Yaiza Berrocal

YaizaBerrocal

Yaiza Berrocal Guevara (Llinars del Vallès, 1991) va  estudiar Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i un màster de guió de cinema i televisió a la Universitat Carlos III de Madrid. És autora de la novel·la juvenil No te’n vagis (La Galera, 2013) i ha estat becària resident a la Fundación Antonio Gala para Jóvenes Creadores.

Seríem nosaltres

La Clara m’estira de la caçadora. Miro un instant les seves ungles blaves aferrades a la solapa. El seu blau i el meu negre combinen a la perfecció, penso, abans d’adonar-me que la Clara tracta d’indicar-me alguna cosa. Fa aquell gest seu amb les celles, exagerada com un dibuix animat.

—Cony. Mira-les.

No pot ser. Però sí: són elles. A la meva la veig a través del finestral. És dins del bar, abocada a la barra, de puntetes. Prova de cridar l’atenció del cambrer mentre manté un equilibri fascinant sobre les mateixes plataformes de xarol que calçava aquest matí, quan l’hem vist per primer cop. La de la Clara ja s’ha assegut en una de les taules de la terrassa, davant nostre. Es mira a la pantalla del mòbil i es repassa el maquillatge dels ulls: sosté una espècie de pinzellet en miniatura i s’aplica tocs impressionistes sobre la parpella dreta. L’ombrejat fa que els seus ulls semblin encara més ametllats, ja gairebé dues escletxes que donen a un univers paral·lel. Totes dues són increïbles, en el sentit d’irreals. Vull dir que resulta impossible que existeixin de debò. Però existeixen. La prova és que són aquí, per cinquè cop el mateix dia, i la cosa comença a ser força inquietant. M’apujo el coll de la caçadora.

D’unes setmanes ençà la Clara i jo tenim aquest joc d’adoptar parelles de japoneses. Per alguna raó, les japos van en tàndem a tot arreu. Miris allà on miris en trobaràs un parell passejant per la Rambla agafades de bracet, o esmorzant trossets de fruita sobre la gespa de la Ciutadella, o marejant un caputxino a qualsevol Starbuck’s. La meva teoria és que les mares japos no es queden tranquil·les si envien a Europa les seves nenes totes soles, sense una aliada en què sostenir-se. Deuen pensar que això marca alguna diferència. La Clara assegura que venen de dos en dos perquè al Japó hi ha una agència de viatges mastodòntica amb el monopoli dels viatges a l’estranger, i que és la que porta el tema del gap year per a noies de casa bona que necessiten temps per decidir si es matriculen en disseny o en administració d’empreses, i que aquesta agència en concret té una oferta per a les postadolescents que viatgen de dos en dos. La Clara parla d’això com si ho sabés del cert; evidentment, no en té ni idea. Tant és. El que importa és que un dia se’ns va acudir això d’adoptar japos. I és que el primer que sents en veure-les són unes ganes brutals de protegir-les. Són tan vulnerables, d’una forma tan desvergonyida. Quan en veiem una parella, de seguida escollim cadascuna la nostra noia. Gairebé mai discutim al respecte perquè sempre és clar quina ens correspon sense que calgui parlar-ne. La cosa consisteix a fer-se càrrec de la teva protegida. Vetllar perquè no li passi res. Enviar-li totes les teves bones energies, com un àngel de la guarda. Estem convençudes que això ho fa més gent i que és l’única raó per la qual les parelles de japos tornen sanes i estàlvies allà on sigui que visquin, amb un tou de fotos agradables per ensenyar a les seves mares, amb tots els diners a la seva cartera Jimmy Choo i la seva virginitat a resguard sota les faldilles de tul, en comptes d’acabar esbudellades al voral d’una gasolinera dels afores. Aquest és el tipus de pensament feliç que la Clara i jo roseguem mentre deambulem per la ciutat. Últimament no fem gaire res més. Al principi deixàvem currículums a les cafeteries i a les botigues de souvenirs, però en algun moment vam deixar-ho córrer. Ara simplement caminem i inventem jocs, per no avorrir-nos massa.

Tanmateix, això d’aquestes dues és molt fort. Alguna vegada ens havia passat de trobar-nos la nostra parella escollida al llarg del dia. Dues, tres vegades com a molt. Però cinc. Cinc és un nombre exagerat. Una provocació. Quan et creues amb algú cinc cops seguits ja no pots pensar que és casualitat i creure-t’ho de debò. A més, aquest parell són diferents: ho hem sabut des del principi. No és que s’assemblin a nosaltres, perquè són japos i no et pots assemblar seriosament a una japo, però d’alguna manera sabem que si haguéssim de ser japos, elles seríem nosaltres.

Escuro la cervesa. La meva protegida ha aconseguit que el cambrer li serveixi un parell de còctels de color pastel i ara seu amb la de la Clara. Se somriuen l’una a l’altra.

—Creus que ens segueixen? —pregunto. La Clara no em mira. Gairebé mai ho fa.

—Ni saben que existim.

—I per què no?

—Per als japos, tots els occidentals tenim la mateixa cara.

Ahà. L’he enxampat.

—Així que sí que són japos.

Un dels nostres conflictes d’avui és que la Clara s’ha posat a negar que ho siguin.

— clar que no. No són d’enlloc. És impossible que siguin d’un indret.

En això he de donar-li la raó. És com si tot just els haguessin tret el plàstic transparent del precinte. Sembla que acabin d’estrenar la seva vida i n’estiguin encantades i la passegin per aquesta capital europea per ensenyar-nos-la a la resta. De sobte les odio una mica.

—Saps què? M’agradaria que els passés alguna cosa dolenta.

—Res de greu.

—Que trepitgin una rajola fluixa i els esquitxi una mica d’aigua. La meva es podria torçar el turmell.

—Podria caure-li la càmera a terra.

—O parar-les un dels de Greenpeace.

—El món és un lloc hostil.

—Algú els ho haurà de dir.

Les contemplem mentre es prenen el seu bloody mary i el santa fe sense alcohol, en silenci. És clar que som nosaltres. Som la Clara i jo en la nostra versió millorada, immunes al món. La Clara i jo si poguéssim fer el que fem en una ciutat on ningú no ens coneix, alienes a tot allò que no sigui mirar edificis amb esglai i fer-nos fotos brandant un pal absurd sense por de semblar ridícules, perquè no ho seríem. Som la Clara i jo si no ens pogués passar res de dolent, o si no sabéssim que pot passar-nos, o si ho sabéssim, però ens fos igual.

Estic trista, em sembla, i tinc ganes de dir alguna cosa feridora sobre aquestes dues perquè la Clara somrigui. La Clara, quan somriu, ensenya les genives i li queda un gest estrany que em tranquil·litza, perquè tot d’una deixa de ser preciosa. Però abans no pugui pronunciar la primera paraula, la meva s’acaba el seu còctel estúpid i envolta amb el braç a la de la Clara. No fotis. Hi ha alguna cosa que no veiem perquè el cambrer s’ha plantat entre elles i nosaltres i ens allarga el compte de les cerveses. He de reprimir el desig d’apartar-lo d’una manotada. Encara no ho sé, però d’ara endavant sempre em preguntaré si el que ens va tapar va ser un petó: un petó minúscul, tranquil; un petó que ens pertanyia.

Però avui busquem monedes al fons de les butxaques i penso que fa fred: el baf surt dels nostres cossos lent, a contracor, i es fon en un únic núvol abans de desfer-se per sempre en la nit.

Advertisements