Alba Dalmau

alba_dalmau_pdv

Alba Dalmau Viure (Cardedeu, 1987) va estudiar comunicació audiovisual i un màster de creació literària a la UPF. El 2011 publica la seva primera novel·la, Vonlenska, amb Pagès Editors, guanyadora del premi Recull de Blanes. També és autora de dos llibres d’artista: el primer, On només hi havia un far, un recull de contes sobre el silenci acompanyats de fotografies; i el segon, Estrena, un llibre de fotografia acompanyat amb textos literaris que relaten una història romàntica basada en el cinema mut —ambdós llibres sorgeixen del col·lectiu Sincopat, format també per la fotògrafa Ares Molins. Va viure a Nova York durant tres anys, on escriu Bategant, publicat per Cossetània Edicions, i un recull de contes anomenat Estàndards. Alone Together forma part d’aquest últim projecte, que vol ser una interpretació literària de dotze estàndards de jazz. Actualment viu i treballa a Barcelona com a gestora cultural.

Alone together

 

A ella li agrada aquella sensació d’entrar a dins un núvol, la fa sentir com un astronauta entrant a la termosfera —allà on la radiació ultraviolada, però sobretot els rajos gamma i els rajos X, provinents del Sol, eleven la temperatura a centenars de graus. Allà dins, a causa del vapor, la humitat és tan alta que el cos queda perlejat a l’instant, per la suor. Cal ser molt prudent a l’hora de respirar, perquè en aquest lloc l’oxigen és escàs i no hi ha màscares per a ningú, encara que normalment ella és l’única tripulant de la nau.

Hi va cada dia quinze minuts, que és la màxima durada del viatge espacial. La metàfora astronàutica és perquè sent que allà dins —en aquella nau de fusta clara— és un dels pocs espais on pot veure les coses clares, amb una perspectiva prou general, com veure la Terra des de la finestra d’un coet, petita i manejable. És així com veu els problemes des de dins: petits i manejables. Però no només això, en aquella atmosfera emboirada, amb la perspectiva d’ella a quilòmetres lluny d’ella mateixa, pot pensar d’una altra manera. Allà dins no existeixen aquelles coses tan petites que fan que els dies passin de pressa i no tinguis temps de pensar en les coses importants: ni arrugues a la camisa, ni una trucada perduda, ni una data de caducitat, ni un paraigua oblidat… és com si aquell silenci espacial tingués la capacitat de diluir les distraccions quotidianes i fer aflorar allò que de debò és important, i que normalment s’enfonsa en el pensament a causa de la seva feixuguesa.

Sempre s’asseu a la mateixa cantonada, al fons a l’esquerra, segurament perquè aquest és el lloc on va anar la primera vegada i és l’únic on sap arribar, hi va de memòria. Desconeix les dimensions d’aquella habitació, perquè està tota coberta de boira. El que més li agrada, però, és asseure’s amb les cames estirades, amb una tovallola enrotllada al tronc —se l’agafa per sota les aixelles i li arriba més o menys un pam per sota del pubis—, i observar com el vapor la fa desaparèixer, fins al punt que si no fos pel tacte, seria incapaç de dir on té els braços i les cames. De fet, de tant en tant, no pot evitar moure alguna extremitat per assegurar-se que encara són allà. A més, aquesta idea de perdre la consciència del cos, especialment per a ella, que sempre l’ha considerat una cosa lleugerament molesta —perquè malgrat les dietes i l’exercici sempre ha conviscut amb un etern estat d’imperfecció—, la relaxa profundament. En canvi, el seu cervell es torna més sòlid que mai amb l’escalfor. En aquest estat, s’atreveix a pensar en format transcendental, com deuen fer els astronautes després de la conversa radiofònica amb Houston cada nit, quan, flotant a dins la nau, miren a través de la finestra, veuen la Terra des de lluny i es riuen dels que són allà a baix i busquen desesperadament la fama, perquè ara ells tenen tota una altra perspectiva de les coses i saben que si hi ha res que tingui una mica de sentit allà baix és trobar una mica d’amor i patir com menys millor, perquè la veritat de tot plegat és tan patètica com la nostra menudesa en l’univers.

Pensa en la relació amb en Roger. Fa temps que no estan bé, però gràcies a la feina, les factures i el cansament ho dissimulen prou bé. L’altre dia, que va ser el seu aniversari, ella el va convidar a sopar en un restaurant que quedava a prop de la seva feina, ja que cada dia, quan sortia, hi passava per davant i es quedava cinc minuts a la porta d’entrada, fent veure que mirava el menú, tot i que en realitat el que mirava era el que passava a l’interior, tot molt ben col·locat per deixar-se enamorar: la llum tènue per endolcir les faccions; les espelmes per falsejar aquella brillantor a les ninetes de les primeres cites; la música prou suau per fer gronxar les converses; els cambrers discretament vestits de color gris, amb pentinats senzills i moviments petits, uniformats com ombres per no distreure les parelles, i, finalment, el menú, que se sabia de memòria, compost de sopes, carpaccios i sorbets, perquè això era el que menjaven els amants, que no volien atipar-se gaire per després poder fer l’amor amb lleugeresa. La carta de vins era plena de noms poètics: Camins, Amor de Deutz, Asalto Amoroso, Pètals, com si fos per això que els haguessin escollit i no pas pels tanins, les notes aromàtiques i la varietat del raïm.

Per tot això, perquè estava convençuda que en un lloc així serien capaços de tornar a mirar-se com abans, encara que només fos per una nit, va fer la reserva i es va comprar un vestit nou per a l’ocasió. Li va dir a en Roger el mateix matí de l’aniversari que tenien taula al Xiuxiueig, que era el nom del restaurant. Ell va aixecar una cella i va repetir el nom del restaurant amb un interrogant al final i ella li va contestar que era el restaurant més romàntic de la ciutat.

Havien quedat que es trobarien davant del restaurant a dos quarts de deu, ella s’acabava de tallar els cabells —amb aquella olor de nou que un fa quan surt de la perruqueria— i havia parat en una botiga de cosmètics per maquillar-se i perfumar-se, havia escollit una ombra d’ulls que feia joc amb el vestit . Quan va arribar al restaurant, ell ja l’esperava a dins, ella va entrar i el va felicitar amb un petó als llavis. Ell no es va adonar de res: ni del vestit, ni del pentinat, ni del maquillatge. Un dels cambrers els va acompanyar a una taula. Al seu costat hi havia un parella joveníssima, que devia fer poc que es coneixien per la intensitat amb què es miraven, entrellaçaven les mans i es buscaven els peus amb les sabates, semblava ben bé que ell l’endemà se n’hagués d’anar a fer un estudi sobre pingüins a l’Antàrtida i aquella fos la seva última nit abans de separar-se per qui sap quant de temps.

Quan va arribar el cambrer i els va preguntar si volien beure res, ella va esperar que fos ell qui escollís el vi, però ell, en comptes de fer-ho, va demanar una cervesa. «Adéu al ritual romàntic de compartir una ampolla de vi i embriagar‑se lentament del mateix beure…», va pensar ella, però intentant superar la decepció i prenent exemple de la parella que tenien al costat, va provar de fer peuets amb en Roger, amb tanta mala sort que va fer moure la taula i en Roger, que odiava que les taules ballessin, va cridar el cambrer perquè falqués bé la pota, perquè així no es podia menjar.

Quan ella li va preguntar com li havia anat el dia, ell li va respondre que no havia fet res gaire especial, però, al cap d’un minut, li va dir que, de fet, sí que havia fet una cosa memorable! Després de tenir la dutxa de casa més d’un mes embussada, avui finalment havia decidit arremangar-se i acabar una vegada per totes amb el problema. No es creuria el que havia tret d’allà dins. Una bola de pèl d’almenys cinc centímetres de diàmetre que, esclar, només podia ser d’ella i que s’ho fes mirar, perquè no era normal que una persona de la seva edat perdés tants cabells. «No venen uns xampús al súper que són anticaiguda?». li va preguntar. Ella, que en aquell moment es volia fondre —si els del costat estaven sentint la conversa es pensarien que eren patètics, tot i que, afortunadament, segur que estaven entretinguts en coses més interessants—, va haver de callar i donar-li les gràcies, perquè feia setmanes que el perseguia demanant-li que ho arreglés i finalment, avui, ho havia fet.

Ella, fent un altre esforç, va intentar dirigir la conversa cap a un tema més agradable. Li va comentar que tenia moltes ganes que fessin un viatge junts aquest estiu, tot i que mentre ho estava dient s’adonava que, en realitat, no en tenia cap ganes. El que de debò li venia de gust era marxar a una illa de Grècia sola per adonar-se de com seria la vida sense ell. Ell li va respondre que tal com estaven les coses dubtava que el seu pressupost pogués arribar ni tan sols a un parell o tres de dies en un càmping i, tot seguit, li va recordar que aquell sopar ja era tot un extra per a ells. A ella, la idea de fer l’amor en una tenda de campanya, sobre una màrfega i a dins un sac de dormir la va entristir.

A l’hora d’escollir el menjar, ell es va llegir el menú en diagonal com si estigués buscant alguna cosa i li va preguntar a ella si aquesta era tota la carta, perquè ell venia afamat i gairebé no havia menjat en tot el dia reservant-se pel sopar. Ella va alçar una mica les espatlles i va arrugar el llavi cap a una banda. En Roger, resignat, va acabar demanant un carpaccio i va dir que no suportava els llocs que, després de pagar una morterada, quan sorties encara havies de comprar-te un falàfel a la cantonada per atipar-te de debò. Durant el sopar, ella va començar a disparar preguntes que s’havia preparat abans de venir en una llibreteta.

—Recordes quan ens vam conèixer?

Ell va arrufar el front per pensar molt i prement els llavis va emetre un llarg «mmm…», com els nens quan fan temps per pensar la resposta quan la professora els pregunta les taules de multiplicar.

—Érem en una festa, no? Segurament devíem anar pet i va ser pura casualitat. No?

—Era un 17 d’agost —va dir ella—, a les festes de Gràcia. Jo sí que anava pet, i estava asseguda en una vorera, sola; tu vas venir i et vas asseure el meu costat, em vas fer beure aigua. Tot al meu voltant feia voltes com una nòria i tu al meu davant estaves desenfocat, però em vas semblar prou guapo. Em vas preguntar on eren els meus amics i et devia dir que no ho sabia perquè em vas dir que et donés el mòbil per trucar-los i, a part de trucar-los, et vas fer una trucada perduda per tenir el meu telèfon. L’endemà em vas enviar un missatge i així va ser com vam començar a sortir. Però, aquella nit, l’única que anava pet era jo, tu estaves ben serè.

—Carai, noia, quina memòria. Jo tinc una gana, tu…

A ella aquell sopar li feia pensar molt en les reunions que tenia amb els seus clients, on calia crear una falsa cordialitat per tal que l’operació comercial que hi havia al darrere de tota aquella parafernàlia humana fos un èxit. En aquest cas, però, l’objectiu era intentar renovar un contracte entre dues parts que, últimament, s’havia anat deteriorant, però la reunió no estava fluint i, encara que l’objectiu de la trobada havia estat ben intencionat, els involucrats no semblaven gaire interessats a continuar les negociacions.

Així que el carpaccio d’en Roger va arribar a taula, sense esperar que a ella li arribés el plat, el va apilonar amb la forquilla al centre del plat, en va fer una bola, el va punxar pel mig i agafant-lo tot se’l va posar a la boca i se’l va empassar en un segon. Ella, que encara esperava el seu plat, se’l va mirar amb la boca oberta i ell es va excusar dient que no havia menjat res en tot el dia.

—Postres?

Ella va fer que no, tot just li acabava d’arribar la sopa i cansada d’intentar ser el que no eren, especialment amb el soroll de fons dels petons de la parella del costat: txuiiic, txuiiiic, va dir que li havia passat la gana i que, si volia, podien demanar el compte i anar cap a casa. Ell, que no ho va dir en veu alta però ho va pensar, sabia que si marxaven en aquell moment potser encara arribaria a temps de veure l’última part del partit.

Quan van arribar a casa, ell se’n va anar directament a la cuina a fer-se un entrepà amb nocilla, o dos, o tres… Mentrestant, ella se’n va anar al llit a esperar-lo, estava disposada a utilitzar fins a l’últim cartutx per salvar la nit, encara que a hores d’ara ja dubtava fins i tot del poder d’un bon polvo. «Li havia dit, oi, que l’esperava desperta al llit? I això semblava prou clar perquè entengués que no l’esperava precisament per dormir, no?» Doncs ell no ho devia captar perquè, de sobte, una llum tènue i verdosa va il·luminar el passadís i la veu monòtona d’un locutor que, de tant en tant, alçava el volum mostrant gran excitació arribava a l’habitació. Futbol.

Ara, una setmana més tard, a la termosfera, amb els porus del tot oberts, pensava en el fracàs d’aquell sopar i en la indigestió que li va provocar, més enllà dels sucs gàstrics. Cada dia tenia més clar què havia de fer però tot el que comportava l’espantava: maletes, buscar un pis nou, la hipoteca que compartien del cotxe, els amics en comú, les fotografies i el silenci d’arribar a casa i que no hi hagués ningú, tot i que això últim tampoc no seria tan diferent.

De sobte, enmig de la nebulosa en què es trobava, li va semblar reconèixer una figura humana, no devia ser a més de cinc metres, tot i que amb l’efecte de la boira i la humitat excessiva, semblava que fos milers de quilòmetres lluny. Tant per l’un com per l’altre aquell descobriment de vida els va semblar tan remot com l’astronauta que, passejant per fora la nau, de sobte s’adona que allà a fora hi ha algú més, flotant en un radi relativament petit pel que són les dimensions espacials.

L’estrany havia de ser un home, la silueta estava totalment difuminada, però, així i tot, s’intuïa lleugerament rectangular. Ella, que ja feia més de deu minuts que era allà a dins, no s’havia adonat que hi hagués ningú més fins ara. Va fer un exercici de memòria sobre cada moviment que havia fet fins aleshores, perquè, tal vegada, el fet que ella no s’hagués adonat que hi havia algú més allà dins no era només a causa de l’atmosfera pesant, sinó d’aquells pensaments que ho emboiraven tot, i l’altre —en canvi— potser l’havia vista des del primer instant.

Recordava haver entrat i haver-se assegut al banquet superior, amb les cames estirades i els braços enganxats al tronc durant una llarga estona. Enmig del record del sopar, però, quan havia començat a pensar en la parella jove que tenien al costat al restaurant, gelosa d’ells —però sobretot d’ella, tan bonica que el fet que tingués aquell noi al davant i no un altre era només qüestió d’atzar—, s’havia desembolicat una mica la tovallola i s’havia mirat el cos, no sense aquell deix de fàstic que sovint es provocava a si mateixa. El vapor blanc només li havia permès veure’s una mica els pits i la panxa, que per la posició es deformaven en tres monticles, i els pits, força prominents, estaven més aviat en caiguda lliure. Se’ls havia tocat una mica, acariciant-los com qui acaricia una fotografia antiga, rememorant el record d’uns temps millors. Nerviosa, ara es preguntava si l’estrany l’hauria vist mentre es tocava. «Quina vergonya!»

De sobte, l’estrany, qui sap si per cordialitat, la va saludar amb la mà des de l’altra banda. Ella, des de l’altra punta de l’habitació, es va posar vermella, però era impossible que ell se n’adonés, perquè l’aire no era ni de bon tros prou nítid com per entendre el rostre de l’altre, cosa que l’alleugeria. Ara no sabia què havia de fer, però allà —que tot semblava tan lluny de la Terra—, va decidir retornar-li aquella salutació, que en qualsevol altra circumstància seria molt normal, però que, en aquell context, els dos despullats i només coberts per una tovallola, havia de tenir —encara que fos nímia— una certa connotació sexual. Al principi, aquest pensament la va incomodar una mica, però després la idea la va començar a excitar. S’havia oblidat completament del que significava que algú la mirés amb desig i aquell estrany, semitransparent com un fantasma, s’havia fixat en ella.

A l’altra cantonada, l’estrany ja feia estona que s’havia adonat de la presència d’un cos femení en aquella habitació. Segons la seva visió, també borrosa, però força intuïtiva, sabia que es tractava de tota una donna, una donna d’aquelles amb dues enes, perquè segons la silueta que endevinava era fàcil imaginar que havia de ser de corbes generoses, com a ell li agradaven. Del seu rostre no en sabia res, hi havia massa baf a la sala per encertar-ne les faccions, però el que sí que podia sobreentendre era una cabellera negra i espessa, que se li enganxava a les espatlles i li arribava a l’altura dels colzes. El que no tenia clar és si el que li havia semblat veure feia un moment havia estat real o una al·lucinació a causa de les altes temperatures: ella s’havia obert una mica la tovallola i s’havia començat a tocar els pits, a poc a poc. Com que no havia vist l’escena amb gaire claredat, perquè amb prou feines podia distingir aquella presència, la imaginació hi havia fet tota la resta, dibuixant les línies d’aquell cos entre la realitat i la ficció i, esclar, com que això li permetia esbossar la dona que ell volgués, s’havia pres la llibertat de crear una dona perfecta. Se la imaginava italiana, més grossa i més alta que ell, perquè, a diferència de la majoria d’homes, a ell la idea de ser seduït per una dona del tipus mantis religiosa —sempre més gran que el mascle i que durant l’aparellament fos capaç de menjar-se’l— era una idea que l’excitava terriblement. Quan imaginava una escena així, es veia a ell mateix petitíssim en qualsevol escenari (tot i que tenia fetitxe pels ascensors) i, de sobte, una dona enorme entrava en escena. Ella era tan extraordinàriament ampul·losa que el cap d’ell arribava a l’altura dels pits d’ella —el cap i els pits eren de la mateixa mida— i, com en la seva escena preferida de la història del cinema, la de l’estanquera d’Amarcord, la dona alliberava la pitrera a l’aire, li agafava el cap i se l’amorrava entre el pitram, on ell, xuclant, llepant i intentant engrapar aquell tetam impossible d’abastar amb una sola mà arribava a témer per la seva pròpia vida, pensant que podia morir aixafat i asfixiat entre aquells dos pits que tenia enganxats a les galtes. Però la dona que tenia al davant, en el seu cap, havia de ser més sofisticada que l’estanquera, més aviat com la Monica Bellucci, la seva actriu preferida.

Davant de tota aquesta escena, suat de dalt a baix —i ara sí que ja no sabia si era pels setanta graus del lloc o per aquella cadena de pensaments calents que s’entrellaçaven l’un amb l’altre sense remei—, va passar un fet inevitable: un gran embalum entre les cames, que per sort la boira dissimulava. Va decidir fer allò que no s’hauria vist mai capaç de fer fora d’allà: una presa de contacte amb l’estranya. Qui sap si aquesta, amb la ment també estovada pel vapor, es trobava en una situació mental similar i, com una recompensa a les seves vides avorrides, sorgia una d’aquelles aventures que semblava que només podien passar als altres.

Extraordinàriament, la dona o la noia —segons ell, increïblement atractiva— que hi havia a l’altra banda, li va retornar el gest. Pel temps que va trigar a tornar-li la salutació va pensar que devia ser tímida, però ara sí que no en tenia cap dubte: si la salutació havia estat recíproca, ella també devia voler alguna cosa.

De sobte, un soroll fortíssim va fer tremolar tota la sala, fins al punt de pensar que, si de debò estiguessin dins un transbordador especial, segurament estarien esquivant una pluja de meteorits: era el soroll de la màquina escopint més escalfor i, per tant, més vapor. Tot al seu voltant es va fer encara més blanc. L’aire ara era tan dens que semblava ben bé que estiguessin en el trànsit de traspassar una paret. Això va provocar que la lleugera visió que, uns segons abans, tenien l’un de l’altre, hagués tornat a desaparèixer del tot.

Ella va pensar que devia ser tard. Feia molta estona que estava allà dins i s’estava començant a marejar. A més, la idea d’aquell estrany saludant-la l’havia posat una mica nerviosa, encara que fos d’una manera agradable. Li va semblar excitant deixar-ho així, amb la sensació d’alguna cosa que hauria pogut ser però que no seria, almenys avui. «Qui ho sap?» Potser es tornarien a trobar un altre dia, allà dins, sols, els dos, i passaria alguna cosa. Li agradava la idea de viure amb aquesta possibilitat.

Ella es va aixecar, va obrir la porta i va sortir en silenci. Ell, en canvi, que no es va adonar que ella havia marxat, va pensar que aquella nova nebulosa era la millor oportunitat per fer un moviment agosarat. Lentament, va començar a lliscar pel banc fins on recordava que era ella. Va trigar més d’un minut, ho va fer molt sigil·losament, però quan va arribar a la cantonada on estava convençut que la trobaria es va adonar que allà no hi havia ningú. No ho entenia. Havia estat un miratge tot plegat? Potser la calor… De sobte, es va començar a sentir molt dèbil i va decidir sortir.

Tant ell com ella s’estaven canviant als vestuaris corresponents. Allà fora l’aire era fresc i fàcil de respirar. Tant ell com ella tenien aquella sensació de qui torna d’un viatge espacial que havia passat a la velocitat de la llum: mentre que a la Terra havien passat dècades, per a ells només havien passat uns instants, però uns instants que els havien canviat, se sentien més vius que mai.

Ell es va dutxar, ella es va assecar els cabells; ell es va cordar els texans; ella es va lligar els sostenidors i enfundar les mitges, ell es va cordar la camisa; ella es va maquillar lleugerament, ell es va afaitar; ella es va allisar la brusa, ell es va posar el jersei; ella es va cargolar la bufanda i els dos van sortir del vestuari.

Es troben de cara.

—Roger, què fas aquí?

—És que he sortit abans de la feina i m’he dit: vés al gimnàs, que no hi vas mai.

—Molt bé. I què has fet?

—Res de bo, una mica de bicicleta i poca cosa més.

Es fan un petó sec a la boca i se’n van junts cap a casa, caminant en silenci, amb el pensament massa ocupat en allò que acaba de passar en aquell bany turc —que cap dels dos confessarà mai a l’altre— per preguntar-se com ha anat el dia.

Anuncis