Jordi Benavente

jordi-benavente

Jordi Benavente (Martorell, 1980) és llicenciat en Història (UB) i en Periodisme (UPF). Ha escrit als diaris Público, El Punt Avui i Ara, a la revista Capçalera, al portal Fantàstik, al setmanari L’Informador de Martorell i al digital de cultura Núvol, entre d’altres. Ha publicat els llibres de no ficció —reportatges i perfils— La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (2012), Valentes. La història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar (2013) i Martorell negre (38è Premi Vila de Martorell; Curbet, 2014). És coautor, amb l’Andreu González Castro, del llibre d’entrevistes DO Martorell (2013). Va ser finalista del Premi Núvol de Contes amb «Paios durs». Té un blog: Martorell negre. I piula a Twitter (@jordibenavente).

De veritat i per sempre

Ella va demanar-li que l’esperés al menjador i es tancà al lavabo. Ell es quedà al sofà, mirant el sostre, amb la vida en suspens com una moneda giravoltant en l’aire. Fins que la Clara no obrí la porta i li ho confirmà, en Guillem no copsà en tota la seva rotunditat que allò anava de veritat i que significava per sempre.

L’havien buscat, és clar, no va ser cap accident. Ella el volia i ell havia dit doncs per mi que no sigui. I després d’això s’ho havien estat rumiant uns mesos: que si la crisi, que si la precarietat laboral, que si ja tenim una edat, que si tomba, que si gira, i al final tots dos van dir va, sí, fem-ho, i es van passar més de mig any follant feliçment a pèl. I ara el petit oracle havia parlat, sense paraules: dues ratlletes vermelles, eloqüents i definitives com la maça d’un jutge.

—Ostres —digué la Clara. I cap banda sonora alegre ni cap fos a negre, uns segons ingràvids… i suor a les aixelles.

Tots dos suant una miqueta, tot i ser gener.

—Doncs sí… —Ell rubricà el comentari acaronant la galta a la noia, buscant-li la mirada, els seus enormes ulls marrons, ara brillants i magnetitzats per un punt imprecís de l’enrajolat; un punt que es projectava vertiginosament en el temps, cap a un futur incert. Tots dos agafant aire amb els narius esbatanats, com si els en faltés. Ella repenjada a la pica, muda; ell abraçant-la, veient-se reflectit al mirall i pensant si mai començo un relat dient que la marca del test d’embaràs era «Gran Cruz», no em creurà ningú (però va ser així, amb aquestes ressonàncies com de penitència cristiana). Va pensar això i també que arriba un moment en la vida d’un home en què de sobte comprèn, sense que ningú li ho expliqui i sense cap mena de dubte, que segur que quan el seu pare va saber que seria pare estava tan acollonit com ell ara.

I així devia ser també amb el pare del pare i amb el pare del pare del pare i amb el pare del pare del pare del pare i amb… una gota de suor prenyada de dubtes solcant un front esculpit per hores de vent i solellades.

L’home es dreçà de sobte, l’ombra allargassada i arromangat fins dalt, que no suportava la molèstia de la roba quan feinejava; la fulla de l’eina tacada de verd, respirant una mica sobre la terra flonja. L’home que escatava al seu costat també s’aturà. I digué què tens, avui, nano, que et veig inquiet?

Que què tinc, diu.

—Jo? —Es passà el tou dels dits per les parpelles.— I què vol que tingui, jo?

El seu pare el coneixia prou bé, es veia d’una hora lluny que el torbava una angúnia o altra, aquí a dins.

—Alguna cosa et toca els collons, o et fot nerviós.

El jove negà amb el cap.

Si havia de parlar, era el moment, l’home no insistiria.

Però decidí callar.

Escopí, engrapà bé la xapeta de nou i continuà segant males herbes.

El pare pensà ja piularà si vol, i també tornà a la feina.

Cinc orenetes passaren xisclant per sobre els seus caps. Vistos des de dalt, els dos homes eren un parell de punts laboriosos; el camp, un rectangle boterut, i les rengleres que netejaven, dues línies rectes com dues ratlletes vermelles.

D’ençà de l’escena del lavabo, cada vegada que en Guillem travessava el parc de camí cap a casa només hi veia pares i mares jugant amb la canalla als gronxadors i noies amb panxes rodones (amb sorpresa, com el tortell de Reis).

I ell, que davant la Clara no havia volgut mostrar-se més patidor del que era, s’abandonava a un mar de dubtes. I si alguna cosa no sortia bé, els propers mesos? I si quan naixia el petit (o la petita), algú els el canviava, a la maternitat? I si algú l’enganyava a la sortida del col·legi i se l’enduia? I si es torçava el turmell jugant a futbol? I si no trobava feina? I si li trencaven el cor? I si ell, en Guillem, fill d’una família de patidors de mena, no sabia com fer-s’ho a partir d’ara?

Amb el sol ja declinant, el jove es decidí:

—Pare, vostè quan va saber que estava preparat per ser pare?

Però l’home ja anava cap a la barraca a desar les eines i no el va sentir.

Foto de l’autor: Andrea Ballbé

Advertisements