Núria Garcia

nuriagarcia

Es podria dir que, des del primer moment, Núria Garcia Caldés va optar per treballar en relació amb la literatura i la producció plàstica alhora, sovint de manera entrellaçada. Pel que fa a la paraula escrita, ha fet de mestra de català i s’ha dedicat i es dedica a la correcció, la redacció i l’edició… I escriu narrativa curta per a adults, tot i que també ha publicat un parell de contes infantils. Concursos literaris guanyats: Joan Puig i Ferrater de la Selva del Camp, El Pont blau i Solstici d’estiu de Badalona. Podeu llegir-la al seu blog.

No parem, no parem

L’avantatge de repetir cada dia el mateix gest, faci fred faci ca­lor, és múltiple. La repetició, sobretot si és confiada, genera una multiplicitat de temps i espais que es projecten en progressió aritmètica. Tot plegat vol dir que mentre et lleves de la mateixa manera cada dia amb el mateix gest, amb els mateixos gestos calcats, pots pensar, recordar, reviure, viure, projectar, recrear, refer, tantes vides com no vius o ja no pots viure perquè no hi ets a temps. I això ho trobo bé, perquè no pares, no pares i vas fent i vas fent, que és del que es tracta actualment, oi, de no parar.

Avui en dia, el que és bonic de debò és córrer, i aquí em dol, perquè jo més aviat tendeixo a estar cansada. Però bé, la vida ara fa que no paris i així, mentre obres la porta del forn per començar a fer crusants a les sis del matí, passeges per Istanbul, i mentre poses les barres de pa al forn voles a Nova York i vas amb bicicleta pel Central Park, a prop d’un llac petitó tot curull de caparrons de tortugues, que suposo que deuen ser totes de les americanes, és clar. Després, sentint les olors que fan que mai m’hagi plan­tejat abandonar aquest negoci esclau, m’imagino casada amb el primer noviet, el primer d’oficial que vaig tenir, o potser el segon: era més ben plantat i em feia riure molt; tot ple de grans era molt simpàtic. Però una mica toix. Per tant, l’aparto, fora. Penso en el que hauria estat una vida sense fills mentre preparo les canyes de crema, i he de concloure que, si bé m’hauria agradat trobar-m’hi, i ara van les de xocolata, en el seu moment no me’n vaig saber estar. I segueixo amb els tortells de massapà, que demà és diu­menge i m’agrada tenir-ho tot a punt. Però ja se m’escapa una llàgrima pensant en trenta anys enrere. Jo també era preciosa. Jove sobretot. I ara direu: què li agafa?

Us diré de seguida, el que m’agafa: la culpa de tot, la tenen els boleros. Però no ben bé, a veure, tornem a començar, la culpa de tot la tenen mooooltes coses, i entre totes aquestes coses, els boleros. Si fos portuguesa, segurament diria que la culpa de tot és dels fados, i si fos de l’Argentina doncs imagina’t, però com que no en sóc, de portuguesa, ni d’argentina, i de fet no sóc ben bé d’enlloc —el meu país ara mateix es troba als llimbs dels llimbs, envoltat per ogres de tota mena que se’ns volen cruspir sigui com sigui—, em puc permetre el luxe de deixar-me emportar per un bolero qualsevol. Però qualsevol tampoc, ei, no fotem. Jo sóc una persona sensible i educada, amb formació, si no acadèmica, de la bona, la real, la de la vida i el seny, i la que porta l’edat també, i no m’agraden els boleros que deixen les dones com un drap brut, que n’hi ha molts, ni els que simplement donen la veu a un mascle que trepitja fort, m’agraden els boleros que, a més de fer-te girar el cap enrere, com gairebé tots, m’expliquen alguna cosa de mi, que sóc una dona i una senyora, i ho fa amb comprensió i sentit de la realitat, amb elegància interior, no pas d’una sessió de perruqueria setmanal amb permanent.

El cas és que un bolero, un d’aquests dels bons, dels punyents, com el que ahir al vespre vaig sentir sense esperar-me’l pel mòbil del veí del metro, et fa enyorar del que ha estat i del que no ha estat, del que has tingut i ja no tens, i potser del que saps que ja no tindràs, que gairebé fa tant de mal com tota la resta. A mi, però… un moment, no he començat bé, hi torno: a mi, a més a més del que acabo d’explicar, però, un bolero d’aquests que m’arriben al cor em fa pensar una cosa que em deixa ben satis­feta, us ho dic de seguida: una de les veritats més de veritat que hi ha a la vida és que una dona no arriba mai a saber —i llegiu sisplau cada paraula ben separada de les altres—, mai no arriba a saber quants homes, ni quins, l’han arribat a desitjar ni amb quina intensitat ho han fet. I això és tot un gust, sí senyora, fins i tot em fa estarrufar! I ara segueixo: ara ve el pa de viena. I és que no parem.

Anuncis