Valèria Gaillard

ValèriaGaillard

Valèria Gaillard. Periodista cultural d’El Punt Avui i col·laboradora de diverses publicacions, entre les quals Descobrir Catalunya i Barcelona Metròpolis. Llicenciada en Filosofia i Teoria de la Literatura Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, i Màster en Periodisme per l’Institut National de l’Audivisuel (INA) de París. Està traduint A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust amb Labutxaca (Grup 62), i ja n’han sortit dos volums, Pel cantó de Swann i A l’ombra de les noies en flor. També és la secretària general de la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust (SCAMP), creada el 2014 amb seu a Barcelona.

«Record» és del 1893, Marcel Proust té 22 anys i s’acaba de llicenciar en Dret. El jove Marcel publica a la revista Le Banquet alguns textos com ara «Violante ou la mondanité». L’abril d’aquell any coneix, al saló de la pintora Madeleine Lemarie, Robert de Montesquiou, amb qui l’unirà una forta amistat. El 1893 escriu també la nouvelle L’indifférent, que publicarà tres anys més tard a la revista La vie contemporaine, i que és considerada com el primer esbós d’Un amor de Swann. Pel que fa a «Record» és un text on es troben condensats tot de temes que més endavant desenvoluparà a la Recherche, com ara l’amor, el voyeurisme, el poder evocador de les sensacions (en aquest cas l’olfactiva) i la mirada desencantada envers la realitat, que muda amb el temps. Un dels paisatges proustians per excel·lència també hi és present, aquest hotel encarat al mar i aïllat, un ambient sofisticat en què hostes de diferents horitzons es creuen tot encenent la curiositat del narrador, que, com en la Recherche —i després de l’intent fallit de Jean Santeuil—, s’expressa en primera persona. Maximilien Winter (1871-1935), a qui Proust dedica el text, era un filòsof de les matemàtiques.

Record

A M[aximilien] Winter

L’any passat vaig allotjar-me durant un temps al Grand Hôtel de T, situat a l’extrem de la platja, davant del mar. La insípida exhalació de les cuines i les aigües residuals, la luxosa banalitat dels tapissos, els únics que trencaven la nuesa grisenca de les parets i completaven aquest decorat d’exili, havien abocat la meva ànima a una depressió quasi mòrbida quan, un dia orejat que amenaçava de mudar en tempesta, mentre travessava un passadís per tornar a la meva cambra, una olor deliciosa i rara em va fer aturar en sec. M’era impossible analitzar-la, però era tan complexament i ricament floral que havia calgut despullar camps sencers, vaig suposar, camps florentins, per compondre’n algunes gotes. La voluptuositat era tal, per a mi, que em vaig quedar una bona estona palplantat; per una porta amb prou feines entreoberta, l’única que havia pogut deixar passar aquest perfum, vaig descobrir una cambra que, només d’entrellucar-la, feia la impressió de la personalitat més exquisida. Al bell mig d’aquest hotel immund ¿com havia pogut un hoste santificar una capella tan pura, refinar un tocador tan meravellós, aïllar una torre d’ivori i perfums? Una fressa de passos, invisibles des del passadís i, d’altra banda, un respecte gairebé religiós, m’impedien obrir més la porta. De sobte, el vent furiós de l’exterior va obrir una finestra mal tancada del passadís i un buf salat va entrar en una alenada llarga i veloç, diluint sense ennuegar el concentrat perfum floral. Mai no oblidaré l’aguda persistència de l’olor primitiva donant la seva tonalitat a l’aroma d’aquella ventada. El corrent d’aire havia tancat la porta i vaig baixar. Però per un atzar que em va contrariar en extrem, quan vaig preguntar al director de l’hotel sobre els hostes de la 47 (perquè aquelles criatures selectes tenien un número com les altres), només em van poder donar uns noms que, amb tota evidència, eren pseudònims. Tan sols vaig sentir una vegada una veu d’home tremolosa i greu, solemne i dolça, cridar «Veileta» (violeta) i una veu femenina d’un encant sobrenatural respondre: «Clarence». Malgrat ser dos noms anglesos, sembla que —segons els criats de l’hotel— normalment parlaven en francès… i sense accent estranger. Sopaven en un reservat i no els podia observar. Només un cop vaig veure desaparèixer, en una fuga de línies d’una expressió espiritual tan gran, d’una distinció tan única, que s’ha quedat fixada dins meu com una de les revelacions més elevades de la bellesa, una dona alta, el rostre girat, la cintura intangible dins un llarg abric de llana bru i rosa. Pocs dies després, pujant per unes escales força allunyades del misteriós passadís, vaig ensumar una feble olor deliciosa, sens dubte la mateixa que la primera vegada. Vaig anar cap al passadís i, un cop davant la porta, em va eixordar la violència dels perfums que tronaven com orgues amb un creixement mesurable d’intensitat minut rere minut. La cambra desmoblada semblava com esventrada per la gran porta oberta. Una vintena de petites fioles jeien pel terra i algunes taques humides embrutaven el parquet. «Han marxat aquest matí», em va dir el criat que eixugava el terra, «i perquè ningú pogués aprofitar els seus perfums, com que no podien guardar-los a les maletes, plenes per culpa de tot el que havien comprat aquí, han trencat els flascons. Molt bonic!» Em vaig llançar sobre un flascó que conservava unes darreres gotes. Sense saber-ho, els misteriosos viatgers encara perfumen la meva cambra.

En la meva vida banal, un dia em van embriagar uns perfums que exhalava el món, fins aleshores ben insuls. Eren els pertorbadors anunciadors de l’amor. Tanmateix l’amor havia arribat, amb les seves roses i les seves flautes, esculpint, entapissant, tancant, perfumant-ho tot al seu voltant. S’ha barrejat amb les alenades més vastes del mateix pensament que, sense afeblir-lo, l’ha eternitzat. Però de l’amor, què n’he conegut? He esclarit en res el seu misteri, i conegut d’ell res més que la flaire de la seva tristesa i l’olor dels seus perfums? Després l’amor se’n va anar, i els perfums, flascons esmicolats, s’exhalaren amb una intensitat més pura. Una gota afeblida impregna encara la meva vida.

Advertisements