Sílvia Fustegueres
Sílvia Fustegueres i Rosich (Barcelona, 1972) és llicenciada en Traducció i Interpretació (anglès i xinès) per la Universitat Autònoma de Barcelona, i també tradueix del francès i l’italià. És traductora jurada d’anglès i de xinès, i forma part del Grup de recerca en traducció del xinès al català/castellà (TXICC) de la UAB, amb el qual ha elaborat la Guia per a l’ús de mots xinesos en català, que ha comptat amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística de Catalunya. A més de traduir, té dos blocs dedicats a la literatura: Caràcter xinès, únicament sobre literatura xinesa, i L’illa deserta, sobre altres literatures.
Lao She (Pequín, 1899-1966) és un dels principals autors xinesos del segle XX. Nascut a finals de l’antic règim, va viure la caiguda de l’emperador i l’època de canvis i lluites internes que van culminar amb la marxa dels partidaris del Kuomintang a Taiwan i l’accés al poder del Partit Comunista, amb Mao Zedong al capdavant. Lao She va viure cinc anys a Anglaterra, on va fer classes de xinès, i quan va tornar a la Xina va aconseguir fer-se un lloc com a autor reconegut pel seu estil humorístic, que podreu notar en aquest relat escrit el 1933 i que parla del que, a casa nostra, en diem un torracollons. Malauradament, Lao She es va suïcidar l’any 1966 arran d’una campanya iniciada contra ell perquè se’l va considerar «antimaoista». Les seves obres més conegudes són La casa de te (Chaguanr), un magnífic retrat de les cases de te de l’antiga Xina, i Mr Ma and son (Er Ma), una història sobre dos xinesos, pare i fill, que emigren a Londres i que representen l’antiga i la nova Xina.
Volem donar les gràcies a la família de l’autor, que ens ha donat permís per fer pública aquesta traducció del relat «El senyor Pantalons de Muntar», un conte escrit el 1933 que es publica per primera vegada en català. Així mateix, volem donar les gràcies a les persones que ens hi van posar en contacte. Sense ells, no us hauríem pogut fer arribar aquest relat.
El senyor Pantalons de Muntar
El tren encara no havia sortit de l’estació de Pequín. Un dels meus companys de compartiment, el de la llitera de dalt, portava pantalons de muntar a cavall, ulleres sense graduació i una jaqueta fosca de setí d’estil occidental. De la butxaca del pit treia el nas un pinzell de pèl de cabra i portava unes botes de vellut, també de color fosc.
—Vostè també ha pujat a Pequín? —em va preguntar educadament.
Aquesta pregunta em va deixar ben sorprès perquè el tren encara no s’havia posat en marxa i no havia sortit de l’estació de Pequín. On més hauria pogut pujar? No em va quedar més remei que contraatacar, també molt educadament:
—I vostè, on ha pujat?
M’hauria agradat que hagués respost Hankou o Suiyuan perquè això voldria dir que els trens xinesos ja poden circular sense vies i anar on volen. Oh, quina llibertat!
Però no va dir res. Es va mirar la llitera i va cridar amb totes les seves forces:
—Cambrer!
El cambrer estava ajudant altres passatgers a col·locar les maletes i a trobar les seves lliteres, però quan el va sentir cridar d’aquella manera es va pensar que tenia un problema urgent i va venir corrents.
—Porti’m una flassada —va cridar el senyor Pantalons de Muntar.
—S’haurà d’esperar una mica, senyor —va dir el cambrer molt educadament—. Quan el tren es posi en marxa, prepararem els llits.
El senyor Pantalons de Muntar es va limitar a furgar-se el nas amb el dit.
El cambrer tot just havia fet un parell de passes que…
—Cambrer!
Aquest cop va semblar que tot el tren vibrava i el cambrer es va girar d’una revolada.
—Porti’m un coixí —Segurament el senyor Pantalons de Muntar considerava que es podia esperar perquè li portessin la flassada, però que el coixí el necessitava de seguida.
—Senyor, s’haurà d’esperar una mica. Ara mateix estic ocupat, però de seguida que pugui li portaré la flassada i el coixí.
El cambrer va parlar molt de pressa, però conservant les maneres. En veure que el senyor Pantalons de Muntar no deia res, va girar cua per continuar treballant, però un altre crit va ressonar per tot el tren:
—Cambrer!
El cambrer va estar a punt de caure de l’ensurt i va venir a cuita-corrents.
—Porti’m te!
—Si us plau, senyor, esperi’s un moment. De seguida que el tren es posi en marxa, li portaré el te.
D’entrada, el senyor Pantalons de Muntar no va reaccionar. El cambrer li va fer un somriure i, mentre mormolava una excusa, es va anar girant a poc a poc perquè no el tornés a espantar. Ja s’havia girat i estava punt de fer un pas, quan de darrere seu es va sentir un crit espantós:
—Cambrer!
O el cambrer feia veure que no el sentia, o s’havia quedat sord pels crits. I, en lloc de girar-se, va arrencar a caminar.
—Cambrer! Cambreeer! Cambreeeer!
Com més anava, més fort cridava el senyor Pantalons de Muntar. Un grup de gent que s’acomiadava dels viatgers des de les andanes es va pensar que s’havia calat foc al tren o que s’havia mort algú i van venir corrents, però el cambrer no es donava per al·ludit. El senyor Pantalons de Muntar es va tornar a furgar el nas i es va asseure a la meva llitera. I va tornar a fer:
—Cambrer!
Però el cambrer no va venir. El senyor Pantalons de Muntar es va quedar mirant-se els genolls i fent cara llarga. Després, però, es va tornar a furgar el nas i, en un obrir i tancar d’ulls, va recuperar l’expressió habitual.
—Vostè té bitllet de segona classe?
Això anava per mi. Em vaig espantar. Efectivament, tenia bitllet de segona classe. I si m’havia equivocat de vagó?
—I vostè? —li vaig preguntar jo.
—Segona classe. Tinc bitllet de segona classe. A segona classe hi ha lliteres. Que no es posa en marxa, el tren? Cambrer!
Vaig agafar el diari.
Ell es va posar dempeus i va comptar l’equipatge: vuit paquets, en total. Els tenia tots amuntegats sobre una altra llitera: ell solet havia ocupat les dues de dalt. Va tornar a fer el recompte i em va preguntar:
—I el seu equipatge?
Primer no li vaig voler contestar, però va resultar que l’havia mal interpretat i que ho preguntava amb bona intenció, perquè tot seguit em va dir:
—Aquest coi de cambrer, per què no l’ha ajudat a pujar l’equipatge?
Aquest cop no vaig poder evitar respondre-li.
—No porto equipatge.
—Què? —es va exclamar, com si no portar equipatge al tren fos una traïció—. Si ho hagués sabut abans, no hauria hagut de facturar les altres quatre maletes!
Això em va superar.
«Què diu, ara, aquest?», vaig pensar entre mi. «Encara sort que ha anat així. Si hagués portat quatre maletes més, on ens entaforaríem per dormir?».
Va arribar el passatger de la llitera de davant meu, que només portava un maletí de pell.
—I ara! —El senyor Pantalons de Muntar va tornar a exclamar-se.— Si hagués sabut que vostès no portarien equipatge, tampoc hauria hagut de facturar el taüt.
Vaig prendre una decisió. La propera vegada que anés de viatge portaria equipatge: ningú no vol dormir al costat d’un taüt!
El cambrer va passar per davant de la porta.
—Cambrer! Porti’ns tovalloles!
—Un moment —s’hi va resistir el cambrer.
El senyor Pantalons de Muntar es va treure la corbata i el coll de la camisa, i els va penjar als ganxos del compartiment. Entre el barret, l’abric i això, els ocupava tots. Tan bon punt el tren es va posar en marxa, va voler comprar el diari:
—Cambrer!
Però el cambrer no venia. Li vaig donar el meu diari perquè els meus timpans no aguantaven més crits.
Es va enfilar a la llitera, i quan va ser a sobre meu es va treure les botes i les va espolsar. Va recolzar el cap sobre una maleta i es va tapar la cara amb el meu diari. Abans d’arribar a Yongdingmen ja dormia.
Quina tranquil·litat…
Quan el tren estava a punt de parar a Fengtai, de la llitera de dalt va tornar a sortir un crit:
—Cambrer!
Sense esperar resposta, va continuar dormint. Potser somniava.
Passat Fengtai, el cambrer va aparèixer amb dues teteres de te ben calent. Jo em vaig posar a beure te i a xerrar amb el passatger de davant meu, un home normal i corrent d’uns quaranta anys que feia cara de pa. Encara no havíem arribat a Langfang, que ja tornàvem a sentir:
—Cambrer!
El cambrer va venir, arrufant les celles i amb cara de voler-se menjar algú.
—Què passa…, senyor?
—Porti’m te! —va rondinar el de la llitera de dalt.
—Que no són dues teteres, això? —va fer, assenyalant la tauleta.
—També en vull una aquí a dalt.
—D’acord. —I va marxar.
—Cambrer!
El cambrer tenia les celles tan arrufades que semblava que se li faria un nus.
—No vull te. Només vull aigua bullent.
—D’acord.
—Cambrer!
Ara sí que em vaig pensar que li caurien les celles.
—Porti’m una flassada, un coixí, una tovallola… I també… —Parlava com si anés pensant què més volia.
—Senyor, s’haurà d’esperar una mica. A Tianjin pujarà més gent. Després de Tianjin els portaré tot el que necessitin perquè puguin dormir.
El cambrer ho va dir d’una tirada, va girar cua i se’n va anar com si no pensés tornar mai més.
Després d’una estona, quan va portar l’aigua, el senyor Pantalons de Muntar tornava a estar en braços de Morfeu, amb uns roncs gairebé tan sorollosos com els seus crits però més uniformes i continus. A estones el volum baixava, però aleshores ho compensava fent carrisquejar les dents.
—Senyor, l’aigua calenta!
—Cambrer!
—Sí, sóc aquí. Aigua calenta!
—Porti’m paper de vàter!
—El trobarà al vàter.
—Cambrer! On és el vàter?
—N’hi ha pertot arreu.
—Cambrer!
—Fins després.
—Cambrer! Cambreeeer! Cambreeer!
No hi va haver resposta.
—Grr… gr… gr… —Ja tornava a dormir.
Quin cas més curiós!
Efectivament, quan vam arribar a Tianjin va pujar més gent. El senyor Pantalons de Muntar es va despertar i va beure aigua directament del broc de la tetera. I em va tornar a espolsar les botes sobre el cap. Se les va posar, va baixar de la llitera, es va furgar el nas i va fer una ullada per la finestra.
—Cambrer!
Casualment, el cambrer passava per davant de la porta.
—Porti’m una flassada.
—De seguida l’hi porto.
El senyor Pantalons de Muntar va sortir del compartiment i es va quedar palplantat al bell mig del passadís, impedint les anades i vingudes de passatgers i mossos. De cop, es va furgar el nas amb força, va arrencar a caminar i va baixar del tren. Es va mirar les peres, però no en va comprar pas. Es va mirar els diaris, però no en va comprar cap. Es va mirar els uniformes dels mossos, però tampoc no va fer res. Quan va tornar a pujar, em va saludar dient:
—Tianjin, eh?
Com que no li vaig contestar, es va dir a si mateix:
—Preguntem-ho al cambrer.
I va fer un crit com un tro:
—Cambrer!
Penedit, vaig dir-li de seguida:
—Sí que és Tianjin, sí. No s’ha equivocat.
—Ho he de preguntar al cambrer. Cambrer!
No vaig poder evitar que se m’escapés el riure.
El tren va arrencar a poc a poc i, tan bon punt va estar en marxa, el cambrer li va portar la flassada, el coixí i la tovallola. El senyor Pantalons de Muntar es va netejar les orelles a fons amb la tovallola durant un bon quart d’hora, i després la va fer servir per treure la pols de les maletes.
Vaig comptar les vegades que va cridar el cambrer durant el trajecte de deu minuts que hi ha entre l’estació vella i la central de Tianjin: entre quaranta i cinquanta. L’única vegada que va venir el cambrer la pregunta va ser: «En quina direcció avança el tren?». El cambrer va respondre que no ho sabia. I l’altre li va dir que això, en un tren, sempre ho sap un o altre i que era feina seva anar-ho a preguntar. El cambrer li va dir que ni tan sols el conductor no sabia distingir el nord del sud o l’est de l’oest. Ai, com li va canviar la cara. I si el tren es perdia, què? El cambrer no li va respondre, però el va fulminar amb la mirada.
El senyor Pantalons de Muntar es va tornar a posar a dormir. Aquest cop el que em va espolsar a sobre del cap van ser els mitjons, però almenys no va escopir avall sinó amunt i va deixar una marca al sostre.
Evidentment, no vaig dormir gens. Ja feia estona que m’ho veia a venir, que sense taps per a les orelles no podria fer ni una capcinada. Els que em feien pena, però, eren els passatgers dels altres compartiments: aquells roncs tan potents els van agafar per sorpresa i es van passar la nit en blanc.
Vam arribar al meu destí, Dezhou, que ja despuntava el dia. Gràcies al cel!
El tren hi va fer una parada de mitja hora. Quan vaig agafar un taxi per anar a ciutat encara tenia el crit de «Cambrer!» ficat al cap.
Una setmana més tard, encara pensava en les celles del cambrer.