Xènia Dyakonova
Xènia Dyakonova (1985, Leningrad, actual Sant Petersburg) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. Autora de tres poemaris en llengua russa, en català ha publicat el poemari Per l’inquilí anterior (Blind Books, 2015) i traduccions de relats de Txèkhov (El Monjo Negre, Laertes, 2003) i de Tolstoi (El Pare Sergi, Lleonard Muntaner, 2010), així com una antologia poètica d’Aleksander Kuixner (És tot el que tenim, Llibres del Segle, 2013). El 2014 va rebre, a Sant Petersburg, el II premi en la modalitat de cicle poètic en el concurs Joseph Brodsky de poesia, i enguany ha estat guardonada amb el Premi Vidal Alcover de Traducció. Actualment imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i col·labora com a crítica literària amb el diari Ara. Els seus poemes han estat traduïts al castellà, el grec i l’albanès.
Veronika Kapústina (1962, Tallinn) és una poeta, prosista i traductora russa resident a Sant Petersburg. Llicenciada en Filologia per la Universitat Herzen de Sant Petersburg, s’ha especialitzat en l’ensenyament de les llengües espanyola i anglesa. Des de l’any 1992 ha anat publicant poemes i relats a les revistes literàries més prestigioses de Sant Petersburg i Moscou. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Russa, autora de cinc poemaris (La sala d’espera, Gràcies a la Lluna, El somriure del maratonià, Història d’una foguera i Desertor) i d’un llibre de relats, Enrotllat. També ha publicat traduccions de Gabriel García Márquez, Julio Cortázar, Antonio Machado i César Vallejo, així com de dues novel·les de Philip Roth. Guardonada l’any 2006 amb el prestigiós premi Anna Akhmàtova, és una de les escriptores actuals més importants de les lletres russes.
Serenavitale
En Nikolai Petròvitx, un home nascut a Sant Petersburg l’any 1970, enginyer de professió, estava cansat. No era un cansament d’aquells de voler arribar a casa, seure davant el televisor, posar els peus —quin plaer!— sobre un tamboret que li haurien acostat, i agafar la tassa de te que li portaria la Vàlia, la seva dona. Tampoc era un cansament que el convidés a reflexionar, amb una recança agredolça: «Si en lloc de casar-me amb la Vàlia, m’hagués casat amb la Sveta, tot hauria sigut diferent, i ara no tindria la vida que tinc… I si, malgrat tot, hagués fet arquitectura, si m’hi hagués atrevit…». El fet és que justament en aquell moment, de cop i volta, li va semblar que ni la Sveta, ni l’arquitectura no haurien canviat res. Si en lloc de ser octubre, amb la seva pluja empipadora, ara fos maig, i si ell no fos a Sant Petersburg sinó a París, tot seria igual. Ni tan sols era un cansament apropiat per pensar, tot mirant l’Artiom, el fill de catorze anys, amb un nus a la gola: «És algú que no té res a veure amb mi!». No, en Nikolai Petròvitx no tenia prou forces perquè se li fes un nus a la gola. El que sentia en aquell moment només es podia comparar amb una sensació que havia tingut trenta anys enrere, després d’haver-se gronxat durant una hora i mitja en un gronxador: abans de vomitar, però. De tota manera, havien passat trenta anys, i en Nikolai Petròvitx, segurament, ja no se’n recordava, d’aquella angoixa. En canvi, li va venir al cap un pensament que solia mantenir ben allunyat, perquè era fàcil que el fes plorar: «L’única persona que m’ha estimat és la meva mare, i és morta». La seva mare havia mort jove, poc després d’allò del gronxador. Així que, ajagut de cara a la paret, i plorant discretament perquè no el sentís la dona, en Nikolai Petròvitx es va posar la mà al front, com si l’acariciés algú altre, i es va adormir.
Es va passar tota la nit, tota una nit plujosa d’octubre, anant amunt i avall per passadissos freds, semblants als que hi ha al metro, en una ciutat gran i desconeguda. I de sobte, enmig de l’aire fosc, una veu fresca i profunda va dir: «Serenavitale». En Nikolai Petròvitx es va ficar en un altre passadís, i allà la veu l’hi va confirmar: «Serenavitale». «Serenavitale», li deia, amb un to tranquil·litzador i edificant, una veu dolça de soprano, que clarament podia sonar amb més volum i força, però no volia. Pel que fa a la pronúncia insòlita i a la precisió seca i inusual d’aquells sons, el dorment les va atribuir, amb una gratitud instantània, a l’estranyesa habitual dels somnis.
Al matí, en llevar-se, en Nikolai Petròvitx va estar a punt de sentir-se, un altre cop, cansat; però tot d’una se’n va recordar.
—Vàlia —va dir amb una veu inexpressiva, de tan nerviós com estava—, què vol dir… serenavitale?
—Com? —va respondre la Vàlia, i ell va entendre immediatament que ella tampoc ho sabia.
Pensava: m’hauria d’haver casat amb la Sveta. Confio, sí, confio que ella sí que sap què vol dir serenavitale, que a ella sí que li sona això. Però no l’hi preguntaré, per si de cas, només confiaré que ho sap… Aleshores va venir el pensament de sempre, irritant i salvador: «No tenen res a veure amb mi. Ni la dona ni el fill. Res a veure». Així i tot, ara ell tenia serenavitale, l’harmonia mateixa: i resulta que no era avorrida, sinó alegre. Beneïda sigui la veu que porta un nom així, una veu tota feta de sons que s’han disposat d’aquesta manera meravellosa. Com podia ser que aquesta serenavitale no li hagués vingut mai abans? Però sí, sí que li havia vingut una vegada, quan feia cinquè de primària, i sense saber com va dibuixar una cara de dona al quadern d’història: i era tan bonica, i tan viva! Li va sortir així, ves per on: potser perquè li havia tremolat la mà, o perquè en Vitka, el seu company de pupitre, li havia donat una empenta. Però ja no se’n recordava, no, en Nikolai Petròvitx ja no recordava aquella felicitat brusca que es va apoderar d’ell mentre mirava aquella dona dolça i desconeguda que ell mateix havia creat sense voler.
Un temps més tard, en Nikolai Petròvitx se’n va anar a viure amb la Sveta. Al cap de poc van tenir un fill. També va canviar de feina, i ara es dedicava a una cosa que gairebé semblava arquitectura. Faltaven uns quinze anys perquè tornés a estar cansat. Però el que hagi de passar d’aquí a quinze anys és, com si diguéssim, pràcticament inexistent.
Al cap i a la fi, és una sort que en Nikolai Petròvitx no hagi sabut mai que Serena Vitale és el nom d’una persona real, una filòloga italiana experta en literatura eslava, més concretament, especialista en Puixkin; que el seu nom es pot traduir fàcilment de l’italià, i que ell el va sentir una vegada a la ràdio, sense prestar-hi atenció, mentre menjava un entrepà de formatge abans d’anar a la feina. El va sentir i el va oblidar de seguida, de la mateixa manera que havia oblidat el gronxador i la cara dibuixada al quadern d’història. La dona que va salvar en Nikolai Petròvitx de l’angoixa mortal no sabrà mai qui és ell, i val més que sigui així, perquè ell no podria tornar-li un favor així. Què dic, en Nikolai Petròvitx! Si no podria ni Petrarca mateix, perquè els sons poques vegades tenen una disposició tan feliç, una proximitat tan reconfortant, un amor tan recíproc. Senzillament perquè… serenavitale.