Xavier Dilla

xavierdilla

Xavier Dilla (Barcelona, 1962). Va estudiar a la Universitat de Barcelona, on es va doctorar en Filologia romànica el 1994 amb una tesi sobre Ausiàs March, poeta de qui ha publicat diversos articles, dues antologies comentades (Vint-i-tres poemes i Guia de lectura d’Ausiàs March) i l’assaig En passats escrits. Una lectura de la poesia d’Ausiàs March. Ha treballat com a traductor literari (amb títols com La finestra alta, de Raymond Chandler, i Els pintors cubistes, de Guillaume Apollinaire), com a editor i com a periodista. Des de 1988 escriu sobre llibres i literatura a diversos diaris i revistes. Actualment ho fa al «Quadern» setmanal del diari El País. El gener de 2014 va començar a escriure el blog El sol que no crema, que reuneix notes sobre literatura, periodisme i cultura.

 

Sławomir Mrożek, la revolució

Fa vint anys, Sławomir Mrożek era pràcticament desconegut entre nosaltres. Quim Monzó en va descobrir alguns contes traduïts al setmanari britànic The European i, entusiasmat, va convèncer Jaume Vallcorba perquè el publiqués. S’entén que el convencés ràpidament: així que obres La vida difícil —el primer dels nombrosos llibres de Mrożek que van anar sortint a Quaderns Crema, primer, i després, també, al Acantilado—, ensopegues amb un primer conte espaterrant, «La revolució», que et deixa estupefacte. Té aquella manera de desllorigar la realitat, reduint-la a l’absurd, que també apareix en els millors contes de Cortázar, per exemple, i que retrobem amb igual força en els de Monzó. La brevetat i l’humor contundent d’aquest artefacte literari no han d’enganyar: «La revolució» és molt més que una broma i, de fet, crec que la frase final descriu molt bé la intenció de l’autor. Ara que vivim en una excitació quasi permanent que alguns consideren revolucionària —no és la primera vegada, ai!— i que, quan incorpora alguna nota d’humor, sol ser més aviat de tipus tavernari, ­­el cop de puny d’aquest conte de Mrożek, aspre com el paper de vidre, trobo que té un interès afegit.

La revolució

A la meva habitació el llit era aquí, l’armari allí i la taula al mig.

Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l’armari aquí.

Durant un temps la novetat em va animar. Però l’avorriment va acabar tornant.

Vaig arribar a la conclusió que l’origen de l’avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable.

Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resultat va ser inconformista.

La novetat em va tornar a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat. Ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida.

Però al cap d’un cert temps la novetat va deixar ser-ho i només va quedar la incomoditat. De manera que vaig posar el llit aquí i l’armari al mig.

Aquesta vegada el canvi va ser radical. Ja que un armari al mig d’una habitació és més que inconformista. És avantguardista.

Però al cap d’un cert temps… Ah, si no fos per aquest «un cert temps». Per ser breu, l’armari al mig també va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària.

Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d’uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s’han de traspassar aquests límits. Quan amb l’inconformisme no n’hi ha prou, quan l’avantguarda és ineficaç, s’ha de fer una revolució.

Vaig decidir dormir dins l’armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida.

Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Ja que aquesta vegada «un cert temps» també es va mostrar impotent. Al cap d’un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi —és a dir, el canvi continuava sent un canvi—, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d’aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps.

De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l’armari i em vaig ficar al llit.

Vaig dormir tres dies i tres nits d’una tirada. Després vaig posar l’armari acostat a la paret i la taula al mig, perquè l’armari al mig em molestava.

Ara el llit és un altre cop aquí, l’armari allí i la taula al mig. I quan l’avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.

Traducció de Francesc Miravitlles i Bozena Zaboklicka

Publicat per gentilesa de Quaderns Crema.

Anuncis