Pep Puig
Pep Puig neix a Terrassa el 1969. Actualment viu a la Nou de Gaià (Baix Gaià), un poblet envoltat de vinyes i garrofers que hi ha al camp de Tarragona. La seva primera novel·la, L’home que torna, va obtenir el Premi Jove Talent Fnac i va gaudir d’una molt bona acollida per part de la crítica i dels lectors. Després ha publicat altres llibres, entre els quals cal destacar el llibre de contes L’amor de la meva vida de moment, a L’Altra, i el darrer premi Sant Jordi, la novel·la La vida sense la Sara Amat, publicat per Proa.
El nen que s’estirava a la via abans que passés el tren
No recordo que m’endugués cap ensurt. Era la mà de l’avi, que em sacsejava l’espatlla i em demanava que el seguís. La casa era completament a les fosques, i per no ensopegar amb cap trasto em vaig voler refiar més de la seva figura escardalenca que dels meus ulls tancats per les lleganyes. Era la primera vegada que l’avi em treia del llit a aquella hora, però ja el coneixia i vaig fer veure que no me n’estranyava. Vam creuar de puntetes primer el tros de corredor de les habitacions —i per remarcar l’esperit d’entremaliadura, mentre baixàvem les escales l’avi va començar a aixecar exageradament els genolls—, vam arribar a baix sense encendre cap llum, i després de passar pel costat del menjador i la cuina —i com si no fos casa meva recordo que em va sorprendre l’olor d’embotit fresc que feia tot— ens vam colar per la porteta lateral del garatge, on no només hi havia la furgoneta del meu pare sinó també una vintena de pernils penjats com ratpenats, i vam sortir a la galeria dels geranis abans d’enfilar les escales del terrat.
El terrat eren dos espais, un d’exterior, on ma mare i la iaia esteníem la roba, i un quartet on hi havia el safareig i la màquina de rentar. Per estar més a recer de la fresca de la matinada, o perquè ningú ens pogués veure, ens vam ficar al quartet i vam tancar la porta. A continuació l’avi se’n va anar cap a la finestra i la va obrir de bat a bat. Ja no era negra nit, però al cel encara espurnejaven un grapat d’estrelles. De primer vam estar molta estona sense dir res, només escoltant el batec de l’albada. Al meu costat, l’avi, que ja anava vestit amb els texans i la seva camisa de quadres habituals, no parava de posar-me bé la flassada que havia agafat alhora que em pessigollejava perquè no m’endormisqués fins que em va dir, mira. I jo vaig mirar, sense veure res. L’únic que em va semblar veure va ser, al cap d’uns segons, una mena de fulgor imperceptible sobre l’horitzó de turons baixos, i després sobre els camps de garrofers i d’avellaners i presseguers i de vinyes que teníem davant, i encara després, sobre les quatre teulades del poble.
—Què et sembla? —em va demanar l’avi.
El què, avi?, li vaig estar a punt de dir, perquè encara que ja havia endevinat que érem allà per veure sortir el sol, en dir-me què em semblava vaig tenir la sensació que no m’estava fixant exactament en el que ell volia.
—Quina meravella, no?
—Sí…
No crec que fos la primera vegada que veia la sortida del sol, però sí el primer cop que pujava al terrat a contemplar-la i que algú feia que m’hi fixés. Era meravellós, certament, sobretot per la lentitud inversemblant amb què anaven apareixent les coses que conformaven el poble, la carretera blanca, el camp de futbol envoltat de xiprers, els camins…
—Què me’n dius, no és molt bonic? —va insistir l’avi.
Me’l vaig mirar un instant.
—Sí, avi, és molt bonic…
—Enganya, però —em va dir al cap d’un moment, ara amb un altre to—, no et pensis que la vida sigui tan bonica com ho sembla des d’aquí dalt. Ni tampoc que vagi tan lenta…
Me’l vaig tornar a mirar, de cua d’ull. Tenia el cor ple de coses, aquell home. Quants anys tenia? Ho he calculat, i si jo tenia nou o deu anys, ell en devia tenir cinquanta-set o cinquanta-vuit, és a dir, només tretze o catorze més dels que tinc ara. Suposo que per això ara entenc millor el em va dir a continuació:
—Només ho sembla, que vagi lenta —em va dir—. Perquè no te n’adonaràs i ja haurà fugit…
El meu avi era un home de lliçons, un mestre antic. A l’hora de fer el gamberro era el primer, però també li encantava donar lliçons. Aquesta era la lliçó d’aquell dia, que la vida passava volant. Per això m’havia vingut a treure del llit: per compartir amb el seu nét la meravella de la sortida de sol i de passada dir-me que la vida volava i que per tant m’espavilés.
Ja era de dia. Feia un moment era de nit i ara ja es podia dir que s’havia fet de dia. Entre l’estesa de vinyes i un petit bosc de pins espurnejants pels primers rajos de sol, ja havien aparegut els fils de la via del tren, els quatre posts; aquell era el límit del poble per la banda est; més enllà començaven les del poble del costat, encara que segons la gent del poble del costat les vies passaven pel seu terme municipal i no pel nostre.
—Saps una cosa, Josep? —El meu avi era l’únic de la família que em deia Josep: tots els altres em deien Pep.— El meu avi fa molts anys va fer el mateix amb mi: una matinada com avui, de primavera també, em va venir a treure del llit, em va fer pujar fins aquí i em voler ensenyar com sortia el sol. Aquesta mena de coses, les han de fer els avis; els pares estan massa ocupats en el dia a dia… Saps, Josep —em va dir sobtadament seriós—, si hi penso, em fa l’efecte que no han passat ni dos dies des d’aquell dia. Feia un matí igual, idèntic. La mateixa llum, aquesta olor de terra, tot igual… Potser era el mateix matí, ben mirat. El que ja és un altre sóc jo: llavors jo era un noi amb el cor ple d’esperances i el cap em bullia de coses que volia fer: viatges, aventures, històries que viuria amb noies i coses d’aquestes…
I es va quedar en un silenci estrany, llarguíssim; ara em giraré i li veuré els ulls amarats, vaig pensar. Però únicament em vaig trobar el seu somriure sorneguer, com si m’estigués prenent una mica el pèl.
—Apa, torna-te’n a dormir.
Recordo que era dissabte i encara em quedaven unes bones hores de son per endavant; amb les paraules de l’avi ressonant-me com una nosa, me’n vaig tornar al quarto i em vaig ficar al llit de matrimoni que compartia amb el meu germà petit; allò per mi era la felicitat completa, no només per l’escalfor retrobada dels llençols i del Toni, sinó també per les respiracions de la meva mare i les meves germanes i la padrina i els roncs escandalosos de mon pare a les habitacions del costat, i esclar, perquè malgrat que la vida passava volant, jo tot just era un nen i sobretot l’endemà no hauria d’anar a l’escola.
El meu avi no se’n va tornar al llit. Mentre intentava convocar novament el son, el vaig sentir a baix a la porta, i de seguida vaig escoltar les seves passes per la vorera dirigint-se carrer avall i després més avall encara, baixant les escaletes del sindicat en direcció als camps. S’escapava. La resta del dia l’hauria de passar tancat a casa, i a més sent dissabte, hauria d’estar pendent de la botiga i les comandes de la gent, fent botifarres i tallant pernil, bulls i cansalada i endreçant la nevera. Aquest era el seu moment de furtiva llibertat. On és l’avi?, sentia de vegades el crit de la iaia quan em llevava per anar a l’escola, i durant uns minuts no parava de cridar-lo pertot arreu, com si no sabés ja que se n’havia a anat fer la seva passejada matinal. No sé gaire per què, ho considerava com una mena d’excentricitat de vell, potser perquè sortia tan d’hora, o justament perquè es tractava del meu avi, i quan tornava el renyava, recordant-li que hi havia feina a casa, a la qual cosa ell quasi sempre li contestava en broma que ho feia per prescripció mèdica, per desembussar les artèries, encara que cap anàlisis demostrava que les tingués embussades, sinó què fareu sense mi si un dia m’hi quedo, però altres vegades, molt de tant en tant, li venia com un mal humor sobtat i deixava anar un exabrupte, com dient a veure si sent el cap de família no puc ni disposar d’un mínim temps per mi, enrabiat de debò, a la qual cosa la iaia li demanava que es calmés i que anés ja cap a fer les botifarres. Escoltada des de dalt l’habitació, aquesta reacció exaltada de l’avi, em desconcertava i fins em produïa com un desassossec. Podia semblar la reacció d’un nen petit, però ja es veia que era una cosa més profunda. Jo llavors no ho sabia, però el meu avi era un home que s’enyorava molt del temps de la seva joventut. No dels records concrets, sinó de la joventut en abstracte. Del fet de ser noi, per dir-ho d’alguna manera. Independentment de si ho feia per prescripció mèdica (en realitat desconec si hi havia unes anàlisis que assenyalessin que tingués els nivells de colesterol elevats), o pel plaer d’assistir a la meravella del naixement del dia, per l’avi, aquelles passejades eren la forma que tenia d’estar a prop de la seva infància i joventut, de retrobar-se amb el noi que encara tenia amb el cor ple d’esperances, o amb l’adolescent que somiava marxar del poble i viure històries amb noies. Se’ls trobava per allà, potser passat la cruïlla dels safarejos, fent el mateix camí que ell, i després de saludar-se en silenci, seguien caminant plegats fins que els altres li demanaven com li havia anat i l’avi callava; llavors, al cap d’un moment, era l’avi que els demanava com els havia anat a ells, i aquests somreien… Passaven encara junts per un camí de pedra seca, cadascú amb la seva soledat tan diferent, i després de pujar i baixar per la vora d’un camp de vinyes arribaven al tros de via del tren entre les vinyes i el bosc de pins. Aquell era el seu límit, tant per a l’un com per als altres. No passaven mai d’allà.
El primer dia que hi va arribar, el meu avi va recordar la tarda de feia ja molts anys, quan era a penes un marrec i amb la colla van descobrir quasi sense voler aquell tram de vies secret, envoltat de pins i d’esbarzers; ells només coneixien la via que passava per davant de l’estació de Salomó, on de vegades anaven amb els pares per veure passar trens i comptar-ne els vagons. Aquell tros de vies amagat desprenia una sensació diferent, com de perill o cosa prohibida, però al cap d’una estona li van anar perdent la por i, mentre esperaven el tren, van començar a travessar la via d’una banda a l’altra, o a caminar a les tentines pels rails, o fins i tot, això potser no aquell dia sinó els dies que van seguir tornant-hi, acotxant-se i enganxant l’orella a la via a la manera dels indis de les pelis de l’oest que passaven al cine del poble…
Però el tren mai el sentien a través de la vibració de les vies, sinó que s’anunciava molt abans a través de l’aire, primer una remor llunyana, un soroll que s’anava fent gran fins que apareixia pel revolt que hi havia a uns cent metres d’on eren, poderós però relativament lent, exhalant un fum negre i abundós, i després d’encarar la recta els passava rabent pel costat, primer una locomotora rònega i tot seguit quatre o cinc vagons a les finestres dels quals sorprenien les mirades endormiscades dels poquíssims passatgers, i de tant en tant d’alguna noia de gest malenconiós…
No va ser al meu avi a qui se li va acudir la idea sinó a l’Enric de cal Pitet. Un capvespre, quan van sentir que s’acostava el tren, va saltar enmig de les vies, i s’hi va estirar de través; drets a la vora, cap de la colla li va dir res; primer perquè era l’Enric de cal Pitet i ja el podien aixafar, i segon perquè era una imatge massa fascinant i a més ja sabien que a última hora s’aixecaria, com així va fer. Un cop dret, l’Enric de cal Pitet se’ls va mirar un per un, orgullós i ple de malícia. Lleig com un pecat, en el fons els reptava. Sí, ja sé que sóc lleig, semblava que els digués, però vosaltres sou uns covards de merda i no sé què és pitjor. No tots, però almenys el Salvador de cal Perdut, el Magrinyà i el meu avi es van esperar l’hora llarga que faltava pel tren següent i van imitar-lo. A partir d’aquell dia, van convertir aquell moment en la gran aventura de la colla, o almenys en la més perillosa, l’única norma de la qual consistia a esperar el tren estirats a la via i no moure’s fins que era a punt d’atropellar-los.
Com si hi hagués un misteri que no podia desxifrar, el meu avi es va començar a aturar cada dia una estona en aquell lloc. D’ençà que eren nens, el poble havia canviat molt, i encara havia canviat més el poble del costat, que quedava més a la vora del mar i per tant era una mica més turístic, però aquell tram de vies es mantenia immutable, amb el mateix tros de bosc i d’esbarzers mig amagant-lo. Si parava atenció, fins i tot podia sentir-ne les veus dels seus amics quan el tren era a punt d’aparèixer pel revolt, el silenci cada cop més tens, només trencat per les bestieses que deien del color de la caixa de morts o de l’epitafi, un tren em va aixafar, perdoneu el conductor, i després les rialles nervioses, els crits salvatges per haver-se salvat un cop més.
Com havia pogut passar tan ràpidament el temps? Però el que li sabia greu a l’avi no era que hagués passat de pressa, sinó que hagués passat sense fer cap dels viatges que li hauria agradat fer, ni viure les històries amb noies que li hauria agradat viure… Aquell sentiment podia semblar pura nostàlgia estèril, i segurament ho era, però almenys a l’avi li feia mal i el feia sentir viu. Un dia, però, va sentir que la nostàlgia se’l menjava, i només per jugar, es va estirar novament sobre les vies, com quan era nen i es va esperar que vingués el tren… Ja no era un nen, però per uns moments, mentre sentia com la màquina s’anava acostant, el cos se li va emplenar d’una emoció semblant a la de llavors, no la mateixa emoció, però sí semblant…
L’endemà ho va repetir. I l’altre també. I pràcticament cada matí que va arribar passejant fins allà. Com que no tenia l’agilitat de quan era un nen, i a més a més el tren ja no treia fum i corria bastant més, no deixava que s’acostés gaire, potser també perquè li feia vergonya que el maquinista el pogués veure.
Llavors, quan el tren ja havia passat, es posava dret i s’imaginava que mirava un per un els seus companys que des de la vora li retornaven la mirada plena d’espant i admiració. Orgullós com era, al meu avi sempre li havia dolgut no haver tingut ell la idea en comptes de l’Enric de cal Petit. Ara ja estava; ja no n’hi quedava gens, d’orgull, ni tampoc l’esperit competitiu d’aguantar més que ningú abans que passés el tren, ni tan sols tenia el cor ple d’il·lusions. Només quedaven les vies del tren, i l’herba alta, i uns nuvolets blancs d’estiu que no trigarien a diluir-se en l’aire.
Va ser el matí del 18 d’agost de 1987, l’endemà que s’acabés la Festa Major del poble. Des que m’havia dut al terrat a veure la sortida del sol havien passat deu anys, i si jo encara no tenia edat per entendre segons quines coses, potser la tenia perquè no m’afectessin tant. Amb l’agilitat dels seus seixanta-set anys, el meu avi primer es va ajupir i va posar l’orella sobre un rail. Després es va incorporar, va fer una llambregada a aquell petit horitzó de vies i va somriure. El tren encara no venia, però per no esperar-lo dret, ni ajupit —tenia una artrosis als genolls que li feia veure la padrina—, es va estirar de través sobre les vies i va intentar posar-se tan còmode com va poder. Era el mateix gest que havia anat fent els últims dotze o quinze anys, la seva entremaliadura particular de vell estrafolari; el mateix gest, pràcticament idèntic, de quan era un nen i després un adolescent; l’única diferència és que aquell matí perfecte d’estiu no es va moure en cap moment, sinó que es va esperar fins que el tren va aparèixer pel revolt i, després d’encarar la recta, va deixar que li passés per sobre.