Emma Claret
Emma Claret és una de les poques traductores que hi ha del finès al català. Ha traduït autors finlandesos tan importants com Arto Paasilinna, Sofi Oksanen o Antti Tuomainen. El moliner udolaire, de Paasilinna, va ser finalista al Premi Llibreter de l’any 2004. Sofi Oksanen és la novel·lista finlandesa actual més destacada internacionalment. I Antti Tuomainen forma part del gran boom de la novel·la negra nòrdica. Va néixer a Tampere (Finlàndia) l’any 1977, de mare finlandesa i de pare català, però es va criar a Sabadell. L’any 1996 se’n va anar a estudiar a la Universitat de Hèlsinki. El 2001, un cop graduada després de presentar la seva tesina sobre el bilingüisme castellà/finès de fills de matrimonis mixtos de Hèlsinki, va tornar a Catalunya i va començar a treballar dins del Grup Planeta com a coordinadora editorial, feina que compaginava amb les traduccions que feia per a diverses editorials, en col·laboració amb la seva mare. Ha traduït autors de diferents gèneres, des de llibres infantils, fins a novel·la negra, passant per obres de teatre. Després d’anys compaginant el sector editorial amb les traduccions, l’any 2009 mare i filla van començar a traduir i a publicar elles mateixes sota el segell Editse l’obra de Mauri Kunnas, l’autor de llibres infantils il·lustrats més estimat a Finlàndia.
Juhani Aho (1861, Lapinlahti – 1921, Hèlsinki) el 1907 va canviar el seu nom original, Johannes Brofeldt, pel de Juhani Aho, que ja feia servir com a pseudònim. Va ser el primer escriptor professional de la llengua finesa capaç de viure exclusivament del seu talent. És considerat el renovador de la forma de la literatura finesa.
La seva producció és extensíssima: novel·les llargues i curtes, obres de teatre, articles periodístics, edicions i traduccions. Una menció a part mereixen els contes que ell mateix anomenava encenalls. De la mateixa manera que els encenalls són un subproducte de la feina del fuster, per a ell els contes eren un subproducte de la feina de l’escriptor. A Finlàndia són molt apreciats encara que ell no els valorava gaire. Se n’han publicat vuit reculls en total. El conte traduït aquí pertany al primer recull.
Va començar com a narrador d’estil realista. En la seva estada a París va conèixer la novel·la psicològica i simbolista i més endavant la impressionista. Els seus temes poden ser autobiogràfics, paisatges rurals, comparacions entre la vida antiga i moderna, o descripcions de la vida quotidiana. També era un bon coneixedor de la ment femenina.
Aho també era un periodista prolífic. Va ser un dels fundadors del precursor de l’actual diari més important de Finlàndia i hi va col·laborar fins a la mort. A més a més traduïa de les llengües nòrdiques i del francès.
Algunes de les seves novel·les s’han portat al cine i d’una fins i tot se n’han fet dues versions d’òpera. En la seva època ell era l’autor finlandès més conegut a Europa a causa de les traduccions de les seves novel·les. Cap al final de la seva vida Aho somiava amb el premi Nobel, que no li va arribar mai.
Eixugant veles
Nosaltres, dos marits joves, sèiem a la veranda de la meva vil·la d’estiueig. Havíem fet la migdiada i preníem un cafè fumant i mirant cap al llac, bufava un vent del sud regular i generós. La superfície del llac tenia un color blau fort.
—El vent és molt bo —va dir el meu amic i li vaig donar la raó.
Però nosaltres no estàvem de bon humor. Sèiem callats l’un al costat de l’altre. Amb cara de pomes agres, miràvem l’altra riba del llac, on s’albirava un restaurant blanc de la petita ciutat. I des d’allà tornàvem la vista al nostre veler que coquetejava ufanós sobre les ones a prop de la riba, estirant nerviós el cable de l’àncora. En compartíem la propietat, junts l’havíem fet construir, nosaltres mateixos l’havíem pintat i proveït de veles. Havia estat la tasca més divertida de tot l’hivern passat, havíem dedicat un munt de vespres a parlar-ne amb l’ajuda d’unes quantes copes i havíem passat la primavera feinejant-hi. I en tot l’estiu no hem pensat en res més que en els vents propicis. I en això mateix pensàvem un cop més.
Però també pensàvem que, per desgràcia nostra, tots dos érem casats i les nostres dones eren joves i boniques i ens estimaven «immensament», però no estimaven el nostre veler. Sempre el menyspreaven i començaven a badallar quan parlàvem de navegació. I si no callàvem de seguida, es posaven a punxar-nos i a ridiculitzar-nos i feien insinuacions sobre les petites passions dels homes. Quan fèiem veure que no les enteníem, es molestaven i se n’anaven al bosc, cadascuna per la seva banda. Intentàvem calmar-les, però ens retreien que elles no ens importaven gens, que les desateníem a posta, que la seva companyia ens avorria, i ¿perquè ens havíem casat si no les estimàvem?
—Però no siguis infantil, amor meu…
—Deixa’m. Deixa’m sola… Vés-te’n a navegar… No vull impedir-t’ho… Vés, el teu amic ja s’està posant nerviós…
—No vull, si tu no…
—Però jo vull que vagis a navegar… Si no, tornaràs a perdre un bon vent…
—Però vine amb mi!
—No! T’ho veig als ulls i t’ho noto clarament en la veu que us ho passeu molt millor navegant tots dos sols… Nosaltres només us molestem.
I no vaig aconseguir convèncer la meva dona que podia estimar-la a ella encara que també estimés la navegació. Vaig haver de jurar-li i explicar-li amb petons que la navegació m’importava un rave. Només hauria d’anar-hi quan el meu amic m’exigís que l’acompanyés.
El meu amic devia haver fet la mateixa promesa perquè no havíem sortit a navegar en tota la setmana. Cada dia anàvem amb les dones a recollir baies silvestres al bosc, fèiem pícnics al camp, sèiem a la caseta del jardí a llegir en veu alta per a elles.
Elles eren felices, radiaven de contentes i ens preparaven menjars dolços. Però nosaltres ens tornàvem més i més melancòlics, ens semblava que sofríem sense culpa, ens avorríem i per això sèiem tristos i callats, sense dir una paraula.
El vent era generós, el veler tan atractiu i amb unes ganes de caminar a tota vela. Però no gosàvem ni pensar a navegar. Potser alguna vegada, en un futur llunyà, quan ja no ens estimessin tan «immensament», potser llavors recuperaríem la nostra llibertat. Aquest estiu només per casualitat, d’amagat, quan elles no siguin a casa…
Un dels criats ens va passar pel costat i vaig estar a punt de prendre una decisió rabiosa i demanar conyac amb el cafè per emborratxar-me i dir la veritat a les dones. Semblava que n’hi quedava prou al cul de l’ampolla. Però en aquell moment el meu amic li va preguntar amb una veu malhumorada:
—On són les senyores?
—Les senyores han anat al bosc a recollir baies i m’han demanat que els digués que tornarien aviat.
—Com d’aviat?
—Només han dit que aviat.
—Retira el cafè.
Vaig abandonar la intenció de demanar conyac. Creia que les dones estaven a la caseta del jardí esperant-nos… per llegir.
—No has eixugat les veles després de la pluja d’aquest matí, oi? —va preguntar de sobte el meu amic amb una veu una mica vaga.
—No.
—Has de fer res de particular avui?
—No. Per què?
—Doncs pensava que potser de passada podríem fer una volteta pel llac.
Va ser ell qui ho va suggerir primer. Sempre podria dir que com que ell va voler que l’acompanyés, vaig haver de fer-ho.
—Sí, podem fer-ho.
—A tu et ve de gust?
—Sí, molt…
Quina astúcia! Ara ell també tenia assegurada l’escapatòria: diria que a mi m’havia vingut de gust.
—Si hem de marxar, marxem ja…
—De seguida estic a punt.
Evitàvem pronunciar la pregunta en què tots dos pensàvem. Però la va fer la criada que observava els nostres preparatius: el meu amic va entaforar-se diverses capses de llumins a la butxaca, les meves butxaques eren plenes de cigarrets i tots dos portàvem l’abric penjant al braç. I ens va cridar des de la porta de la cuina:
—Els senyors trigaran molt a tornar del llac? Per si les senyores m’ho pregunten.
—Digues a les senyores que aquest matí ha plogut i hem hagut d’anar a eixugar les veles.
Si haguéssim tingut prou cara, hauríem baixat a la riba corrent. La barca de rems va sortir com una fletxa i en un moment estava al costat del veler.
Amb quin delit deslligava jo les veles, com quina música dolça em sonava el grinyol de les politges! I ell, amb quina passió buidava d’aigua el bot i amb quina rapidesa ficava els caps de les cordes de les veles als forats! I a tots dos per poc se’ns oblida respirar per l’alegria de poder sortir per fi. Un cop vaig estar a punt de caure al llac, i la mà d’ell tremolava quan col·locava la canya del timó al seu lloc.
Tant de bo no vinguessin abans que ens haguéssim apartat de la riba! Però si vinguessin ara mateix, els diríem que no ens n’havíem assabentat. I si cridessin des del jardí —no els donaria temps d’arribar a la riba abans que estiguéssim llestos—, ens defensaríem dient que les ones feien tant de soroll en xocar contra les roques que ens era impossible sentir res…
Però no ve ningú, no crida ningú. Aconseguim desplegar les veles i hissar l’àncora i sortim lliures llac endins, la proa apuntant directa cap a la ciutat.
En una hora serem allà, en tres haurem tornat si restem una al destí.
Cap dels dos ho suggereix, però quan ens tornem al timó ni l’un ni l’altre canvia la direcció.
Ja sentim la música del restaurant de la riba. Darrere veiem la nostra vil·la petita i imprecisa.
Ja fa temps que s’han eixugat les veles —si és que havien estat molles—, cosa que amb les presses no vam arribar a comprovar mai.
De sobte ens adonem que ja hem fet més de la meitat del trajecte. Tornem a ser, després de molt de temps, joves solters. Hem oblidat les nostres dones i les preocupacions. I sense vacil·lar ens dirigim, respectant un acord no pronunciat en veu alta, directes cap al restaurant, ens atansem a l’atracador… i allà eixugarem veles fins al matí següent i a la sortida del sol començarem el viatge de tornada —remant.