Toritaka Tokumei
Toritaka Tokumei és escriptor format en Dret, Traducció i Interpretació, i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona, i en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona. És membre del col·lectiu Visiones de lo fantástico (LoFantastico.com) de la UAB, i del Cercle d’Escriptura i Crítica de la UB. Des del 1998, ha publicat narrativa breu en diverses antologies a Catalunya, Espanya i Perú. Coordina i organitza diversos tallers d’escriptura i xerrades literàries. Actualment, també és professor a l’Escola de Literatura Bloom a Barcelona, on imparteix un curs d’escriptura narrativa i un seminari sobre literatura japonesa.
Ciclop
«Quan la corda es tensa fins al màxim que l’arc permet,
hi tanca, dins d’aquest, tot l’univers.»
Proverbi japonès
S’acosta la primavera. T’emmiralles amb atenció. Fas mala cara. T’inclines cap endavant per veure’t millor; sempre tens problemes amb les distàncies. Has col·locat davant teu el pot d’oli netejador, el tonificant, la crema de contorn, la prebase d’ombra i la paleta d’ombres, el llapis, la màscara de pestanyes, els discs de cotó. I la fulla d’afaitar. A l’esquerra, de fons, l’aigua calenta omple la banyera lentament.
Et rentes la cara amb l’oli netejador de fulla d’olivera. Tanques l’ull i el tornes a obrir.
Costa calcular les distàncies. Mira que ho intentes, però sovint fas massa curt o massa llarg, i notes com l’error es fa evident a la resta de mirades; com se’t jutja i se’t rebutja, i com t’acabes jutjant i rebutjant. Potser per això mai has tingut prou amics, o amics prou íntims, amics que t’oferissin allò que de debò vols, allò que tu creus que alhora estàs disposada a oferir… Però no calcules bé la distància i erres el tret. Saps perfectament que parteixes d’un desavantatge evident i obvi, però t’has acostumat a creure’t que no pots fer-ho millor.
Poses un rajolí de tonificant amb àloe al disc de cotó i te l’apliques lleugerament. Tanques i obres.
Sempre t’ha agradat molt dibuixar i t’hi passes moltes hores seguides. Mai has tingut gaire amistats, quan eres petita sovint acostumaven a riure-se’n de tu i assenyalar-te amb el dit. Potser per això vas començar a dibuixar: per fer les coses diferents, mons més bonics, gent més bonica; per canviar les coses, per fer-les. Amb el temps, les llibretes plenes de dibuixos s’han apilat tapant de mica en mica el teu entorn, fent-lo més i més estret. Amb la mirada tancada somies que s’obre, que s’expandeix, que es dilata, però quan l’obres tot torna a aclaparar-te. Jugues, sovint, a obrir-la i tancar-la ràpidament, jugant amb l’espai, distorsionant-lo. Des de fora creus que deus semblar un peix fora de l’aigua, boquejant espasmòdicament per mirar de sobreviure. No és desencertat.
Et poses una mica de crema de contorn amb planta de blauet al dit anular i te’l distribueixes suaument a copets. La temperatura del lavabo augmenta. Acluques i obres.
Has dormit molt malament, com de costum. A la paret del llit hi tens penjat el yumi (1) que van regalar-te l’any passat. Sovint imagines, durant aquell neguit previ a la son, que dispares més enllà dels salzes cap al cel nocturn i la lluna plena, una vegada i una altra. Tens dues llibretes de dibuixos plenes d’encerts, però encara no has aconseguit ni cordar-lo. Recordes, però, que el kyudo, l’art del tir amb arc japonès, no es realitza només per tocar el blanc, de la mateixa manera que la katana no s’esgrimeix per derrotar l’adversari. Per damunt de tot, en realitat, es tracta d’harmonitzar el conscient amb l’inconscient i per això cal apuntar-se a una mateixa: l’enfrontament de la tiradora és el fonament que sosté tot enfrontament dirigit cap a l’exterior. Si la mirada és correcta, el moment de deixar anar la corda també ho és.
Escampes la prebase d’ombra antiulleres pel que serà la parpella i deixes que passi una mica més de temps perquè s’assequi. Tanques l’ull i el tornes a obrir.
Penses en aquell ratolí massa intel·ligent que vas veure de petita, a classe de ciències naturals, que no corria pel laberint com ho feien els seus companys i l’entens: sabia que no hi havia cap sortida. S’havia adonat que era un joc que no podia guanyar, i acontentar-se amb el tros de formatge és, com a poc, ridícul. Així que no corria pel laberint. Només es quedava en un racó i pensava que potser Asterió, el minotaure, tampoc vol sortir realment del laberint perquè sap que, per a ell, allò d’allà fora tampoc en té, de sortida, i mentre espera Teseu imagina aquella noia que es dibuixa davant del mirall. I t’enveja.
Llavors apliques l’ombra de color verd sàlvia pel plec de la parpella, difuminant les vores amb color vainilla. A l’extrem extern li poses un toc de color ginebre de forma angular. Per donar-li més volum, poses una altra capa de verd oliva brillant a la part central. I a l’extrem on hi haurà el llagrimer, un toc de perla. El vapor comença entelar-te el reflex. Parpelleges.
Perquè, ben mirat, què és l’amistat? Què defineix la condició, si és que n’hi ha una de sòlida, de real, de ben traçada, enmig l’aplec de relacions que mires de construir, de dibuixar, dia rere dia? Potser és una cosa com el temps, amb la conclusió que en realitat només hi ha el propòsit únic del moment present: tota la vida és una successió de moment rere moment, i si comprens completament el moment present, no hi ha res més a fitar. Tal vegada l’amistat no sigui tant un grau de connexió sinó un mode del temps… L’amistat és el subjuntiu, el mode del desig, com diu la Mireia. Com el «jo».
Destapes el llapis kohl i, des del centre cap enfora, fas petites traçades; després difumines la línia amb la resta d’ombres. Desenrosques el raspallet de la màscara de pestanyes i les dibuixes amunt i avall. Acluques, el món es dilata, respires, i tornes a obrir; s’estreny.
Recordes la novel·la que vas començar ahir nit, No culpable, obra pòstuma d’aquell autor de nom japonès que la va començar a escriure en deixar d’exercir com a d’advocat, i que va continuar escrivint al llarg de cinquanta-tres anys com a teló de fons permanent de la seva existència, però sense arribar a acabar-la mai. Redibuixant-la una vegada i una altra sense parar… Potser no es va creure prou el títol. Potser li costava dibuixar-se de nou, innocent, amb la mirada neta. I tu has decidit que no et passarà el mateix.
Ja només falta l’ull. Amb traç fi, el dibuixes i l’omples de color verd, verd com els prats de primavera. Tanques el de naixement i poses el dit sobre el que t’has dibuixat amb cura de no tocar-lo, només tapar-lo. Durant un instant dubtes si funcionarà però et concentres, respires profundament i, parpellejant dues vegades, obres els dos ulls. Apartes el dit. El món s’enfoca davant teu, a prop i sense cap barrera.
T’aixeques i vas cap a la banyera. El braç, submergit fins el colze, atrapa a la primera el tap. La distància ja no és un problema. Somrius mentre observes com l’aigua s’escola ràpidament. Finalment, guardes els estris de dibuix i llances la fulla d’afaitar. El vapor surt, reptant com ho fa la boira per damunt la gespa dels prats, entre salzes, boscos de nit i llunes plenes. Amb el carcaix ple, tu el segueixes. Sense mirar enrere, els dos ulls fitant lluny.
春の矢は未来を放ち
La fletxa de primavera
encerta
el futur. (2)
(1) Tipus d’arc japonès, excepcionalment alt (vora dos metres) i asimètric.
(2) Haiku tradicional, traducció pròpia.