Jordi Serra

jordiserraigarrido

Jordi Serra i Garrido (Palamós, 1967) és escriptor i professor de literatura i llengua catalana. Si bé s’aficiona a l’escriptura de ben jove, en realitat s’inicia en el món artístic com a músic, activitat a la qual es dedica durant uns anys tocant la bateria en un conjunt de rock. En veure poques perspectives de professionalització, abandona progressivament aquesta faceta, i un cop acabada la llicenciatura de Filologia Catalana s’orienta cap al món de la docència, en el qual treballa des dels 25 anys. El 2011 publica Un monstre a l’orella, novel·la curta infantil (o no) il·lustrada per ell mateix. D’aleshores ençà intensifica la tasca literària, i comença a publicar narrativa curta i poesia al seu blog Òlsmut. Entre 2011 i 2012 col·labora en tres ocasions amb Paper de vidre (primera època). Amb el recull de relats La cantonada i altres històries (2013) inicia la seva col·laboració amb l’Editorial Gregal, amb la qual ha publicat recentment el volum de poesia Desig de llum i d’ombra (2014).

  

Fum, fum… 

Va, posa-me’n un altre, si us plau. T’asseguro que serà l’últim. Posa-me’l. Necessito sentir-ho. Sentir que m’acosto cada cop més a la dissolució perfecta. Sortir del meu cos i projectar-me enlaire i planar per damunt de tota la misèria. Vull arribar a aquell punt en què l’univers sencer fa un gran clic dins el meu cap i s’activa la ultravisió que em dóna el poder de destriar el gra de la palla. Les coses essencials. El retorn a les coves, a la selva, reivindicar la condició terrenal i restituir al fang allò que li pertoca: ser l’origen i el destí.

Va, només un altre cullerot que em salvi de tot aquest fred. A fora encara cruix la tramuntanada, sents? Aquest matí a quarts de sis el fred m’encarcarava per dins, clavat a l’escriptori. Sí, l’escriptoret de merda, sí, ja ho sé. L’olor de son rància del pijama, les cames embolicades amb la manta de les becaines hivernals, dos jerseis cordats fins a la barbeta. Més d’una hora esperant la fuetada d’una idea que em lligués al full blanc. La pampalluga muda del mòbil a la vora, els ulls i els dits que se me n’hi anaven, imbècil hiperconnectat. Al costat del bloc jeien unes flors seques d’alfàbrega que vaig rescatar l’altre dia dels testos de la terrassa… Sí, els que em vas regalar pel juny. Haguessis vist els monyons de les fulles, pobriques, cremades de la gelor de les últimes nits, amb aquell posat de sorpresa indignada, ja saps com d’inesperadament ha arribat el fred, després d’una tardor de joguina. Un fil molt prim d’olor d’estiu, picant, anacrònica, pujava de les flors. He distret els minuts espessos agafant-les d’una a una i esventrant-les amb les ungles per treure’n les llavors. Aviam si el març vinent tindré esma de fer planter…

Que t’ensenyi les ungles? Té, mira que netes. I doncs, què et penses? Que sigui un conco de quaranta-x emancipat als trenta no ha de posar en qüestió la meva condícia… Ui, sí, les paraulasses… Va, ja em rebaixo: no m’emprenyis gaire, que encara tornaré a fumar i a rosegar-me les ungles, només per tocar-te els coll… doncs els ovaris, tant li fot. I que me’n posis un altre, et dic, no et facis pregar tant. Fet i fet, tampoc no t’ha de venir ningú més, avui, oi? Tot un detall, mantenir-me quiti de la plusquamperfecció familiar de la meva germaneta, el cunyat i les nebodetes. Tan polits i endreçats i feliços, ells, que semblen comprats a la fira de santa Llúcia… Ai, no hi tornem, va, que així està molt millor, ens repartim els dies i llestos. I jo segueixo fent el paper de monstre de circ repudiat, que ja m’escau. Tu posa, que no em farà cap mal, dona, tant si me’n foto tres plats com quatre. Qui era, aquell que deia allò de «l’escudella rossa, fumejant»? En Papasseit? Sí, mentre s’enyorava de demà, pobrot. Si pogués veure on ens ha portat, el seu demà, ell que tant n’estava, del progrés… Ben segur que es deixaria podrir els pulmons un altre cop, abans que veure-s’hi podrir els ideals. Un cadàver bonic. Un punk avant-la-lettre. No, senyora, no dic bestieses, que això és el que hauríem de fer tots: viure a tota hòstia i desaparèixer ràpid, fugir d’aquesta orgia de fastigueig prejubilat. Deixant empremta, això sí…

Acabo de trobar la meva vocació, recony! Aixecar-me del sofà, a mitja programació nocturna, entre canal i canal, eixugar el filet de bava que em penja de la desídia d’un racó de llavi, què dic aixecar-me, alçar-me!, majestuós, enterc, gairebé erèctil, disposat d’una vegada per totes —ara sí!— a intervenir, recalcant ben bé la cursiva, potser amb negreta i tot. No ho sents, com el moment em crida? Posa’m un altre cullerot, i amb força galets, dona, que necessitaré el xut proteic del teu brou sublim empenyent artèries amunt per desintegrar el colesterol dolent de la història. No vull seguir residint en la còmoda vergonya de la inacció, veient com el món s’exalta de revolta al meu voltant. En política, dius? Què cony m’haig de posar en política, jo, no em vulguis tant de mal. Parlo d’un compromís real. Actuar, no pas representar. Formar part dels esdeveniments. Els intel·lectuals ho adobarem tot. I els escriptors, a l’avantguarda. Megalomaníac? Guaita-la, ella, després dirà de les meves paraulasses… Doncs justament aquestes ens menaran a la victòria, ja ho veuràs. Bastirem el palau fastuós de la república de les paraulasses, ens guarnirem d’estrofes i paràgrafs prenyats d’un futur estrident, i aconduirem el ramat de bens cap a la salvació, mal que no la sàpiguen apreciar, que la raça és molt desagraïda… Enganyar? Mentir? No pas més que aquesta colla de gurus, abanderats i ploramiques messiànics que es dediquen a vendre fum. Il·luminar, enlluernar potser, i després acompanyar de la maneta, que amb l’encegada del discurs no se’ns perdi ningú pel camí. Aquesta sí que serà una bella epifania, riu-te’n de l’al·lucinació dels mags i el bou i la mula tots plegats. Sí, i tant, que m’hi veig, fent el sermó de la muntanya, i repartint llonguets i arengades i tot! Que les paraulasses ja ho tenen, això, que fan que hi hagi molt de tot per a tothom sense que ningú no quedi desganat –ah, els meravellosos envitricolls de la doble negació!–, i qui la diu més grossa té més poder.

Què en farem, de tant poder? No em vagis d’ingènua, que tu ets una dona prou llegida i ja saps com funciona, això: mentre els de la neteja eixuguen els tolls de sang i escombren els caps dels governs enderrocats, anirem mirant de cua d’ull com algú altre ens para la guillotina, no et fot… I si re d’això no sirga, ja t’ho he dit abans, sempre serem a temps de tornar a la selva a orejar l’engonal tot espollant-nos mútuament, o a les cavernes a pintar parets, tu… Va, un altre cullerot, si us plau, marona…

 

Anuncis