E. Viladoms

EViladoms

E. Viladoms signa textos literaris des de finals dels vuitanta, però no és fins a l’estiu del 2012 que comença a participar amb regularitat en certàmens literaris i en concursos de contes i de microrelats, i queda finalista, guanya alguns premis i veu com les seves històries són radiades i publicades en volums col·lectius i a la xarxa. Forma part dels grups lletraferits Tarats pels Relats i Entintats i ha tingut el plaer de comissariar dues edicions del Tornemi, festival artístic multidisciplinari que se celebra a Sant Hilari Sacalm, el cor de les Guilleries.

Malafogassa

De bon tros lluny s’albirava l’esvelta silueta del pont, amb les seves dues arcades desiguals. Una més petita, a la dreta, reposant damunt el prat, i l’altra, de l’amplada de la riera, amb els fonaments a tocar d’aigua. Ves a saber quantes centúries feia que aquelles pedres, una sobre l’altra, desafiaven el pas del temps i la intempèrie. No hi havia altra manera de travessar la riera Major si hom volia anar de Vilanova de Sau a Castanyadell o a Bancells, sobretot a finals de primavera i de tardor, quan baixava més cabal. El lloc era, a la vegada, isolat i transitat, la gent del mas proper no tornava amb el ramat fins entrada de fosc.

En Feliu, ben baldat, seia a l’ombra dels avellaners de la riba; tot el matí que arreplegava els moixons atrapats sota les lloses que tenia parades. Estava ben cofoi de la seva traça a l’hora de posar els quatre branquillons que subjectaven la pedra inclinada, quan l’ocell confiat es posava damunt d’un dels palets amb la intenció de cruspir-se l’esquer del fons del clot: plaf! Duia ja el sarró força ple: pinsans, passerells, algun tord… Bé es mereixia reposar una mica. De tant en tant, remullava el mocador esfilagarsat i se’l passava pel clatell fosc i clivellat. Ningú sabria posar-li edat, potser perquè encara conservava els cabells ben negres; esclarissats, però, per les crostes que la tinya li deixava aquí i allà. Li mancaven les dues dents del davant i, quan somreia, li donaven l’estranya aparença d’un nen envellit.

Que senzill seria, pensava en Feliu, esperar amagat allà, entre gatells i avellaners, el pas de qualsevol pagès amb el carro buit i la bossa plena, tornant de mercat. Quan el tingués al bell mig del pont, amb la mula cansada per l’esforç del pendent, l’encalçaria i li fotria el jornal. Ni tan sols hauria d’emprar la força, només ensenyar-li la seva esmolada «matacans» i el camperol es cagaria a les calces i li lliuraria els calés. I tant que sí! Calia escollir un passerell solitari, plomar-lo i assegurar-se del seu silenci etern. Amb una bona empenta, des d’aquella alçada, n’hi hauria prou per esberlar-li la closca contra el roquissar; només que quedés estabornit, les aigües farien la resta. Quan la bèstia arribés a casa amb el carruatge i sense l’amo, ell ja seria lluny, ben lluny.

N’estava ben tip de la vida que tenia! Des que va perdre la mare als cinc anys només havia tingut feines de mosso a canvi d’un jaç, rosegons de pa per passar el dia i un plat de sopes escaldades per escalfar l’estómac al vespre. El prenien per beneit. Que fos fill bord i gairebé no parlés no volia dir que el cap no li treballés. Si no feia altra cosa que donar voltes al magí! Amb les butxaques plenes podria anar cap a migdia, on els sembrats arriben fins on es perd la vista, diuen, i els bracers cobren en moneda.

Mai havia posseït res més que la roba que duia a sobre, però amb calés podria comprar de tot. Parlava poc però parava l’orella, havia sentit explicar que a ciutat hi havia carrers del pecat, amb una dona a cada portal, esperant amb els braços i les cames ben oberts. Tan sols d’imaginar-s’ho… Ell, fins aleshores, només havia pogut desfogar-se amb alguna cabra vella, esgarriada del ramat; tan sols d’imaginar-s’ho, començava a trempar.

Havia de ser ben senzill: estar a l’aguait una estona, sorprendre algun pagès de tornada…

Una fressa al seu darrere, als prats de la banda oposada al riu, el sobresaltà i el feu sortir de les seves cabòries.

Era un aufrany, n’estava segur; mai, però, n’havia vist cap de tan blanc. El vent li pentinava el plomissol del voltant del cap pelat color carabassa. Caminava a grans gambades, aixecant ostensiblement les potes urpades, com qui marca el pas. De tant en tant, amb el bec negre i fi, llarg i corbat com una falç, furgava i espicossava entre les restes resseques d’un cabrit, mort Déu sabia quant de temps feia. Alguna cosa l’inquietà i l’au s’envolà. Les plomes negres de les ales i la cua retallaven la blanca silueta allunyant-se cel enllà. Potser tot plegat era un senyal de bon averany, potser la sort li canviaria aviat. En Feliu abaixà els ulls i aleshores els veié: pagès i carro acostant-se cap al pont.

Com havia pogut sortir malament? Què feia ell amb el cap esberlat contra els còdols que entapissaven el llit de la riera? S’estava dessagnant i no se sentia ni braços ni cames. Cony de gos! Havia sortit bordant de la saca de sota el carro i se li havia llançat al damunt. Ara només podia resar per demanar que l’home baixés a rematar-lo allà mateix,  sota el maleït pont de Malafogassa.

Anuncis