Corina Oproae

CorinaOproae

Corina Oproae va néixer a Făgăraş (Transilvània, Romania) el 1973. És llicenciada en filologies anglesa i hispànica per la Universitat Babeş-Bolyai de Cluj-Napoca. Va cursar un màster en Estudis Literaris Americans a la mateixa universitat, on va desenvolupar també part de la seva activitat docent en acabar la carrera, al departament de Filologia Hispànica. Va cursar estudis de doctorat en Traducció i Adquisició de Llengües estrangeres a la Universitat Pompeu Fabra. Resideix a Catalunya des del 1998 i compagina la docència en un institut d’ensenyament secundari amb la traducció i l’escriptura. És cotraductora de l’antologia poètica Per entre els dies, de Marin Sorescu (Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca, 2013) que va merèixer el Premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica (2013). Enguany ha rebut el premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra La meva pàtria A4 de la poeta romanesa Ana Blandiana (#78, Jardins de Samarcanda, Cafè Central / Eumo Editorial).

 

Norman Manea és un dels escriptors romanesos contemporanis més importants. Ha conreat la novel·la, l’assaig i el conte. El seu tema recurrent és el destí de l’individu en situacions de dificultat extrema com l’holocaust, la dictadura comunista o l’exili. Són situacions que el mateix autor ha patit i experimentat al llarg de la seva vida, reflectides amb una mirada crítica i amb un cert distanciament irònic. Neix a la prolífica regió de Bucovina, a Romania, el 1936. Durant la infantesa és deportat amb la seva família d’origen jueu a un camp de concentració d’Ucraïna. Torna a Romania el 1945 i estudia enginyeria a Bucarest. De jove viu la il·lusió utòpica del comunisme i després la duresa de la dictadura. Des del 1974 es dedica exclusivament a bastir la seva obra literària. El 1986 emprèn el camí de l’exili, i actualment viu a Nova York, encara que afirma que la seva vida s’esdevé en una llengua no en un país. Fidel als seus orígens, sempre escriu les seves obres en romanès. Els seus escrits han merescut diversos premis internacionals, entre els quals el MacArthur Prize 1992, el National Jewish Book Award 1992, el Médicis 2006, la Legió d’Honor del Ministeri de Cultura francès 2009, el Nelly Sachs, el IV Premi Internacional d’assaig Josep Palau i Fabre 2013. Dintre de la seva producció literària destaquen els libres d’assaig Pallassos. El dictador i l’artista (1997) i La cinquena impossibilitat (2010), les novel·les El retorn del húligan (2003, una autobiografia novel·lada) i El sobre negre (1986), i les recopilacions de contes Felicitat obligatòria (1999) i Octubre, a les vuit (1997). A aquest últim recull pertany El te de Proust, conte que es publica per primera vegada en català.

 

El te de Proust

Aquells que s’amuntegaven a l’altre costat de les portes grans i pesades de fusta, curiosos per veure l’espectacle, eren potser els viatgers, els seus acompanyants o els dròpols habituals de l’estació. Cap d’ells no va poder accedir a la sala d’espera aquella tarda. Tampoc no aconseguien veure el que passava a dins. Les finestres eren altes, els vidres rectangulars de les portes estaven bruts i entelats.

La sala era enorme i difícilment es podia imaginar que res hagués aconseguit animar-la; tot s’hi perdia. La gent en parracs, arraulida sobre els farcells, estrets els uns contra els altres, en cercles que anaven de les parets cap al centre de la sala, havia ocupat tot l’espai. El soroll no disminuïa.

Veus primes, desesperades o ronques, de vegades gemecs profunds s’alçaven de cop quan veien aparèixer les infermeres. Les bates blanques avançaven amb dificultat entre tantes cames i tants cossos barrejats, aferrades per mans que s’alçaven arreu per arrapar-se com fos a les seves vores o a les mànigues, o fins i tot a les espatlles i als braços de les distingides senyores. Cridaven, semblava que resessin, roncaven, maleïen. Alguns ploraven, especialment aquells que eren massa lluny i ja no tenien l’esperança d’agafar ni bossa ni beguda.

Els curiosos apilotats a l’altre costat de les portes de fusta i vidre intentaven inútilment de distingir en la massa d’esquelets embolicats amb parracs lligats amb cordes, el rostre, l’edat o el sexe dels que s’amuntegaven dins la sala d’espera de l’estació. Totes les dones semblaven vells presidiaris decrèpits i els nens, que sorgien d’entre elles amb cares lívides, semblaven homes apocalíptics, aixafats, encongits pel mateix dispositiu de tortura que els havia contret els cossos.

Les infermeres sabien de ben segur que dins de la sala no hi havia cap home i que tampoc hi havia cap noia ni cap dona jove. Si haguessin entès els planys i laments del seu voltant, s’haurien adonat que era precisament aquesta absència el que agreujava el pànic: aquells desgraciats no entenien ni tampoc volien tenir consciència de la seva salvació, sospitaven que només era una altra maquinació, encara més diabòlica, sens dubte destinada a preparar el terreny per a d’altres tortures, o potser, qui ho sap, per al final i tot. Per què havien retingut els homes i les dones fortes? Per portar-los més endavant, amb un altre tren? És que no hi havia prou lloc? És que algú s’havia oposat a fer que s’ajaguessin els uns damunt dels altres? Només calia renunciar a aquells vagons grans i luxosos, que es gronxaven com barques imperials…, i ser portats en carros, obligats a caminar desenes de quilòmetres, però tots junts, homes, dones, germanes, fills i filles i vells i nens, tots.

…Rapada com les altres, amb el cap cobert amb una mena de caputxa feta de tela de sac, la dona davant de la qual s’havia aturat la infermera tampoc no tenia edat. Havia estat callada tota l’estona. No havia reaccionat quan la dona del costat li havia estirat un tros de manta per tapar-se. No havia fet cap gest quan la vella de l’esquerra, que veia confirmats en el mutisme d’ella els seus propis pressentiments, va començar a agitar-se, amb les mans alçades cap al cel. Finalment, va aixecar el cap: una màscara arrugada, pansida i vella, de fenici. Tampoc no es va bellugar quan la infermera es va fer enrere, ofegada per la pudor que l’envoltava… Tan sols mirava, atenta, igual que el nen que recolzava el cap petit i groc damunt de la seva espatlla nua.

La sala caldejada trepidava. Un brogit continu, cadenciós, havia fet abaixar el sostre i anava atansant les parets. La sala s’havia encongit. Tot passava al terra, a poca alçada. Tan sols quan s’aixecava la mirada i es tirava el cap molt enrere, el sostre s’allunyava, com un cel cada cop més alt i inabastable. El soroll quedava molt enrere, lluny, apagat, en algun lloc, a sota. El xivarri era eixordador per als que estaven ajaguts al terra, el terror els consumia i s’oblidaven de tot.

Ella també s’havia oblidat de continuar pensant en tot el que podria haver succeït dins d’aquell tren que no arribava. No hauria estat admesa, ho sabia, tenia aspecte de vella, ningú no s’hauria cregut que encara no havia fet els trenta anys. A més, tampoc no tenia cap motiu per voler anar en el tren destinat als homes i a les dones joves. Segur que havia vist com s’havia enganxat el pare a la meva cosina, sense cap vergonya, en sortir de les fileres. No se’ls havia mirat, però sí que ho havia vist tot. Es va posar obedientment en fila, tot estrenyent sense esma la mà del nen que arrossegava al darrere. No estava nerviosa ni tampoc l’estirava. El va ajudar a pujar els estreps alts del vagó. Va sentir com el nen, des de dalt de l’escala, girava el rostre pansit i arrugat per mirar aquells dos que s’havien quedat a l’andana, massa a prop l’un de l’altre. Però ella no va dir res, es va asseure cansada a la banqueta i va tancar els ulls.

Potser allà baix l’enrenou de tantes veus incertes l’estamordia i podia oblidar… Es va girar de cop, va empènyer el coll prim del marrec, tot desplaçant-lo del niu on s’havia arraulit. La seva espatlla ossuda i humida no hauria pogut substituir, és clar, ni tan sols en els somnis o els records del nen, les galtes fresques i rodones d’un coixí, com el que hauria desitjat.

Les mans que van tocar, però, el coll i després els braços prims com pals de l’animaló, van ser les de la senyora de la bata blanca. La senyora somreia tot abaixant la creu vermella que lluïa al front. Allargava la mà amb la bossa de galetes i la beguda.

La tassa fumejava. Les galtes de la bestiola van baixar fins al cercle líquid i groguenc, fins al vapor d’aroma extraordinària. Un plaer únic, que no podia durar i que qualsevol hauria d’haver temut prolongar, per molt feliç que se sentís. Impossible, però real, la sala era real també i brogia; va sentir com per damunt del seu cap s’obria la bossa i la mà se li va omplir de galetes.

El nen xarrupava atordit pel plaer i atemorit. Havia entès que tot era de debò, i que per tant s’acabaria; fins i tot ell, marejat pel goig, accelerava impacient el final. La tassa estava ja mig buida. Va deixar de beure i va mirar les galetes curtes i molsudes al palmell de la mà. Va començar a rosegar, sense presses, la primera petxina dolça i farinosa. Només aleshores va sentir la gana. Va agafar el paquet amb una mà. Amb l’altra sostenia la tassa. Es va ficar un grapat de galetes a la boca. Un marrec entendridor, encara que horrible, de manera que la senyora va dipositar una segona bossa a la mà de la mare.

—Pren-te el te també. Pren-te’l ara que està calent.

Potser és veritat això que diuen que les ànimes dels que hem perdut es reclouen en alguna cosa inanimada i estan absents fins que ens senten a prop i ens criden perquè les reconeguem, perquè les alliberem de la mort. Potser és cert que una simple ordre de la memòria no pot fer tornar el passat i que tan sols ressuscita gràcies a la sensació estranya i espontània que ofereixen l’olor, el gust o l’aroma en retrobar qualsevol element accessori i inert del passat.

Però l’aroma d’aquella beguda divina no hauria pogut suscitar cap record: un plaer així no havia existit mai. Pel que se sabia, aquell beuratge embruixat no hauria pogut de cap manera anomenar-se te.

Calia tornar la mirada cap a dalt, cap al cel de pedra bruta on s’arraïmaven núvols negres de mosques i d’on havia de sorgir l’avi, l’únic capaç de dir-ho.

S’havien aplegat al seu voltant, com de costum; cadascú aferrava la seva tassa amb aigua verdosa fumejant. Herbes dels voltants d’aquells indrets desconeguts, enriquides amb flors d’acàcies, de tant en tant, quan l’avi en trobava.

A l’alta cúpula de la sala d’espera, on els llums congregaven eixams de mosques despertes, van sorgir, com en una pantalla rodona, l’avi, l’àvia, els pares, la tieta, tot escalfant-se les mans amb el vapor de les tasses i mirant amunt, cap al mateix punt. No cal dir que l’Anda també hi era… Acudia humil i submisa, encara que prou desvergonyida per no faltar a aquell ritual del te que convocava l’avi i durant el qual els fitava una llarga estona per fer-los veure que ell sabia què els havia succeït i els succeïa a cadascú, a les filles, però també al gendre i a aquesta bella culpable néta.

…L’avi, novament viu, no treia els ulls del terrosset blanc de sucre que penjava, com de costum, del llum del sostre. Se l’havien de mirar tots, tensos, una bona estona, abans de xarrupar l’aigua calenta. Aquells que recordaven el gust del sucre, és a dir, els que abans del desastre havien tingut el temps d’acostumar el seu paladar a la dolçor dels terrossets blancs, se sentien a poc a poc els llavis humitejats i enganxosos. La beguda insípida i verda es tornava dolça, bona, un «te de debò», deia l’avi.

El ritual es repetia gairebé cada tarda, escenificat amb severitat però també amb humor, per aquell vell amb barba salvatge i clapes negres encara. L’avi estava segur que tornaria i havia guardat, com a testimoni del món d’abans i per al món de després, el terrosset de sucre brut. Després de vessar aigua fumejant a les tasses, cadascú només es podia mirar la pròpia i havia d’esperar fins que sentia el barboteig de l’aigua que queia dins la tassa veïna, i fins que, una a una, s’omplien totes. Alçaven després els ulls cap al llum d’on penjava el petit paral·lelepípede gairebé blanc de sucre. Se l’havien de mirar amb paciència, una llarga estona, i xarrupar el te a poc a poc, però només quan cadascú s’hagués sentit els llavis, la llengua, la boca, tot l’ésser, refrescats, amansits pel record d’un món al qual no havíem de renunciar, perquè aquest, pensava l’avi, no havia renunciat a nosaltres i no hauria sabut prescindir de nosaltres. El te fumejava dins les tasses, ells guardaven silenci, concentrats, tal com se’ls havia demanat, en un terrosset de sucre brut que l’avi havia tingut la idea de guardar i penjar amb una corda cada dia davant d’ells.        

A dalt, damunt de l’enrenou on aquells desgraciats intentaven sense èxit retornar a la vida d’abans, a dalt, en un espai lliure i aïllat de l’enorme sala, l’avi, el que havia cregut tant en una tornada que mai no havia arribat a veure, hauria pogut confirmar que, efectivament, el beuratge embruixat era la prova que el món els tornava a acollir.

—Suca les galetes al te. Beu-te’l mentre està calent.

—Beu-te’l mentre està calent —repetien les altres dones.

Les galetes molsudes i rodones, sucades al te, tenien el gust mateix de la felicitat; tant de bo n’haguessin pogut gaudir més temps. És a dir, abandonar-se del tot en la plenitud vertiginosa de la sensació, do inestimable que tan sols els elegits poden esperar merèixer, per aconseguir algun dia portar-lo de nou i restituir-lo, en un intercanvi miraculós.

Les galetes tenien gust de sabó, de fang, de rovell, de pell cremada, de neu, de fulles, de pluja, d’ossos, de sorra, de floridura, de llana xopa d’ovella, d’esponges, de ratolins, de fusta podrida, de peix, tenien el gust únic de la fam, de la fam.

Hi ha, doncs, regals amb una única qualitat i un únic defecte, el de no poder ser bescanviats per res. No poden tornar a ser evocats en un altre temps, ni posseïts, ni restituïts.

La por i la gana, la humiliació, la impaciència cega i salvatge de bestiola i una solitud ferotge sí que s’han conservat. Potser només així la infantesa i tot.

Vivència fonda, estat de gràcia i embruix, embriaguesa i oblit de si mateix? El sabor i l’olor i l’abundància d’aquells caus on l’espera sembla voler allargassar un naixement infinit?

Si després vaig perdre alguna cosa, va ser precisament la crueltat de la indiferència. Però més tard i amb dificultat, molt més tard. Perquè va ser tard que vaig esdevenir el que en diuen… un ésser sensible.  

Anuncis