Eva Llobet
Eva Llobet va néixer en terra de vents, a Figueres, el 1975 i tot i que té el cor empordanès és una enamorada de Barcelona. Va estudiar Traducció i Interpretació, però no treballa com a traductora, tot i que col·labora sovint amb organitzacions sense ànim de lucre. Fa prop d’una dècada que treballa a l’administració pública: els darrers anys, en qüestions relacionades amb la difusió de la llengua catalana. Literàriament, s’ha dedicat sobretot al conte. En aquest gènere, ha guanyat el segon premi del Concurs de Relats Curts TMB 2013 i el primer premi del Concurs de Relats Curts TMB 2014. També publica contes, relats i pensaments al seu blog. Finalment, ha escrit una novel·la curta, Un grapat de pedres, encara inèdita.
Totes les cases
PENÉLOPE
Va arribar a mig curs, quan Nadal era només un record llunyà, de llums de colors, de paper de regal esquinçat, d’olor de molsa i canelons, del fred que s’esmunyia per sota les portes, del vent que picava, fort, a les finestres. De nervis. Nadal quedava lluny, ja, i esperàvem, amb ànsia, la primavera: treure’ns els abrics gruixuts, els guants, les bufandes. Deixar anar llast. Una treva.
Penélope, es deia. Tenia la pell d’un daurat fosc, del color de les llesques de pa que l’àvia torrava al foc, a l’hivern. El cabell negre, llarg i sedós com una cortina, sempre recollit en una cua de cavall, tibant, que li queia, esquena avall, com una cascada. Els ulls, petits, ametllats, i la boca sempre entreoberta, en un gest de sorpresa permanent.
Penélope Barrios. Aquell any, a classe, ens feien seure per ordre alfabètic. De Barrios a Molins hi havia tota una vida de distància, quatre fileres senceres. Per sort, ella seia al capdavall de la primera fila, al costat de la finestra que donava al pati. Per sort, podia contemplar-li a pler el perfil, la pell torrada il·luminada pels raigs de sol tímids del migdia, la pluja que esquitxava el vidre i es reflectia al front, a les galtes, al naixement del coll, com gotes de rosada. No miris tant per la finestra, em renyava sovint la professora.
Barrios, Penélope. Passaven llista, cada matí, i jo li espiava el gest, el sí fluix que s’escapava per la boca entreoberta, la mà alçada, el cos dreçat. Molins, Maria. Quan era el meu torn, la mirava de cua d’ull, però ella no m’espiava a mi. No existia, jo. Era invisible.
Feia olor de colònia, la Penélope, a primera hora. De son, també, amb els ulls ametllats mig clucs, com una línia fina, gairebé. Olor de pega dolça, a mig matí. De suor, a la tarda, si havíem jugat a gomes o havíem saltat a la corda, la cua de cavall menys tibant, ja, la cua de cavall amunt i avall, com un remolí.
La vaig somiar tot aquell estiu, fosc, en acabar el curs, sabent que ella no em pensava, no m’enyorava, que no teixia i desteixia el meu record, esperant-me. Tant m’era: retrobar-la seria tornar a casa, a la llum. Per sort, no sabia encara que no tornaria al setembre, que havia marxat sud enllà.
CRISTINA
Casa meva era casa seva. Cada tarda, després de l’institut, ens tancàvem a la meva habitació i, amb l’excusa de fer els deures, ens hi passàvem hores: escoltàvem música, xerràvem, rèiem. Quan se’n tornava a casa, al vespre, al cap de poc ens trucàvem, per xerrar encara una estona, per sentir-nos la veu, només, per saber que l’altra era allà, a l’altra banda dels fils visibles i invisibles. Algun cap de setmana, es quedava a sopar i, després, estiràvem el llit plegable a l’habitació; dormíem poc, aquelles nits, ens passaven les hores volant entre rialles ofegades i confidències en veu baixa.
Casa seva no era casa meva, però. No hi érem benvingudes, allà. Alguna cosa no hi rutllava. No tenia mai pressa per tornar a casa, ella. Quan es quedava a dormir, només havia de fer una trucada ràpida, de compromís. Uns segons i llestos. No en parlàvem mai, però era com una presència que no ens abandonava, un núvol de tempesta prim damunt del seu cap, una ombra trista i grisa que li enterbolia a estones la mirada. Casa seva era un pou negre. Casa meva, un refugi. La calma.
M’estimes?, va preguntar ella. Jo entrava a l’habitació, tot just, amb el got de refresc que havia anat a cercar a la cuina, encara a la mà. M’estimes?, va tornar a preguntar, amb els ulls plorosos, ara. I jo vaig riure, una rialla petita i fràgil, nerviosa, d’aquelles que se t’esmicolen als llavis de seguida. De què parles? Uns minuts abans ballava i cantava per l’habitació, com una boja, al ritme de la mateixa cançó estrident que encara sonava. O d’una altra de molt semblant. I ara plorava i repetia M’estimes?, amb la veu trencada.
I llavors em va ensenyar la llibreta, la prova del delicte. La delatora. El quadern que jo sempre omplia de pensaments, de dibuixos maldestres, de poemes ridículs. Em va ensenyar la pàgina farcida de cors de totes les mides, amb tinta vermella, i, dins de cada cor, els nostres noms enllaçats. Cristina i Maria. Maria i Cristina.
L’estimava? Sí. Hauria volgut dir-li que era els meus braços, les meves cames. Que la respirava. Que, si ho volia, bufaria i li faria fugir l’ombra dels ulls, que esquinçaria amb força, amb els dits, el núvol de tempesta. Però vaig tenir por i ho vaig negar tot. Una vegada, dues, tres, com Sant Pere. Cent, mil vegades ho vaig negar, em vaig negar. Però no em va creure i va marxar entre llàgrimes. Jo premia amb força el got, a la mà. El refresc ja havia perdut tot el gas.
L’endemà, a l’institut, em fugia. M’esquivava, quan provava d’acostar-m’hi, com un animal ferit. El núvol de tempesta havia crescut, durant la nit, i era immens. Negre, carregat de pluja, ens cobria a totes dues, l’institut sencer, casa seva, que era un pou pregon, casa meva, que ja no era refugi, recer, ni calma.
MARIA
L’esperava, de la finestra estant, aquell diumenge a la tarda, per veure’l arribar amb el cotxe de tercera o quarta mà que ja havia conduït el seu germà i, abans encara, el pare. El cotxe vell i atrotinat que ens duria a Barcelona, una setmana més, al petit pis d’estudiants que hi compartíem. L’esperava, doncs, perquè sempre era poc puntual, i la mare esperava amb mi.
S’ha fet guapo, el Marc, va dir ella, quan el va veure baixar del cotxe. I era cert. S’havia fet més alt, aquell darrer any; se li havia eixamplat el pit. El sol de l’estiu li havia enrossit més el cabell, li havia daurat la pell. Vaig somriure, però vaig callar, i la mare no va dir res més. Em va ajudar a recollir les quatre coses: la carpeta, la bossa amb el menjar que m’havia preparat, la jaqueta. Em va ajudar a carregar la maleta, feixuga, escales avall. I vam romandre en silenci, tota l’estona, conscients, però, del diàleg silenciós, que flotava en l’aire, que mastegàvem, fluix, amb cada respiració. De la seva pregunta muda, el per què no et pot agradar el Marc o un noi com ell? La meva resposta muda, perquè, en realitat, no hi havia res a dir. Les coses són com són, repetia sempre l’àvia.
No l’havíem tingut mai aquella conversa, amb la mare. No m’hi havia sincerat. No calia. Les mares les saben aquestes coses. Són sàvies. Les mares sempre saben; ho saben tot. I acaben acceptant, perquè estimen i amor és acceptació. S’empassen els somnis, les il·lusions, les esperances, les expectatives. Callen els voldria, els podries. I accepten.
El Marc era a la porta, ja, i m’hi vaig abraçar: la meva roca. Les meves Maries, va dir ell, a tall de salutació, amb aquell somriure lluminós que enlluernava mares i filles.
FOC FOLLET
Tenia una set abrasadora que no em sabia fer passar. L’Elena i jo érem a la barra, bevent l’enèsima cervesa, en un intent, va, d’apagar la cremor al pit i a la gola. A les entranyes. I va aparèixer ella: menuda, prima, amb el cabell castany curt i rinxolat. Amb els ulls brillants, que vessaven verds. El somriure als llavis, burleta. La veu com un cascavell.
Maria, em vaig presentar, tot i que ella no m’havia preguntat el nom. No em va dir el seu, tampoc, o no el recordo. Maria, vaig repetir i ella va dir És bonic, m’agrada. M’agrades. I aviat em cercava els llavis, la seva boca petita, molsuda, contra la meva, la llengua goluda que em furgava els racons. Les mans, fermes, m’acaronaven l’esquena, em fregaven els pits amb el tou dels dits, com de passada.
Ja la conec, aquesta, em va xiuxiuejar a cau d’orella l’Elena, al cap d’una estona, mentre la noia es girava per demanar una altra beguda. És una depredadora. Quan te n’adonis, ja serà amb alguna altra. No te’n refiïs. Depredadora? Vaig riure… Els depredadors prenien i ella només m’havia donat i donat. En tot cas, només m’havia pres una cosa: la set.
Quan es va acabar la música i, per tant, la nit, va marxar rabent, com un estel fugaç, i va deixar al seu pas un rastre de llum, que vaig seguir fins a casa. El meu foc follet.
GRETA
No és fràgil, la meva Greta, ni etèria. No és alta, ni freda, com La Divina. És baixeta, ferma, la meva Greta. Terrenal. És les meves arrels, el meu tronc, les meves branques. Les fulles verdes d’aquest arbre perenne que hem plantat ben endins, amb les mans nues, perquè creixi.
Em coneix tots els racons, la meva Greta. Les cicatrius que es veuen i les que no. Em llima, amb paciència, les arestes. M’estima. No coneix la llavor del dubte, ni la de la gelosia. No li havia vist mai aquesta arruga fonda al front, però, aquest solc a la pell que no és enuig, que és por. Fins avui. Fins aquesta tarda que viatgem al nord, perquè conegui la meva terra de vents. La meva família que, si ho vol, aviat serà també la seva.
La mare va callar, serena, quan li vaig dir que, avui, duria a casa una persona especial. Algú que estimo. Va somriure una mica, només, un somriure estret com un fil, encara. És bona gent, aquesta persona especial, Maria?, va preguntar simplement el pare. Vaig assentir. Perquè, si és bona persona, va afegir, sempre tindrà les portes obertes. Anem escassos de bones persones. És pràctic, el pare. No es complica. Li agradarà la meva Greta terrenal, que fa olor de molsa, de llenya acabada de tallar, de bosc.
Ella condueix, amb la mirada fixa a la carretera, les mans que premen fort el volant, que s’hi aferren. Anem a casa, doncs, a casa meva que, si ho vol, ara serà també casa nostra. I totes les cases que tindrem seran plenes de llum, li prometo.