Damià Bardera

damia

Damià Bardera (Viladamat, 1982) és autor d’un llibre de poemes, el penúltim vòmit (2008), sis llibres de contes, i alguns contes per llegir-los d’amagat (2010), fauna animal (2011), els homes del sac (2012), els nens del sac (2013), contes de propina (2014) i nens de llet (2016), i una novel·la, Viladelsac (2015). Dels seus articles i assajos, destaquen: Mediterròniament. La catalanitat emocional (Biblioteca del Núvol, 2013), escrit conjuntament amb Eudald Espluga, i L’home del sac: arquetip modern del no-res (Emboscall, 2015). La crítica ha posat de manifest la singularitat de la seva obra, la coherència i l’originalitat. Podeu visitar la seva web.
Ara, a Paper de vidre, us avancem un conte del seu nou recull, nens de llet, que acaba d’arribar a les llibreries.

La mà

A casa, érem pobres: dos nens petits i el pare enlloc. De tant en tant, la mare sortia a robar per poder menjar alguna cosa als vespres i no anar a dormir amb l’estómac buit. Robava poc, només allò estrictament necessari perquè els fills no ens moríssim de gana. En una ocasió, per les festes de Nadal, va allargar massa la mà i el carnisser del poble, en un acte gairebé reflex, «Zasss», va fer anar l’eina i la mare va quedar-se sense mà dreta.

Gràcies a Déu, no era la mà bona, i ni la meva germana ni jo no érem amb ella en aquell moment. El poble en va anar ple. Deien que la mare s’havia desmaiat a l’acte, que li sortia la sang a borbolls, que l’expel·lia a tort i a dret, que havia esquitxat tota la botiga! El carnisser, pobrot, no se’n sabia avenir. Per uns moments va quedar del tot paralitzat, incrèdul, acer en mà i els ulls esbatanats, fits en el buit. Va recollir primer la mà amb els dits enganxats encara als bistecs de vedella, i després la resta del cos de la mare, i la va dur de seguida a l’hospital. Ell mateix va explicar als metges, amb pèls i senyals, què havia passat exactament. Però no van poder salvar-li ni tan sols el dit més petit. Van posar-li una mà nova de trinca, de plàstic resistent, d’aquelles que no es mouen, i van pintar-li les ungles de totes dues mans del mateix color.

Mai més no vam passar gana. El carnisser venia sovint a veure la mare i ens obsequiava amb tota classe de viandes: embotits, botifarres, costelles, xuies… Era un home alegre, bon jan, panxut i galtaplè. Li agradava disfressar-se de dona per carnestoltes i li sortien quatre pèls de les orelles i els narius. No ho diries mai, que havia segat la mà d’algú. Es quedava a sopar i ens explicava històries estrambòtiques que a la meva germana i a mi ens feien riure molt. Quan ens en anàvem al llit, el carnisser besava la mà de plàstic de la mare una vegada i una altra, penedit i agenollat, i li demanava que el perdonés. La mare n’estava molt, d’ell, li deia que no l’havia de perdonar de res, que a la vida hi havia coses molt pitjors, i li eixugava les llàgrimes amb el dit gros de la mà de plàstic.

Al cap d’un temps vam anar tots a viure a cal carnisser. Quina sorpresa en veure que encara conservava la mà antiga de la mare. La tenia en un pedestal, dissecada, amb tot de floretes al voltant. Ens va reconèixer com els seus fills legítims, a mi em va ensenyar l’ofici i a la meva germana li va pagar els estudis universitaris. Quan es va jubilar, jo mateix em vaig fer càrrec de la carnisseria. Estava delicat de salut, i abans de morir, em va fer prometre que cuidaria de la mare i que no tallaria mai cap mà ni cap dit a ningú. Li vaig dir: «I si em passa com a tu, que no vas poder fer-hi res?» «Aleshores –va respondre ell–, n’assumiràs tota la responsabilitat i et comprometràs a fer feliç la persona mutilada la resta de la teva vida». Espero estar-hi a l’altura.

portada_nens_de_lett

Avançament gentilesa d’El Cep i la Nansa.

Anuncis