Gerard Galofré

gerardgalofre

Gerard Galofré, nascut el 1993 a Bellvei (Baix Penedès), s’ha graduat en Traducció i Interpretació aquest mateix any. Després de viure a la Xina durant un any estudiant i treballant de professor, amant de les llengües i la cultura, va tornar a Barcelona i va traduir el seu primer relat curt del xinès al català, Una noia com jo. Acaba de fundar una agència de serveis lingüístics.

Xi Xi (pseudònim amb el qual és coneguda Zhang Yan) és una escriptora i poeta xinesa nascuda el 1938 a Xangai. El 1950, coincidint amb la proclamació de la República Popular Xinesa, es va mudar amb la seva família a Hong Kong, ciutat on desenvolupà la seva carrera com a professora i escriptora des de ben jove. Les seves obres tracten una gran varietat de temàtiques relacionades amb la vida a la ciutat moderna, gènere i societat, alguns mites i llegendes d’altres cultures, etcètera. La majoria parlen de la identitat femenina a la Xina i Hong Kong de mitjan segle XX i són considerades un referent quan es parla del paper de la dona en la societat xinesa. És important destacar també que va ser de les primeres autores xineses contemporànies que va parlar sense tabús de malalties com el càncer.

A Xi Xi se li va diagnosticar càncer de mama el 1989. Des del moment del diagnòstic va decidir que acostaria al lector a la vida diària d’una pacient. Va escriure una sèrie d’assajos de to més aviat irònic i d’autoreflexió en els quals parla de la importància de cultivar la ment i el cos i estimar la vida. Deixà clar també que el càncer és una etapa important en la seva vida com a escriptora. Com explica Esther M. K. Cheung (2007: 52), per a Xi Xi desemmascarar la malaltia és una manera de sentir-se millor. El llibre 哀悼乳房 (Mourning for the Breast) va ser publicat el 1992 i és, en resum, una reflexió sobre la seva lluita contra la malaltia i sobre com n’ha sortit enfortida.

Per entendre millor el context històric en què Xi Xi desenvolupa la seva creació artística hem de traslladar-nos al Hong Kong dels anys seixanta i setanta. L’atmosfera única de la ciutat en aquella època és sens dubte la raó per la qual la seva obra és tan especial. Hem d’imaginar una metròpoli literalment en construcció, amb el comerç com a única base econòmica, sense cap interès ni incentiu envers la cultura en general i, per descomptat, encara menys envers la literatura. Ens trobem davant d’una societat allunyada de la Xina continental en molts aspectes, allunyada de la crisi d’identitat i la desesperada recerca dels orígens que caracteritza la Xina de mitjans de segle. A més a més, el sistema educatiu de Hong Kong deixava en mans dels pocs escriptors decidir quina postura adoptaven envers la tradició i la cultura xineses. Xi Xi es va anar definint més aviat com a escriptora xinesa, però amb perspectives i idees molt més obertes, modernes i transcendents que la resta d’escriptors que seguien la mateixa tradició.

Abans d’esdevenir una escriptora professional, Xi Xi va graduar-se a la universitat i va fer de professora d’escola primària durant més de vint anys. Durant aquest període va publicar la seva primera obra, 瑪利亞 (Maria, 1965). La versatilitat literària que va demostrar amb Maria i les bones crítiques que va rebre van fer que la seva popularitat creixés progressivament a partir d’aleshores.

En aquella època, les poques publicacions que existien eren autònomes, estudiantils i autofinançades. És per aquest motiu precisament que Xi Xi, amb la col·laboració d’altres companys, va crear algunes publicacions periòdiques amb les quals va poder fer arribar al públic algunes de les seves primeres obres. Algunes d’aquestes revistes són 大拇指周報 (El polze setmanal, 1975–1977) i 素葉文學 (Literatura fulla blanca, 1981–1984), encara en funcionament avui dia, després de restar aturada durant uns anys. Es tractava de publicacions sense ànim de lucre però molt serioses, cosa que no era gaire comuna a l’època. És a Literatura fulla blanca precisament on es publicà, el 1982 i per primera vegada, 像我這樣的一個女子 («Una noia com jo»).

 

Una noia com jo

 Una noia com jo.

Una noia com jo no està feta per enamorar-se de ningú. Com és possible que aquesta història entre en Xia i jo hagi arribat tan lluny? No deixo de pensar en quin moment he caigut en aquest cruel parany del destí, indefensa i sense manera d’escapar-ne.

Diuen que quan t’agrada algú de debò i observes el seu somriure tímid i despreocupat des de lluny, de seguida t’agafa una cosa per dins que no saps on posar-te. No podria descriure millor el que sento per en Xia, i quan em va preguntar si m’agradava li vaig dir que sí sense ni tan sols pensar-m’ho.

Sóc una noia molt descuidada i no em sé controlar, qualsevol cosa que digui o faci em fa quedar en ridícul davant dels altres. Si em veiéssiu asseguda amb en Xia, prenent un cafè, pensaríeu que semblo la noia més feliç del món, però en realitat el meu cor vessa angoixa reprimida per totes bandes perquè ja m’oloro el que el destí em té preparat. Sóc una infeliç i el pitjor és que m’ho he buscat jo tota soleta.

Maleït sigui el moment en què vaig accedir a acompanyar-lo a veure aquell vell amic que vivia no se sap on. Maleïdes siguin també totes les vegades que vaig anar al cine amb ell. Tot i que, ara, penedir-se de totes aquestes coses ja no serveix de res, aquí, asseguda en un racó d’aquesta cafeteria mentre l’espero. Li vaig prometre que el deixaria venir on treballo a fer el tafaner, tot i que ja sé que serà l’últim que farem junts. Quan ens vam conèixer, jo ja feia temps que havia acabat la universitat i quan em va preguntar a què em dedicava vaig admetre que ja feia anys que treballava.

–Així… de què treballaves? –preguntà ell.

–Sóc maquilladora –vaig respondre.

–Oh, ets maquilladora? –va tornar-hi–. Doncs, vas molt natural per ser maquilladora, no?

Em va explicar que li agradaven les noies d’aspecte natural, sense maquillatge, i que s’havia adonat que jo no en duia gens. Crec que va treure aquest tema perquè, per culpa de la meva feina, tinc tant la cara com les mans molt més pàl·lides que la resta de mortals. Ja sé que en el moment en què li confessi el que faig realment no ho entendrà pas, igual que tots i cadascun dels amics que he tingut al llarg de la vida.

Ell es pensa que em dedico a embellir els rostres de noies normals i corrents, com per exemple els de les núvies, que han d’estar radiants pel seu casament. Deu ser per això que encara li semblo més convincent quan li dic que mai no tinc vacances, ni tan sols els diumenges, perquè, és clar, tothom es vol casar en diumenge. La meva feina, però, no té res a veure ni amb núvies ni amb casaments, la meva feina consisteix més aviat a fer l’últim retoc a aquells que ja han passat a l’altre barri, preparar-los i deixar-los en harmonia perquè l’últim pas del camí els sigui lleu.

Abans no ho amagava mai als meus amics, però sempre passava el mateix: quan veia les cares de pànic que posaven en sentir quina era la meva feina real, intentava rectificar ben de pressa perquè no s’emportessin una impressió equivocada de qui sóc realment.

La sinceritat m’ha fet perdre gairebé tots els amics, els faig por, és com si la noia que s’asseu a prendre’s un cafè amb ells fos una encarnació del seu pitjor malson. I no m’estranya pas que se sentin així. Tots tenim un instint primitiu que ens fa tenir por d’aquells misteris que no podem entendre. D’alguna manera, som covards per naturalesa. Quan li vaig dir a en Xia que era maquilladora no hi vaig afegir cap tipus d’explicació perquè no volia que s’espantés com tots els altres. No vull que ningú més del meu voltant torni a sentir-se tan incòmode per culpa de la meva estranya professió, no vull que torni a passar, no m’ho podria perdonar pas. També he d’admetre que em costa molt expressar el que penso amb paraules i amb el temps m’he acostumat a no dir més del compte.

–Doncs vas molt natural per ser maquilladora, no?

En sentir aquestes paraules, ja vaig tenir una premonició de com anirien les coses. En canvi, ell… ell estava contentíssim d’estar amb una noia que no duia maquillatge. Em pregunto qui carai em maquillarà a mi quan m’arribi l’hora. La tieta Yi Fen, potser? La tieta i jo som clavades i, mentre visquem, les dues ens neguem a maquillar cap dels nostres éssers més estimats.

Com pot ser que fins i tot sabent on m’estava posant decidís continuar amb aquesta història? Bé, suposo que al cap i a la fi sóc humana i no em puc controlar els sentiments. No puc fer-hi res ara, avanço pas a pas pel camí que el destí em té preparat. No aconsegueixo trobar-hi cap altra explicació, no deu ser que les persones som així i ja està? Crec que no arribaré mai a entendre el comportament humà…

–Puc venir a veure’t a la feina? –va preguntar-me en Xia.

–No crec que hi hagi cap inconvenient –vaig dir.

–Els farà res a les altres? –va tornar-hi.

–Dubto molt que algú es queixi.

Així va ser com em va deixar anar que volia venir a veure el que feia. Com que aquest diumenge al matí havia de tornar a la feina i ell no tenia res millor a fer, va suggerir que hi anéssim junts, i ja que m’hi acompanyava, per què no quedar-s’hi a fer una ullada. Li venia de gust veure l’emoció i l’alegria prenupcials de les núvies i les dames d’honor i com jo els realçava la bellesa a les que ja eren maques i feia estar radiants a les més poc agraciades. Vaig accedir-hi sense donar-hi més voltes i des d’aquell moment sóc conscient del desenllaç inevitable que em depara el destí.

L’espero en un petit cafè, quan arribi ens dirigirem junts cap on treballo i allà ho descobrirà tot. Entendrà per fi que no vesteixo de blanc* perquè m’agradi la puresa sinó perquè és el més còmode per a la meva professió. Entendrà que el peculiar perfum que creu que em poso per ell no és res més que la forta ferum de l’antisèptic que utilitzo a diari, que ha impregnat el meu cos de forma permanent. He intentat desfer-me’n de mil maneres diferents però no ho he aconseguit mai. Al final m’he donat per vençuda i ara ja ni tan sols la noto. En Xia, en canvi, no en té ni idea i un dia fins i tot em va dir que el meu perfum li semblava únic.

Ben aviat. Ben aviat tot sortirà a la llum.

Sempre he tingut traça amb els pentinats elegants i amb els corbatins, però ara de què em serveix tot això? Em miro les mans i penso en tots els bigotis sense vida que han afaitat, en tots els corbatins que han nuat en colls freds i immòbils… I en Xia m’ha de deixar tallar-li els cabells o que li ajusti la corbata amb delicadesa amb aquestes mans? Tan càlides, però gelades als ulls de tothom, tan dolces i suaus com les d’un nadó, però resignades a la freda companyia d’esquelets i ossos.

Hi ha moltes raons per les quals la tieta Yi Fen va decidir ensenyar-me la professió, però la gent ho veia molt clar: en aquest sector sempre hi haurà feina i el sou no està gens malament. A més a més, una noia com jo, sense cultura i més aviat curteta, què podria arribar a fer a la vida? Si intentés encarar-me a aquest món salvatge ple de depredadors de ben segur que en sortiria molt malparada. En realitat, segurament la tieta em va escollir perquè sóc la seva neboda. Quan treballa, no vol mai que ningú la molesti, i no va ser fins que em va acceptar oficialment com a deixeble que em deixà seguir-la amunt i avall perquè millorés de mica en mica. No em feien cap por aquells cossos despullats i freds com el glaç, i aviat vaig aprendre a cosir bocins de cossos humans i cranis fracturats, com si es tractés d’un simple trencaclosques.

Els meus pares van morir quan jo era molt petita i des d’aquell moment la tieta Yi Fen m’ha cuidat com si fos filla seva. El que és curiós és que, de mica en mica, cada cop m’assemblo més a ella. He anat assimilant la seva fredor, la pal·lidesa i blancor de les seves mans i fins i tot el seu caminar. Amb el temps m’he anat impregnant de la seva manera de ser. Molt sovint no puc evitar tenir dubtes de si existeixo de veritat o no sóc res més que una simple copia de la meva tieta, una mera extensió de la seva persona…

–D’ara endavant no et faltarà de res –em va dir un dia–, i a diferència d’algunes, el teu benestar no dependrà de ningú altre.

Jo no acabava d’entendre ben bé què volia dir amb això. Què passa, que no hi ha cap altra professió en aquest món que et permeti viure bé i no haver de dependre de ningú altre? Al cap i a la fi una noia com jo, sense idea de res, no té cap altra possibilitat de competir amb la resta de noies d’aquest món. Suposo que per això la tieta va decidir fer-me la seva successora, sé que només vol el millor per a mi i, si t’hi pares a pensar, en tota la ciutat no hi ha ni una sola persona que es pugui escapar dels nostres serveis. Siguin pobres o rics, presidents o sense sostre. Al final el destí sempre els acaba portant a tots sobre la nostra taula; som el seu últim confort i els fem els últims retocs perquè tots abandonin aquest món en pau i tranquil·litat.

La tieta i jo, tot i tenir els nostres propis desitjos cadascuna, també en tenim un de comú: que mentre visquem no hàgim de maquillar mai cap ésser estimat. Per això mateix em vaig sentir tan trista la setmana passada, quan em vaig assabentar que el meu germà petit estava implicat en un terrible drama amorós.

Pel que jo sabia, s’estava veient amb una noia que era l’enveja de tothom: intel·ligent, bellíssima i amb molt de talent. Eren la parella perfecta i junts se’ls veia molt feliços. La felicitat, però, no els va durar gaire. Va resultar que aquella noia tan mona, de cop i volta i sense cap explicació, es casaria amb un altre home, a qui no estimava. Com pot ser que dos enamorats no es puguin casar i es vegin condemnats a trobar-se a faltar desesperadament per sempre més? Des d’aquell moment, el meu germanet ja no ha estat el mateix. Fins i tot em va deixar anar que ja no volia viure més. No sé què pensar, em tocarà a mi maquillar-lo?

–Ja no vull viure més! –em va dir.

De veritat que ni ell ni jo entenem com la situació pot haver arribat a aquest punt. Si ella li hagués dit: «mira, és que simplement ja no m’agrades», aleshores ell ja no hi hauria tingut res a dir. Però s’estimen! Tampoc és que ella degui un favor a ningú o que necessiti casar-se amb un home ric pels diners ni res per l’estil. És possible que avui dia encara hi hagi alguna noia forçada pels pares a casar-se contra la seva voluntat? Per què algú hauria d’acceptar un destí que no ha escollit? Uf, espero que mentre visquem, no hàgim de maquillar mai cap ésser estimat, però no se sap mai.

Quan la tieta va decidir fer-me la seva deixeble, abans em va fer prometre una cosa: que quan ella es morís, no deixés que la toqués ningú, que jo hauria de tenir cura de tot el seu cos i preparar-la com es mereix. No entenia a què venia aquell posat tan seriós en dir-me això. Vaig pensar que no era una promesa gaire difícil de complir, però em semblava si més no estrany que hi insistís tant. A mi tant me fa el que li passi al meu cos després de morir, quina importància té? Però aquesta era la voluntat de la tieta Yi Fen i, si segueixo viva en aquell moment, faré tot el possible per complir-la.

En el fons som iguals, les dues vivim la vida sense grans aspiracions. L’únic que ella vol és que sigui jo qui la prepari quan mori, i jo només espero poder fer-ho el millor possible, ser capaç de crear el cadàver més plàcid i serè que s’hagi vist mai, que sembli que la mort no és res més que l’últim i el millor dels somnis. Però la veritat és que, encara que al final ho aconsegueixi, tot plegat no deixa de ser una mena d’entreteniment per matar temps quan m’avorreixo d’aquest món on res no té sentit i tot esforç és en va. La nostra existència al cap i a la fi no té cap mena de sentit, no?

Fins i tot encara que aconsegueixi crear el cadàver perfecte, qui valorarà tota la feina que hi ha al darrere? Als morts tant els fa, i els familiars no tenen ni idea de la quantitat d’esforç mental i físic que poso en cada obra. I tampoc és que pugui organitzar una exposició perquè tothom vingui a veure i a opinar sobre les meves habilitats i innovacions com a maquilladora. Ningú no s’ha dedicat mai a fer un estudi comparatiu sobre la meva professió. Tampoc no se n’escriuen articles ni crítiques. La meva és una feina solitària, un joc al qual jugo sola, en una petita habitació, allunyada de tota audiència, sense valoració i ni tan sols competència. L’ambició per fer-ho el millor possible és, per tant, l’únic que em fa seguir endavant.

Quan sóc a la feina, tot i tenir tot d’homes i dones estirats al meu voltant, no sento res més que la meva pròpia respiració, suau i pausada. De vegades, fins i tot em sembla sentir els batecs del meu cor, lamentant-se i queixant-se, i com que tots els cors que m’envolten ja fa temps que han deixat de remugar, el so del meu sembla fer-se cada cop més clar i intens.

Ahir, quan em disposava a maquillar una parella de joves que s’havien suïcidat junts per amor, vaig fixar-me en la cara adormida del noi i hi vaig veure l’oportunitat perfecta per crear la meva millor obra. Tenia els ulls tancats i els llavis suaument pressionats. A la galta esquerra hi tenia un fina cicatriu. Se’l veia tan relaxat que semblava que dormís plàcidament.

Durant tots aquests anys he maquillat milers i milers de cares d’aspecte terrible, la majoria amb expressions esfereïdores. Una mica de maquillatge per aquí i uns quants punts per allà, sempre fent tot el que calgui per aconseguir donar-los un aspecte de serenitat angelical. Aquest noi, però… no trobo les paraules per descriure la seva expressió. Se’l veia tan feliç, tenia un posat tan plàcid… com si suïcidar-se hagués estat el millor que havia fet mai. Però no em vaig deixar enganyar per les aparences, el que havia fet em semblava un acte de covardia extrema, algú que no planta cara al destí no es mereix el meu temps, així que no solament vaig treure’m del cap la idea de crear la meva millor obra, sinó que a més a més vaig negar-me a fer cap tipus d’intervenció sobre la parella… com podien ser tan estúpids de deixar que el destí decidís la seva sort? Vaig passar-los a la meva tieta perquè fos ella qui reparés les marques que el verí letal que havien ingerit els havia provocat a la pell.

Tothom coneix el passat de la tieta Yi Fen, alguns fins i tot en van ser testimonis. Quan la tieta era jove, li agradava cantar mentre treballava i parlar amb els cossos que jeien al seu voltant com si fossin els seus amics —no va ser fins més tard, que es va anar tornant tan antisocial. La tieta es va anar acostumant a explicar les seves preocupacions als seus amics dorments, no li calia escriure un diari, ells eren el seu diari personal i, a més a més, eren el millor públic que algú podia desitjar, l’escoltaven hores i hores sense queixar-se i podia estar segura que els seus secrets quedaven ben guardats. Els explicà que havia conegut un noi amb qui vivia una història d’amor perfecta, encara que de vegades, com tota parella, també tenien dies grisos. En aquella època, la tieta anava a una escola d’estètica per aprendre noves tècniques de maquillatge. Hi anava un cop a la setmana, sense excepcions, fes sol o caigués un aiguat. Quan ja havia assimilat tota tècnica existent i li van comunicar que no hi havia res més per aprendre, ella s’hi oposà i exigí més i més als professors. La seva passió envers l’art del maquillatge era tal, que semblava que hagués nascut per dedicar-hi la vida. Els seus amics estaven segurs que acabaria obrint el millor centre d’estètica que s’havia vist mai. Però no va ser així. Va decidir dedicar tots els coneixements que havia après als cossos sense vida dels seus nous amics. De tot això, els seu amor perfecte no en sabia pas res. Als seus ulls, tota dona estava una mica obsessionada per la bellesa.

Finalment, un dia la tieta el va portar a la feina perquè veiés a què es dedicava realment i, tot assenyalant els cossos al seu voltant, li anava explicat com la seva era una professió solitària, però que almenys en aquell lloc se sentia protegida de tots els problemes mundans com ara la gelosia, l’odi, la fama i la fortuna. Li explicà també que quan els humans passen a l’altre barri tot és pau i tranquil·litat. El noi estava en xoc, no es podia creure el que acabava de descobrir, no entenia com una noia com ella podia haver escollit aquella professió. L’havia arribada a estimar tant que hauria fet qualsevol cosa per ella, li havia promès que no la deixaria mai, passés el que passés, que es farien vells junts i el seu amor perduraria per sempre més. Però allò era massa. Allà, plantat davant de tots aquells cossos sense vida, no va ser capaç d’aguantar-ho, tot el coratge, totes aquelles promeses… res. Esclatant en un crit va arrancar a córrer cap a la sortida sense mirar enrere. La gent que hi havia al carrer deia que el van veure fugint del tot posseït pel pànic.

La tieta no en va saber mai més res. Alguns afirmen que la van sentir dir als seus amics dorments: «No va dir que m’estimava? No va dir que no em deixaria mai? Com és que de cop i volta s’ha tornat boig?». A partir d’aquell moment va anar-se tornant més i més reservada. Això, o és que potser ja havia dit tot el que havia de dir. Els seus amics dorments ja ho sabien tot sobre ella i, realment, hi ha coses que val més no dir-les.

Quan va decidir fer-me la seva successora també em va explicar tota aquesta història. Una de les principals raons per les quals em va escollir a mi com a deixeble en comptes del meu germà petit és que va veure que si alguna cosa no sóc, és poruga.

–Tens por? –em va preguntar.

–Gens –vaig contestar-li.

–Estàs preparada? –va insistir.

–Del tot –vaig assegurar-li.

És per això que la tieta em va escollir a mi per seguir els seus passos, perquè no sóc covarda. Va tenir el pressentiment que estàvem condemnades al mateix destí. El que ara cap de les dues sap explicar, però, és com pot ser que cada cop ens assemblem més i més l’una a l’altra. Suposo que les dues som valentes, no ens fa por res. Quan la tieta m’explicava la seva història em va dir: «Estic ben segura que en aquest món hi ha altres persones com nosaltres, persones sense por». Aleshores, la tieta encara no havia arribat al seu nivell màxim d’aïllament i em deixava que observés, dreta al seu costat, com pintava de vermell un parell de llavis rígids i com tancava suaument un ull, convidant-lo a descansar.

La tieta encara parlava amb els seus amics difunts de tant en tant: «I tu, de què tenies por? Les persones ens enamorem i després perdem tota confiança en l’amor. Ens intimida. Com és possible?». Entre els seus amics dorments, n’hi havia de covards i de dèbils, com ella sol dir, i aquests eren encara més silenciosos que la resta. Coneixia la història darrere de cadascun dels seus amics i, una vegada, mentre emblanquinava la cara d’una noia amb serrell, em va dir: «Mira, mira! Pobra desgraciada, disposada a fer qualsevol cosa per arribar a ser la filla model, fins i tot a abandonar el seu estimat». La tieta sabia que aquella noia havia mort per saldar algun tipus de deute i que aquella altra d’allà s’havia resignat a la sort; les dues indefenses a les mans del destí. En parlava com si no es tractés d’éssers humans amb sentiments i emocions, sinó més aviat de mers objectes.

–Quin horror de feina! –exclamaven els meus amics–. Maquilladora de morts! Mare de Déu senyor…

Són ells els que tenen por, no jo. No els agraden els meus ulls perquè em passo el dia mirant cadàvers, tampoc els agraden les meves mans perquè tot el dia que toco morts. Al principi era fàstic només, de les meves mans i dels meus ulls, però a poc a poc s’ha convertit en terror general cap a la meva persona. He vist com m’han anat abandonant, l’un rere l’altre, amb la cua entre les cames, com animals fugint d’un incendi. Jo sempre els pregunto: «Per què teniu tanta por? Bé hi ha d’haver algú al món que faci aquesta feina, no? És que potser no ho faig prou bé? O és que no estic ben formada?».

Amb el temps, però, he anat acceptant la realitat, jo també m’he acostumat a la soledat. Tots volen tenir una feina fàcil i sense complicacions…, volen que la vida els sigui un camí de flors i violes, però no s’adonen que d’aquesta manera no deixaran mai de tenir por.

Ara gairebé ja no em queden amics. Els faig por. Les meves mans els glacen la sang, i els meus ulls són com una porta a l’inframón. No s’adonen que també tinc sentiments, que les meves mans també poden ser càlides i que aquest ulls també ploren. Cada cop m’assemblo més a la tieta, resignada únicament a l’amistat dels que ja no tenen res a dir. Ahir, en un moment de calma, fins i tot vaig començar a parlar-hi…

–Sabeu què? demà portaré un noi que es diu Xia a veure-us. Em va preguntar si us importaria i li vaig dir que no us faria res. Vaig fer bé, no? Doncs demà vindrà i ja m’imagino com aniran les coses…

Segueixo els mateixos passos que la tieta. Estic segura que en Xia entrarà immediatament en pànic tan bon punt posi un peu en aquesta sala. Jo també estaré nerviosa, però els signes són ben clars i ja estic preparada per afrontar l’inevitable final. Una cara bonica no serveix de res davant d’un home espantat.

Alguna vegada m’he plantejat canviar de feina, no podria fer la feina que fa qualsevol altra noia? És clar que ja no puc ser professora, infermera, secretaria o administrativa, però no podria treballar en una botiga o en un forn de pa? O fins i tot de dona de fer feines! Una noia com jo només necessita un sostre i tres àpats al dia. De fet, amb les meves habilitats podria treballar perfectament de maquilladora de núvies, però només de pensar-hi ja tremolo. Imagina’t la meva reacció si mentre pinto uns llavis de cop i volta es mouen i formen un somriure… Déu meu! Hi ha massa records que m’impedirien treballar en aquest sector. I fins i tot suposant que canviés de feina, les mans i la cara em perdrien aquest color tan pàl·lid? I l’olor d’ungüents i antisèptic, que s’ha convertit en la meva olor corporal, desapareixeria del tot algun dia? I encara que tot això anés bé, seria capaç d’amagar-li a en Xia a què m’he dedicat tots aquests anys? Ja sé que hi ha moltíssimes noies que intenten amagar aquest tipus de coses a qualsevol preu, però jo no sóc així, detesto aquest tipus de gent i mai no seria capaç de fer-ho. No podria viure una mentida com aquesta, li hauria de dir a en Xia que durant tots aquests anys m’he dedicat a maquillar morts. Ha de saber i entendre quin tipus de noia sóc, que l’olor que faig no és pas d’un perfum sinó de les substàncies que utilitzo dia a dia, i que si sempre vesteixo de blanc no és perquè m’agradi la puresa, sinó perquè m’és més còmode i queda millor per entrar i sortir de la feina.

Tot això al final només són paraules. Quan sàpiga que em passo el dia tocant cadàvers, vols dir que seguirà agafant-me la mà? Em pregunto si em deixarà tallar-li els cabells i fer-li el nus de la corbata. Serà capaç d’aguantar-me la mirada? I quan s’estiri al meu costat, tindrà por? Crec que, igual que tota la resta, al principi es farà el sorprès, després se sentirà incòmode i finalment acabarà fugint cames ajudeu-me. La tieta sovint em diu: «Si és amor de veritat, de què es pot tenir por?».

Sóc conscient que això que anomenem amor, i que sembla tan fort i resistent des de fora, en realitat és extremadament fràgil i vulnerable, i que el coratge fals no és res més que una cortina de fum. La tieta també diu que hi ha la possibilitat que en Xia no sigui un covard. És per això que tampoc li he dit res sobre la meva feina. A més a més, sóc pèssima expressant-me, tinc por de dir el que no toca, de fer-ho en el moment i el lloc equivocat o jo què sé, que qualsevol petit detall ho esguerri tot. No dir-li a què em dedico realment ha sigut una mena de prova. Vull veure la seva reacció quan descobreixi la veritat. Si l’espanto, l’espanto, mira, mala sort. Si comença a córrer no tindré altre remei que seguir parlant amb els meus amics dorments i aquí no ha passat res.

–Puc venir a veure’t a la feina? –va preguntar-me en Xia.

–No crec que hi hagi cap inconvenient –vaig dir.

Ara doncs, l’espero aquí asseguda en un racó d’aquesta cafeteria mentre dono voltes al tema. Potser no és just que el faci passar per tot això. Si la meva feina l’espanta, què passa? El puc culpar? No li puc exigir que sigui més valent que tota la resta. La por de la mort i la por de l’amor són dues coses del tot diferents.

Els meus pares van morir quan el meu germà i jo érem petits, la tieta Yi Fen ens va criar i el poc que sabem dels pares és el que ella ens ha explicat. Recordo que un dia ens va dir que el pare també era maquillador de cadàvers i que quan s’estava plantejant casar-se amb la mare, li va fer una pregunta:

–Ets valenta?

–No tinc por de res –va contestar-li ella.

Ara sé a qui m’assemblo, porto la seva sang a les venes. La tieta em va assegurar que l’esperit de la mare no l’abandonaria mai per una cosa que un dia li va dir: «És l’amor el que em fa forta». Potser aquesta és la raó per la qual, tot i no recordar-ne l’aspecte ni el to de veu, l’esperit de la mare serà per sempre amb mi. De totes maneres, també sé que només perquè la mare pensés això de l’amor, no significa que jo ara pugui esperar exactament el mateix de tothom. És culpa meva si des de petita vaig decidir dedicar la meva vida a una professió que espanta la gent, el meu destí està escrit. Tot home en aquest món busca una dona dolça i tendra, una dona que tingui una feina elegant i refinada. Jo, en canvi, tinc una feina freda i tètrica. És que algú es pot imaginar que un home radiant i ple de vitalitat pogués arribar a casar-se amb algú com jo, que passo més temps a l’altre barri que al món dels mortals? I quan ens estiréssim junts, què li passaria pel cap? No podria evitar sentir-se com un més dels cadàvers que dia rere dia preparo. «Aquestes mans que m’acaricien, quants cossos freds i immòbils deuen haver tocat?», pensaria el pobre. Ai! Una noia com jo no està feta per enamorar-se de ningú.

M’ho he buscat jo, i si m’aixeco i marxo? I si torno a la feina i faig veure que res de tot això ha passat i que en Xia no ha existit mai? Ell també se n’oblidaria ben de pressa que va tenir una amiga que es dedicava a maquillar núvies. Ara ja és massa tard, però, des de la finestra el veig travessar el carrer en direcció a la cafeteria. Què hi du a la mà? Ostres, quin ram de flors! Quin dia és avui? Que és l’aniversari d’algú? Només d’entrar ja m’ha vist asseguda en aquest racó fosc. A fora, el sol brilla intensament i sembla que ell n’hagi portat una mica dins la cafeteria, la seva camisa blanca en reflecteix els raigs. Igual que el seu nom, Xia,** estiu infinit.

–Bon diumenge! –deixa anar–. Aquestes flors són per a tu.

Se’l veu realment feliç. S’asseu a beure’s un cafè. Hem passat moments tan màgics junts… Però què és la felicitat al cap i a la fi? La felicitat se’ns escapa tan ràpidament… El meu cor vessa tristesa. Només tres-centes passes ens separen del meu lloc de treball i, després, la història es tornarà a repetir. Un home sortirà espitat sense mirar enrere, davant la confosa mirada de curiosos i tafaners, fins a perdre’s en l’horitzó.

La tieta diu que potser en algun lloc existeix un home valent, sense por de res. Però ja sé que això és molt suposar. Quan he vist arribar en Xia, ram de flors en mà, de seguida ho he vist clar, no hi ha res a fer. Ai! Una noia com jo no està feta per enamorar-se de ningú… Potser els he de dir als meus amics dorments que ens assemblem més del que pensava, en un obrir i tancar d’ulls, ha passat tota una vida i, al final, resulta que no val la pena tenir por de res ni de ningú.

El ram de flors que m’ha regalat en Xia és espectacular, i a ell se’l veu contentíssim. Jo, en canvi, em moro per dins. No deu saber que en el nostre gremi les flors simbolitzen l’últim adéu.

* En la cultura xinesa el blanc és el color associat amb la mort. Com el negre en la cultura catalana

** En xinès, el nom de Xia pot significar ‘estiu infinit’.

Advertisements