Josep Pedrals

JosepPedrals

Josep Pedrals es dedica a la poesia des de diversos fronts: escriu llibres d’investigació en el gènere (assajos novel·lats sobre poètica i vida), recita poesia de forma professional (ha actuat per Europa, Amèrica i Àsia), explica la poesia en cursos i conferències (en universitats, instituts i escoles), difon i divulga la poesia en diversos mitjans de comunicació (principalment premsa i ràdio), ha muntat celebracions poètiques de tot tipus i periodicitat (conduïa l’històric cicle poètic del bar Horiginal de Barcelona), posa música als versos i versos a les músiques (ha treballat amb tot tipus de músics), expandeix la teatralitat del vers i inclou versos en les dramatúrgies d’altres, etcètera. Les seves principals aportacions al camp llibresc són Escola italiana (2003), El furgatori (2006), El romanço d’Anna Tirant (2012, premi Lletra d’Or al millor llibre de l’any), Exploradors, al poema! (2014) i Els límits del Quim Porta (2018). En el camp teatral, cal destacar les obres Wamba va! (Mercat de les Flors, 2005), En comptes de la lletera (Temporada Alta, 2011), El furgatori (La Seca, 2012), Safari Pitarra (TNC, 2013) i Fang i setge”(Teatre Victòria, 2016). Les seves peces més destacables en el camp musical es troben als discos El motí (música de Pep Vila, 2007), En/doll (música de Guillamino, 2007), Esquitxos ultralleugers (amb Els Nens Eutròfics, 2009) i En helicòpter (amb Els Nens Eutròfics, 2013).

Escena eliminada
d’Els límits del Quim Porta

 (que hauria anat, més o menys, a la pàgina 520)

La Carmina va fer un crit sec a l’encapçalament de la comitiva, va donar l’ordre de reagrupar la comparsa i fer un alto de la rècula de muls, que érem en Ventura i jo, un comboi d’expedicionaris per unes habitacions desolades, desertes i abandonades, que no hi havia manera humana d’entendre com estaven assentades. Si és que estaven assentades.

La cara radiant de la nostra amiga venia motivada per una marca a la paret: hi havia una pintada, un senyal que destruïa l’aïllament i el buit. Aquell pis inacabable per on caminàvem tenia massa parets en blanc (blanc brut), massa camins sense indicacions, massa manca de referències externes, massa impossibilitat de refer cap camí traçat.

Aquell text guixat a l’envà només era, tal vegada, la verificació de la deixadesa, la prova que, per aquell laberint irresoluble, hi havien passat visitants eventuals que havien deixat la seva rúbrica, pòtols que s’hi havien resguardat, ocupants il·legals…

Fet i fet, nosaltres també hi érem sense haver estat convidats, hi passàvem, així d’entrada, sense intenció de fer estada. I ves-nos aquí totalment perduts i fent combinacions i apostaments per orientar-nos.

Però l’escrit a la paret, al marge d’especulacions sobre quina mena de personatge l’havia perpetrat, palesava la presència, prèvia a nosaltres o sincrònica amb el nostre vagareig, d’un altre ésser, d’algú que havia sentit la fretura de plasmar el seu discorriment al mur.

Podia ser una prova d’esperança, un avís per trobar la sortida, o la sentència definitiva, la verificació de la inutilitat de tots els esforços per sortir d’aquell parany.

Deia així:

SOLCAPARTMESCLARQUEQUIATACAIDESAFINAMENT?

Aquella seqüència de lletres, ataquinades en una sola renglera que anava de punta a punta de la paret, provocava el torbament d’un trencaclosques, amplificat per l’interrogant final, que només ajudava a comprendre la incertesa de qui fos que ho va apuntar.

Si volíem un oracle, ja en teníem un.

La Carmina, palpant les lletres d’esquerra a dreta, va anar-les separant per paraules:

–Sol… ca… part…

Es va aturar i d’una ullada va semblar que li era revelada la fórmula exacta per agrupar la filera de signes:

–«Sol ca part més clar que qui a-ta-ca i de-sa fi-na-ment» –sil·labejà.

En Ventura s’havia assegut a terra amb les cames creuades i se la mirava amatent i satisfet. Jo, però, no hi trobava ni cap ni peus en aquella frase.

–Ja ho tenim! –va repetir l’escansió:– «Sol ca part més clar que qui ataca i desa finament».

–Què vol dir, això? –Vaig asseure’m al costat d’en Ventura, disposat a escoltar el raonament de la Carmina.– «Sol ca part…»?

–«El gos solitari se’n va» –va replicar, ella, com si jo fos ruc de no veure l’evidència. I va seguir amb la interpretació de la partició de la tirallonga:– Llavors diu «més clar que qui ataca» –ho recitava mot per mot–, que deu voler dir «d’una manera més serena i indubtable que la d’aquell que assalta i combat»…

Va aturar-se per recercar la manera de tancar-ho:

–…«i desa finament»… És clar! Aquell qui es retreu d’intervenir amb finor!

I llavors ho va recopilar:

–«El gos solitari se’n va, d’una manera més clara que qui agredeix, i es guarda l’opinió amb delicadesa».

–Hi ha un interrogant al final –va assenyalar, en Ventura.

La Carmina, rabent, va revisar-ho:

–Doncs ho replantegem en forma de pregunta! Mira si n’és, de fàcil: «És possible que el gos ermità se’n vagi, guardant-se la seva opinió per ell, d’una manera més clara que aquell qui ens violenta?»

Tots vam callar durant uns minuts, conscients que el castell de cartes s’esfondraria al primer mot, fins que la Carmina mateixa, responsabilitzant-se de la derrota, féu de la boca cul i va exposar la manca de context:

–Podem interpretar-ho, però ens falten referències. Qui seria el gos i qui el qui ataca?

Jo vaig afegir-hi un element de dubte major:

–Per què suposem que nosaltres hem de poder interpretar el que diu aquí? Quins referents comuns podem tenir amb la persona que ha escrit això, més enllà del fet de coincidir en l’espai? És cert que és un espai tan particular que, només per això, ja podria crear uns quants punts de contacte, connexions vinculants, per la confusió i la desorientació, però desconeixem el rerefons estètic i simbòlic del cervell que va abocar aquesta ximpleria.

La Carmina es va amargar:

–Vols dir que haver trobat aquest rastre, aquesta petja, no ens serveix de res?

–No! Jo espero i desitjo que sigui una endevinalla, una profecia encoberta, una pista de bon auguri!

–Aleshores –instà, en Ventura–, per què no desxifrem la falòrnia aquesta del gos?

Em vaig posar dret per reemplaçar la Carmina en la funció d’anagnost:

–Jo crec que s’ha de llegir separant les paraules d’una altra manera.

Vaig anar assenyalant les lletres i els vaig frasejar la renglera distingint-hi una nova forma oracional:

–«Solca part més clar que qui ataca i desafina ment».

Satisfet amb el desglossament i exaltat per la deducció subsegüent, vaig enunciar-los la paràfrasi del meu esquarterament del contínuum de lletres:

–És tan evident! Comença amb un imperatiu del verb «solcar» que ens convida a comprendre el camí que estem traçant en aquest espai incoherent i inextricable, i després fa referència al que ens ha condemnat a no entendre res: «Solca part més clar que qui ataca i desafina ment» seria «Trasllada’t fendint el terreny d’una manera més planera i senzilla que el qui t’arremet i et desentona el cervell».

Estava convençut que ja portava la nau a port:

–Hem de simplificar l’embolic que tenim al cap per culpa dels dolents que dominen aquest espai i ens carreguen de torbacions. Com? Ratllant el camí que anem fent, marcant el terreny pel que passem, d’una manera molt més clara del que gosaríem pensar!

En Ventura, des de terra, va insistir:

–Però és una pregunta, Pedrals!

La meva capacitat de reacció no era com la de la Carmina i vaig quedar fora de joc instantàniament.

Aprofitant la confusió, des de la seva postura d’infantó que contempla els titelles, en Ventura va aventurar el següent:

–Hi ha una manera molt bonica de dividir el cuc de lletres que encara no heu dit.

Sense aixecar-se, va anar isolant vocables del flux textual com un marrec que se sap capaç, per primer cop, de desxifrar els rètols de les botigues:

–«Sol, cap art, mesclar quequia, taca i desafinament?»

I en aquells mots pronunciats ben distintament l’un de l’altre, s’hi pressentia un dubte realment complex: hi havia alguna disciplina artística que inclogués el tartamudeig en l’elocució poètica, l’estigma d’una llàntia en la pulcritud d’una pintura o el grinyol destemperat en l’eufonia d’una melodia?

Així, sí que sonava oracular, la pintada, i vam acceptar, tàcitament, que aquella n’era la formulació definitiva: un dilema sobre la possibilitat de construir una expressió multidisciplinària imperfecta, defectuosa.

Havíem d’enfrontar aquell submón amb la impuresa d’una imatge poètica borrosa, cacofònica i discordant.

I, ara, vés i busca el Quim Porta!

Foto de l’autor: Sílvia Poch

Anuncis