Violant Barquet

violantbarquet

Violant Barquet i Colomé (Tarragona, 1972) viu a l’Alt Camp i treballa com a professora de filosofia en un institut de Secundària. El 2014 va publicar el seu primer llibre de relats, La pell bruna i altres relats (Editorial Els Llums). Escriu a Relats en català, i actualment treballa en un recull de contes curts que li agradaria veure publicats en paper. D’aquest treball ens n’ofereix un conte inèdit, «Finestra oberta». Li agrada descobrir autors nous, tot i que es decanta pels clàssics. Tres autors de joventut: Rodoreda, Dostoievski i Pavese. Li agrada la vida lenta i pausada, les ciutats petites i la muntanya. I el mar en temporada baixa.

Finestra oberta

No vaig saber mai si la vam descobrir junts aquella mateixa nit, o si ell ja la tenia clissada des de feia un parell de dies i quan jo vaig exclamar, Mira, hi ha una noia, es va fer el suec i em va seguir el corrent.

Quieta i adorable, la noia devia posar per algun pintor, ara inabastable des del nostre angle. Tampoc s’insinuava el llenç, cap braç ni mà sostenint un pinzell o una espàtula. Però per la postura de la noia, concentrant una quietud admirable, era evident que posava. L’espai definit de la finestra emmarcava el rostre de la model, el seu aire atent i reposat. La llum tènue d’una bombeta elèctrica li queia sobre les espatlles nues i arrodonides, i aquella escena d’ocres tamisats ja suggeria tot un quadre d’estètica intimista. No semblava pas una jove inquieta de ciutat, més aviat una ànima senzilla de camp, plena d’una carn sana i alegre.

Jo la mirava amb curiositat, gairebé amb perplexitat, sí, es podria dir que l’espiava, i la imatge m’era plaent, em fascinava i alhora, sense poder-ne explicar els motius, m’inquietava. Si eres dins l’habitació ja no t’hi podies resistir; havies de mirar a fora perquè senties la presència de la noia. En algun moment ell s’apropava i llavors la miràvem junts, sense dir-nos res. Una vegada ell va deixar anar com si res, És maca, oi?

L’endemà, havent sopat i havent-nos amanyagat una mica, em vaig encendre una cigarreta prop de la finestra. Com el dia abans, la noia posava, quieta, atenta, com si no s’hagués mogut de lloc, com si visqués per posar allà cada vespre. És clar que era maca, vaig pensar. Però sabia que si ens semblava tan maca era sobretot perquè es trobava lluny de nosaltres, perquè estava com distant a l’altra banda del carrer. De fet, allò que més ens meravellava de la noia era no saber-li el nom ni el gust que feien els seus dies ni la seva quotidianitat.

Per aquelles dates les classes ja s’havien acabat i jo hi anava sovint, a casa del meu xicot. Deixava passar la xafogor del dia tirada al sofà, llegint novel·letes i fent mandra. A la tarda, dutxada i amb la roba fresca, esperava que ell arribés de la feina. El dia començava de bell nou quan a la tarda sortíem junts a voltar. Abandonàvem el barri humit i nostàlgic, travessàvem la rambla sempre alegre i seguíem vagarejant per ciutat vella, fins que decidíem entrar en alguna taverna ombrívola on les taules eren de marbre i les parets desprenien una sentor a terra florida, i buidàvem un got de cervesa i fumàvem i, ja més en pau amb la vida, desfèiem el camí cap al nostre pis del Raval.

Era una època en què el desig a penes ens deixava viure, una època voluptuosa i carnal. Viure amb una mica de desordre i fer veure que el món no ens interessava, que no era nostre i que no en volíem ser els hereus, també requeria cert esforç. Voltàvem pels carrers esperant trobar alguna cosa, buscàvem i escodrinyàvem amb avidesa els rostres de la gent, caçàvem converses al vol i les acabàvem. Ara puc dir que la bellesa de ser jove ens era insuportable, però llavors no ho sabíem. Hi pressentíem la condició efímera i passatgera, i de cop i volta ens estremíem. Ens negàvem a cuinar i mai vam trepitjar junts un supermercat ni una botiga de roba. En canvi, ens enorgullia recollir objectes abandonats a les voreres, els adoptàvem. Una perruca, un flexo que encara funcionava, un canelobre, un llibre sobre una pila de diaris vells… A les nits, quan sentíem que la gana ens foradava l’estómac, corríem a fer una comanda d’última hora al bar de sota, i menjàvem al terra, tirats sobre la rajola freda de l’habitació. Si estàvem cansats no n’érem conscients, escoltàvem cançons de bossa nova i abans d’aclucar els ulls pujàvem la persiana i sempre era sorprenent veure entrar la nit dins la cambra. Un estel solitari brillava cada nit per nosaltres.

Jo no m’hauria acostumat mai, a la visió de la noia. M’agradava mirar-la furtivament ni que fos un instant. Com l’estel, la noia s’encenia amb la nit i d’alguna manera la seva llum se’ns ficava dins l’habitació. Un dia em va semblar que les nostres mirades es creuaven i em somreia amb certa complicitat, com si ho sabés tot de nosaltres. Duia els cabells recollits, un ble de cabells li queia sinuosament al costat del front fins a la corba del coll; si fa no fa, devíem tenir la mateixa edat.

Mai havia posat per cap pintor, jo. Havent màquines de fotografiar, què se’n podia treure de quatre pinzellades i una amalgama de pintures i aiguabarreig de colors? D’una bellesa distingida, aquella noia era digna de ser pintada amb pigments a l’oli dels més cars, i per la mà de l’artista més sensible, encara que fos en un vell taller del Raval. Però que potser un quadre mort, posem per cas una obra d’art, podia superar la bellesa de l’escena viva, el cos encès i veritable que a mi cada nit em colpia?

Una nit la noia va desaparèixer. Recordo que ho vam comentar mentre miràvem aquella finestra estranyament buida. De tant en tant ens acostàvem a la finestra, hi guaitàvem, no dèiem res, però tots dos pensàvem el mateix, la noia no hi era però hi quedava l’absència. Una d’aquelles nits el meu xicot em va dir amb un to que no vaig saber desxifrar, Què, anem i robem el quadre? No vaig contestar-li, o sí, la meva resposta fou un núvol de fum rabent per un costat de la comissura dels llavis.

Vaig marxar quinze dies al poble, a casa dels pares. Les amigues venien a picar-me cada tarda i, pels camins de les hortes i els tarongerars, baixàvem amb les bicicletes fins a la platja. Fou llavors que la Rosa ens va donar la notícia del casori i totes —menys la Mireia i jo— es van posar a saltar i xisclar com si s’acabés el món. Ens vam fer un munt de fotos, aquells dies, perquè a la Gemma se li havia ficat al cap que ens estàvem fent velles i que calia congelar el temps, ara que encara érem boniques. Tot ho dèiem rient, llavors. I quan ja en teníem prou de la platja, deixàvem les tovalloles esteses i ocupàvem les terrasses dels bars que teníem només a creuar el carrer, preníem una orxata o un granissat de llimona i xerràvem de coses sense importància, perquè amb les amigues del poble la conversa de seguida s’esllanguia. Cap al tard, jo encara em trobava clandestinament amb la Mireia, que en aquell temps també estudiava a Barcelona. En una d’aquelles nits de trobades furtives, vam estar d’acord en què ens feia molta mandra anar de casament, i en què ens hauríem de comprar un vestit car que mai més no aprofitaríem. Ella fumava cànnabis i de tant en tant m’allargava la cigarreta. Jo la rebia només per acompanyar-la, xuclava curt la paperina humida, a poc a poc tot es condensava, i passaven segles fins que tornava a moure el braç i la seva mà em tornava a rebre la cigarreta. En aquest interval de temps ella havia somrigut un instant i la música havia abandonat el reproductor i voleiava. Amb la Mireia podíem romandre en silenci molta estona, sense patir-lo; ben al contrari, no dir res també era una manera d’estar juntes. Escoltàvem Silvio Rodríguez, Leonard Cohen i les velles cançons de Lluís Llach fins ben entrada la nit. Tard o d’hora m’havia de maleir els ossos per haver d’acabar parlant del meu xicot, reconeixia que em degradava, perquè era com si no sabés estar sola amb una amiga sense convocar-lo. Perquè estava convençuda que, quan ells estaven junts, no parlaven pas de les seves noies i per això eren més amos i senyors de si mateixos. I la Mireia feia igual que jo, i ella també es degradava als meus ulls, com quan em va contar la història sobre una relació truculenta amb un professor de la universitat, un home tràgic, deia, d’aquests que no t’estranyaria trobar a la consulta d’un ginecòleg, i ens trencàvem de riure per la manera una mica cínica de contar-nos les coses.

Quan vaig tornar a Barcelona el vaig trobar més prim i com rejovenit. Havia anat al Montseny amb un amic que acabava de trencar amb la seva xicota, i els aires de muntanya o senzillament el fet d’haver sortit del barri li havien provat força. Recordo que em va ensenyar amb orgull un fòssil amb la clova ben impresa, em va semblar que mostrava un interès exagerat per la troballa, tenint en compte que feia un munt de dies que no ens veiem. Jo em moria de ganes de treure-li la roba i de mossegar-li les orelles.

Cap al tard, ajaguts al llit, em vaig cansar de parlar tota sola i de mirar el seu perfil encerat i impenetrable. Fumava recolzat a la paret i llançava un fum de tenebres. Vaig estar a punt de rebaixar-me, de preguntar-li si no m’havia trobat a faltar, o, pitjor, si encara m’estimava; però em vaig mossegar la llengua i vaig saber callar. Ara callàvem tots dos, però el seu silenci i el meu eren de diferent naturalesa. Jo estava a l’expectativa, en canvi ell semblava no esperar res de mi. Es van refredar els llençols i el meu cos va començar a tremolar. Jo volia calar foc, volia incendiar el món, però em vaig limitar a posar un disc de la Janis Joplin, i mentre sonava Sommertime vaig esperar un miracle, l’escalfor d’una mirada o d’un gest, però no va passar res de tot això, i se’m va fer un nus a la gola i una llàgrima miserable es va escapar galta avall i formiguejava.

Llavors ell es va aixecar del llit i es va acostar a la finestra, que era oberta de bat a bat, i, suaument, amb la punta dels dits, va estirar el cordill i la persiana es va caragolar grinyolant com una pobra bèstia ferida. Es va deixar entreveure la nit. L’ull li brillava com si l’estel se li hagués ficat dins la pupil·la i la seva mirada brillant es va perdre allà on un dia també va brillar la visió de la noia. Li vaig preguntar, Encara vols anar i robar el quadre?, i em vaig espantar per com m’havia tremolat la veu. Ell no va dir res, és clar. Quanta estona es va quedar així, mirant al defora… no ho sé… però a mi em va semblar tota una eternitat.

Em va turmentar, aquella escena; em va turmentar tant que, allà mateix, amb la veu rogallosa de la Janis com a testimoni, vaig prendre una decisió radical que em va costar sis quilos i cinquanta-mil pessetes de teràpia. Perquè vaig dir-me que, mentre em tingués tan a la vora, tan evident i disposada, ell mai podria estimar-me; no almenys d’aquella manera pura i impetuosa com se solen estimar les coses que no ens pertanyen, que sabem lluny i fora del nostre abast.

Aquella mateixa setmana vaig mudar-me al pis d’unes companyes de classe de la Mireia, al barri de Gràcia. L’habitació a la qual van confinar-me m’homenatjava d’una manera decadent i poètica. Estreta i obscura com un taüt, tenia un empaperat de postguerra amb tot un exèrcit de cors i cupidos, i un rebost de patates mig grillades sota el catre que, a l’alba, suportava el pes del meu cos i la meva febre. Per aquella època, ho confesso, vaig beure’m tot el licor que els bars nocturns del barri m’oferien, i vaig morrejar-me amb totes les boques que per raons desconegudes ensopegaven amb la meva boca, i també vaig cantar les cançons més ridícules sota un rellotge monstruós que, malgrat la meva indigència, gosava marcar les hores. I fou així com vaig perdre el meu temps.

Mentrestant, em consta que ell em va esperar la resta de l’estiu i que a començaments de tardor entrava cada dia a la biblioteca de la universitat i em buscava, i anava fent voltes i més voltes amb els ulls injectats de son i nicotina, i em consta que anava preguntant per mi a qualsevol, que deia el meu nom en veu alta i que quan m’anomenava se li esquerdava la veu, i tot sense treure’n mai l’aigua clara. I em costa que va plorar-me llargues nits, que bevia i fumava com un condemnat en els cafès rònecs i decadents on ens agradava amanyagar-nos les tardes assolellades de juny. I així molt de temps, fins que el record de mi se li féu dolç i amarg, i immensament bell.

De fet, això no he sabut mai, però m’agrada pensar que, a dia d’avui, si no s’ha mort, encara m’estima. M’estima, sí, m’estima…, i ho fa d’aquella manera impetuosa i sublim i per sobre de totes les coses d’aquest món.

Anuncis