Antoni Garcia Llorca

AntoniGarciaLlorca

Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971) va escriure una desena de novel·les per a nens i joves i va guanyar una dotzena de premis literaris, entre els quals dues vegades el Folch i Torres, dues el Vaixell de Vapor i dues el Premi de la Crítica Serra d’Or. Ara fa anys que sempre troba una excusa o l’altra per no enllestir cap més llibre. Treballa en l’àmbit editorial, escrivint, traduint, fent adaptacions de clàssics i el que vingui a tomb. Viu a Göteborg i s’ha entossudit a traduir, per les ganes d’aprendre suec, però sobretot pel gust de conèixer-les de prop, la Selma Lagerlöf i la Tove Jansson, que el fascinen.

Selma Lagerlöf va ser la primera dona a guanyar el premi Nobel de Literatura. Va néixer el 1858 al mas familiar de Mårbacka, a la província de Värmland, que és boscosa i fecunda en rondalles. Els värmlandesos encara avui tenen fama de fantasiosos, i Lagerlöf ho era. Perquè patia d’una lesió al maluc que no podem precisar, de nena va haver de fer repòs forçat, i quan no s’entretenia amb la lectura, parava l’orella a les històries que l’àvia paterna i les veïnes explicaven a la cuina de casa. La seva obra està impregnada d’aquella tradició oral. Hi sovintegen els elements fantàstics o sobrenaturals pouats de les supersticions populars, dels mites nòrdics i les llegendes cristianes. En els seus textos trobes, renovat, l’art antic de les rondallaires. Lagerlöf escrivia pensant a ser llegida i compartida en veu alta, amb senzillesa, per arribar a com més gent millor, i sense escatimar-hi poesia. Aquesta qualitat va captivar des del primer moment el públic suec. La crítica, ben al contrari, quan va debutar amb La saga de Gösta Berling l’any 1891, va menysprear la novel·la pel seu romanticisme. Eren temps de realisme. Però Selma Lagerlöf no era aliena a la realitat ni se n’alienava quan escrivia. Va ser una mestra del retrat psicològic, i la preocupació per xacres com la pobresa i l’alcoholisme, la discriminació de la dona i la guerra, és present fins i tot en les seves obres més envernissades de fantasia. Lagerlöf va militar activament en el moviment sufragista i el 1919, quan les dones sueques van obtenir el dret de vot, va pronunciar el discurs oficial. «La boira», el conte que hem traduït, el va escriure el 1916 i és una crítica a la indiferència dels seus compatriotes davant la Primera Guerra Mundial. A les portes de la Segona Gran Guerra, Selma Lagerlöf es va bolcar a ajudar els refugiats de l’Alemanya nazi i, gràcies a les seves gestions, l’escriptora i poeta jueva Nelly Sachs, entre d’altres, va aconseguir asil a Suècia. Lagerlöf va morir l’any 1940 al mas de Mårbacka. De les seves obres considerades més importants, han estat traduïdes al català o al castellà, en un moment o altre, La saga de Gösta Berling, Jerusalem, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia i El carreter.

La boira

Un matí de tardor de 1914, durant el primer any de la Gran Guerra, una boira considerable va colgar la comarqueta plàcida, més aviat indiferent als esdeveniments del món, on vivia l’home pacífic. La boira no era prou espessa perquè l’home no pogués veure fins al capdavall del verger, també les casetes de les eines, però més enllà l’esguard no aconseguia travessar-la. Ni un indici dels camps, els turons o el bosc. L’entorn quotidià s’havia esvanit. Hauria pogut imaginar que vivia en un illot solitari al bell mig de l’oceà.

No estava avesat a aquest horitzó reduït, i tan poc avesat hi estava que experimentava una pressió enutjosa als ulls. El descoratjava la impossibilitat de veure-hi sense restriccions en qualsevol direcció i, mentre feia la ronda matutina entre platabandes i horts, se sentia inquiet com si l’amenacés un perill imminent.

Va arrufar les celles en un intent per barrinar el mur de boira amb la mirada. Com que no hi ajudava, es va haver de conformar a contemplar el que tenia a tocar. Sense ganes, al començament, va provar d’entretenir-se admirant les fulles d’un vermell de foc de la moixera, que amb la humitat havien adquirit la lluentor de les cassoles de coure. A continuació, la seva atenció va quedar atrapada a les teranyines esquitxades de rosada que s’estenien damunt les maduixeres pansides. Va dir-se que les teranyines eren els vels amb què es guarnia la tardor i es va preguntar si era d’elles que les dones velles de l’antigor havien après a dissimular la bellesa marcida amb mantellines brodades de perleria.

L’ocurrència el va divertir, la inquietud es va dissipar i va mirar al voltant amb un interès inèdit. Al davant hi tenia una pomera d’Astracan, anyenca i tan carregada de fruita que s’aclofava, i es va sorprendre de trobar-la extraordinàriament bonica. Ben al contrari, l’arbre solia posar-lo de mal humor amb la seva lletjor cada cop que l’ensopegava en les seves anades i vingudes pel verger. Era rabassut. Les branques, gruixudes, se separaven abruptament del tronc en angles rectes. Però ara, sota el pes de les pomes madures, es vinclaven en corbes elegants. Demostraven fortalesa i a la vegada flexibilitat. Va comprendre que aquella estructura grollera era necessària per resistir un llast com el que aleshores carregava la pomera.

Tot d’un plegat, s’havia reconciliat amb la boira. La boira encongia l’horitzó i l’emmenava a parar atenció a les coses petites que abans ni se li havia acudit de fruir.

«Per veure-hi clar, perquè entendre allò que veus», va dir-se, «ha sigut necessari des de sempre fixar-s’hi de ben a prop.»

Aquest raonament va confirmar-lo la troballa, unes passes més endavant, d’unes prunes clàudia en plena saó, les darreres de l’any, que fins llavors havien tingut la sort d’escapar a la seva mirada àvida. La boira, segons que semblava, li agusava el sentit de la vista. Es va afanyar a apropiar-se de les fruitetes resplendents. Mentre ho feia, va sentir per primera vegada aquell matí un so procedent del món, una veu rogallosa i estrident que cridava:

—Senyor, sigues misericordiós i ajuda els combatents! Ai, ai, ai, Senyor! Sigues misericordiós amb els combatents!

L’home pacífic es va parar i va escoltar. Les paraules li arribaven nítides a través de la boira, però no va veure ningú.

—Els combatents! Tingues misericòrdia dels combatents, tant que pateixen! La sang corre com l’aigua per les trinxeres! Ai, ai, ai, Senyor!

I ell, que s’havia deixat portar per agradables pensaments, va fer un gest d’impaciència. La guerra un altre cop! No podies oblidar-la ni per un moment. Si et distreies amb qualsevol altra cosa, semblava que la mateixa natura conspirava per recordar-te els horrors que trasbalsaven la humanitat.

Cridava la veu en la boira:

—La sang corre com l’aigua per les trinxeres! Els cadàvers s’amunteguen als camps! Ajuda els combatents!

Pertanyia, prou que ho sabia, a la dona pertorbada que recorria la comarca a voltes pregant i a voltes cantant, i que ara implorava Déu com si li pertoqués a ella d’invocar-lo, i no pas a les potències bel·ligerants. Passava endins de la boira, pel camí que vorejava el bosc. Sentir-la el va commoure i al mateix temps no es va poder estar de somriure: la pobra animeta, amb les seves pregàries, pretenia parar un dic a la guerra mundial.

—Ajuda els combatents, que puguin reveure la pau! —insistia la dement—. La sang s’escola com l’aigua per les trinxeres…

Es va quedar immòbil, escoltant-la mentre va ser audible. Després va sospirar i va reprendre la passejada.

En veritat, vivien uns temps que et venien ganes de sortir als camins i cridar l’angoixa que t’afligia.

L’home pacífic va gemegar davant la idea que bona part de la humanitat participava en la contesa i amenaçava el món sencer amb la destrucció. Si almenys se les haguessin amb una inundació o una erupció volcànica! La catàstrofe no seria menys dolorosa, però t’estalviaries la humiliació de saber que l’havien provocat els homes, que els homes l’havien ordenat. Tampoc s’hi valia a creure que, pel fet que eren criatures racionals les que s’havien contagiat de la vesània de la guerra, hi havia d’haver una paraula o una diligència que la pogués aturar. No se’n treia res d’escarrassar-se a trobar, cada dia i a cada instant, agònicament, la manera d’aixecar un dic que contingués la devastació.

«Què hi puc fer, jo?», es va demanar. «La meva paraula no tindria més pes que la de la bogeta rodamon. I tot i així…»

No es podia sostreure al sentiment que havia de fer alguna cosa en comptes de seure tranquil·lament.

Tot passejant, havia arribat a baix de tot del verger. Quan es va tombar per tornar, es va trobar acarat a un quadre rialler i encisador.

El terreny s’enfilava en un pendent suau fins al casal. Davant de l’home pacífic s’alçava el mas amb els seus edificis vermells i el fullatge frondós acolorit per la tardor. Sí que es tractava del vell mas de tota la vida, però se li apareixia diferent perquè la boira el destacava del paisatge circumdant.

En l’isolament d’ara, s’adonava de com n’era de bonic, amb el casal encimat i pintat de grana, les capçades verdes i grogues dels arbres que l’agombolaven, els annexos que s’hi arredossaven, els arbustos arrupits al voltant com nuvolets i la garlanda de fruiters plantada de poc al peu del turó. El conjunt mai no s’havia mostrat tan harmoniós com aquell dia que la boira l’emmarcava i n’omplia els espais buits. Res no hi sobrava, calia que tot hi romangués, cada cosa al seu lloc just. La seva llar, així amalgamada amb la boira i la vegetació, com el seduïa! Irradiava seguretat i benestar. Només de contemplar-la, se sentia reconfortat i feliç.  

Aleshores se li va acudir una idea extravagant. Es va imaginar a si mateix i el vell mas menant plegats una existència assossegada mentre la boira els rodejava amb els seus murs i els amagava del món. La boira els vetllaria un dia rere l’altre, tan atapeïda i impenetrable que ni una sola vegada els passavolants que transitaven pel camí del bosc endevinarien que ells eren allà, tan a la vora.

El carter, amb la seva valisa negra, no encertaria l’indret en la boira enganyosa. Coneguts i forasters no trobarien l’avinguda que s’enfilava cap al casal. Res del món exterior no podria entrar al mas i res del mas no podria sortir al món exterior.  

L’hivern seguiria la tardor i l’estiu seguiria la primavera en una lenta successió. La neu cauria i es fondria, la terra i els arbres es vestirien de verd i el verd es marciria i s’esvairia. El fred i la calor farien torns per arribar fins a ells, però la boira cotonosa hi restaria.

Menarien una vida de somni, ell i el mas. A una tasca en seguiria una altra. La collita seguiria la sembra, i a l’enfornada del pa en seguiria la fermentació de la cervesa, tot en una lenta successió. Munyirien les vaques, esquilarien les ovelles, la filadora brunziria i del teler, com per art d’encanteri, n’apareixerien unes estovalles refulgents. S’obligarien a viure del treball propi. No importarien res i res no exportarien. Les penes que els afligirien, serien les seves. No tindrien ningú més amb qui comptar. Viurien en una illa a l’oceà i cap vaixell no en sabria el camí.

El que més temptava l’home pacífic era que, d’aquesta manera, podria eludir els horrors de la Gran Guerra. Va obrir els braços i va parlar així a la boira:

—Queda’t, boira, queda’t! S’acosten temps espantosos. Deixa que me n’escapoleixi! Vetlla pel mas amb les teves muralles blanques! Deixa’m viure aquí, al vell solar dels pares, ignorant la violència i el vessament de sang! Deixa que la meva gent i jo puguem treballar en pau, sense que ens fastiguegin els rumors de les desgràcies dels altres!

»Els ocells de tant en tant baixarien entre nosaltres, però no ens preocuparíem d’esbrinar si porten algun missatge sota les ales. I de tant en tant, de matinet, sentiríem la bogeta que passa i crida les seves jaculatòries, però no ens molestaríem a escoltar si encara prega pels combatents.

»I llavors que tot s’hagués acabat, quan els homes deixessin de lluitar i aniquilar-se, et podries aixecar i desaparèixer. I nosaltres, que no en sabríem res, de les crueltats perpetrades, tornaríem al món delerosos de celebrar la festa eterna de la vida. Els nostres esperits no s’haurien enverinat amb relats d’atrocitats i de sagnies. Als nostres cors no s’hi hauria exhaurit l’esperança a força de sentir parlar de calamitats que no teníem el poder d’alleujar. Tornaríem al món conservant la fe en la bondat dels homes i en el seu desig de construir i crear. Seríem com els set beats dorments, que es van salvar d’un temps de violència per despertar-se més endavant i descobrir que la felicitat i la pau havien tornat, que el sofriment i la misèria no són l’única cosa que la terra ofereix als seus pobres fills.

Tan bon punt l’home pacífic va haver pronunciat aquestes paraules, va sentir dos sons distints. Una ràfega de vent va travessar la boira, semblant al xiulet d’una serp. Aquest va ser el primer. El segon va ser l’eco afeblit de la pregària de la pobra rodamon. «No desemparis els combatents fins que arribarà la pau, Senyor!», va repercutir en la distància. Sonava gairebé com una exhortació, però ell no es va interrompre.

—Deixa’m trescar al meu aire pel verger, boira! —va exclamar—. Que en pugui descobrir les petites meravelles! Ensenya’m a fixar-m’hi de ben a prop! Deixa que m’ocupi de les tasques que em són pròpies i que sóc capaç de fer! Estalvia’m de sortir als camins com un dement, buscant la manera d’adobar el que a mi no m’és dat de redreçar!

De seguida que va haver dit això, va sentir un tercer murmuri. En la boira li va semblar entendre alguna cosa com ara: «Faci’s la teva voluntat».

Devia tractar-se d’una il·lusió i prou. Quasi al mateix instant es va aixecar un vent abrivat que va esqueixar la boira i en va dispersar els parracs. L’entorn va recuperar l’aspecte habitual i l’home va somriure pensant en les fantasies que la boira li havia inspirat i que no es complirien mai. I tot amb tot, els desitjos que havia gosat formular, ai… Les potències de la natura troben, de vegades, un plaer maligne a satisfer els nostres capricis més insensats.

D’ençà d’aquell dia, l’home pacífic es va adonar que les notícies de la guerra, a pesar que eren més cruentes que mai, no el turmentaven com abans. El que a la guerra hi passava li semblava aliè i llunyà, res que fos de la seva incumbència. S’ocupava de les feines quotidianes sense basquejar-se perquè el món s’encaminés a l’aniquilació.

L’home, que no entenia que la boira havia escoltat els seus precs i li ensopia l’ànima, es donava a la creença que havia guanyat en equilibri i saviesa.

Es vantava de la pròpia intel·ligència i el propi seny. Tot desig de trobar un mitjà que aturés el diluvi desencadenat sobre el món s’ofegava en la boirassa que, sense que ell en fos conscient, li embolcallava l’enteniment. Tot desig d’actuar naufragava en la perplexitat. Emperò, de tan ensopit que estava, es felicitava perquè ara era prou savi per mantenir-se serè i no escarrassar-se en esforços vans.

Veia que d’altres, que no eren pas millors, destacaven amb els seus discursos, però no li constava que en traguessin res, de tant parlar. Els comparava amb la dona que clamava a Déu aquell matí boirós de tardor. Es deia que per força els seus esperits devien estar confosos, perquè s’embrancaven en una empresa per a la qual no tenien poder ni facultats.

Però en el fons del fons seguia els seus actes amb una angúnia punyent. Les nits clares i estelades, la boira perdia la influència que exercia damunt la seva ànima i aleshores pensava amb desesperació en el moment que hauria de deixar aquest món i comparèixer davant del Jutge. I sabia que, davant del tron de Déu, també hi seria la dona que clamava pels camins. A ell, Déu Pare li diria amb veu severa:

—Vaig desfermar una tempesta sobre la terra en el teu temps. Com et va venir al cor el pensament d’amagar-te’n?

L’home pacífic es voldria justificar.

 —Era sobrehumà, el que em demanaves. No vaig fer res perquè no hi veia cap sortida. No em corresponia a mi d’apaivagar la teva tempesta. Tenia por de fer més mal que bé.

Llavors el Jutge Altíssim li diria:

—Sé que no et vaig donar prou intel·ligència per apaivagar la tempesta. Però et vaig donar prou capacitat per mostrar compassió i exercir la solidaritat.

I l’home pacífic assenyalaria la dona, que s’estaria al seu costat davant de Déu, i objectaria:

—Clamava i clamava sense parar, i per ventura va servir de res?

—El seu clam de cap manera no va commoure els cors dels poderosos del món —contestaria el que regna sobre el cel i la terra—. Però els meus braços estan oberts per a ella, i també el camí de la meva glòria.

Aleshores l’home pacífic sabria que per a ell no hi hauria esperança, i al peu mateix del tron de Déu, boquejant, s’enfonsaria més i més profundament, cap als espais on tot és fred i tenebrós, i silenciós i petrificat, i embolcallat d’una boira ensopidora.

Anuncis