Jaume C. Pons Alorda

pons_alordapdv

Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) ha desenvolupat una intensa carrera com a poeta, amb dotze poemaris publicats —d’entre els quals destaquen Els estris de la llum (2009), El poder i la fortor (2009), Cilici (2009), Carn vol dir desaparicions (2010), Unlimited sobrassada (2011) i Tots els sepulcres (2015)— que li han merescut diversos premis, com ara el Miquel Martí i Pol (2007), el Joan Alcover (2008) o el Bartomeu Rosselló-Pòrcel (2009).

Com a traductor, ha publicat Fulles d’herba de Walt Whitman (2014), Fúria de Lucia Pietrelli (2010), Blues en setze d’Stefano Benni (2011) i Una pàtina de veritat de Javier Jover (2011).

Al 2012 va publicar la seva primera novel·la, Faula (2012). I ha aparegut obra seva en antologies com Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans (2008), Antologia de joves narradors de Mallorca (2008), Poètes contemporains des Îles Baléares d’expression catalane (París, 2010) i Joves poetes catalans (Zagreb, 2011).

Ha recitat i participat en múltiples espectacles poètics tant a Catalunya com arreu del món (Sèrbia, Croàcia, Mèxic, Califòrnia, Regne Unit, Itàlia, Estònia, Holanda o Alemanya, entre d’altres). Té poemes traduïts a diversos idiomes: al francès, anglès, alemany, italià, portuguès, gallec, basc, castellà, serbi, croat, bosnià, ucraïnès, romanès, estonià, holandès i txec, apareguts en diferents publicacions.

I treballa com a professor de literatura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i com a cap de projectes a Blowing Buffalo, empresa de serveis de comunicació i gestió cultural. També publica ressenyes de llibres al digital de cultura Núvol i a l’espai literari Epic & Majestic del diari Ara Balears, i imparteix cursos a L’Escola de Lletres de l’Odissea (de Vilafranca del Penedès).

 

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941). Novel·lista i poeta mallorquina autodidacta. De ben petita li agrada sentir la llengua que parlen al seu poble i escoltar la gent gran, i és a partir d’aquestes experiències que neixen els primers relats. El 1965 rep el primer reconeixement per la seva obra, en guanyar el concurs literari de Cantonigròs amb un recull de tres contes. Però l’autèntica prova de foc de la seva literatura és el premi Sant Jordi 1967 que obté amb la novel·la 39° a l’ombra (reeditada per Edicions 62 el 2002), una obra que rep comentaris ben entusiastes dels crítics de l’època. Aquest premi impulsa la seva literatura i, des d’aleshores, ha publicat nombroses novel·les, mentre la crítica i el lector hi continuen veient una escriptora tenaç i intel·ligent, preocupada per la condició de la dona, la soledat i la terra pròpia, és a dir, els canvis que ha patit l’illa de Mallorca durant els últims trenta anys i com ha influït aquest fet en les últimes generacions.

Té obra traduïda a l’alemany i el castellà. La seva trajectòria és reconeguda el 1999 amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i el 2004 amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears. Des del 2000 viu retirada a la seva casa del Terreno i dedica el seu temps a l’escriptura i la lectura. De tant en tant publica articles d’opinió a Diari de Balears.

A més d’altres novel·les, com La Santa (1980), Terra seca (1987), Febre alta (1998), Quan un home s’enamora (1998), Lluny del tren (2002), Ungles perfectes (2007) o Ànima de gos (2011); ha publicat diversos llibres de contes —que van ser recollits al volum Tots els contes (2005)—, narrativa juvenil, els reculls de poesia Lovely (2009) i Sota el paraigua el crit (2013), i un llibre de memòries en col·laboració amb Josep Maria Llompart: Vocabulari privat (1993).

I ara al 2015 acaba de publicar el llibre de poesia Fred als ulls (Cafè Central/Eumo).

Un conte merescudament recuperat

En el preciós pròleg que elabora per a Tots els contes d’Antònia Vicens (Edicions del Salobre, Pollença, 2005) Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol (destacat poeta i traductor i també editor de poesia, responsable, amb Nicolau Dols, de l’edició final de la Poesia completa de Blai Bonet a Edicions de 1984), situa la narrativa d’Antònia Vicens «entre la força i la gràcia». No fa cap altra cosa que parlar, amb molt encert, del fosc poder d’una autèntica narradora de raça, marcada per un talent capaç de sorprendre, de fascinar, però també d’arribar als fondals de la mort i de la violència més salvatge sense cap tipus de pietat o misericòrdia. Sampol escriu el següent: «Els temes a partir dels quals Antònia Vicens articula els relats són durs: morts violentes, morts de cos i morts d’ànima, famílies esqueixades, passions encegadores, odis, enveges, enganys, bregues, amors impossibles, tristeses… També hi apareixen el goig de viure, l’amor i l’amistat, i amb força intensitat, perquè l’autora és ben vitalista, però els temes foscs dominen l’espai.» O sigui, en Antònia Vicens la foscúria esdevé un focus des d’on fer resplendir el viure.

L’estudiosa Margalida Pons, una figura de referència dintre del camp d’investigació d’aquelles literatures mal anomenades «perifèriques», també fa ús de dualitats quan parla de l’obra d’Antònia Vicens, però sobretot quan comenta els contes de l’autora en un comentari que va fer per a la revista Lluc el juny de 2006: «En els contes d’Antònia Vicens el crit fa un estrany aliatge amb la mudesa. El crit que comença en el caire on s’extingeix la paraula; la mudesa d’uns personatges incapaços de parlar perquè, en el seu existir trossejat, desconeixen la continuïtat pròpia de tot discurs. Els éssers que habiten aquestes històries són, per les seves condicions de vida o per la seva sensibilitat, suburbials, i a mesura que avançam en la lectura descobrim que aquesta marginalitat s’esdevé en un món on tot són marges, on el centre d’aquest punt que guarda les fabulacions a recer de l’anihilació no existeix. Ingressam, així, en un univers sense cap mena de jerarquia, on allò que iguala és el dolor.»

L’escriptura d’Antònia Vicens, nascuda a Santanyí el 1941, és doncs un epicentre on s’extremen els límits de les divergències i dels contrastos. És sensual sense arribar a ser barroca, exuberant i grandiosa, però mai no arriba a ser desbordant ni a embafar, i al mateix temps sembla d’una senzillesa que esborrona. Aquesta autora, que va guanyar el Premi Sant Jordi al 1967 amb la seva primera novel·la, 39° a l’ombra, és capaç de descriure, meticulosament, tots i cadascun dels detalls d’una existència en la intensitat d’un conte o d’un poema. Com respirar.

I tot i que en els darrers anys ha anat publicant una sèrie de llibres de poemes que han anat creixent en vigor i ambició, fins arribar al recentíssim Fred als ulls (Eumo/Cafè Central, 2015), les obres d’Antònia Vicens sempre han estat marcades per un profund i vibrant do poètic, en què el llenguatge aconsegueix eixorivir les seves arrels més fondes i emocionants a través de la sàvia tria de mots i del seu encaix, com una arquitectura subtil però solar. No és que hagi nascut una poeta, és que la poeta romania d’abans, encriptada, dosificada, en la grandiositat d’unes obres narratives que beuen de William Faulkner, quant a ambició de creació i transport de tot un cosmos orgànic, o de Carson McCullers, pel que fa a una contundència moral de proporcions tràgiques. Antònia Vicens aconsegueix fer combregar aquests dos autors, i molts altres, perquè les literatures del salvatge sempre aconsegueixen agermanar-se. Si Antònia Vicens és alguna cosa és una mística capaç de transportar els lectors a un món sensorial on hi ha coneixement però també bellesa, tot al costat d’una sèrie d’instants epifànics que marquen un caràcter astral però també tel·lúric. Possiblement, Antònia Vicens és la gran dama actual de les lletres catalanes, una autora ambiciosa que ha begut dels clàssics de la tradició dels Països Catalans i que no ha tingut cap problema en situar-los al costat d’alguns referents internacionals de relleu, perquè sap que la bona literatura és aquella que sacseja, que fa estremir i que provoca esclats de gran emoció humana, i que només això ja marca un mateix codi genètic, una eutròfica cadena fractal de supercordes.

Des de la meva admiració més pregona, i convidat pels amables responsables de Paper de vidre en la seva nova etapa, he triat aquest conte, «Clar com un mirall», perquè em sembla una sàvia peça d’orfebreria en què tots els elements que componen l’obra, la força i la gràcia d’Antònia Vicens es veuen prodigiosament condensats i representats. També contrastats. El recupero perquè el pugueu gaudir i perquè serveixi per (re)descobrir una de les autores més imprescindibles de la panoràmica contemporània. Alguns afortunats encara tindreu la sort de trobar algun exemplar del volum Tots els contes que va publicar Edicions del Salobre a l’any 2005 i que reunia tota la seva obra narrativa curta. Els que no hagin estat gaudidors d’aquesta fortuna sempre poden endinsar-se en les seves novel·les i en els seus poemes. Sense cap dubte us trobareu davant d’una escriptora mestra, un animal tocat pel miracle de la lletra i de la passió desmesurada que es condensa en l’instant d’eternitat que William Blake sabia situar en un gra de sorra, el mateix gra de sorra que viu les misèries més fondes a qualsevol platja de Mallorca. Perquè si Antònia Vicens ha sabut crear una obra expansiva ho ha fet a través de l’ultralocal, a través del que tenia més a prop, perquè sap que ha de conèixer els detalls intraessencials per poder commemorar l’ésser humà dins dels seus paisatges de devastació i furor. L’obra de Vicens es pot llegir, també, com aquest retrat rembrandtià de tota una illa i tot un territori destruïts per la golafreria immoral del benefici econòmic a costa de l’explotació turística. I si l’obra d’Antònia Vicens no ha tingut més ressò no ha estat perquè no ho mereixés, sinó perquè molts han intentat deixar-la de banda perquè no els deixés en ridícul.

Ara, més que mai, i en tot el seu apogeu, la literatura d’Antònia Vicens ens arriba incommensurable, pletòrica i dolorosa, com la veu incallable d’aquells que no han pogut garlar. A davant teniu la nostra Dorothy Parker, la nostra Reinaldo Arenas, la nostra Virginia Woolf, la nostra Antònia Vicens. I dir això ja és dir molt més del que sembla.

Entre el sublim i el grotesc, entre el còsmic i els fems, entre la sangria i l’espiral de Déu rau aquesta obra que se segueix expandint i progressant cap a noves mirades lúcides necessàries, més que això: imprescindibles per tal que l’obscuritat no sigui plena, que sempre hi hagi aquest marge de llum ben feta. I us espera perquè hi entreu, a través d’aquest conte o de qualsevol altre text, si us atreviu. Jo sé que sí.

Clar com un mirall

Molt maganya, na Marina, es passeja per l’Avinguda de Jaume III penjada del braç del seu avi. És just al tombant del capvespre i els aparadors, atrevits i sofisticats, atreuen les mirades dels vianants.

—¿Què vols que et compri? ¿Hi ha res que t’agradi? —li demana l’avi. De tots els seus néts, ella és la que sempre duu devora el cor.

—M’agraden aquestes sabates —diu posant un dit damunt el vidre de l’aparador per senyalar-les-hi. De línia senzilla, i sense adorns, són tanmateix les més cares.

—D’acord —contesta l’home, traient-se la cartera mentre la contempla, mig encensat, com si encara fos una criatura.

Molt prima, la pell esblanqueïda, els cabells tintats d’un groc escandinau, els llavis com dos gínjols perfilats amb un llapis marró, és talment la seva dona, és clar, fa molts anys, quan la va conèixer, jovençà ple de manies per mor de ser baix i rabassut, però amb dues ambicions que no tenien sostre: s’havia proposat fer-se ric de pressa i conquistar l’al·lota més fotudament excitant i distingida de tot el poble, rivalitzant amb molts d’altres pretendents. D’aquest èxit, en bona part, depenia el seu futur. Homenia.

Mentre la néta tranquil·lament seu dins la botiga emprovant-se les sabates, ell mira cap enrera i es contempla, primer traient-se les avarques, llavors col·locant-les ben aparellades a recer d’una mata llentisclera, molt a prop de la mar, sota el cel d’un lila plàcid amb estols de gavines blanques volant baix. I just quan la néta prova de donar un parell de passes per estar segura que les sabates li van bé, ell parteix a córrer encalçant aquella al·lota, rossa com el pa entre matolls i carritxeres. Una vegada la néta ja està dreta davant la caixa enregistradora allargant a la dependenta tres bitllets de cent, ell s’abalança damunt de l’al·lota i es perd entre els brins daurats dels seus cabells i neda dins les aigües remogudes del seu sexe.

Va ser precisament durant aquesta estona de plaer, aquest moment escadusser de possessió i de glòria, que la mare de na Marina va ser engendrada.

S’hi torna a penjar del braç. Amb l’altra mà aguanta la bossa de les sabates. Camina amb deixadesa, com si el seu avi l’arrossegàs. D’aquesta manera se sent petita, protegida, estimada.

—Torna’m a contar de quina manera vares saber que t’havies fet un home —li diu.

—T’ho he contat més de mil vegades. Vaig començar a fer feina de cambrer a un bar de Plaça. Quan vaig cobrar el primer sou em vaig sentir tot un home, i això que només tenia catorze anys.

Na Marina riu. Riu d’una manera esburbada quan de sobte les garlandes elèctriques de Nadal s’encenen i una ruixada d’estels artificials els cau a sobre, accentuant-los l’emoció de passejar-se junts.

—¿I, als vint anys, ja t’havies fet ric? —li demana, coneixent la resposta.

—Quasi. Aquells anys, si anaves viu, era fàcil fer doblers, Compraves per no res una casa a la costa, la converties en un restaurant, ben aviat havies guanyat prou per adossar-hi un bloc d’habitacions, i ja tenies un hotelet. Com que els turistes venien a manades, els tractaves com si fossin ramats de bestiar, els era igual dormir de qualsevol manera, menjar qualsevol cosa… A més, fer contraban de tabac i de cafè no era gaire arriscat i donava molt.

Na Marina segueix riallera, complaguda. Estudia Història de l’Art a Roma, per mor de sa mare que, d’una manera molt dolça però amb un polsim d’histèria, li ho exigeix. Perquè ella és feliç senzillament anant de compres. A més, està enamorada.

—¿Què mires? —li demana l’avi, en adonar-se que s’ha quedat retinguda davant un aparador de juguetes.

—M’agrada aquell terrier que sembla de seda.

—Au, te’l compr.

—No!

—Sí, ges, ¿dos-cents?

—D’acord.

Na Marina entra a la botiga i l’home, recolzat a les vidrieres, s’espanta en veure la cara de la seva néta enmig d’una pila de caps d’animals. Baldament siguin animals de roba o de plàstic. Si qualque home li fes mal, es promet, el mataria.

Aviat ella surt tota contenta duent una altra bossa, enorme, amb les orelles del gos sobresortint, punxegudes, i emperpalades.

—No vull tomar a Roma —diu, de cop—. No vull seguir estudiant.

—Ta mare tendrà un disgust molt gros, i no parlem de la padrina. No podran presumir amb les seves amigues.

—Que hi vagin elles! O que hi enviïn qualsevol dels meus germans!

—Encara són massa petits, els teus germans. A part que no són gens espavilats. Personalment, no hi he posat gens d’ambició en cap d’ells. Tu vals més que tots plegats, Marina. Has de tenir aspiracions.

—No, padrinet, no. Jo no en vull d’aspiracions —diu tota presumida—. ¿Em compres un gelat? ¿Com quan era petita?

—Au, prenguem un gelat tots dos.

Entren al primer bar que troben sota les arcades. S’asseuen ran de la finestra, esplugant el carrer. Un captaire malambrós els fa ganyotes darrere els vidres i ell tot d’una remena dins el moneder cercant un euro perquè, encara que hagués fet els diners d’una manera fàcil i poc escrupolosa (espesses vegades li torna aquell vespre de temporal amb el seu amic contrabandista que crida auxili bregant amb la mar alçurada mentrestant ell engega el motor del llagut i fuig de la guàrdia civil de costes) és un home que guarda, de la seva infància, una grapada de preceptes referents a bones obres. Emperò una barrumbada de gent que surt d’El Corte Inglés primer remolca i llavors engoleix el captaire amb la mateixa facilitat que aquell remolí d’aigua va xuclar el seu amic.

Tot seguit comença a llepar el gelat que els acaben de servir, dues bolles de nata i una de maduixa, i tanmateix, aquell brot d’orgull d’un rosa encès que just fa un segon li pujava com una marea de l’ànim exultat, ha desaparegut de la seva pell i les venes nuoses dels polsos, dissimulades per dos blens de cabells blancs, li van tornant d’un relleu morat alarmant: Tenc quatre néts, i tots sense cap tret que denoti una possible futura pretensió. Ah la meva amant sí que en té, de colomins al pap, i a més de la matrícula a una acadèmia d’idiomes, li estic pagant el lloguer de l’apartament. Tot això sense estar gaire segur de la seva fidelitat, a vegades no entenc per què aguanta un vell com jo si no és pels calés que em treu.

Pensar, emperò, amb l’amant, joveníssima, mentre pren un gelat amb la néta, no li sembla del tot decent, per tant s’espolsa aquestes divagacions corn si fossin caspa damunt les solapes de l’abric, i clava els seus ulls, escarits de tant refregar-los per les corbes perfectes de l’amant, al front alt i airós de la seva néta. Si qualque home s’atrevís a fer-li mal, pensa, de nou, el mataria.

Na Marina de cop es posa dreta. Estira el seu coll d’au cap a l’altra vorera del carrer.

—¿Veus aquell jove amb una gavardina blava?

—N’hi ha un munt, de joves amb gavardina blava.

—Aquell baix i grassonet, amb els cabells curts.

—Sí —diu ell, una vegada que l’ha localitzat enmig de la gentada—. ¿Què li passa?

—M’agrada.

—¿El coneixes?

—Sí. I el vull.

—¿De què fa?

—De res.

—¿Estudia?

—No. Però el vull. El vull. Padrinet, el vull.

—Bé. Bé. No en parlem pus, serà teu —li contesta, en un rampell d’altruisme i d’amor. Però llavors quan mira de fit la néta, en comptes de recollir un somriure d’agraïment creu copsar-li una preocupació molt fonda surant per dessota d’unes galtes xuclades i d’uns ulls enfonsats dins cèrcols groguencs. Ben igual que la seva dona cada vegada que s’havia quedat embarassada. Hi deu haver, pensa, alguna fotografia seva en estat de bona esperança per dins algun calaix. I de sobte l’escena li arriba netíssima, sense rastre dels cosmètics amb que sè solen maquillar els records. També sense pins i sense garriga. Era un tros de terra desolada quan, sota d’un cel de colors aspres, amb caps d’animals degollats surant a la deriva, ell, abrivat com un ruc, va tirar en terra l’al·lota més rica i més sol·licitada de tot el poble, i la va muntar. Com un brau.

Mentrestant na Marina fa senyes al jove, el qual, falaguer, es va acostant. Quan l’avi el veu de prop, l’estómac se li regira. El mateix posat de fatxenda sense escrúpols que tenia ell a la seva mateixa edat, aquest mirar de front, desvergonyit, sense traves.

El jove li allarga la mà amb un somriure que a ell li sembla clar i desafiador com un mirall. Però en comptes de reptar la seva pròpia imatge, treu el ganivet que sempre dur dins l’infern de l’americana, i l’hi endinsa enmig del pit. El jove primer tentineja, tot seguit cau tan llarg com és amb una expressió de llunyania i estranyesa que ningú no dubta que se’n va de dret a l’altre món.

I ara que dos policies s’enduen l’assassí, aquest es gira cap a na Marina que està palplantada amb la boca plena d’exclamacions que no li surten i li diu:

—No pateixis, estimada. Feia molt temps que em volia suïcidar.

Nadal del 2004

Conte publicat per gentilesa de l’autora i d’Edicions del Salobre

Fotografia: Anna Gual

Anuncis