Uxue Apaolaza
Uxue Apaolaza (Hernani, 1981). Llicenciada en Història a la Universitat del País Basc i membre, juntament amb Iban Zaldua, Ibon Egaña i Angel Erro, entre d’altres, del grup literari Volgako Batelariak (Els remadors del Volga). L’any 2005 va publicar el seu primer llibre: Umeek gezurra esaten dutenetik (Erein, 2005; ‘Des que els nens diuen mentida’), un compendi de relats que a provocar una gran sorpresa i interès entre el públic i la crítica. L’any 2009, Apaolaza va guanyar la beca Igartza per a escriptors joves, gràcies a la qual va escriure la novel·la Mea culpa (Elkar, 2011). Fins al juliol de 2009, escrivia diàriament columnes de crítica cultural de la vida quotidiana al diari Berria. I és que, tal com afirma la mateixa autora, «els drames més grans són aquelles petites coses que vivim cada dia». En català, es pot llegir el seu relat «El carretó» a Pomes perdudes. Antologia de la narrativa basca moderna (Tigre de Paper, 2014).
Canvi
Quan surto dels lavabos de bars allargats crido fort la meva feminitat, i masculinitat, perquè els turmells no tinguin temptacions cap als costats, a la passarel·la cap al tamboret, perquè les espatlles rectes mantinguin el vertigen, perquè no se m’esquerdi la mirada de Cèsar. Avui amb una força especial, perquè al costat del meu tamboret hi ha el seu, i m’espera. És un d’aquests mascles, Miranda, la parella de la meva «amiga» íntima (això no té gens d’importància). Mentre mirava la distància que he de caminar, he decidit que tinc prou metres perquè, quan arribi, la cigala li hagi començat a engreixar. Em fita, allà, de lluny, pessigollejant l’estómac de la meva mirada. Crido el meu pas més femení.
Al lavabo, hi vaig tota sola. Les drogues les compro jo, aquí no admeto dependències; és una concessió que vaig fer fa un parell d’anys a la meva dignitat i, des d’aleshores, no accepto negociacions. Convé mesurar bé la dosi; la xerrameca incontrolada es paga cara. N’hi ha prou amb un segon de feblesa per tenir la temptació de demanar ajuda.
Cal aprendre a distingir, vet-ho aquí: on somriure, on no dir que alguna vegada has plorat. Costa explicar-ho amb detall: la meva masculinitat està aferrada als meus bonys, i també la feminitat. Tan aviat com he sortit del lavabo m’he adonat que al braç esquerre no li ha quedat gaire clara la seva tasca. Va perdut i intenta agafar-se a la cintura sense gens de solta. Les vacil·lacions no es perdonen. Abans de fer la segona passa ha caigut. M’he quedat sense braç esquerre.
Distingir. Això el psiquiatre m’ho va ensenyar bé. Quan ser dona, quan ser home, plorar només als tres metres quadrats del lavabo de casa. La gent està més disposada a marxar a casa malalta de gonocòccia que no que una neuròtica els creï més connexions neuronals de les necessàries. Fa anys que no ploro —el progrés també ha resolt això—, ara, quan ja sé on fer-ho; fa anys que no ric. Això del riure pot ser el primer símptoma. El primer que jo vaig detectar, si més no. No sé exactament quan va ser, devia tenir tretze anys, o quinze —en aquesta franja, si més no. Com, però? Les meves amigues i jo anàvem a la mateixa ikastola i després al mateix institut. Passàvem el dia plegades, també les hores de solfeig, però, de sobte, elles sabien una cosa que jo no sabia. Una cosa molt grossa. El primer símptoma diferenciador entre nosaltres va ser la meva incapacitat per identificar les coses de mi que feien riure. Fins avui. I fins avui he odiat les rialles que se senten als lavabos de noies. Tan adolescents, tan espontànies, ingènues, femenines. Com si compartissin algun secret, el de fer-se dona. Pobres. D’això, no n’hi ha. Ets dona. Ets nena. De nena és com no veure les mentides de la família, allò de la sinceritat, la tebior que sents quan arribes a casa, perquè et penses que la teva família és honesta, i que, quan la mare entra a casa, quan veu la seva estimada filla i encara es pensa que n’és de bona, i tu estàs asseguda al sofà, a punt de ficar-te el dit al cul sota el pijama, perquè et sembla que les cigalades d’ahir te n’han engrossit el diàmetre.
M’han caigut les orelles, i el nas. Res d’important. Quan he vist que em queia el braç dret he tingut un ensurt més gros, però, ves, ja me’n sortiré. Devia ser cosa dels pares no haver après allò que no vaig aprendre? El secret que les mares expliquen a les filles de segle en segle? Algun gen que se’m va quedar adormit? Aquest que et fa venir ganes de riure al lavabo? Quan van començar a somriure així? Com sabien com havien de vestir? Quan fer xisclets? Com distingien a quin noi convenia fer cas? A quina noia? A quina gent? Deu tenir a veure amb allò que no vaig aprendre, amb el fet que no creixin les mamelles? Perquè no han crescut. L’engany de la família ha caigut quan m’he adonat que jo no sóc bona, que el pare tampoc, i que la mare, a més de roïna, és una pelma. Han caigut moltes altres creences, descreure el que jo lligo a la maduresa, que sóc dona, per exemple, o que hi ha algú. Però les mamelles no m’han crescut. Però sóc prima. Una cosa pot compensar l’altra. És pitjor tenir un bon parell de mamelles però ser grassa, ser grassa és el pitjor. A qui li agraden les grasses? Si us plau, que esteu tots sols amb mi, a vosaltres tampoc us agraden les grasses, fins i tot si vosaltres també ho sou. És per això que sempre vaig amb samarretes curtes, perquè sóc prima i no tinc mamelles, perquè vegin la cintura prima, ben blanca, i les faldilles, curtes; perquè, si no em poden mirar les mamelles, que tinguin on parar els ulls. El meu home em mira. Per avui és meu, se li veu. Em mira amb cara de qui fa plans, somia plans.
M’ha caigut el melic. Gairebé ni tan sols me n’he adonat, però, com que les cames també se m’han separat del tronc, l’he pogut veure al terra —sense braços no he pogut evitar de pegar el terra amb el cap—, melic d’una rajola sense mare. No he tingut temps de depilar-me. Veure-se’m, els pèls no se’m veuen, però si llancéssim una ploma des de les meves cames, com als anuncis de la tele, no lliscaria amb aquella suavitat, ni tan sols amb la que baixa amb la carícia d’un home, i cap amunt, cap amunt fins i tot poden fer mal, perquè són massa curts per ser suaus. M’alegro que hagin quedat pel camí, en aquestes hores de la nit no puc admetre amenaces així contra la meva seguretat interior. És difícil, tanmateix, continuar endavant així, sense cames, sense braços. Arrossegant-me pel terra no semblo gaire persona. Les ungles són la peça més sana de la meva anatomia; ben alimentades, reflecteixen la calma de qui sap que té una esperança de vida llarga. M’alegro que els peus estiguin enganxats a les cames.
De bar en bar es van convertir en cantineres. Àguiles als mugrons i eslògans —proclames modernes dels pares al servei d’un «vull ser la xicota del de la pancarta» en mugrons rosats—, pantalons estrets, calces petites, eixugacabells, somriures, tímides, tabac ros. I la mascota, jo. Jo treia canyelles, ossos i dos flams Danone en comptes de mamelles —jo tampoc m’hauria enamorat de mi, tan pàl·lida, tan lletja, lletja. Les mamelles també les he deixades pel camí, prop de les cames. No les necessito, si ningú en fa cas. Són petites, blanques, tímides. És evident l’avantatge de les que tenen mamelles grosses (també en aquests temps en què l’anorèxia és un recurs estètic amb tant d’èxit), però no tan decisiu com jo em pensava. He après a projectar, canalitzar, la calor: una aura sòlida a l’engonal supera qualsevol obstacle, o gairebé qualsevol, i també els llampecs orgàsmics dels llavis vaselinats, aquests també brillants. No és tan fàcil trobar-ne una de mamelles grosses que obri l’engonal sense llargs tràmits burocràtics. Els pesa la mamellitat, comencen a mesurar l’angle de les mirades i acostumen a tenir problemes de consciència per l’escot; de sobte et demanen que les miris més endins —els pulmons?—. A qui se li aixeca després d’una panoràmica de budells emmerdats? N’hi ha, sí, homes, dones, que deixen d’escoltar i han après a no avorrir-se.
De coll cap amunt sóc una careta, perquè el cap també ha quedat pel camí amb uns cabells calcificats que no han conegut mai cap suavitzant. La calor de la seva mirada m’arriba des del cantó de la barra. No hi ha budells a interpretar. A mi mai m’ha mirat als budells. Això l’hi deu fer a la seva parella, a la bona, a la mare, perquè és mare, i forat. Si la pobra sabés que si aquest home hagués pogut rejovenir sa mare, si s’hagués pogut destatuar el cristianisme, encigalaria aquella primera vagina que va travessar. La de sa mare. Fill de puta. També m’he quedat sense ulls. Em surten sense dificultat de les òrbites, envermellits. Així no podran plorar, així no tindran temptacions de començar a parlar. Els han trepitjat. Total, fa temps que van deixar de mirar.
Miranda, Miranda. Es pensa que ha trobat l’home sensible que li estimarà els budells. La pobra noieta no sap que, quan no vol ficar-se al llit amb la mare, encigala al forat recte d’aquesta puta les hores de feina, la hipoteca i els nou mesos. No es podria aguantar els budells sense el meu forat recte.
També m’ha caigut la boca. M’he posat contenta. Així no demanarà el que no ha de demanar. La fascinació de l’enamorament creix massa fàcil en el benestar postorgàsmic (amb franquesa, avui no hi ha gaire risc d’orgasme, perquè em ficaré al llit amb un home). Les promeses de virilitat fan mal a la meva masculinitat. Em fan plorera. Amor meu. Em vénen ganes de buidar els budells, els diminutius em destrossen. Els meus budells ofeguen. M’ofeguen. Sense adonar-me’n, m’han caigut el coll, el tronc i també la cara.
Els qui es feien els meus «amics» eren els nois grassos, o amb ulleres, o de la nostra edat. No més grans. Els més grans em miraven de cua d’ull, perquè els recordava els catorze anys del cul que tenien al palmell de la mà, per les canyelles, per la invisibilitat sota jerseis amples, pel serrell que em tallava la mare, perquè no somreia. Eren covards. Sabien l’edat d’aquell cul, però intentaven oblidar, perquè cal coratge per reconèixer que ficaven els dits en aquells conyets i que ho feien amb depravació pura. «Sembles més gran que les altres de la teva edat», i es feien els enamorats. Però jo els veia.
Les noies, les que s’autoanomenaven les meves «amigues», eren grasses, o portaven ulleres, o eren estudiants massa bones. Però enamorar-se, elles també s’enamoraven d’aquell més gran que portava la pancarta a les manifes del poble, de la militància viril, de la virilitat de la militància. Bledes. Les menyspreava (si les mantenia com a «amigues», les mantenia per l’opinió general que és convenient tenir gent al costat en moments de problemes, i després, amb el temps, me n’he penedit, com la majoria de vegades que he fet cas de les opinions generals). «El qui s’enamori de nosaltres ens estimarà de debò», no entenien que només es podia enamorar d’elles algú que les estimés, que era impossible ser tan desagradables i, de sobte, que algú que no les estimés se n’enamorés i, per cert, que no les estimava ningú. Ni tan sols els seus pares; els pares les acceptaven i complien la seva tasca per tenir qui els cuidés quan fossin vells, però estimar, estimar… «Ens respectaran. A nosaltres, lliures de l’artifici estètic (com si haguessin decidit elles de ser lletges, perquè eren lletges, i creure-s’ho no és tan subjectiu), ens veuran els budells, i els estimaran: això és per sempre.» No mereixen més comentaris. Es pensaven que el fet que ningú volgués ficar-se al llit amb elles era senyal d’intel·ligència! Els budells fan pudor fins i tot quan s’han buidat de merda. Em vaig fer activista de la meva solitud.
Acabo de perdre el cul. Mira amb tristor les natges blanques gelatinoses. A mi també m’ha fet pena, feien patxoca sota la roba. Massa toves quan les estrenyia una mà, però, ves, era un forat més. A més, m’agradava sentir com m’acaronaven les natges suoses mentre em llepaven. L’home ple de virilitat que m’espera té una llengua forta. Em llepa amb força. Al principi, em fa mal, en fred, acostuma a voler acabar de pressa, ho fa sense treure’s la samarreta vermella, ficant el dit a l’anus. Ficant-l’hi. Avui no ho podrà fer, això, però m’encigalarà quan el forn estigui calent, humitat per al botifarró, per al múscul, quan toqui. XL. Li toca a ell. Més enllà de quan m’eixugo; t’agrada? Creuen en les possibilitats de la seva cigala. Fan gràcia amb els testicles a l’aire, amb els ulls closos, al final, al final amb els ulls closos.
Desaparec als peus del tamboret. M’ha desaparegut el cony. Cony he desaparegut. Sóc invisible. Sento la pau de després de vomitar. Potser no he entrat mai al bar. Tus. Fa força amb la gola. Hi ha ficat els dits. Del forat de la gola, amb penes i treballs, n’ha tret un cabell arrissat. Negre. Meu. Humit. L’ha ficat a la cartera amb monedes roses. Canvi.
Traducció de Daniel Escribano.