del Woody. Amb només cinc anys el Woody feia ulleres i tenia aspecte de cansat. Quan l’enterramorts el mirava als ulls li semblava veure’s reflectit en les ninetes del nen, desprotegit de l’empenta invisible que ens fa passar d’un dia a l’endemà. Li semblava veure’s als dos anys dalt del carro que el va dur a l’orfenat, sense res a les mans, amb els dits agafats als botons de la pròpia jaqueta, o als setze, mirant els estels, des del cementiri, abraçat a una prostituta, explicant-li els plans que tenia per a la vida mentre ella reia i dins la caseta el senyor Soiler feia una cervesa amb el senyor Crumb, quan el senyor Crumb encara tenia dona i fill i no havia perdut el nord. El Woody era un mirall on només era bo veure-s’hi d’esquitllada. En la seva mirada hi havia la incomprensió de tenir una vida assignada. I seguir. I il·lusionar-se, amb raó o sense. I seguir. L’enterramorts va començar a patir d’insomni. No podia explicar a ningú les seves pors perquè no podia confessar d’on havia tret la criatura. Tampoc gosava parlar amb el nen. Li faria preguntes i ell no sabria què respondre. Se li apareixia un cop i un altre la mà diminuta obrint-se pas entre la terra. Per què havia trobat el nen? Qui havia creat aquella pobra criatura que semblava no tenir forces per viure? Mentre jugava, el Woody parlava amb les tombes. Les criatures parlen amb les coses que les envolten per explicar-se a elles mateixes què han entès, fins al moment, del món que les rodeja. Un matí de tants, l’enterramorts el va sentir i, sense que el nen el veiés, es va recolzar darrere el monument funerari on jugava. Era la tomba d’un nadó. L’enterramorts va parar l’orella. Potser el nen revelaria, entre jocs, allò que el rosegava. Però el Woody xerrava massa baix. L’enterramorts va mirar cap amunt. Ell era un home senzill. Feia anys que havia après a demanar poc a la vida. Quan el Woody es disposava a seguir la seva ruta entre les tombes, el va sorprendre.
—Què hi fas, aquí?—li va preguntar, però l’enterramorts no va saber què respondre.

El Woody no hi va donar més importància.
—Papa, hi ha nens que no han arribat a ser grans —li va dir com si trobés consol en aquella realitat.
L’enterramorts li va dirigir un mig somriure i després el va estrènyer fort contra el seu cos perquè no veiés que l’expressió se li ensorrava. 

En la majoria d’històries la infància és només el principi, però el nen de l’enterramorts no arribaria a ser adult. Tenia set anys quan, una matinada, mentre el seu pare encara dormia, va sortir de la caseta del cementiri. Va caminar descalç entre les tombes. Va passar per davant de la làpida del senyor Boncor, l’única que, sense trobar-se sota un arbre, estava plena d’excrements d’ocell. El senyor Boncor havia mort mentre donava menjar als seus coloms missatgers, i les bèsties, que sentien una gran estima per aquell home malcarat que tothom menyspreava, solien rondar la seva tomba. Va passar a tocar de la de la senyora Gosset que, mentre provava de convèncer el seu marit dels beneficis de no menjar carn vermella, es va escanyar amb un os de pollastre. I, al costat de la tomba dels germans Spenta, que van morir calcinats com a resultat d’una discussió violenta i, en no poder diferenciar quina part dels cossos entortolligats que van trobar era de l’un i quina era de l’altre, van ser enterrats dins del mateix taüt. Tampoc es va aturar davant del seu monument funerari preferit, aquell des d’on, tot i que era d’un nadó, s’enlairava una noia esculpida en pedra. La Mort el seguia. Ho feia a contracor. El Woody la tenia agafada. Ella sabia on anaven. El nen mai va conèixer d’on havia sortit, però va anar a buscar la terra que intuïa més flonja, la que havia vist remoure més cops, allà on no hi havia làpides, ni fèretres, el tros de cementiri que quedava més lluny dels vianants, del mercat. La fossa comuna. S’hi va ajaure, va tancar els ulls i es va abraçar amb totes les seves forces a la Mort. Si ella va cridar, ningú del món dels vius la va poder sentir. L’enterramorts va buscar el Woody per tot el cementiri. Quan va arribar, la Mort encara tenia el tacte del seu cor en els dits.

Van passar molts anys abans que la Mort tornés a veure l’enterramorts. Va ser un matí de tardor. L’enterramorts va dir al noi que feia tres anys que l’ajudava al cementiri que es trobava cansat. Se n’anava a estirar una estona. Camí de la caseta es va aturar. Alguna cosa li havia cridat l’atenció. Va mirar entre les tombes, va enfocar la vista i va somriure. Després va continuar caminant. Va entrar a la caseta, es va treure les botes i es va estirar al llit. La Mort va esperar un moment abans d’endur-se’l. Aquella estança li portava molts records. Quan estava a punt de deixar enrere el cementiri, la Mort es va aturar al mateix lloc on ho havia fet l’enterramorts. Què l’havia fet somriure? Va mirar entre les tombes però no va veure res.
El jove ajudant tardaria una estona abans de descobrir el cos. Estava enfeinat retirant rams pansits i arrencant males herbes. Aquell matí de tardor es dirigiria a la caseta per fer una consulta a l’enterramorts. Havia fet una troballa inesperada que no sabia si havia de tocar. Una tulipa que creixia de la terra.

  Senyoreta Keaton_teresacolom

Avançament editorial gentilesa d’Editorial Empúries.

© Foto de l’autora: Carles Mercader

Advertisements