Prudenci Bertrana

prudencibertrana

Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941). Després d’estudiar batxillerat a Girona i un any d’enginyeria industrial a Barcelona, s’instal·la a Barcelona a partir de 1911. Dirigeix L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i col·labora amb El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.

Prosista prolífic, escriu la seva primera novel·la, Violeta, el 1899 i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX. El 1906 publica Josafat, obra reconeguda unànimement com una peça cabdal de la literatura catalana contemporània.
Més tard, veuran la llum les novel·les Nàufrags (1907), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), L’illa perduda (1935) i, sobretot, la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1939).

Edicions de la ela geminada en publica ara Tots els contes en una edició a càrrec d’Agnès Prats i amb pròleg de Xavier Pla.

Un retrat

L’infantó havia mort. De sa cara esbufegada havien desaparegut les arrugues de sofriment; sa fesomia tenia una expressió de pau sobirana; un reflexe de rosa quedava en­cara en sos llavis; estava hermós, més hermós que en vida. La seva mare, terriblement des­esperada, assegurava que no era mort, i sos germanets ploraven silenciosament per no interrompre aquell somni ditxós que havia asserenat les faccions del nen, després de tants dies de restar dolorosament contretes.

De la retornada bellesa en quedaria sols un record imperfet; del bonic caparró de l’àngel no en tenien cap imatge, i, abans que la terra el cobrís per sempre, determinaren retratar-lo.

Un fotògraf d’ofici va demanar-los un preu massa crescut. Sa modesta posició no els per­metia fer una despesa semblant després de les que els havien caigut a sobre amb aquella desgràcia.

Fou precís cercar un aficionat que bona­ment volgués complaure’ls, pagant lo que fos, sense exageracions pretensioses. A la ciutat n’hi havia a dotzenes, i molt seria que no en trobessin un que ho fes, més bé o més mala­ment.

Un veí i un parent que estaven ben rela­cionats anaren de casa en casa, però ningú volia fer-ho: els repugnava la feina, i donaven per excusa que no en sabien prou per a executar amb lluïment aquella mena de treballs.

Aleshores una senyora respectable i caritativa que solia trobar-se sempre allí ont hi havia trastorns i llàgrimes va oferir-se. An ella no podrien pas negar-l’hi.

L’infant havia mort a trenc d’auba, i durant la tarda d’aquell dia la senyora va treballar amb delit i amb diplomàcia. Tot fou inútil. Els inconvenients se multiplicaven fins un punt inverosímil: que l’objectiu, que el xassís, que la cambra; en fi, no hi havia manera de convèncer cap aficionat.

Vingué la nit, interminable, plena de fu­neral silenci, interromput de tant en tant per revifalles del dolor que gemegava foscament; i, a mida que el dia s’apropava, una obsessió anava subjugant els que rodejaven el tendre cadavre. Semblava que a poc a poc, amb mis­teriosa suavitat, la carona del nen s’embellia d’una manera sobrenatural, i el greu de no poder guardar un record de tanta hermosura els tenia desesperats, fora de si.

Les hores passaven, la de l’enterrament s’apropava, i el nin seguia sense descompondre’s ni perdre el dèbil color de rosa que li campia els llavis.

La mare xisclava histèricament, bo i cla­vant les ungles en el crani d’ont arrancaven madeixes de cabells negres i llustrosos, i ses filles, espantades, la seguien arreu sanglotant entendrides, més per aquell desconsol que per la pèrdua del que elles creien que tenia d’ésser el companyó i protector de la seva jovenesa. Els parents procuraven endebades apaivagar semblant follia i daven esperances, i el marit sortia amb llàgrimes als ulls, resolt a no tornar sense un fotògraf.

Mentrestant el vell rellotge de paret, el qual pèndol lluent havia sigut el primer objecte que havia fet llampegar de curiositat la ignoscenta mirada de l’infantó, seguia sa marxa. Les agulles se creuaven amb espantosa regu­laritat; ambdues estaven ja a prop de la xifra que indicava l’hora terrible de l’eterna sepa­ració; el cotxe blanc, de blanques cortines i creu blanca, s’havia parat a baix, davant la porta, quan per l’escala se sentiren passos precipitats. L’infortunat pare retornava acompa­nyat d’un jovenet que duia una cambra fotogràfica enfundada i uns trespeus plegats lligats amb corretges. Aquest restà en el cancell, mentres el primer s’endinsava en la fosca del pis cercant sa muller, que sortí esverada.

-Cuiti, cuiti, que volen emportar-se’l!

I sos dits flacs i nerviosos apretaven com acerades tenalles el braç del fotògraf, conduint-lo amb violència envers la mortuòria cambra.

El jovenet mirà a tots cantons amoïnat i neguitós: allò era molt fosc. Regnà un silenci ple d’inquietud. L’encarregat del servei fune­rari murmurava impacient:

-Cal enllestir, que esperen.

La mare, que havia estat fins allavors an­siosa, ferida per un pressentiment, esclatà de sobte:

-No es podrà fer! Déu meu! No es podrà fer!

I altra vegada el crit histèric retrunyí esgar­rifós, imponent, eixordador.

No hi havia prou llum, ni en tot aquell primer pis tampoc. Era precís portar el mort a fora, al terrat, si en tenien: sols allí podria fer-se el retrat.

Allavors començà una escena esfereïdora: la mare volgué agafar l’infant per a pujar-lo al terrat; mes varen contenir-la i organisaren una trista comitiva.

Al davant hi anava el pare guiant el fotògraf, que pujava amb la màquina i els trespeus mig aparellats; després, el bressol, un bressol pesant, de ferro, que duien dos homes, amb el nen que hi reposava; seguint-lo adelerada, venia la mare, que a ningú se li havia acudit aturar; i al darrere els altres: les nenes, els parents, els veïns, en fi, una corrua plena de curiositat, sense esma ni voluntat per a evitar aquell funerari pelegrinatge.

La pujada era penosa: l’escala, estreta, no permetia que en els replans passés el bressol arran dels escalons, i tenien d’enlairar-lo per damunt de la barana.

-Aneu amb compte! -xisclava la pobra mare, horroritzada.

I ses mans flaques, de venes negroses, cor­rien amatentes per agafar el seu fillet, que seguia el moviment gronxant-se amb la inèrcia de les coses inanimades.

Passat el surt, continuava pujant callada, afanyosa, murmurant paraules sense ordre ni concert, atenta sempre al bressol, que, en el seu giravoltar sens treva, trucava d’un costat a l’altre, ara amb soroll de ferralla contra la barana, ara foscament contra la paret i les portes dels pisos. Al trucar del mort, les portes s’obrien, la gent sortia i omplenava l’escala, seguint amunt, amunt, inconscientment, silenciosament.

I el petit cos insensible anava enllumenant-se, i una mena d’estrany consol anava invadint també el cor de la mare.     

-Això convé -pensava-, això convé.

I un dèbil somriure de boja li mig obria els llavis.    

A mitja escala fou precís reposar; ho feren en una clapa de sol, un bon sol d’hivern que entrava pel finestral de la petita torreta que cobria la caixa de l’escala.           

Allí, la mare, ajupida sobre el cos del seu fill, se’l menjava amb la vista. La robeta blanca que el cobria, ferida de ple a ple per la llum daurada, omplenava de reflexes calents les mans i la cara de l’albat, donant-li apariències de vida. Sota els raigs vivificadors del sol s’esvaïa la tètrica impressió que causen els cadavres; la mort perdia sa fredor i el seu rígid encarcarament, i s’hauria dit que un imperceptible bleix acompassat i tranquil aixecava a intervals l’entavellat de brodades puntes que guarnien els davants del vestidet blanc de mussolina. Apareixia talment que, com altres vegades, hagués caigut en el bressol, ensonyat, rendit pel riure enjogassat de la infantesa. La il·lusionada mare hauria restat allí eternalment, vetllant aquell somni, espiant el moment del despertar per fruir un cop més el goig dolcíssim que causen uns parpres avellutats que s’obren i una rosada boqueta que somriu. I quan els dos homes, ja refets, prengueren el bressol, alçant-lo com un farcell despreciable, dolls de llàgrimes rebrollaren dels ulls escaldats de la pobra dona, regant amb abundor el tros d’escala que man­cava pujar encara.

La porteta del terrat engolia la gent, que després s’apretaven a l’entorn del bressol, deixat sense miraments a l’ombra de la paret mitgera, on restà bressant tot sol, aprofitant la sotragada, com si, carinyós, volgués despedir-se del nen, qual escalforeta havia guardat tantes vegades.

L’agrupament s’amarava de llum; l’èter vibrava joiós en aquella matinada esplèndida; un remoreig de vida s’alçava de la ciutat entre columnes de fum blavós que s’esbandia arreu; alguna dona, estenent roba, cantava allí a prop una cançó melangiosa; i de per tots indrets els galls se responien, mentres una petita cam­pana sonora i clara repicava alegroia en el vell campanar de la parròquia.

Tots miraven atentament les maniobres del fotògraf, en actitud recollida. les cares pàl·lides, l’esguard humit, i de continu se sentia la mare que amb veu rogallosa, dèbil i obaga, com eixida del fons de la terra, repetia amb monotonia desesperant:

-Pobret!… Pobret!… No pot ésser!… Sembla un somni!

Erta, clavada al sòl, presa d’un tremolor crudel, tenia a cada costat una de ses filles, que sanglotaven ja sense reprimir-se, apretant-se contra el cos catalèptic de sa mare.

Tot estava ja a punt, la maquina enfoca­da, el xassís en son lloc, i el jovenet reclamà ajuda amb una senya al més proper: era precís aixecar el bressol de la capçalera, posar-lo quasi vertical, perquè el rostre del nen se vegés sense escurçar. I ho feren, ho feren barroerament, i el fred cadavre començà a relliscar, i deu mans contretes d’horror s’hi posaren a sobre per aturar-lo. Un crit unànim, un crit d’espant sobrehumà, esquinçà la quieta atmosfera, i els plors sonaren encomanadissos, fent un cor llastimós que ofegava la veu tranquil·la del mosso de la Funerària, que es queixava de la tardança, i suplicava que acabessin d’un cop, mentres a empentes apartava a tothom i se posava a dirigir l’operació d’aixecar el bressol, donant ordres al fadrí fuster que l’acompa­nyava. Cridava massa, feia més soroll del necessari, i el seu parlar sec i antipàtic, que tenia un to de suficiència i vanitat, demostra­va un pregon despreci envers les llagrimotes de l’entorn.

Tothom comprenia que era necessari aca­bar com més aviat millor aquella escena; alguns homes s’havien apartat amb repugnància; i el pare, pàl·lid i sense llàgrimes, apretades les dents, mig obria la boca amb una ganyota de desesperació concentrada.

I entre un gran silenci, que s’imposà de sobte, com el que precedeix a l’arribar al punt culminant de les grans cerimònies, se sentí l’esbategar de l’obturador.

Ja estava: dintre la màquina, sobre la pla­ca, s’hi havia fixat la imatge tan desitjada, la imatge rígida d’un nen dormint en un son eternal.

S’endugueren la mare i davallaren tots l’escala, xiuxejant estranyes filosofies; l’encarregat del servei funerari prengué el petit cadavre entre els seus braços d’orangutà i anà a ficar-lo, amatent, dintre la caixa; i el bressol, com un objecte inútil, restà abandonat a l’om­bra de la paret mitgera.

A la fi tot havia acabat: ja estava cadascú en son lloc. En la fosca del pis mortuori s’hi sentien ais indicadors del paroxisme d’un dolor insofrible, i, a fora, el dring acompassat i harmoniós de la campana, el cant monòton dels capellans i la remor obaga del seguici.

L’enterrament feia sa via per entremig del garbuix dels carrers. Era de dia de mercat, i els pagesos que pel camí trobaven se descobrien amb respecte al passar la caixeta blanca banyada de sol.

llibre_33

Avançament gentilesa d’Edicions de la ela geminada.

Advertisements