Anna Moner

annamoner

Anna Moner (Vila-real, la Plana Baixa, 1967) és artista i escriptora. Des del 1987, forma equip artístic amb Sebastià Carratalà. La seua obra s’ha exposat, entre altres ciutats, a València, Castelló de la Plana, Sevilla, Nantes, Ceret, Bordeus, Alzira, Vila-real, Alcoi, Madrid i París. Ha escrit en revistes d’art i en catàlegs d’exposicions, i, des de fa uns anys, col·labora en el diari La Veu del País Valencià i la Cartelera Turia. Actualment imparteix el taller de narrativa breu de l’Aula Oberta de la Universitat de València. És coautora de l’obra teatral La morta enamorada, estrenada el 2010 al Gran Teatre d’Alzira i presentada el 2011 al Teatro Alcázar de Madrid en la versió en castellà. Ha publicat els relats La Venus i el lliri i Les finestres de l’ànima (tots dos Premi de Relats de Dones, Ajuntament de Castelló de la Plana, 2006 i 2010), L’obsessió de Balthazar Hurley (Fundació Bromera, 2014) i La Casa del Rellotge (Fundació Bromera, 2016). Altres han estat inclosos en els reculls Escriure el país (Universitat d’Alacant i El País, 2012 / Onada, 2015), Sexduïts (Bromera, 2014), Noves dames del crim (Llibres del Delicte, 2015), 2 de 10 (Escola Valenciana, 2015) i Entre dones (Balandra, 2016). També ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla (Bromera, 2011), Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant, i El retorn de l’hongarès (Bromera, 2015), Premi Alfons el Magnànim de la Diputació de València i Premi Túria a la millor contribució literària. A més, amb aquesta última obra fou seleccionada per formar part dels Dracs de Sant Jordi 2015 de Catalunya Ràdio i Núvol. D’altra banda, Gabinet de curiositats (Pruna Llibres, 2015) ha rebut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor assaig (AELC, 2016).

La dona ocell

 

Com cada nit des de feia dos mesos, Madame Moritz, una anciana de pits immensos i malucs estrets que havia passat de cantant d’òpera en companyies de tercera a corista còmica de taverna, interpretava a cappella, embotida en un desgastat vestit de lluentons verd, un conegut cuplet francès per al peculiar públic que omplia la rebotiga del Celler Bohemi a l’espera de l’aparició estel·lar de Berenice, l’ocell mut amb dents de tauró. Asseguts a les taules, homes madurs d’aspecte respectable, ventre generós i comportament groller fumaven caliquenyos i bevien chartreuse acompanyats de joves rialleres amb les cares empolvorades i abillades amb llargues faldes de volants i cridaners barrets adornats amb plomes multicolors, que preferien l’anís dolç.

Quan Madame Moritz acabà la seua actuació, alguns espectadors impacients es posaren a xiular i a donar colps a terra amb els bastons fins que, del fons de la sutjosa i pestilent sala, emergí Cornelius Vrolik, un holandès proper a la seixantena, calb i amb llargs bigotis rossencs, no gaire alt però robust, i s’hi plantà enmig amb els dits polzes dins de les butxaquetes de l’armilla del seu elegant vestit crema. Sense llevar-se la cigarreta dels llavis, anuncià el número següent amb veu potent: «Dames i cavallers, segurament han sentit parlar de rareses de la naturalesa de diferents qualitats i dubtosa autenticitat: gegants, dones barbudes, sirenes dissecades, fetus deformes conservats en alcohol, siamesos units pel cap… Fins i tot pot ser que n’hagen vist alguna vegada. Un mostrari extens i variat d’éssers monstruosos, estranys, increïbles…, diferents! Ara bé, mai no n’han contemplat ni en contemplaran cap d’equiparable a Berenice! Un veritable regal dels déus!». La llum de les làmpades d’acetilè que penjaven de les bigues del sostre li pintava sobre el rostre ombres profundes alhora que hi ressaltava les galtes roges i les parpelles inflades per la ingesta diària de grans quantitats de cervesa; també li marcava, amb intensos clarobscurs als camals estrets del pantaló i a les mànegues de la jaqueta, part de les restes de la musculatura de la jovenesa. Vrolik s’expressava amb una vehemència estudiada, que emfatitzava encara més la duresa de l’accent estranger, mentre reptava amb l’esguard, clar i incisiu, tots els presents, inclosos els qui provaven de passar desapercebuts immersos en les penombres del local. Sabia com captar l’atenció dels assistents, de mirada àvida i excèntrica, als quals no els importava haver d’endinsar-se en carrerons poc il·luminats, creuar patis pudents i pagar sumes quantioses a canvi de delectar-se amb la contemplació dels escassos fenòmens de fira que s’exhibien darrerament a Barcelona. Durant més de vint anys, havia recorregut Europa amb un circ modest que oferia un espectacle de gust dubtós, tot i que força lucratiu, en què presentava una amplia col·lecció de monstres dissecats o submergits en formol junt amb individus desvalguts que patien algun tipus d’anomalia física. Ara, cansat i arruïnat, malvivia a la ciutat amb les restes del naufragi, la pertorbadora Berenice, amb la qual es dedicava a despertar desitjos prenyats de morbositat en exhibicions privades reservades només a curiosos depravats, indiferents als entreteniments insípids que executaven saltimbanquis, quiromàntics i ocultistes instal·lats a les barraques i les rulots dels voltants del Circ Espanyol, al cor del Paral·lel, que reclamaven experiències més sòrdides, plaers més abjectes.

Com que ja hi ensumava la impaciència, Vrolik espetegà els dits i Madame Moritz aparegué de nou guiant una figura menuda coberta de cap a peus amb un tros de tela desllustrada, que caminava amb passos curts i maldestres, calçada amb unes ridícules sabatetes de taló roges. La remor rogallosa i la dringadissa de les copes, que suraven a la rebotiga barrejades amb la boirina del fum del tabac, cessaren de sobte quan la vella soprano la col·locà al costat de l’holandès, que de seguida agafà un dels extrems del teixit i, com si executàs un prestigi, l’estirà alhora que exclamava: «Berenice, l’ocell  mut amb dents de tauró!». La tela voleià un instant, reflectint la llum de les làmpades, i una aroma a roses almescades inundà els narius dels que seien a les taules de davant; un murmuri d’admiració s’estengué pel celler.  

Una dona d’edat indefinida, però d’altura i complexió d’una nena de deu anys, disfressada de ballarina amb un cosset rosa i una llarga falda de tul del mateix color, els mirava atordida, amb uns ulls immensos, de pupil·les negríssimes. Li havien posat un collaret de perles falses, com les que lluïa a les orelles, contrafetes i sense lòbul. Tenia el cap molt petit, recobert d’una cabellera fosca, llarga i escassa, i el rostre difícil, de maixella quasi inexistent, front pronunciat, llavis prims i nas prominent i esmolat, amb forma de bec; el perfil inequívoc d’una au. Una vegada saciada la curiositat visual, Vrolik, que mesurava el temps, assegué Berenice en una cadira i convidà els espectadors que manifestaven una cobejança més forta a desfilar per davant de la peculiar criatura i a palpar les anormalitats que els seduïen d’una manera tan obscura i profunda. Igual que ocorria sempre, la major part del públic masculí s’aixecà de seguida, decidit a certificar de primera mà l’extraordinària singularitat de l’artista, proferint comentaris barroers enmig de les rialles nervioses de les poques acompanyants  que s’atrevien a acostar-s’hi, tot i que sense tocar-la. Pel contrari, les mans afemellades, de pell fina i manicura perfecta, de desenes de burgesos grapejaven sense cap mena de pudor els trossos de carn que es mostraven a la vista; el fru-fru del tul alertava Vrolik dels llestos que no es conformaven amb el contacte fred d’unes cames i uns braços esquelètics, i pretenien accedir a racons més amagats. Després d’abaixar-li i arreglar-li la falda amb molta delicadesa, l’avesat empresari feia una suculenta oferta a cau d’orella als qui així actuaven si hi detectava que estaven disposats a pagar més diners a canvi de jugar amb el monstre a soles i de poder descobrir els amagatalls més inquietants d’aquella geografia humana imperfecta.

De tant en tant, per mantindre viva l’atenció, punxava l’esquena de Berenice amb una agulla dissimulada entre els dits, que li provocava un dolor agut i li dibuixava una ganyota de sofriment. Quan aquella mena de quimera dòcil i silenciosa, que suportava la humiliació sense oposar la més mínima resistència, obria la boca de bat a bat, tothom es tirava endarrere esverat. L’holandès, coneixedor de l’interès que suscitaven en el públic els éssers híbrids amb dentadures de tauró, havia fet esmolar les dents de Berenice a un xerraire arrencaqueixals i, des d’aleshores, la dona ocell ostentava un dentat irregular, de puntes afilades, encastat en unes genives sangonoses, terriblement inflamades. Cada colp que separava els llavis i la seua aparença submisa desapareixia, aquells que no n’apartaven la mirada, més encara si gosaven fitar per uns instants el fons de les pupil·les negres, hi descobrien alguna cosa feréstega que els intranquil·litzava alhora que els engendrava una atracció bruta.

Al final de l’exhibició, Vrolik esperava assegut en una de les taules de la rebotiga, buida ja de gent, que un home menut, de cuixes grosses, abdomen inflat i papada tova examinàs a plaer durant mitja hora la nuesa aberrant de Berenice dintre del magatzem de les begudes, un quartet humit construït amb taulons de fusta i amb el sòl de terra aplanada. Passat el temps acordat, s’acabà d’un glop la cervesa que li quedava a la gerra, apagà la cigarreta en un plat i es dirigí a l’habitacle; quan hi entrà, la làmpada ballava d’un costat a l’altre, i les llums canviants no li deixaven veure res entre els caixons i els barrils amuntegats. Així que allargà el braç i l’aturà, la claredat oliosa de l’acetilè il·luminà un gran toll de sang. L’home de les cuixes grosses, jeia de panxa enlaire, amb els ulls oberts, la mirada fixa i els pantalons baixats fins als turmells; tenia el penis flàccid i el pap esgarrat a l’altura de la jugular. Amb l’horror esculpit al rostre, l’holandès cercà amb l’esguard Berenice; en la foscúria només distingí, amb una nitidesa espantosa, les dents, unes dents petites, estretes i esmolades, encerclades d’uns llavis prims i ensangonats.

Anuncis