Andrea Jofre

andrea-jofre

Andrea Jofre Monfort (Barcelona, 1983). Té un títol de tècnica superior en Il·lustració per l’Escola Llotja i un postgrau d’Il·lustració creativa i tècniques de comunicació per l’Escola Eina. Ha après i fet música des de petita i ara ensenya violí al CEMB. Col·labora al magazín cultural Catorze.cat.

Amb «La final» Andrea Jofre ha guanyat el Premi Núvol 2015 de contes, amb un jurat format per Maria Bohigas, Isidre Grau, Guillem Miralles, Isabel Obiols, Xavier Serrahima, Tina Vallès i Janot Vila.

La final

A l’escenari hi ha dues butaques de respatller baix, oposades, i la sala és plena de gent. Se sent la remor de converses i els nervis dels assistents com una boira que s’agafa a les parets de l’auditori. A l’hora en punt apareixen, un a cada banda de l’escenari, Grubleren i Denker. Els dos finalistes s’acosten cadascú a la butaca que té més a prop mentre la sala, com suspesa a mig singlot, queda en silenci. Les llums de l’auditori s’abaixen a poc a poc mentre el públic encaixa culs i esquenes als seients i se sent un cànon nerviós d’escurar goles. Un home amb vestit gris puja a l’escenari, presenta breument els oponents i recorda l’estructura en tres assalts de la final. Només hi ha una regla, no es pot parlar. Es gira cap a Grubleren primer, cap a Denker després i els convida a encaixar les mans, cosa que fan seriosos. Al fons s’il·lumina un cronòmetre immens. L’home del vestit gris es fa enrere i abans de deixar l’escenari mira als finalistes i deixa anar un breu «a pensar».
Denker s’asseu a la butaca de l’esquerra amb l’esquena al respatller i les mans agafant-ne els braços amb força, les puntes dels dits se li veuen poc menys que blanques des de platea. Grubleren s’ha deixat caure a la de la dreta sobre mig cul i amb el cos desendreçat, les cames estirades i creuades pels turmells i els colzes asimètricament recolzats als braços de la butaca. El cronòmetre comença a córrer.
Denker ha arribat a la final del campionat escombrant els contraris. És dur, molt, aconsegueix destil·lar pensaments punxeguts i feridors. Estudia els contrincants i troba la manera més ràpida i dolorosa de desconcentrar-los i desballestar-ne les defenses. Grubleren és pura intuïció. Llegeix els embats dels oponents i hi balla, fa rodar els pensaments dels altres dins el cap i els rebota, els fa tornar com bumerangs. És una estrella, un ídol de masses. Els contraris tenen por d’atacar-lo, ningú vol ser ferit amb els propis pensaments.
El primer assalt el dediquen al tempteig, un ara tu, ara jo per escalfar el públic i provar el descans mental de l’altre. Grubleren canvia de postura creuant les cames, obre la boca juganer com per fer alguna confidència a la platea. El públic sap que no parlarà —està prohibit— i riu. Denker tanca els ulls i acota el cap. Les mans encara se li agafen fort a la butaca. Al segon assalt Denker es decideix, ataca Grubleren amb pensaments foscos, durs, metàl·lics, com ràfegues de kalàixnikov directes al front. Se sent el crit endins d’un home del públic, esglaiat. Grubleren, no del tot sorprès, es defensa àgil i pren la iniciativa. Denker entoma l’atac i s’hi torna. Els cinc minuts del segon assalt són de desgast.
A platea, en silenci, el públic fa apostes senyalant amb el dit a un o l’altre quan comença el darrer assalt. Denker ataca. Grubleren s’hi torna. La intensitat i cruesa dels pensaments creix. Falten dos minuts pel final i Grubleren decideix guanyar el campionat. Pensa a poc a poc, unes cames, unes calces rebregades, unes pigues amagades. El públic es mou inquiet als seients, se senten xiulets, uns quants NO des de platea. Denker queda quiet, sense poder respirar, suant. Al final, com temia, la ganyota suosa i entregada de Camille, la seva dona. Grubleren somriu, el públic xiula, crida, dóna cops de peu. Falta un minut. Amb la mirada fixa a terra Denker s’aixeca i s’atansa a poc a poc a l’altra butaca. Fill de puta, li diu, fill de la grandíssima puta, li crida. El cronòmetre s’atura i Denker perd la final.

Anuncis