Vicenç Pagès

VicencsP

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Entre les seves primeres obres figuren Cercles d’infinites combinacions (1990), Grandeses i misèries dels premis literaris (1992) i El món d’Horaci (1995). L’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista. A aquest llibre el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), un assaig sobre l’escriptura, i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. El 1999 va obtenir el premi Documenta amb el recull de contes En companyia de l’altre. El 2004, el recull El poeta i altres contes va obtenir el premi Mercè Rodoreda. El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan, un assaig sobre literatura juvenil. Tres anys més tard va publicar Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. El 2011 va publicar l’almanac literari El llibre de l’any, i el 2013 el llibre infantil La llentia viatgera. L’any 2013 va guanyar el premi Sant Jordi amb Dies de frontera, i el 2017 va publicar la que de moment és la seva última novel·la, Robinson.

Vint anys després de guanyar la Biennal de Barcelona amb el seu primer conte, Vicenç Pagès Jordà rellegeix, tria, revisa i reordena el millor dels tres llibres de contes publicats fins avui: Cercles d’infinites combinacions (1990), En companyia de l’altre (1999) i El poeta i altres contes (2005), tots tres introbables. Vistos amb la perspectiva dels anys, els contes de Pagès obren vies en diverses direccions i mantenen un interès, una frescor i una modernitat absoluts. A Paper de vidre us n’avancem un.

 Continental

Ara que ens acabem de divorciar, pot ser un bon moment per recordar com va començar tot. Va ser a la terrassa del Continental, on estava prenent el vermut amb l’Heribert i en Sam. L’Heribert havia estudiat amb mi fins a la universitat. En Sam és cosí seu. Jo em sentia entre exultant i espantat, com tothom que compta les setmanes que li falten per casar-se.

-Ja t’ho has pensat bé? -deia l’Heribert-. Encara ets a temps de deixar-ho córrer.

-N’estic tan segur com se’n pot estar.

-Oh, això no és pas gaire -va dir en Sam.

A la taula hi havia patates i olives farcides. No es tractava de ser original, sinó de seguir el ritual del diumenge al matí, voltats de parelles de jubilats i de turistes. A la Rambla, els nens pedalaven bicicletes amb rodetes, els pares els corrien al darrere i les àvies s’aturaven a xerrar entre la missa i el sofregit. Jo havia iniciat una sèrie de trobades informals amb els meus amics. Preferia conversar-hi tranquil·lament abans del dia del casament. Només desitjava compartir la notícia i, com a molt, confessar alguna inquietud menor. M’agradava estar amb la Judit, però també parlar-ne quan ella no hi era. En Sam intercalava comentaris més o menys aguts, les patates cruixien puntualment i els núvols somreien per damunt dels plàtans. Què més es podia demanar?

-Només em falta la moto -vaig dir.

La moto complementava el casament. Era un vehicle per a nosaltres dos, per a la Judit i per a mi. No em volia treure el carnet de cotxe fins als quaranta, com a mínim. El que necessitava era una moto de 500 o 700 centímetres cúbics, ràpida i estable.

-Ja has anat a mirar preus al concessionari Rovira? -va dir en Sam.

-No sabia ni que existís. On para?

-L’han obert fa poc en una de les rotondes de la carretera de Roses. Fan unes ofertes molt, però que molt interessants.

Hi vaig anar l’endemà. He d’advertir que no he conegut mai ningú amb tant poder de convicció com el senyor Rovira, que em va atendre en persona.

-Així, doncs, al final es queda la de 900 centímetres cúbics…

Era un home d’uns cinquanta anys, amb llavis de gàrgola i una mata de cabells negres reblerta de colònia.

-I tant, no val la pena comprar la de 750, amb la diferència de preu que hi ha.

-És el que dic jo sempre. Tant per tant, sabates grosses.

El senyor Rovira emplenava el formulari amb una lletra petita i consistent sense deixar de parlar.

-Ja sap que si firma l’ordre de compra abans del dia 30 li regalem el casc. A part de les ofertes habituals de la casa, que ja hi van incorporades.

El senyor Rovira va aixecar la vista del formulari i em va picar l’ullet.

Ens trobàvem en un despatx de vidre situat en un angle de la sala d’exposició. En una banda hi havia un pòster enganxat amb cel·lo que mostrava una moto de carretera. La conduïa un home d’aparença musculosa, vestit amb caçadora de cuiro, pantalons texans i botes camperes. Al darrere hi anava una noia vestida íntegrament amb cuiro negre cenyit, els cabells rossos escampant-se sota el casc i voleiant al vent.

-Per pagar-la de mica en mica… -vaig començar.

-No s’hi amoïni, la casa mateix té una financera. Quan hàgim acabat d’emplenar el formulari l’hi explico. La moto, la vol negra o vermella?

-Hum… em sembla que… vermella.

-Metal·litzada, suposo.

-Si val igual…

-Un xic més, poca cosa. Però pensi que guanya molt, i quan hi pica el sol agafa uns tons que sembla foc viu.

-Vinga, doncs: metal·litzada.

-I el carenat, de fàbrica o l’especial?

-El de fàbrica ja va bé.

-Les rosses hi queden molt bé, a les vermelles metal·litzades.

-Com vol dir, les rosses?

El senyor Rovira va aixecar els ulls del paper i em va mirar amb condescendència.

-La rossa que durà al darrere, home. La col·lega!

I em va tornar a picar l’ullet.

-Però si la Judit és morena…

-Doncs encara millor, home, encara millor -i continuava apuntant.

Al cap d’una setmana, vaig tornar a entrar al despatx de vidre. Portava caçadora de cuiro, texans i mocassins. El senyor Rovira es va aixecar de la cadira i vam encaixar.

-Bon dia, noi. Què, ja se la ve a endur?

-Sí senyor. No sap pas les ganes que en tinc.

-Ja me’n faig càrrec. Miri, això són els papers. Faci’m el favor de firmar aquí… i aquí. Quan sigui a casa, llegeixi’ls amb calma i, si alguna cosa no l’entén, jo l’hi explicaré amb molt de gust. Ah, aquí té el casc, tal com vam quedar. Emprovi-se’l per si de cas… Així… Doncs li va a la mida… Clavat. Cordi-se’l… Així. I ara, si em vol acompanyar…

Vam travessar la sala d’exposició, plena de màquines que brillaven sota els fluorescents, vitrines proveïdes d’accessoris i cartells amb les ofertes del moment. Per una porteta dissimulada vam arribar a l’aparcament situat darrere del concessionari. Immòbil damunt el cavallet doble, la moto m’esperava, brillant al sol com foc viu.

-És preciosa! -vaig exclamar, encaminant-m’hi amb el casc posat.

-I tota seva -va dir el senyor Rovira traient-se les claus de la butxaca-. Pugi-hi, pugi-hi, sense por. Així, ben encamellat… Molt bé. Tregui el cavallet… Cap endavant… Així. Miri, ara només ha de pitjar aquest botonet i ja s’engega. I recordi que som l’única casa que serveix el vehicle amb el dipòsit ple.

-Hola!

Del fons de l’aparcament una noia vestida de motorista de cap a peus, amb el casc posat, caminava decidida cap a nosaltres.

-Què tal? -em va dir-. Estàs content?

-Sí…

-Me n’alegro. Has fet una bona compra.

Parlava amb un accent desconegut. Jo la mirava sense entendre-hi res.

-Soc la col·lega -va dir-. Estàs a punt?

Es va enfilar a la moto darrere meu.

-Què vol dir això?

-Home, no es faci el despistat, ara! -va fer el senyor Rovira-. És una de les nostres ofertes habituals. Llegeixi els papers.

Les mans de la noia em van enllaçar la cintura. Poc després va recolzar el cap a la meva esquena.

-Som-hi? -em va dir a cau d’orella.

-Però… jo no en sabia res, d’aquesta oferta… Algú m’hauria d’haver informat…

La meva veu sonava metàl·lica dins el casc.

-Que no ens en anem? -va dir la noia.

-Escolti -vaig dir al senyor Rovira-, deu ser broma això, no? Aturi’s, sisplau.

Ell es dirigia cap a la porteta, movent els braços com si el molestés un insecte empipador però inofensiu.

-Trenta dies naturals, tot inclòs, garantia total, manteniment mínim, oferta de la casa, prorrogable, llegeixi els papers -va entrar i, abans de tancar la porteta, va treure el cap i va repetir, en un volum més alt-: Llegeixi els papers.

Em vaig quedar dalt de la moto mirant la porta tancada. La noia no es movia. No recordo si em feia por de no saber baixar, o de fer-li mal sense voler. El cas és que vaig abaixar la visera del casc, vaig pitjar el botó d’engegada i vaig posar la primera. La noia se’m va arrapar més. De seguida vam ser a la General. Amunt o avall? Avall. En un instant vam passar el Pont del Príncep, el cinturó, el Fluvià, Bàscara… Tot i que venia una mica d’aire de costat, la moto responia amb precisió als meus requeriments. La noia m’abraçava amb una força que em torbava, però estava massa pendent de la màquina per dedicar-hi gaire atenció. Com que ella també duia casc, no sabia qui era, ni tan sols si la coneixia o no. Només estava segur d’una cosa: no era la Judit.

A mesura que vaig anar accelerant, vaig comprovar que, fos qui fos, la noia es tombava molt bé als revolts. Quan vam ser a Medinyà vam agafar la variant. Avançàvem amb facilitat furgonetes, camions de transport de bestiar i tràilers polonesos. Em va costar trobar els botons d’encesa dels llums quan vam arribar als túnels. El casc em molestava a les temples. Ella era una companyia silenciosa i tàctil. La vall de Sant Daniel, el trencant dels Àngels… El dipòsit continuava pràcticament ple, i l’autopista era una cotilla prescindible: no pots agafar-la si no saps on et dirigeixes. A Riudellots em va semblar adequat enfilar l’Eix Transversal. Cent seixanta. Ella, ben enganxada. Més túnels, la tossa del Montseny, la silueta del castell de Montsoriu, els avets d’Espinelves, la plana de Vic. Cent vuitanta. Abans de la sortida de Folgueroles em vaig girar i vaig moure el cap endavant, preguntant-li si volia que ens aturéssim. La postura m’entumia els músculs. Em penedia de no haver comprat una faixa de viatge. Ella va llançar el mentó endavant amb determinació, assenyalant la carretera. Unes desenes de quilòmetres més enllà vaig sofrir un intens atac de gana. Seguia d’esma les ratlles centrals de la calçada mentre em preguntava si em molestava més la set o el mal d’esquena. Durant una cinquantena de quilòmetres, vam anar darrere un Mercedes de color verd; al seient de darrere, un nen em mirava fixament. De sobte, Manresa. Vam perdre el Mercedes de vista i vam topar amb una cua de turismes i vehicles totterreny. Més endavant vam comprovar que els operaris només permetien circular en un sentit. Excavadores i bulldozers furgaven un terreny devastat. Després, cada sortida de l’Eix era una temptació desestimada. A Cervera em vaig girar i vaig moure el cap una altra vegada. Ella va aixecar els muscles: fes el que et sembli, vaig entendre. Potser perquè no havíem dinat, quan vaig veure el cartell que indicava Agramunt vaig sentir unes ganes frenètiques d’omplir-me la boca de torrons. Però anàvem massa de pressa i no vam ser a temps d’agafar la sortida. A l’últim vaig vèncer la inèrcia i vam entrar en una carretera comarcal. Vam passar Anglesola. Després venia el Tarròs, la Fulliola, Boldú… A mà dreta hi havia un restaurant i no se’m va acudir cap raó per no aturar-m’hi.

La noia devia fer un metre setanta. Els cabells, rossos i estirats, gairebé rojos, se li escampaven per sota el casc. Em va ajudar a treure’m el meu i ens vam dirigir al restaurant.

Era força ple, però sense xivarri. Ens vam asseure a prop del passadís i de seguida ens van portar la carta. El menú no estava malament. Jo vaig triar escalivada i pollastre amb samfaina. Ella, amanida i bistec. Per beure, aigua i vi de la casa. Després es va aixecar per anar al lavabo i quan en va tornar hi vaig anar jo.

Em pensava que ja no hi seria, però m’esperava, asseguda amb l’esquena ben recta, davant l’amanida intacta.

-Per mi, no te n’estiguis -vaig dir.

Ella va somriure i va començar a menjar. Ara que la podia mirar amb deteniment, m’adonava que era uns anys més jove que jo. Sense la caçadora de cuiro, tenia les espatlles amples i els braços forts, com si nedés amb regularitat. Els ulls eren de color de rom, amb les parpelles pintades de color blau cel sobre el rosa natural de la cara, sense rastre de morenor. Sostenia els coberts amb gràcia, sense que això li impedís menjar amb certa energia. També vaig advertir que tenia les ungles rosegades.

-No condueixes malament -va dir.

-Gràcies.

Mastegava en silenciosa concentració, minuciosament. Cada tres o quatre forquillades s’eixugava els llavis i se’ls remullava amb aigua mineral.

-Que no tens gana? -va dir.

-Sí…

-Això està boníssim.

Jo em sentia marejat. Vaig beure un got d’aigua i vaig atacar l’escalivada. Em costava mirar-la als ulls, però ella semblava relaxada. Quan vam demanar les postres vaig comentar que era una llàstima que no tinguessin torrons d’Agramunt. Com que ella no sabia què eren, l’hi vaig explicar. Em va fer més preguntes sobre menjar, que em van servir per confirmar que tenia problemes, i no només amb les vocals.

-Saps qui va ser Lluís Companys? –li vaig preguntar.

-No.

-Un president de la Generalitat. Va néixer prop d’aquí, al Tarròs, un dels pobles per on hem passat. El van afusellar a Montjuïc.

La seva mirada era interrogant.

-No saps on és el castell de Montjuïc?

-No gaire. Soc romanesa -va afegir, a tall d’excusa.

-Doncs parles prou bé.

-He fet cursets i tinc facilitat per les llengües. A més, fa temps que visc aquí.

-Com et dius?

-Alexandra.

Vaig pagar el compte. A fora, la moto ens esperava. Em feia por que si emplenava el dipòsit tot s’esvairia, malgrat que em sentia absurdament més segur ara que sabia com es deia. Al següent trencant vam girar a la dreta i ens vam endinsar en una complicada xarxa de carreteres locals, on la norma eren els desnivells i els revolts bruscos. Els llogarrets tenien noms enigmàtics: Renant, Coscó, Gospí, Guarda-si-Venes. Fosquejava quan vam arribar a Torà. Em va semblar un nom premonitori.

-Potser ja hem arribat -vaig dir, gairebé eufòric.

-Em sembla que no.

-Què opines del judaisme? -li vaig preguntar.

-No gaire res.

-Creus en les coincidències?

-Amb prou feines.

Vam comprar pa, fruits secs i begudes. Després vam travessar comes i colls, voltats d’alzines recargolades. La moto aguantava, però em feia l’efecte que els canells se m’havien tornat de vidre. Les carreteres eren cada vegada més estretes. No es veia ni una ànima. L’Alexandra se m’arrapava i jo volia continuar fins al final, però també arribar a lloc i no conduir mai més. Ella m’abraçava amb força, com si tingués por que m’escapés, i jo accelerava, i el soroll del motor se’m ficava ben endins als replecs del cervell, i sentia les cames adolorides i feixugues. Em costava mantenir la mirada pendent dels canvis de rasant. De sobte vam arribar dalt de la serralada i vaig parar davant d’un cartell. Pinós. Centre geogràfic de Catalunya.

-Ara potser sí -vaig dir.

Ella va alçar la visera del casc i va mirar al voltant.

-Què és això?

-Un santuari.

-Ah.

La moto, l’Alexandra i jo al centre geogràfic de Catalunya. Bé. I ara, què?

-Hem de continuar -va dir ella-. Em sembla que no és aquí.

Ja era de nit. Tenia les articulacions de les cames esborrades, l’esquena erta i la boca plena de pols. Vam seguir endavant. Encara que els ulls se’m tancaven, era conscient que el meu destí no era xocar contra un arbre. Vam passar a la vora d’un objecte reflectant.

-Què deia, aquest cartell? -va dir ella.

-No m’hi he fixat

-Pot ser important.

No m’ha agradat mai tornar enrere, però ja no venia d’un pam. El cartell indicava la direcció d’un dolmen.

-Deu ser això -va dir ella.

Durant uns quilòmetres, vam seguir una pista forestal que s’endinsava entre les alzines. No em podia quedar sense gasolina al mig del bosc i no m’hi vaig quedar. Vam trobar un altre indicador a la dreta, però no s’hi podia arribar amb la moto. La vaig col·locar al marge, de manera que els fars il·luminessin el camí. Al cap d’uns vint metres vam trobar el dolmen: una caseta de grans lloses de pedra.

-És aquí -va dir ella-. Segur.

Ens vam asseure sobre el dolmen a menjar pa amb nous. Al davant, lluny, es veien els llums d’una casa. Al darrere, el bosc. Els grills cantaven. Em quedaria curt si digués que estava exhaust.

-En què penses? -va dir ella quan vam haver menjat.

Vaig tardar a respondre

-En els papers del concessionari. M’agradaria llegir-ne la lletra petita.

Els seus ulls de rom es van encendre.

-Soc romanesa, però no prostituta.

-Per què ho dius?

-Perdona. Estic rendida.

L’interior del dolmen tenia l’amplada d’un llit de matrimoni. Es va ficar dins i es va adormir a l’instant. Jo vaig tardar més.

Quan ens vam despertar el sol era alt. Vam trobar una estació de servei, i poc després esmorzàvem en un bar de carretera. L’Eix no era gaire lluny.

-Em sap greu allò que et vaig dir ahir –va dir ella, tot rosegant la banya del croissant.

-No passa res.

-Puc estar amb tu fins a un mes, prorrogable. També em pots deixar abans, si ho prefereixes. Però t’has de fer càrrec de totes les despeses. Al final m’has de deixar al mateix concessionari on vas comprar la moto. És això el que diu la lletra petita.

-La setmana que ve em caso -vaig dir sense gaire solta.

L’Eix era un desert. L’Alexandra m’abraçava amb una força que em va semblar un signe d’afecte. La tornada va ser curta. A l’aparcament del concessionari Rovira, ella va baixar i me’n vaig anar.

No em vaig casar amb la Judit. Vam ser capaços de concentrar en un diàleg de cinc minuts el procés de degradació que les parelles tarden anys a acumular.

A casa, vaig llegir la lletra petita. Especificava la garantia de mà d’obra, el marge de quilòmetres per fer la revisió gratuïta i la xarxa de tallers oficials, però no deia res de l’Alexandra. Vaig tornar al concessionari.

-Jo no en sé res -em va dir el senyor Rovira-. Aquestes noies venen directament d’una empresa de treball temporal. Parli amb el seu amic Sam.

-No és el meu amic.

Al vespre tornàvem a ser a la terrassa del Continental. Els plàtans s’enllaçaven per damunt de la Rambla i els coloms parrupejaven a la galeria coberta del Banc Popular. Les parelles de vells seien als bancs de fusta, majestuosos com emperadors de Cnossos. Dalt del Cafè París, la vaca del Museu del Joguet ens observava de cua d’ull. Un grup de turistes es va agrupar al voltant del guia, que va iniciar una breu dissertació sobre la Rambla. «És el centre neuròtic de Figueres», em va semblar entendre. No pot ser, vaig pensar: segur que ha dit «neuràlgic».

-Et va mentir -va dir en Sam-. No era romanesa, però sí prostituta.

En un gest potser massa teatral, li vaig llençar el martini a la camisa. L’Heribert va intervenir:

-Només volíem que tinguessis un comiat de solter original.

Com tots els cínics, en Sam era comprensiu. Em va suggerir que la busqués als bars del Pont del Príncep. Vaig anar al Club Betty Boop, a l’Slow, a l’Olympe. Elles em prenien per un client, i ells per un pesat. Vaig preguntar al Baby Doll, al Fedra, a La Torre-Park, a l’Escala 3000. Enlloc no me’n van saber donar raó. Algunes eren rosses, unes quantes eren romaneses, i moltes es mossegaven les ungles, però no n’hi havia cap amb aquells ulls de rom.

Vaig trucar a l’Heribert i li vaig dir que tenia una camisa nova per a en Sam. El diumenge següent, al Continental, em va costar molt dir-li que ho sentia, però ho vaig fer. En Sam em va suggerir que visités un concessionari de cotxes que hi havia en direcció a Girona.

La segona setmana la vaig veure quan baixava d’un cotxe esportiu.

-Puges? -li vaig dir.

cobertapagès.jpg

Publicat per gentilesa de l’Editorial Empúries

 

Anuncis