Andreu Grau

andreugrau

Andreu Grau (Terrassa, 1973), va estudiar Història Contemporània a la UAB, on actualment treballa com a documentalista. Ha publicat dues novel·les: Les desventures d’Arquímedes Cadavall (Angle, 2011) i Ni aquesta tarda ni cap altra (Angle, 2015). El conte que avui us oferim, «Suïcides», està emparentat estilísticament amb aquesta última novel·la. L’autor hi busca la descripció dels no-llocs de la societat postcrisi i el desencís inquietant propis de qui el crític Santi Palos (Diari de Terrassa) n’ha dit «escriptor de la modernitat líquida».

Suïcides

Conserva unes amigues de l’època universitària amb les que ens veiem de tant en tant. Però hi ha una particularitat: elles són de Barcelona i nosaltres de Terrassa. Com que elles són tres i S. només una, la majoria de les vegades som nosaltres qui hem de baixar a Barna i això ens molesta.

La sento parlant per telèfon a l’habitació. S’està traient la roba de la feina. Mentrestant parla per telèfon amb la Clara. No encerto a entendre exactament la conversa, però sé que parla amb ella. Diuen de quedar.

Quan acaba la conversa puja fins a l’estudi i em diu:

—Hem quedat dissabte per sopar.

Han quedat a Barcelona, és clar. Li comento i somriu maliciosament. Aquesta vegada, però, hi ha un motiu justificat. Una amiga comuna fa un concert en un local per la zona del Palau de la Música. La Clara proposa que sopem al Raval i després anem al concert. No em sembla mala idea.

Dissabte al matí aprofitem per comprar menjar. Quan sortim del Mercadona decidim d’anar a fer un te a una cafeteria nova que hi ha al Passeig.

Som al juny però el dia s’ha llevat obscur. El cel està cobert per un puré rúfol. Sobre el pont de Vallparadís, Terrassa sembla una ciutat nòrdica més que un laberint mediterrani. L’antic hospital de Sant Llàtzer brilla com un antic hospital de Londres. El verd del parc també esclata allà sota.

Al final del pont veiem una munió de gent que s’apila a la barana mirant cap a baix. S. i jo també ens hi aboquem. Jo no veig res. S. encerta a veure una ambulància i la manta tèrmica amb que es tapa els ferits.

—Semblava una dona jove —em diu.

Un matrimoni gran, també abocats a la barana, comenten que es pot tractar d’un suïcidi, però fa la impressió que ho intueixen, més que no pas saber-ho. Malgrat tot, S. em diu que es tracta d’un suïcidi, que sembla que la dona s’ha llançat pel pont de cop i volta, i ha provocat un ensurt general. Jo assenteixo donant-ho per fet i ens allunyem de l’escena amb la idea que ha estat un suïcidi quan, en realitat, no ho sabem del cert.

Aparcar al Raval, i més en cap de setmana, és una operació complicada. Per això la Clara ens ha recomanat una cosa. Aparcarem a Vallcarca i agafarem la Línia 3 fins a Liceu. Un cop allà anirem caminant fins al restaurant que es troba darrera del mercat de la Boqueria.

La proposta em sembla interessant. Com que no sóc de Barcelona conec el Raval, Gràcia i una mica de l’Eixample. Però dels altres barris no en sé res. De Vallcarca, Horta o Sant Andreu no en tinc ni fava.

Rodem lentament per la Ronda de Dalt. Les ombres perpendiculars dels túnels ballen per dins del cotxe, com si avancéssim en fotogrames.

—Hem tornat a arribar massa d’hora —em diu S.

Detestem ser puntuals. Voldríem ser impuntuals, però no hi ha manera. L’Olga és especialment impuntual i això enutja S. Ella desitjaria arribar algun dia més tard que l’Olga, però això no passa mai. La Clara, en canvi, és malaltissament puntual. A vegades arriba més d’hora i tot de l’hora convinguda. I quan poc després arribem nosaltres ens mira amb cert enuig, com si estigués cremada per l’espera, tot i que en realitat tan sols arribem alguns minuts tard. Per sort l’enuig li dura poc perquè no és una persona rancuniosa o perquè, de cop i volta, l’interessa qualsevol altra cosa.

Sortim per Vall d’Hebron. Fem la volta a una immensa plaça i aparquem a la part de dalt de l’avinguda de Vallcarca. Tot ha estat molt fàcil. Com no podia ser d’altra manera, anem sobradament bé de temps.

Baixem per l’avinguda de Vallcarca. És un barri desigual. Solars en construcció comparteixen espai amb pisos nous i antigues cases amb pati. A mesura que avancem es distingeix un pont que travessa l’avinguda. És un pont exageradament gran per les dimensions del carrer. Una massa inert sense cap ritme. Té alguna intenció de ser historicista i també funcional. No és ni una cosa ni l’altra. Amb les llums que l’il·luminen pel dessota podria sorgir d’alguna pel·lícula muda alemanya. Però només seria per la sensació de desassossec que produeix.

Trec el mòbil i li faig una foto.

Quan som a prop del pont veiem una ambulància al costat de la vorera. Una ambulància i un cotxe de la guàrdia urbana, amb l’inevitable xiulet dels walkies. Un agent ens surt al pas:

—Cambien de acera por favor.

Al costat de l’ambulància distingeixo la manta tèrmica i uns peus que en surten. S. es queda glaçada:

—Te n’adones? És el segon suïcidi que veiem avui.

És cert. En veure l’escena no he pensat que pel matí ja hem vist un altre suïcidi a Terrassa. Tan sols m’he limitat a fer el curiós sense donar-hi més importància. Perquè els esdeveniments, en el moment de succeir, són tots igualment neutres. És el temps i el record qui els dóna una dimensió o una altra.

Caminem fins a la parada de metro de Vallcarca. Al darrere nostre queden les llums dels cotxes i els peus sortint per sota de la manta. Girem el cap per contemplar el quadre una darrera vegada abans d’arribar al metro.

Sortim a Liceu. A les escales de la Rambla l’aire és ple d’adrenalina. Tothom va amunt i avall en riuades. Hi ha una gran quantitat de gent. N’hi ha de totes les races i colors. Aquest és un lloc que ja no pertany a ningú. Però tampoc és segur que sigui ben bé un lloc.

Entrem al mercat de la Boqueria. El restaurant és al darrere. Em vull entretenir contemplant les parades exòtiques. Les piruletes amb escorpins, els cucs, els bolets. Coses que he vist a la televisió. Però és impossible. Som empesos per la cua de gent que travessa el Mercat. S. es queixa perquè l’home que té al darrere li va donant cops als talons amb una maleta. Em giro, el paio sembla estranger (anglès? holandès?). Els nostres ulls es troben. Ens mirem amb evident rancúnia, com si tinguéssim un problema de trànsit. Du una maleta de rodes per davant seu amb la qual ens va empenyent cada vegada més de pressa. Li vull dir alguna cosa. Però no sé què. S. es fica en un carreró de parades buides i l’estranger es perd en la multitud.

El restaurant és el Ra, a la plaça de la Gardunya. Com per deixar en evidència els nostres recels i mals pensaments, l’Olga ha estat la primera a arribar. Però és que l’Olga s’acaba de separar i quan un se separa vol canviar totes les coses que ha fet en la seva etapa anterior. Seiem a la terrassa. Davant nostre hi ha un solar que fa de pàrquing municipal. També hi ha un vagabund dormint a la vorera, just al davant nostre. I hi ha les prostitutes nigerianes que fan guàrdia darrere la Boqueria.

No tan sols ha arribat l’Olga abans que nosaltres, sinó també la resta de la gent. La Clara amb la seva nova parella, en Quim, i la Patrícia que és de Mallorca.

Comentem amb la Clara l’incident del pont. La Clara és de Vallcarca i és qui ens ha recomanat d’aparcar-hi i agafar el metro. La noticia l’impressiona momentàniament:

—El pont dels suïcides. Sempre s’ha dit que allà anava gent a llançar-s’hi, però mai havia sabut de cap cas real.

I fa el comentari següent:

—Tants anys veient assassinats i morts per la tele, però a la vida real mai havia vist cap mort. Em sembla que he vist més coses per la televisió que a la vida.

I l’Olga diu:

—És veritat, crec que mai he vist de prop res tan esgarrifós.

—I han estat dos —afegeixo.

—Què vols dir amb dos ? —diu l’Olga.

Estic disposat a explicar-ho, però la Clara es posa a parlar amb la Patri:

—On és el teu marit ? Ha vingut a Barcelona?

Sembla que els suïcidis no interessen gaire. Jo pensava que una història així podria ocupar mig sopar, però no ha donat ni per a un parell de minuts. Tanmateix, la pregunta de la Clara també és oblidada amb celeritat, perquè quan la Patri està parlant del seu marit la mateixa Clara pregunta a l’Olga per la seva separació. Un tema així, i a més tan recent, fa que tots hi prestem atenció, per morbo, suposo. Així que l’Olga comença a parlar del seu nou pis a la ronda de Sant Antoni. I parla dels homes que ha conegut d’ençà que s’ha separat. I parla de com enyora en Pep. I en aquell moment no pot evitar les llàgrimes. Les noies la consolen, aquestes coses no són fàcils, diuen. L’Olga ho rebla, és millor així i el tema també es perd en el fons de la nit.

Arriba la cambrera. Té accent portuguès i una anella al nas. Li costa entendre el català.

La carta, com la ciutat, és una barreja inacabada: sushi, mexicà, risotto. Demano salmó i una ampolla d’aigua freda. Un cop servits, tant jo com en Quim, el xicot de la Clara, som espectadors de la conversa de les noies. Són elles qui han quedat i qui parlen de les seves vides. La Clara ens explica com va encadenant un darrere l’altre contractes precaris. La Clara és llicenciada en sociologia i màster en el quart sector, que no sé ben bé què és. Però malgrat tants títols, l’estabilitat laboral, que és l’única revolució per la qual lluitem, no arriba.

La Patri ens parla de Palma i de corrupció política. Treballa a l’administració autonòmica. Té dos fills. L’accent mallorquí sempre ens agrada, malgrat que es parli de corrupció política o potser gràcies a això.

Jo abans xerrava amb el xicot de l’Olga, en Pep. En Pep és un xava de la Rambla Prim, és a dir, de la Verneda, amb qui em divertia molt, tot i tenir-hi poc en comú. Ara ja no hi és, i la nova parella de la Clara, en Quim, s’ho mira tot des de la distància. A mi també m’agrada observar-les mentre riuen i xisclen com nenes de dotze anys. L’esperit femení no s’acaba mai, penso. Em ve al cap el llibre de Proust, el de les noies en flor. Tot i que ja fa anys que no llegeixo cap llibre.

Caminem fins a Via Laietana. Pel camí ens aturen uns llauners i l’Olga els compra unes cerveses. Me n’ofereix una, però la rebutjo amablement. No vull beure alcohol. El llauner no té aigua ni cap refresc, que pel que es veu, no es venen bé. S. es riu de la meva abstinència. Sempre ho fa. Li agrada dir a les seves amigues que sóc un tipus avorrit. Segurament té raó.

El bar on es fa el concert és extremadament petit. Un cau de quaranta metres justets, soterrat en un dels pisos vells de Sant Pere. La fortor que desprèn és encara pitjor que la del metro. Hi ha una ambient concentrat, de suor i de porro.

Quan hi arribem la Lali, l’amiga comuna, ja està tocant. Ella i una altra noia amb una guitarra. A penes les puc veure. El bar és ple, cosa que no és difícil donades les dimensions. El personal sembla passar-s’ho bé.

M’assec a la barra. S. se’n va unes files més endavant amb les noies. Demano una aigua amb gas. M’alegro perquè tenen Sant Narcís, una marca que m’agrada força. Li demano a la cambrera que m’hi posi llimona i el plaer ja és complet.

Els temes que toquen són principalment dels seixanta, americans. Country, blues. Amb molta lentitud sento com comencen a desgranar A horse with no name. La sonorització és pèssima. Llàstima perquè la veu de la Lali mereix ser escoltada amb tranquil·litat. A més, A horse with no name és una cançó que parla de deserts i sempre m’han agradat els deserts.

Com contagiades per l’ambient accelerat que hi ha al bar, pugen el volum de les guitarres. La gent xiscla. Comença un crescendo estrepitós.

L’Olga se m’acosta. Cridant a cau d’orella em diu si pensem fer res aquest estiu. La veritat és que no hi hem pensat. Volem estalviar. En tot cas farem alguna cosa senzilla. A mi, personalment, m’agrada quedar-me a la ciutat a l’estiu. Però no en una ciutat com Barcelona, que és plena de turistes. Sinó en una com Terrassa, que queda buida a primers d’agost. Però això no l’hi comento. Semblaria una cosa estranya.

Les noies comencen a tocar un tema psicodèlic. Jimi Hendrix. Crec que A castle made of sand. Cap al final les veus i les guitarres s’acceleren i es distorsionen, amb aquells finals tan bojos i fumats de Hendrix. Això fa que la gent comenci a xisclar i a picar les taules. Tant d’escàndol m’irrita. No puc sentir l’Olga, que deixa de parlar-me i se’n va a ballar amb les amigues.

M’entren basques. Les mans em comencen a suar. Surto al carrer a prendre l’aire. Tinc un lleuger esvaïment. He vist dos suïcidis el mateix dia. Això hauria de significar alguna cosa. Però ara la música estava tan alta que he hagut de sortir al carrer per refer-me. Potser no significa res, al capdavall.

M’assec en un portal. Uns tios pixen uns quants metres més avall. Sento unes ganes irrefrenables de marxar cap a casa. La nit s’ha acabat per mi. Ara la qüestió és dir-l’hi a S. i veure que voldrà fer.

Al cap d’uns minuts surt i riu de veure’m en un estat tan lamentable. Li comento de marxar i em posa pegues. Em diu que encara és molt d’hora i que ni tan sols ha pogut veure la meitat del concert.

Li demano sisplau que marxem i al final hi accedeix. No sé per què però ja m’ho imaginava. No és que faci el que jo vull, ni molt menys, és que aquesta nit ja no donava més de si.

Quan em diu d’entrar a acomiadar-me m’hi nego amablement. Mai m’han agradat els comiats. Odio el protocol. Per mi ja podríem marxar sense dir res. S. em diu que a vegades sóc com una criatura i té raó. Llavors entra per acomiadar-se de les amigues. Suposo que els dirà que no em trobo bé i que sóc a fora reposant.

Quan S. entra al bar un dels tios que estava pixant s’acosta i em demana un cigarret. Aixeco el cap i veig un rostre viscut, amb els ulls vermells i una gorra de llana. És una mena de vagabund, però em fa pensar en un sant. Potser Sant Francesc d’Assís. Porta una samarreta de Kurt Cobain, feia temps que no en veia cap. Kurt Cobain, un bon tros de suïcida també. Li contesto que no fumo i s’allunya tranquil·lament.

Mentre se’n va, trec el mòbil i li faig una foto.

Les coses haurien de significar alguna cosa. Però no és així.

Al cap d’uns minuts surt S. Tinc una lleugera decepció quan veig que cap de les amigues ha vingut a acomiadar-se de mi. Suposo que m’ho mereixo. Tanmateix, em diu S., la Patrícia i la Clara i en Quim ja estaven a punt de marxar. Només l’Olga es quedarà tot el concert. La soltera, és clar.

Enfilem el carrer callats. S. està de morros i camina en silenci. És normal, penso, tampoc ha estat una gran vetllada. Ens agrada viure al màxim, però no sempre és possible. Quan som a Urquinaona envia un missatge a l’Olga amb el mòbil, per mala consciència, crec, proposant-li un altre dia per sopar.

—Una altra vegada ens quedem a casa —em diu.

–Em trobava fatal, de debò —responc sense gaires ganes. Només vull arribar al cotxe i anar a casa.

Sortim del metro de Vallcarca i tornem a passar per sota del pont. Morbosament em fixo si hi ha alguna taca de sang al terra, però no hi ha res.

Quan veig el cotxe sento un alleujament.

Anuncis