Oriol Ponsatí-Murlà

ponsati

Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978). Premi extraordinari de llicenciatura en Filosofia (Universitat de Girona), doctor en Filosofia per la Universitat de Girona amb una tesi sobre la conversió d’Agustí d’Hipona i professor d’aquesta mateixa universitat des de 2008. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació com El Punt, Revista de Girona, El País, La Vanguardia, Diari de Girona i el diari Ara. Ha traduït al català autors com Michael Nyman, Denis Diderot, Josep Palau i Fabre, Gianni Vattimo, Igor Stravinski o Italo Calvino. El 2011 funda Edicions de la Ela Geminada, on ha publicat més de trenta títols tant de literatura com de pensament. Entre altres premis, ha guanyat el Premi Just M. Casero de novel·la curta, per l’obra Totes les estacions de França (Empúries, 2014, dues edicions) i el Setè Cel, de Salt, per la mateixa novel·la, l’any 2015. A principis de 2017 va rebre l’encàrrec de comissariar la commemoració Any Prudenci i Aurora Bertrana per part de la Generalitat de Catalunya.

Aurora Bertrana i Salazar (Girona, 1892 – Berga, 1974). Tot i la seva inclinació primerenca per la literatura, la seva família la va encaminar cap als estudis musicals. Va començar a estudiar violoncel amb Tomàs Sobrequés, un reputat professor de l’època i, més tard, continua a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. L’any 1923 viatja a Ginebra per ampliar la seva formació musical a l’Institut Dalcroze, estudis que se sufragarà amb actuacions musicals a la ràdio o als hotels suïssos. El 1925 es casa amb un enginyer suís i, per motius de feina, el 1926 viatgen a la Polinèsia i s’instal·len a Tahití. Des d’aquest exòtic indret, Aurora Bertrana escriu reportatges que es publiquen a la revista D’Ací i d’Allà, i, un cop tornada a Catalunya, també el seu primer llibre, Paradisos oceànics (1930), obra que recull l’exotisme i els costums de la cultura maori i que va causar cert rebombori a l’època. L’any 1930 la parella retorna a Catalunya. Bertrana continua col·laborant en setmanaris, com ara La Veu de CatalunyaMirador, Publicitat,L’Opinió… i participant en tertúlies i conferències sobre les seves experiències en els Mars del Sud. També les plasmarà en la publicació de Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934) i L’illa perduda (1935), novel·la escrita conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana. Paral·lelament, inicia una etapa d’intensa activitat política i de lluita per la promoció dels drets de les dones. Participarà en projectes com la creació d’un Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya, d’una Universitat Obrera Femenina o del Lyceum Club de Catalunya, associació de la qual fou la primera presidenta. El 1932 s’afilia a Esquerra Republicana i l’any següent es presenta com a candidata al Congrés de la República per Barcelona, però no aconseguí l’escó i abandonà la política. El 1935 fa un nou viatge al Marroc interessada per conèixer la cultura del Magreb i, especialment, la situació de la dona. Les seves impressions quedaran recollides en El Marroc sensual i fanàtic (1936). En esclatar la Guerra Civil, torna a Barcelona i es posiciona al costat de la República. Treballa com redactora en cap de Companya, revista vinculada al PSUC, i col·labora amb l’Associació d’Escriptors Catalans. A nivell personal, se separa del seu marit, qui opta per passar a la zona franquista. El 1938 s’exilia a Suïssa, on viu amb moltes dificultats econòmiques. No retornarà a Barcelona fins a finals de la dècada dels 40. A la ciutat comtal, reprèn la seva tasca com a escriptora i publica novel·les sobre els estralls provocats per la Segona Guerra Mundial, com Camins de somni (1955), Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958). Més tard, escriu la biografia del seu pare, titulada Una vida, i les seves memòries, Memòries fins a 1935 (1973, Premi Crítica Serra d’Or de prosa no-ficció, 1974) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975), publicades pòstumament. Va passar els seus últims anys a Berga, on va morir el 3 de setembre de 1974. Bertrana va ser una dona culta, independent, aventurera, que qüestionava els convencionalismes de la seva època i que va viure més enllà dels paràmetres socialment establerts.

El recull Oviri i sis narracions més, publicat a Selecta l’any 1965 (i no tornat a reeditar més des d’aleshores) va néixer com a conseqüència d’una estada d’Aurora Bertrana, l’estiu de l’any 1963, a L’Escala. L’escriptora va passar dos mesos en aquesta localitat alt-empordanesa fent classes d’anglès i de francès en un convent de monges, avui desaparegut, que estava situat ben a la vora de la casa de Caterina Albert. Bertrana devia aprofitar totes les hores que les seves obligacions laborals li deixaven lliures per visitar i parlar amb l’escriptora escalenca, que en aquells moments ja tenia 94 anys (Aurora en tenia 71). La dedicatòria del llibre deixa constància de la complicitat literària establerta durant aquests dos mesos: «A Caterina Albert. Animadora, consellera i… quasi goso dir col·laboradora d’aquest llibre consagrat a les bèsties, del qual hem parlat cada dia durant tot un estiu».

El conte «Els gossos», que ara recuperem a Paper de Vidre, probablement tenia una primera versió en francès, que hem perdut, de finals dels anys cinquanta o molt principis dels seixanta. Evoca la crua realitat de la guerra en un petit poble de muntanya, Puigcorb (de nom inventat), mitjançant els estralls que provoca la fam. La fam dels homes i la dels gossos. El millor amic de l’home ho és només en temps de bonança. En èpoques de fretura, es converteix en una bèstia salvatge com qualsevol altra. Però també l’home és el millor amic del gos només en temps de bonança. En temps de fretura, es converteix en el seu assassí. El capgirament de rols que la guerra suposa en la relació home-gos és només un aspecte molt concret del capgirament categòric que la guerra implica en tots els ordres. Aquest conte breu i tens d’Aurora Bertrana, d’estil planer, sense floritures innecessàries, fins i tot descarnat, es pot posar perfectament de costat amb les seves dues petites grans novel·les de tema bèl·lic: Entre dos silencis i Tres presoners, totes dues incloses avui en el catàleg d’El Club Editor.

 

Els gossos

Cada dia, cap a les sis del matí, les dones es reunien davant del forn.

—Hi haurà pa, avui?

—No, avui tampoc.

En altres temps, la bona flaire de pa calent les acollia. I l’una deia:

—Jo en vull un, de dues lliures.

I una altra:

—A mi, doneu-me’n tres de barra, ben cuits, i, per torna, llonguets.

I encara, una altra:

—Jo prendré una coca ensucrada.

I la fornera, tot xerrotejant i rient, anava servint pa, a tantes com en volien. I fins hi havia qui en prenia un de sis lliures, gran com una roda de carro. I més d’una no pagava al comptat.

—Apunta-m’ho a la llibreta, si et plau.

Llavors ningú no pensava en la guerra i en­cara menys en el dia que no hi hauria ni carn, ni patates, ni vi, ni oli. I, sobretot, que no hi hauria pa, que Déu n’hi do. Ara, cada matí, a punta d’alba, les dones es lleven, es vesteixen, van a palplantar-se da­vant del forn. El forn és apagat i buit. Fa tuf de refredat i d’humitat estantissa.

La fornera ja no xerra ni riu. Desvagada i nerviosa, plega les mans damunt del ventre, fa anar el cap d’un cantó a l’altre.

—No cal que espereu, dones. De farina, no n’ha arribat.

Però elles no es mouen.

El forner surt de la rebotiga.

—Què espereu, aquí malviatge! No us ho hem dit, que no hi ha farina?

Les dones no es decideixen a marxar.

—Ni demà tampoc?

—Potser ni demà ni mai.

Ave Maria! Com s’ha tornat, el forner! Abans de la guerra, sempre feia xerinola amb les parroquianes. Sortia de la rebotiga amb un davantal blanc i una gran panera de pa, calent i flairós. Duia la cara i els braços enfarinats. Mai cap d’elles no l’havia vist altrament que amb les celles i els cabells blancs. Ara s’ado­nen que els té rossos, tirant a roig. Sembla com si la manca de pólvores de farina i aquella netedat desacostumada li endurissin les feso­mies. És prou trist un dia més sense pa, i en­cara reganys…

El blat havia estat requisat pel govern. I, ningú no sabia per què, a l’hora del repartiment de farina, els administradors no es re­cordaven de Puigcorb. Potser perquè era un poblet allunyat dels centres importants on es movien els caps revolucionaris. Potser, simplement, perquè no hi havia cap home prou decidit per a anar a discutir amb els del comitè comarcal. En altres llocs, poca o molta, n’hi havia, de farina, i també un poc d’arròs i de patates. A Puigcorb, solament naps (era l’ú­nica cosa que el govern no requisava) i farina de blat de moro, i encara corcada. En altres temps, aquells naps, negres i boteruts, no els menjava sinó el bestiar. Ara, les dones, els feien bullir qui sap l’estona (de llenya no en mancava, gràcies a Déu) i els posaven a taula sense cap mena d’amaniment. De la farina de blat de moro, en feien farinetes. Hi posaven un bocí de cansalada rància (el qui en tenia, i eren pocs). Res més, i encara gràcies.

A Puigcorb hi havia gossos, com pertot ar­reu. Guardaven la casa; vigilaven el galliner, que la guilla atacava sovint, a l’hora de la mig­diada; acompanyaven l’amo a caçar. (Des del començament de la guerra el govern ha requi­sat totes les armes de foc i els puigcorbencs són respectuosos amb les autoritats o, potser, temorencs de possibles represàlies.) Ningú no va a caçar, per bé que, de caça, n’hi ha, i els homes de Puigcorb sempre han estat grans ca­çadors. Ara, en aquella contrada, sols es practi­ca la caça de l’home. Per a perseguir desertors (i Déu sap que, de desertors, no en manquen) les patrulles rurals disposen d’armes i de muni­cions. Els únics trets que repercuteixen d’un cap a l’altre de la serralada, de congost en con­gost, de penyal en penyal, són els destinats als emboscats, als fugitius. Les llebres, els teixons, les guilles i els porcs senglars viuen en una pau absoluta en les boscúries. Els gossos han esdevingut inútils, embarassosos. Ningú no els pot mantenir. El poc que hi ha s’ho han de menester, i tothom està amb la pell i l’os.

A Puigcorb els animals comencen a esguar­dar els humans d’una manera especial, amb els ulls fixos i extraviats com de bèsties sal­vatgines.

Cada matí es reuneixen a la placeta de l’es­glésia destruïda pels iconoclastes. Quan hi són tots, es posen en moviment. Travessen el poble a poc a poc. Giren el cap d’un cantó a l’altre, desconfiats. Ensumen d’esma els troncs dels arbres, les herbes i les pedres del camí. A cent metres del poble, en una clariana voltada d’ar­bres, hi ha una font. S’hi aturen, formen rotlle com si es reunissin en consell. S’esguarden els uns als altres, badallen. Un d’ells es decideix a beure aigua. Després, amb la cua entre cames, lentament, silenciosament, s’encaminen de nou al poble. Cada gos se’n va a casa del seu amo, amb l’esperança, mai del tot esvaïda, d’un os, d’un mos de pa. Entra amb recel amb la cua baixa, la mirada guerxa.

—Què cerques, mal viatge!

—Fora d’aquí!

A cada casa, cada gos és rebut, si fa no fa, de la mateixa manera. I cada dia que passa és pitjor. Cada dia el Fuig d’aquí i el Què cer­ques, malviatge!, són més secs, més reganyosos. Un dia, els gossos comencen de grunyir com a resposta i, un que ha rebut una puntada de peu al musell s’hi torna amb una mosse­gada.

—Aquests gossos famolencs esdevenen pe­rillosos —comenta el ferrer, que és el qui ha rebut la mossegada.

—Haurem de prendre un determini —fa l’a­gutzil.

—Quin determini? —pregunta el forner.

S’estan tots tres asseguts a la paret baixa de l’hort d’en Jaume del correu. Es graten el cap per sota la gorra. Badallen. El ferrer encén una cigarreta feta de fulles de morera seques i triturades.

—Els haurem de matar —proposa.

Xucla desesperadament la cigarreta, que no tira.

—Com?

Tornen a callar una estona. Després:

—No tenim armes —es plany l’agutzil.

—Ni perdigons.

Se separen sense haver pres cap determini. L’endemà, a punta d’alba, mentre la dona és a fer cua al forn (un dia o altre ha d’arribar la farina, no fa?) el ferrer crida.

—Turc!

El gos s’hi acosta.

—Anem.

El ferrer ha engrapat un bastó. Se’l posa da­munt l’espatlla com si fos l’escopeta. El Turc el segueix remenant la cua. ¿Potser les coses han canviat a Puigcorb? ¿Potser comencen d’adobar-se? El Turc reviu temps passats. Lla­vors el ferrer no sortia mai a caçar sense por­tar un sarró en bandolera ple de menges flairoses. Després d’unes hores de corredisses, glapits i aturades, amo i gos s’asseien a es­morzar. El ferrer obria el sarró. En treia dues enormes llesques de pa, entre les quals es tro­bava una truita gruixuda i sucosa, costelles o botifarra. El Turc rebia la seva part de pa empastifat d’ou i, a més a més, els ossos de les costelles o el budell de la botifarra. El Turc segueix l’amo animat per aquest record.

Han arribat més enllà de la font. Amo i gos passen per un corriol esllavissat que voreja un barranc. El ferrer s’atura, el Turc també. El ferrer sembla vacil·lar. Tot d’una, es deci­deix. Deixa el camí. S’endinsa en el barranc. El Turc ensuma la malesa. No s’hi destria cap rastre de llebre o de conill.

Ja són al fons de tot del barranc, a la part més estreta i escabrosa. L’home camina a poc a poc, amb dificultat. El gos li trepitja els ta­lons. L’home es gira tot d’una, aixeca el bastó ben enlaire. Venta una forta garrotada al bell mig del cap del Turc. El gos cau assegut, ge­megant. Esguarda l’amo amb ulls de dolor i sorpresa. Una segona garrotada l’ajeu amb el cap esberlat. Segueixen plovent garrotades, però el Turc ja no les sent. El seu darrer es­guard és d’interrogació acusadora. Resta ajagut amb les cames estirades encara convulses.

Aquell matí la colla dels gossos famolencs s’havia reunit, com cada dia, davant per davant de l’església enrunada. S’esguardaven tristament els uns als altres, badallaven. Com cada dia, travessaren el poble amb el cap cot, la cua baixa. S’aturaven ací i allà, ensumaven els troncs dels arbres, les herbes i les pedres del camí. L’aire els duia una flaire nova, indefini­ble i excitant. A la placeta de la font, voltaven i voltaven desficiosos, sense deixar d’ensumar l’aire. El més caçador de la colla aixecava les orelles, remenava la cua. Seguia un rastre, els altres, al darrera. S’endinsaren en el barranc. No glapien ni grinyolaven com fan els gossos caçadors, sols feien cruixir les fulles coriàcies de les alzines bordes, de la ginebra. De sobte, el cap de colla s’aturà. Havia ensopegat amb el cos del Turc. Tots els gossos voltaren la car­ronya. L’esguardaven amb ulls cobejosos, ba­vejant. Un d’ells començà a rondinar; un al­tre grunyí i féu el gest d’empaitar el que tenia més a la vora. Finalment, el cap de colla bordà, amb feresa. Es precipità damunt la carro­nya. Els altres el seguiren. Mossec aquí, queixalada allà, en poca estona no en restà més que la pell i alguns ossos. Mentre devoraven acar­nissats, els gossos es barallaven entre ells, es prenien els trossos de carn de la boca, es mos­segaven. Però, en haver enllestit l’última mossada i rosegat el darrer os, esdevingueren novament aquella colla trista, desconfiada i vagabunda que sempre tornava al poble.

Ara, cada nit se situen a la vorera del car­rer major, que no té més que un rengle de cases; l’altra vorera, abocada a la vall. Si algú s’hi acosta, els gossos es posen a grunyir. I el caminant s’atura, vacil·la, acaba per recular i entra al poble, pel camí de dalt. De sobte, al lluny, molt lluny, d’alguna masia perduda en les profunditats de la vall, surten i s’escampen udols lúgubres. Un dels gossos de Puigcorb hi respon. Els altres s’hi ajunten. Finalment, ca­llen una estona. Un poc més tard, un pas hu­mà, en el silenci espès de la nit, el cruixit de la branca d’un arbre o el moviment d’un ani­mal salvatge a la boscúria, desvetllen nova­ment aquells udols esgarrifosos. En les cases, fosques i silencioses, ningú no dorm. Els ho­mes es rebolquen pel llit i blasfemen. Les do­nes sospiren o ploriquegen pensant en el re­bost buit, en la mainada mal alimentada, en l’endemà quan caldrà aixecar-se a punta de dia, anar al forn a veure si ha arribat la farina.

Un matí, la colla dels gossos famolencs sor­tí del poble com acostumava. En arribar el vespre, ja no tornà. Aquella nit, el silenci, a Puigcorb, era absolut, i l’absència dels gossos, encara més sinistra que llur presència.

Dies després arribà la nova. La duia un pastor de l’alta muntanya. La canilla famolen­ca, esdevinguda definitivament salvatge, havia fugit cap a les regions altes del país, allí on pasturen els ramats, a l’estiu. Cada matí, la gent de la vall alta deixa anar el ramat devers els pasturatges; l’acompanya únicament un gos guardià. Cap al tard, una dona o un vailet pugen a cercar-lo. Des d’un serrat proper, el pastor ha sentit el belar desesperat de les ove­lles, el bordar furiós del gos guardià. Ha vist, de lluny i força avall, el ramat dispers. El gos corria d’ací d’allà, enfollit. De moment, el pastor no comprenia el que passava. Després ha vist uns endiastrats animals que atacaven salvatgement el ramat. El gos guardià volia lluitar, tot sol, amb els altres. Hi ha perdut la vida. Els gossos famolencs han arrossegat una o dues ovelles, bosc endins.

A les masies de dalt creix l’alarma. Els ma­sovers han decidit sol·licitar de les autoritats armes i municions per atacar la salvatge ca­nilla. Les autoritats accedeixen. Una dotzena d’homes es mobilitza. Els de Puigcorb s’hi ajunten. Alguns tornen a disposar d’escopetes; els altres van armats de coltells i bastons. En plena nit s’encaminen als alts pasturatges. Hi arriben a punta de dia. Jauen escampats per terra darrera unes mates. S’hi estan quiets i silenciosos esperant els ramats, a l’aguait dels gossos famolencs. Però aquests han ensumat el perill. No compareixen ni aquell dia ni l’al­tre, ni l’endemà.

Comença per a ells una nova tongada de fam. Els caçadors senten, al lluny, els glapits i grinyols desesperats de la canilla afamada. Deuen haver descobert el catau d’alguna salvatgina; l’encalcen, o s’hi barallen.

Al cap d’uns quants dies, vençuts per la ne­cessitat, es decideixen a afrontar el més perillós i terrible dels enemics: l’home, etern per­seguidor d’animals. Els gossos no se senten herois. No aspiren a l’embriaguesa de l’herois­me ni del sacrifici. Sols pretenen menjar, costi el que costi. En un silenci, ple de prudència, davallen cap als pasturatges. Esperen l’arriba­da dels ramats. El sol encara no ha apuntat per darrera la carena. L’aire és pur, fresc, flairós… Per la banda contrària, els caçadors s’a­costen. Els canons de les escopetes lluen al pri­mer raig de sol. Darrera els homes, ve el ra­mat. Les ovelles, innocents, belen.

Els gossos no es belluguen. Un d’ells, el més feble, potser, ja quasi reduït a l’estat d’esque­let vivent, badalla, i el seu badall fineix en un udol llastimós. És una alerta per als caçadors. Han preparat les armes. Esperen. Els gossos vacil·len un moment. Però la flaire del bestiar els excita. El cap de colla es precipita damunt d’una ovella. Els altres, el segueixen. Cada un ha triat la seva presa.

Els pagesos s’enceguen. Surten de darrera les mates. Tiren tots alhora. Cauen gossos i ovelles barrejats.

Els qui porten coltells i bastons criden:

—Ara és la nostra!

S’abraonen sobre els gossos ferits, els rema­ten a coltellades, a bastonades. Els gossos es defensen, bordant, mossegant.

—Reïra de…

La resta de la canilla fuig. Els pagesos la persegueixen. Sonen més trets. Cauen més gossos. Cap d’ells no ha estat estalviat.

Moren, de mala mort, l’un darrera l’altre.

Anuncis