Joan Todó
Joan Todó (La Sénia, 1977) va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona i ha anat bastint una obra de prematura maduresa a partir d’un ultralocalisme que la converteix en universal, on l’aposta per un llenguatge intimista i alhora deutor de l’exterioritat, amb un indisciplinat ús del lèxic local que s’expandeix a qualsevol territori dialectal que el pugui enriquir, el converteix en una de les veus més importants del present literari del nostre país.
Ha publicat el llibre de poemes Los fòssils (al ras) (2007) i El fàstic que us cega (2012) i forma part de l’antologia Els pobles perduts (2012). És l’autor del llibre de narracions A butxacades (2011) que ha estat tot un esdeveniment segons la crítica i els lectors, i L’horitzó primer (2013). Al 2015 va publicar un conte al recull La recerca del flamenc, juntament amb Jaume C. Pons Alorda i Sebastià Portell.
Ara publica un nou recull de contes amb LaBreu Edicions, Lladres, del qual us avancem un dels contes.
Dormir
Hi ha un individu que camina pel mig d’un carrer. Un individu que camina pel mig d’un carrer i va despullat. No du res a sobre. Hi ha un individu amb el cap pelat que camina pel mig d’un carrer. Camina pel mig d’un carrer amb cara de nen entremaliat. Aixeca els braços peluts. No du res a sobre, ni tan sols sabates; va descalç. Hi ha un individu que, despullat, passa per davant d’un carreró que dóna a un funicular. L’asfalt és virat per les vies del tramvia, que passa ara i adés, amb els vagons d’un color ignot. Hi ha un individu que camina pel mig d’un carrer i ara s’atura, s’estira a terra, besa l’asfalt. S’aixeca de nou, segueix avançant, el cap pelat i cara de nen trapella. Passa, silenciós, un tramvia. Hi ha gent que mira l’individu. Hi ha dones carregades amb bosses que s’aturen i l’observen astorades. Hi ha mares que cobreixen els ulls als seus fills. Hi ha passavolants que ho comenten, celluts. No entenc què diuen: parlen un idioma incomprensible. Tot i que, fent un gest universal, algú gira un dit vora la templa, dedueixo que sóc en una ciutat estrangera. Que sóc en una ciutat estrangera on, més ben dit, l’estranger sóc jo. Hi ha gent que mira l’individu, però ningú riu. Ningú riu i, tot i les converses, el silenci és absolut; passa un tramvia que no fa cap soroll, la gent mou els llavis, però no fa cap soroll. I tanmateix sé els sons que emeten, com si els llegís en filacteris. Hi ha un individu que camina nu pel mig del carrer i aixeca els braços peluts. De cop, apareix la policia, s’apropa a l’home, l’atura. Apareix la policia i s’endú l’home emmanillat. Tothom s’atura, ningú riu. Hi ha gent que mirava l’individu, però ara giren la vista cap a mi. Em miren a mi, amb gest adust. Sóc al mig d’un carrer, entre vies de tramvia. M’adono que no duc res a sobre, ni tan sols sabates. I que tothom em mira.
Em desperto.
Miro l’hora, i veig que m’he adormit. El sol ja és alt. M’aixeco de pressa, em dutxo, surto de casa, faig un cafè sense ni parar-me a seure, surto al carrer, pujo a l’autobús. Aquest enfila una llarga avinguda rectilínia, travessa un riu ample vorejat de camps, em deixa en un barri de blocs de pisos com ruscos que s’aixequen al voltant de jardinets. A una banda de la cruïlla, un centre comercial; a l’altra, un museu. Em dirigeixo al centre comercial: als porxos, aixecats sobre columnes ciclòpies, dos tobogans baixen fins al terra, entortolligant-se com cadenes desoxiribonucleiques, i desemboquen en un parell de marfegons. Dues noies de fer feines els netegen, fregant-los. De cop, una d’elles comença a fer com qui balla, enriolada; l’altra se’n riu. Com si no les veiés ningú. Oblidades de tot. Però en veure’m arribar, la primera s’atura.
—Fas tard —diu—, vine.
M’adono que no ho diu en català, ni en cap idioma que jo conegui, però que entenc les seves frases. La segueixo cap a dins. Travessem una doble porta. Una escala de metall. Un seguit de sales blanques. Ens aturem davant una paret on pengen unes fotos en blanc i negre. Es gira, i m’adono que no era una noia, sinó un home barbut amb cara de nen trapella. Comença a parlar, en el seu idioma misteriós:
—Vaig fer això fa trenta anys. Em vaig treure tota la roba. Era art? Eren els espectadors els que ho havien de decidir; alguns van decidir que havia perdut el seny, uns altres que feia comèdia.
Rere seu, veig un gran llençol penjant. Sobre el llençol, la cara de la noia que m’ha dut fins aquí. A sota, un cartell amb lletres enormes fetes a mà: «Bosnian Girl». Però no aconsegueixo veure què s’hi anuncia. Tampoc veig caixes registradores, ni emprovadors. L’home segueix parlant:
—Jo no volia fer art. O sí. Però sobretot no volia vendre’l. Per això només feia una acció. Una acció irreproductible, intraslladable. I aquí m’ho han substituït per aquestes fotografies, que sí, les vam prendre aquell dia. Jo caminava nu, sense res a sobre, per la Ilica. Besava el terra, com qui besa la pell d’una noia. Li feia l’amor a la ciutat. Del cap fins als peus. Això és tot. Però aquestes fotos? Són la llum d’un astre mort.
Em desperto.
És de nit. Com cada dissabte, els focus il·luminen el porxo del museu; la seva llum entra, per molt que corri les cortines, a la cambra. Els focus il·luminen el porxo del museu, que és ple d’adolescents, asseguts als bancs, al terra, als tobogans, contra les columnes del porxo. M’aixeco a beure un glop d’aigua, sense encendre cap llum; tota la cambra és il·luminada per la incerta llum artificial. M’adono que a fora callen tots; per la finestra (aquí tots els murs són de vidre, com si visqués en una casa transparent) veig que tothom m’observa. Hi ha algú que comenta: «La referència al surrealisme és massa òbvia», i fa un glop a una llauna de cervesa. Una noia amb una samarreta de Justin Bieber respon: «La reflexió sobre l’escissió de la identitat en context globalitzat, però, està plantejada amb subtilesa»; algú altre assenteix, tirant picadura de tabac dins un paper. Un altre noi, amb un monopatí sota el braç, respon: «Tanmateix, el tractament esquizoide està forcluït per una inversió primària de rols sexuals». Cap d’ells, però, mou els llavis. Tinc la sensació que els sento dins el meu cap; el porxo del museu és ple d’adolescents que em miren, silenciosos. Decideixo sortir d’aquí. Baixo les escales (l’ascensor no funciona), travesso passadissos foscos, passo per davant de la bella vigilant nocturna, que em somriu, surto del museu. Negror de l’Altra Nit, on el múltiple grana —a l’altra banda de la cruïlla, l’Avenue Mall— escampa els seus colors múltiples, iridescents. Travesso entre el jovent aplegat, que fuma i fa circular abúliques llaunes de cervesa. No duc res a sobre, ni tan sols sabates. M’assenyalen, riuen. Noto la frescor de l’aire nocturn a l’engonal, i també al cap; em passo la mà pel clatell, m’adono que no tinc cabells al cap.
Em desperto.
Avançament editorial
per gentilesa de LaBreu Edicions