Esther Tallada
Esther Tallada Seco va néixer al Maresme. És llicenciada en Traducció i Interpretació i postgraduada en Assessorament Lingüístic en els Mitjans Audiovisuals. Fa gairebé divuit anys que es dedica a la traducció, i de mica en mica s’ha anat consolidant també com a correctora. Ha traduït autors com George Orwell, Elizabeth Strout, Sherman Alexie o Marilynne Robinson.
El 2004 va marxar a Escòcia per treballar de professora de llengua, història i cultura catalanes a la Universitat de Glasgow. Al cap de set anys, amb els dits arrugats de tanta pluja, va decidir tornar-se’n a casa. Des d’aleshores ha treballat com a professora associada a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Internacional de Catalunya, però es dedica principalment a traduir i a corregir des d’un escriptori amb finestra a mar.
Els contes d’Angela Readman (nascuda el 1973 a Middlesbrough, al Regne Unit) han aparegut en diverses antologies i revistes, i han estat premiats al concurs de contes de l’Inkspill Magazine i a la National Flash Fiction Competition. El 2012, el seu conte «Don’t Try This at Home» («No ho proveu a casa») va ser finalista del concurs de narrativa curta Costa Short Story Award, i l’any següent va aconseguir el premi per «The Keeper of the Jackalopes» («El guarda dels llebrílops»). Readman també ha treballat la poesia. El seu primer recull de contes, Don’t Try This at Home, va aparèixer publicat el maig del 2015 per l’editorial britànica And Other Stories.
Conceptual
A casa vivíem com a artistes conceptuals. Perquè és el que érem. A qualsevol que volgués saber la mena de persones que érem, només li calia mirar. Per a les ocasions especials, ens fèiem els vestits de quadres famosos. La mare es posava un Botticelli. La meva germana portava el vestit d’Ofèlia ofegada, i el pare era el rei d’un quadre medieval amb una dona que escombrava al seu voltant. I jo duia un pal de paller carregat de palla fins dalt. Els altres nens em deien Yoko Friqui.
Pel meu aniversari, la mare convidava nens i nenes a la meva festa. Saludava els altres pares donant-los la mà des de darrere un quadre. A l’hora del pastís, en llançàvem els talls contra les tanques publicitàries. I jo bufava una espelma i pensava si no podríem fer festes normals. Volia portar roba Nike o Topshop com tots els altres. Però quan els convidats havien marxat i ens quedàvem sols, nosaltres érem feliços. No ens avorríem mai: ens passàvem els vespres d’hivern capturant mil vegades la lluna en un cubell d’aigua.
L’escola ja era una altra cosa. La mestra em va suspendre el treball de plàstica. Havia presentat un quadre totalment buit amb un foradet al mig. El vaig dur a casa i la mare el va penjar al vidre de la finestra. Ens vam asseure allà al davant com si fos una tele i vam contemplar el sol que tenyia el blanc de groc i després de rosa, i al cap d’una estona, una estrella que omplia just el buit del foradet. La mare va dir que era el millor quadre que havia vist mai. Va enganxar els cabells que va treure del meu raspall a la paret de la seva habitació i va afegir el recompte de les pigues de ma germana al gràfic. Comptàvem les vacances de cada estiu pigallades a les galtes de ma germana com si fossin monedes commemoratives dels dies de sol.
De vegades ens arribaven avisos de la comunitat de veïns a propòsit del quadre que teníem al pati, que consistia en les sobres dels nostres àpats enganxades a la tela. Els nens m’empenyien al sorral i em deien que en comptés tots els granets. I jo me’n tornava a casa enrabiada, disposada a alliçonar la família sobre els avantatges de ser gent avorrida. Però vet aquí que llavors em trobava ma germana amb un paquet de pèsols sota el braç, deixant-ne un a tot arreu per on passava. Des de la finestra només veia que puntets verds per totes bandes; i tot d’ocells amb les ales esteses allà per on ella havia passat. No em podia quedar enrabiada, amb tantes coses com tenia per contemplar. Llavors mirava a un núvol i li demanava que recollís les boires dels meus sentiments.
Però un dia les coses van canviar. La mare va donar al pare una targeta de Sant Valentí feta de la pell que ella havia mudat al llarg de l’últim any, i ell va fer volar una fotografia de la mare fins al cel i en va deixar anar els cordills. La dona per qui ens va deixar no tenia res de conceptual. Tenia una botiga de paper. Ara, aquella botiga no era ni de bon tros tan extraordinària com podria semblar. No era una botiga feta de paper que el vent es podia endur fins allà on fos necessària. No. Només és que venia articles de papereria i revistes. El pare hi anava tot sovint amb un bisturí, retallava els anuncis de les revistes i els substituïa per un full d’instruccions per fer papallones de papiroflèxia. Era artista fins al moll de l’os, el pare, però el seu talent era un llast molt feixuc. No havia pogut fer mai realitat el seu projecte més ambiciós. El somni del pare sempre havia estat viure en una casa que fos un trineu gegant. Quan l’ajuntament li va denegar el permís d’obres, a totes les cartes que havia d’enviar va començar a enganxar-hi retrats d’ell mateix en comptes de segells. Les cabòries li havien gravat al front tot d’arruguetes de tinta negra. I només així aconseguia veure com se sentia de debò. Quan ni amb això n’hi va haver prou, va deixar córrer la vida i es va abandonar al seu nou projecte de viure amb la dona més insulsa del món.
L’art va continuar sense ell; no sabíem fer altra cosa. La mare era una màquina de fer idees, sobretot des que es va trobar que havia de compensar el buit artístic del pare. Quan ell ja era fora, la mare va fer una llista de totes les coses que calia fer a casa i llavors se’n va anar al llit, com si només d’haver-les deixat escrites les feines s’haguessin de fer totes soles mentre ella dormia. L’estadi següent del seu projecte va consistir a quedar-se al llit fins que nosaltres la vam anar a buscar. Quan es va llevar, va penjar els llençols bo i bruts al voltant de l’habitació com si fossin una tenda de campanya. Va mirar per la finestra l’arbre que havia plantat el pare i li van saltar pedretes dels ulls. Tot seguit, va començar a treballar en el projecte de descobrir l’olor que feia de debò. No es dutxava ni es canviava de roba. La seva pell es va convertir en un projecte que creixia cada dia com capetes finíssimes de teixit. Hi havia art a tot arreu a tota hora.
La mare va fer una foto de la dona de la papereria i la va plasmar en un quadre. Abans d’anar a dormir li llançàvem galetes. Llavors va tornar a imprimir la foto, la va tallar a trossets i en va enviar un a tothom que coneixia. La paperera va rebre per correu un retall dels seus propis llavis. La policia se’ns va presentar a casa. La paraula assetjament es va enfonsar al pit de la mare com un cop de puny. Els va intentar explicar que la seva idea només era donar a la gent un bocinet d’alguna cosa que poguessin dur a sobre tot el dia, que només els volia ensenyar parts d’ells mateixos que els eren incomprensibles. La policia va donar un cop d’ull per casa i hi va trobar el quadre de l’amant del pare tot arrebossat de molles i de xocolata. Llavors van venir els de protecció de menors i van elaborar informes que parlaven dels llençols bruts i dels pèsols escampats per terra. Van prometre que tornarien. La mare havia de deixar estar l’art fins que la meva germana i jo féssim divuit anys; si no, ens col·locarien en una llar menys artística. Els nostres veïns ens van començar a llançar coses al pati per sobre la tanca. Algú va escriure «MARXEU» amb un esprai en el nostre quadre de sobres occidentals.
—Es pot saber per què no ens deixen en pau? —deia la mare.
Tenia ganes de fer del seu cos una tela, i exhibir-la nua perquè la gent que li passava pel costat hi pogués dibuixar qualsevol cosa que els vingués al cap, però ens estimava massa per provar-ho. Va netejar la casa i es va tallar els cabells. Peça per peça, ma germana i jo vam anar baixant tot l’art de la mare al soterrani. Sense el seu art, la mare no podia ensenyar a ningú com se sentia. Es va comprar un xandall i se’l va posar. A ma germana i a mi ens va comprar abrics d’hivern.
No va ser fins llavors que vaig entendre tot el que el nostre art havia significat. La mare em duia a l’escola com a qualsevol altra criatura, vestida amb roba de niló i amb un sandvitx a la motxilla en comptes d’un retall de lluna. I jo no em treia del cap la idea de trobar una pedra, de la mateixa mida i de la mateixa forma que jo, reduïda a la pols més fina. L’hauria donat a tots els que em demanaven que els fes un somriure que a mi no em sortia.
Conte publicat amb el permís de l’autora i de l’editorial And Other Stories.
Fotografia de la traductora: Diana Marzal