Martí Pérez

MartíPérezArítjol

Martí Pérez Arítjol (Barcelona, 1964). Fastiguejat, fins ara no havia tingut cap altra trobada amb el món literari i editorial que les visites de rigor a la biblioteca, mediocre, del poble i una feineta a les oficines d’una gran editorial on acabà de confirmar una mena d’intuïtiu odi. Ara, en un acte d’imprudència, ha decidit sotmetre a judici públic les quatre línies que ha aconseguit escriure, tot mirant de refer-se de la seva anterior mala relació amb la literatura.

Uralita

Quedà oberta la temporada de la uralita amb un gran banquet on se serviren llargues plaques provinents del magatzem d’uralita més prestigiós del poble, torrades a la brasa, fortes d’all i julivert, regades amb oli i conyac. Vestits tots amb fracs de color púrpura i l’infern cobert de brillants, els industrials van ser asseguts en una taula al bell mig de la plaça del poble. Sense oposar resistència, més aviat afamats, es llançaren sobre els seus plats com animals, acostumats a tals alçades a viure en eterna celebració, cap d’ells va veure en aquell sopar un acte de justícia restaurativa, ni tan sols van ensumar l’olor de comunisme que expel·lien les brases ardents. Van endrapar l’àpat, fins i tot l’acompanyament d’amanida amb encenalls d’uralita. Els ulls se’ls van posar com pilotes de platja en veure el torró de cruixent fet d’una barreja de crema i gra del mateix material.

Patidors fins al final, gent de bon cor, la resta de vilatans s’ho miraven contenint la respiració. La mestra de l’escola, llicenciada en una facultat de la capital, que també s’ho mirava amb l’ai al cor, se’n feia creus. Aquell poble de mala mort, incapaç d’entendre o sentir l’odi de classe tot i carregar més morts treballadors a l’esquena que anys d’esperança de vida… Aquell poble havia comprès tan bé i aplicat tan enginyosament el comunisme, allò del concret a l’abstracte, de baix a dalt, que cap dels manuals farragosos redactats per molts dels seus antics companys acadèmics, llibrots que ara feien costat a les teules d’uralita abandonades als marges dels camins, agafant també verdet.

Per sort, cap dels ufanosos industrials morí aquella nit. Molts en van sortir amb la digestió pesada o marejos, a tot estirar hi hagueren casos de dents trencades per pedaços de teula poc cuits. Morir van anar morint a mesura que passaven els mesos. N’hi hagué que aguantaren anys, fins i tot, sense arribar a fer ni un sol àpat que se sortís de la dieta imposada. Si bé era clar que la mort era per intoxicació prolongada i constant, a l’estil dels treballadors que havien expirat a les seves fàbriques, es rumorejava que un tel de tristesa descansava sobre els seus ulls des del primer sopar. Tothom sospitava que al cap i a la fi els havia arribat la dissortada consciència del final abrupte del seu carnaval particular que havia suposat el singular comunisme d’aquell poble de teulades grises. I que tal consciència era la vertadera raó de la seva defunció, l’estocada final.

En qualsevol cas, d’industrials i grans propietaris n’estava ple el món: van començar a portar-ne, en aquell poble de no-res, des de tots els racons del món, per participar de jornades gastronòmiques que s’allargaven dia i nit, buidant com una mala cosa els dipòsits d’uralita que fins aleshores havien restat oblidats. Durant anys al poble s’hi cuinà per a tots els gustos: civet d’uralita amb bolets, uralita fusió adobada amb soja i bambú, formatges d’un to gris curats a la uralita, bombons d’uralita… El món havia alliçonat amb humilitat, aquell poble de gent de pulmons trinxats i tossir fàcil: per a què voler la riquesa dels rics quan es podia fruir de fer-los menjar les seves pròpies misèries?

Vet aquí, doncs, un poble d’aquells que eren plens de teulades d’uralita. Amagat entre dos turons i el sord embalum d’una carretera nacional propera. A les barraques de pagès a temps parcial, escampades per feixes mig ermes plenes de vinyes esquifides, teulades d’uralita. Als magatzems, teulades d’uralita. Vet aquí un poble, en algun racó polsós del sud del Maresme on les teulades grises també descansaven sobre les cases de la gent, sobretot a les anomenades cases barates que s’escampaven en desordre a cada solar i carrer on trobaven un forat.

El poble, diuen les guies de turisme de la zona, havia estat un dels grans centres productors d’uralita de la comarca, d’aquí que aquest fos el material que recobria els caps de la majoria dels seus habitants. Les fàbriques, però, havien tancat anys enrere. Les havien prohibit, tal com consta a l’acta resolutòria número 2345 del Parlament Nacional, a mesura que tota una colla d’inspectors de sanitat i pèrits variats havien relacionat la proliferació de pulmons cancerosos i trinxats entre els treballadors del ram amb la pols que voleiava a les naus de producció; de com s’havia fet massa evident que les embarassades sagnaven pel nas de tant respirar l’aire que les envoltava i els nadons naixien deformes i mancs.

La prohibició arribà més aviat sent un rumor vague que amb la rotunditat que sol acompanyar un decret legal i, de totes maneres, es va fer efectiva sense massa entrebancs ni festeig per cap banda. Els audaços propietaris de les fàbriques, vertaders artífexs d’aquell mar de teulades gris uralita, s’havien fet ja una fortuna de per moltes vides i s’ho prengueren com un senyal caigut del cel que els instava a retirar-se de l’atrafegada dedicació exigida pels negocis i la indústria. Així fou com fundaren una societat on secretament s’anomenaven els uns als altres Cavallers de la Uralita, a la vegada curiós malnom que els deia el poble a l’esquena. A la societat, creada sense més objectiu que el gaudi de la fortuna acumulada, s’hi reunien vestits amb colors ben vius i extravagants, en complet contrast amb la grisor de les teulades, i s’entregaven a festives rondes pels bars i les tavernes, ensumant rapè a dojo; ells que mai havien hagut d’ensumar la polseguera mortal de les seves fàbriques.

I així mateix, la gent del poble, ja fos més o menys treballadora, mai havia acabat d’agafar una tírria sincera als industrials teuladers de la uralita, si bé de recordatoris i ferides obertes, certificats de defunció o de discapacitat en tenien pràcticament a cada llar. Habituats a haver-se venut fins la vida per anar tirant, van considerar la prohibició un estalvi prou reparador. El celebraven, un pèl desentesos de tal alegria, moderadament, a l’entrada de casa o asseguts als bancs, mirant-se el fastuós carnaval dels antics propietaris de les fàbriques. I una bona colla d’anys van passar així, mentre pisos i pisos de plaques d’uralita apilonades agafaven pols als solars i els magatzems conquerits per la mala herba, abandonades. Regnava ja una mena de verdet, més aviat groguenc, d’un liquen que havia decidit florir a les teulades d’uralita quan, un bon dia de tardor, es llevà el poble amb la notícia que havia arribat el comunisme, avançant-se contra tot pronòstic a les subvencions promeses per la retirada segura dels rastres del mortífer material.

Així es confirmà, però, davant la cara d’astorats dels vilatans quan els encarregats de consultar la premsa la llegiren i rellegiren com si d’una enciclopèdia xinesa es tractés, carregada com anava de cròniques sobre l’arribada del l’anomenat comunisme i en menor mesura un fum d’articles polèmics sobre la conveniència de la situació, remotes disquisicions teòriques al voltant de la noció de valor o el mode de producció asiàtic… En primera instància, lluny de saber com reaccionar, decidiren fer cas a l’avís de la pàgina catorze d’un mediocre periòdic comarcal, de distribució gratuïta i que tothom havia ignorat fins aleshores: allà hi posava que els manuals per l’aplicació local del comunisme s’estaven enviant per tots els mitjans a l’abast, apel·lant a la dificultat de tal distribució per demanar paciència als destinataris. Amb tot, els Cavallers de la Uralita seguien immersos en la seva celebració perenne, immunes al trasbals que recorria el poble.

En poc temps arribaren els esperats manuals per correu postal. Voluntaris de totes les edats van estudiar-los amb deteniment i allò que en van poder extreure no afectà els ànims de la gent, que seguia distant i poc engrescada amb aquella situació. Amb dificultat s’interpretaven aquells tractats i amb prou feines van copsar alguns les propostes d’expropiació i redistribució que contenien. La gent assentia: si toca, toca; si s’ha de fer, quin remei! Mirar-se desconcertats els uns als altres, a la plaça del poble, amb les mans a les butxaques era el major grau d’entusiasme que fins aleshores havia suscitat tal trasbals social, que si bé era acceptat com un nou giravolt en la mil·lenària tradició de daltabaixos de la regió, no semblava que tingués possibilitats de guanyar-se més el cor dels vilatans del que se l’havien guanyat els propietaris de les fàbriques. Sort en tingueren quan de sobte alçà la mà la filla del manyà, que tothom tenia per una golafre de les que no tenen més astúcia que la d’anar de matinada als forns a demanar pastes calentes, acabades de fer: «Que se la mengin, que l’endrapin tota, teula per teula. La seva riquesa no la volem pas per res, però ja poden posar-se a xuclar fins el polsim de la uralita tal com xuclen el rapè».

Reveladora, la proposta aixecà un cor de crits a favor i el plor als ulls de molts homes i dones. D’aquesta manera, el poble mirà de fer-se seva la novetat del comunisme inaugurant una època gastronòmica sense precedents, que seguint la direcció de la filla del manyà agafà una volada tan selecta com sonada.

El costum s’exportà a arreu, com a exemple referencial de l’ètica del nou món en gestació. A poc a poc, s’hagué de desmuntar tota teulada grisa que quedava al poble per les exigències de matèria prima a les cuines. Passaven els anys i els candidats a comensals s’acabaren fent difícils de trobar, de tan pocs com en quedaven. Així fou com la filla del manyà, ja crescuda, proposà deixar-ho tot en cuinar la uralita cada cinc anys, llavors rebien amb alegria els últims industrials que s’atansaven amb pressa al poble per pròpia voluntat, com qui vol tancar un tràmit que ja s’ha allargat massa temps: es cuinava durant setmanes cada àpat per a ells, amb tota la cura del món, fins que exhalaven el seu últim alè encara a taula amb la panxa plena i els pantalons descordats davant un plat d’uralita amb pèsols, establert com la gran especialitat del poble i culminació necessària de tot banquet.

Amb el temps, arribà un punt que ja ni tan sols en quedaven els parents llunyans dels anomenats Cavallers de la Uralita. El comunisme s’havia instal·lat còmodament a la zona, d’aquella manera tan subtil que ja ningú ni tan sols se’n recordava del nom. Per la seva banda, però, la uralita no va ser oblidada exactament, no del tot.

Probablement perquè era un material tan nociu com durador i encara se’n trobaven fragments de teulades per aquí i per allà, mig confoses entre runes o roques. Però sobretot fou perquè la filla del manyà, poc abans de morir, va demanar que s’erigís un monument ben senzill al bell mig de la plaça on s’havien celebrat els banquets més importants. Havia de ser una taula tota llarga i de pedra grisa, com ho havia estat la uralita, que quedés com a recordatori per a la gent del poble i per al gènere humà en general. Si mai no tornava a reaparèixer quelcom semblant als propietaris de la fàbriques, senyors industrials o qualsevol altre d’aquells desapareguts espècimens avesats al guany, seria de llei fer-lo seure a taula a menjar-se la misèria que hagués escampat.

La gent del poble, gairebé tan estranyada com aquell dia que els diaris havien anunciat l’arribada del comunisme, li concediren aquell gest pel respecte i l’admiració que s’havia llaurat justament. Però pocs entenien l’angoixa que dugué a sobre fins al final. Morí deixant un rictus estrany, de cara a les estrelles, tot jacent en un llit d’una barraca que anys ençà havia perdut el seu sostre de teulades grises. Pocs n’eren conscients, com ella, que la condició humana és la de crear sempre més mal del que es pugui mai eradicar. A tall d’exemple, la uralita escampada i desfent-se tan a poc a poc, quasi de manera eterna, pels voltants del poble. I la seva pols encara flotant a l’aire, causant petites tumoracions malignes per aquí i sagnats d’orelles i nassos per allà. Ja sigui l’herència d’anys del món de fum dels propietaris de les fàbriques o dels efluvis que més tard sortiren de les brases que en van esborrar el record, persistia disminuïda la seva naturalesa nociva, a l’espera.

De fet, ara, que jo sàpiga, la gent ja no recorda la uralita, només en diuen el nom —la Uralita, en majúscula— per referir-se a aquella taula de pedra que s’aixeca al mig de la plaça d’un poble sense teulades.

Advertisements