Raquel Ricart

Raquel-Ricart

Raquel Ricart Leal (Bétera, 1962) es donà a conèixer literàriament l’any 1980, en guanyar un accèssit dels premis Malva-rosa amb el conte I entre tant de núvol, ni un glopet de flor, i en aquella mateixa dècada va publicar contes i narracions en les revistes literàries Celobert i Lletres de canvi.

L’any 1999 reapareix amb la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), a la qual van seguir les novel·les juvenils Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), El quadern d’Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vè Premi Vila de Paterna, Premi Samaruc 2010, i inclusió en The White Ravens 2012, i En les mars perdudes (Bromera, 2012), premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. L’any 2010 guanyà el premi Andròmina de narrativa amb la novel·la Les ratlles de la vida (3i4, 2010), que posteriorment obtingué el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en 2011, i el Premi de creació literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia de la Universitat de València.

En maig d’aquest mateix any, ha presentat una novel·la de ciència-ficció, El ciutadà perfecte (Andana, 2015), i d’aquí a pocs dies, en aquest mes de juny i dins la col·lecció «Les ales esteses» de l’editorial RBA-La Magrana, es publicarà la novel·la amb què ha guanyat el premi El lector de l’Odissea, El temps de cada cosa.

 

L’aventura

 

Mentre el cafè es refreda una mica, engega l’ordinador per consultar el correu electrònic. Entre més missatges sense gaire interès, en troba un en què li demanen si vol escriure un conte per a una revista virtual, i tot seguit se li fa un bolic en la panxa com si li haguessen demanat de tenir una aventura, amb l’avantatge que, per a viure’n una com aquesta, no li caldrà enganyar ningú.

Al correu li expliquen que tant hi fa, si el conte l’escriu ara o el trau d’algun calaix on el tinga desat. De calaix, no en té. Ja li agradaria! Solament té una carpeta virtual de color groc que duu per nom Contes. Poc engrescador, tot plegat. S’imagina que resultaria molt més suggeridor tenir un escriptori antic amb calaixos de fusta. En obrir el primer hi trobaria, organitzada en diferents capsetes, tota aquella menudalla que tant li agrada: clips de diferents colors, pincetes de fusta, afiladors de llapisseres, etiquetes adhesives de colors llampants, bolígrafs, plomes estilogràfiques. En el calaix del mig hi hauria carpetes diverses: una amb els papers del banc, una altra amb els papers del metge, una altra amb els papers del divorci. Al de baix de tot hi trobaria el tresor: un patracol de contes inèdits impresos en paper, esgrogueïts alguns d’ells pel pas del temps, com ara aquell titulat Carta al Sr. Germain, un conte que va escriure quan les seues filles eren molt petites i ella es moria de ganes de tenir una aventura amb Pierre, un francès amb els ulls negres company de feina del seu marit que havia passat un dia per casa i l’havia mirada com ja no la mirava el seu marit, amb desig. Pierre…

En el conte li canvià el nom, és clar, però en trià un en francès, per si de cas Pierre, que, a dir veritat, no li havia semblat molt viu, no feia l’associació pertinent: francès-Germain, francès-Pierre, narradora de l’escrit-remetent de la carta; però també perquè llavors llegia els llibres de Simone de Beauvoir i Violette Leduc, i un nom en francès li donava un què, al títol d’aquell conte.

Al protagonista, el Sr. Germain, el va fer pintor —tot i que Pierre no pintava ni era cap classe d’artista—, i en la carta, en la qual li parlava de vostè, li explicava que l’havia vist un dia, casualment. Que ell no se n’havia adonat de la presència d’ella en aquell cafè, i que ella havia aprofitat per observar‑lo: la seua actitud absorta i solitària, amb el cos indolent repartit en la cadira com si no fos el seu, amb la mirada perduda i els ulls… Els ulls plens a vessar de paisatges interiors, prenys d’aromes, de selves, de muntanyes, de peixos, d’una passió intensa per la vida. Li explicava que havia quedat colpida, amb aquella visió, i acabava la carta amb un prec: «Pintarà tot això, Sr. Germain? Ens explicarà tot allò que va veure?»

En realitat, aquell escrit no era sinó una declaració d’amor perquè aleshores, a ella encara li calia enamorar-se per poder anar-se’n al llit amb algú, i amb l’escriptura d’aquella carta no pretenia sinó seduir Pierre.

L’escrit l’havia confegit a poc a poc. Cada capvespre, després d’allitar les criatures i mentre esperava que el seu marit tornàs de fer-se la cervesa amb Pierre, escrivia, i mentre sentia la respiració profunda de les xiquetes adormides, llegia cada frase en veu alta per veure com sonava. Al cap de dues setmanes, quan el tingué acabat, va copiar-lo en un paper de carta amb una cal·ligrafia de mà tremolosa per l’engany que s’acostava. No sabia imaginar‑se què faria Pierre quan llegís aquella carta adreçada al Sr. Germain, però, d’alguna manera, això també era com una prova, perquè si Pierre resultava ser tal com ella havia imaginat el destinatari del seu escrit, la buscaria, la miraria als ulls intensament, se sentiria comprès com mai ningú no l’havia comprès, la besaria… Però a dir veritat, allò no s’ho arribava a imaginar, perquè juntament amb el desig del cos i dels ulls d’aquell home, hi despuntava la intuïció que, si l’aventura s’esdevenia, si finalment se n’anava al llit amb el francès, descobriria ben aviat que els ulls de Pierre no guardaven cap paisatge que no hagués pintat ella, i que aquella passió intensa per la vida, els peixos i les selves no habitaven en els ulls d’ell, sinó en els propis.

Una tal decepció només l’hauria pogut assuaujar el fet que Pierre fos un amant magnífic, i això, quasi quaranta anys després d’haver escrit aquella carta, ja sap que era una possibilitat altament improbable fins i tot quan l’amant era francès, perquè cal temps perquè un home esdevinga un bon amant per a una dona, i una aventura i el temps que necessiten els amants per a conèixer el territori de la pell no són coses gaire compatibles. Però llavors, quan va escriure aquell conte que hauria estat desat al calaix de baix a la dreta d’un antic escriptori, de tenir-lo, aquesta certesa només era una vaga intuïció sense nom, perquè els relats sobre l’amor explicaven una altra cosa. Els relats explicaven la història tot just fins en aquell moment en què les coses començaven a ser diferents o, si més no, fins en aquell moment en què el bolic de la panxa es dissolia i la respiració tornava a ser normal, i el fet que aquelles coses que passaven després no estiguessen escrites en els relats sobre l’amor, no feien sinó abocar els amants al pou del fracàs i de la ineptitud per no haver sabut conservar aquella espurna i aquell foc de les primeries de l’amor cada dia de cada any, tota la vida.

Però, finalment, el conte no el va llegir ningú i ella no tingué cap aventura amb el tal Pierre. La carta no l’arribà a ficar en el sobre perquè tot seguit d’haver‑la passat a net amb la mà tremolosa per l’engany que s’acostava, el seu marit va arribar a casa amb la notícia que no eren les cerveses amb Pierre, allò que el feia retardar-se cada dia en acabar la feina, sinó una altra dona. Una dona que sabria, ella sí, mantenir viu el foc del desig i la passió. I amb el disgust, les criatures d’un i dos anys i el divorci, es va oblidar de Pierre, del Sr. Germain i de tot. Amb el pas dels anys, també havia acabat per oblidar el marit. No s’havia tornat a casar. La vida s’havia complicat en haver de fer‑se càrrec, pràcticament sola, de les dues criatures. Havia tingut algunes relacions esporàdiques, i quan potser s’hi hauria pogut dedicar, a l’amor, en acabar la criança, quan hauria pogut esmerçar el seu temps a mantenir l’espurna encesa un dia i un altre dia, ja havia deixat de creure en aquells relats sobre l’amor i havia sabut trobar el caliu de la vida.

Quasi quaranta anys després eren les filles, les que s’esforçaven per mantenir les brases vives perquè, tot i que havien passat molts anys, els relats sobre l’amor continuaven a explicar les mateixes coses, però els consells que pogués oferir una mare divorciada que no s’havia tornat a casar… Bé. Quasi millor no tenir ni escriptori ni calaixos. Millor no poder tornar a llegir aquella història antiga. Agafa la tassa de cafè, en fa un glop i obre la carpeta groga i virtual. Els títols, tal com havia suposat, són poc suggeridors. Definitivament, haurà d’escriure un conte nou, deixar-se dur pel bolic en la panxa i viure, aquesta volta sí, l’aventura.

 

 

Anuncis