Òscar Palazón

OscarPalazon

Òscar Palazón (Lleida, 1969) és llicenciat en Filologia Anglogermànica. Viu i treballa a la ciutat de Tarragona, on fa de professor de llengua anglesa en un institut de secundària. A més de diversos relats i poemes en llibres col·lectius, ha publicat les novel·les Un rostre que no és meu (2008), El fotògraf (2008), Els complements del nom (2018) i, properament, Alguns ocells muts (2019), i els poemaris Atles de la memòria (2005), El coit imperfecte (2011) i Imagino Budapest (2014). Així mateix, ha fet incursions en la poesia visual i experimental. Ha compaginat la seva faceta com a escriptor amb la traducció, la gestió cultural, el periodisme literari, la presentació de llibres, la participació en jurats de premis literaris i la docència a l’Escola de Lletres de Tarragona.

Temps de descompte

Te’n recordes –pregunto al pare tot aparcant a l’Avinguda del Doctor Marañón–, del primer cop que vas portar-me al Camp Nou? Pobra mare, com va esverar-se quan vas anunciar-li que diumenge hi aniria amb tu a veure el partit contra el Betis. Va queixar-se que jo era massa petit, que una criatura de sis anys no en trauria res de bo, d’un camp de futbol, on només se senten barbaritats, i va suggerir que em quedés a casa jugant amb l’Exin Castillos que m’havia cagat el tió feia un parell de dies. Tot i així, les raons de la mare no van aconseguir dissuadir-te’n. Tot el que va dir et va entrar per una orella i et va sortir per l’altra, oi que sí? La vas escoltar sense dir ni piu, me’n recordo a la perfecció, fins que va acabar de parlar. I aleshores vas anar-te’n a la cuina, callat, com si tal cosa. No calia afegir-hi res més perquè la decisió ja estava presa, veritat? Segurament des que vaig néixer. Pensaves portar-m’hi tant sí com no. Malgrat que la mare fes morros i no et dirigís la paraula durant una setmana.

El vent bufa amb força i fa un fred que pela quan sortim del cotxe. A correcuita, embolico el pare amb la bufanda. La bufanda blaugrana que va regalar-me aquell diumenge, fent-la aparèixer per sota de la parca, a la manera dels prestidigitadors, tan bon punt vam seure a les nostres localitats. La mateixa bufanda que ell, al seu torn, havia heretat del meu avi quan el Barça jugava al camp de Les Corts, va explicar-me mentre me la posava al voltant del coll.

Veus? –dic al pare mentre caminem carrer avall, en direcció a l’estadi–, encara la conservo, tal com et vaig prometre aquell dia. Està una mica atrotinada, ja ho sé, però això no és cap impediment. Me l’emporto a tots els partits. Fins i tot va viatjar amb mi a Wembley. I saps què? El pessigolleig que sento al pit i la pell de gallina que se’m posa sempre que la faig giravoltar per damunt del cap no han canviat gens ni mica amb el pas del temps. Les emocions que m’envaeixen són idèntiques a les que vaig experimentar ara fa quaranta anys, al teu costat. Te’n recordes, d’aquella tarda? Vaig estar tota l’estona imitant els adults que m’envoltaven. Vaig corejar-ne els càntics. Vaig deixar anar els mateixos brams. Vaig enarborar la bufanda com feien ells. Vaig posar-me les mans al cap cada vegada que Rexach xutava a fora. I, per descomptat, vaig insultar l’àrbitre. Sort que la mare no hi era. Quin escàndol si m’hagués sentit. No hauria servit de res explicar-li que estava xalant d’allò més, que aquell partit era molt més engrescador que l’Exin Castillos, moltíssim més que qualsevol joguina que m’hagués cagat el tió.

El vent bufa de cara. Són ratxes intermitents, furioses, que fuetegen les galtes i fan entrar brosses als ulls. Costa d’avançar, amb el cap cot i el cos vinclat cap endavant, fent passes vacil·lants. Sento el brogit dels eucaliptus del Reial Club de Polo. Aixeco la mirada dos o tres segons per copsar, amb els ulls entretancats, com les branques dels arbres es balandregen a càmera lenta. I aleshores m’adono que la bufanda del pare s’ha afluixat, que un dels extrems n’està penjant i s’agita amb violència.

I en tornar a casa –dic al pare tot embolicant-lo de nou amb la bufanda, assegurant-me’n que el nus no tornarà a desfer-se– no vaig voler desprendre-me’n per res del món, te’n recordes? La mare va intentar fer-me canviar de parer amb els seus arguments. Va dir que el papa i la mama no duien bufanda a taula, que si no la desava a l’armari la tacaria d’oli i llavors tot serien lamentacions, que si no me la treia immediatament aniria a fer nones amb un bon càstig. Tot això va dir, alçant la veu per moments. Però no va haver-hi manera. La mare no va tenir altre remei que claudicar. I a continuació, abans de seguir servint el sopar, va llambregar-te d’una manera que no oblidaré mai. Durant una dècima de segon els seus ulls et van maleir per no haver-hi intervingut, per haver-te’n quedat al marge, per no haver-li fet costat. I ja no va dir res més. Ni una paraula. Fins a la mitjanit. Del llit estant, abraçat a la bufanda, vaig sentir la mare al vostre dormitori. Les seves frases com ràfegues de metralladora travessant l’envà.

Així, amb penes i treballs, deixem enrere el Mini Estadi i la pista de gel i arribem al Camp Nou. Centenars de barcelonistes convergeixen cap als accessos de l’estadi protegint-se del vent com bonament poden. I no obstant això, m’aturo. M’aturo a pocs metres de la porta 6 i abraço el pare d’una revolada. L’envolto amb els braços i l’estrenyo ben fort contra el meu pit. I és clar, la gent ha d’esquivar-nos per poder entrar-hi. Algú remuga un renec a la meva orella. Un malparit em clava un cop de colze a les costelles en passar pel meu costat.

Som-hi –dic al pare amb un fil de veu, a punt d’esclafir a plorar, quan entrem a dins–, el partit començarà de seguida.

Tot fa presagiar que aquesta tarda serà especial. Les graderies són plenes a vessar, hi ha banderes i pancartes pertot arreu, les botzines retrunyen com mai, els aficionats canten i criden amb impaciència. I de sobte se sent una xiulada impressionat: el Reial Madrid acaba de saltar al terreny de joc.

Saps què? –dic al pare mentre ocupem els nostres seients, arran de gespa–, la mare no volia que t’hi portés. Tan aviat com l’hi he dit ha fet uns ulls com unes taronges i m’ha preguntat si li estava prenent el pèl. Jo li he contestat que no, és clar que no, que l’hi deia de debò. Així és que ha començat a lamentar-se’n. No parava de repetir que m’havia begut l’enteniment, que no ho podia fer, això, i coses per l’estil. La veu li tremolava i al final s’ha posat a plorar com una magdalena. M’ha sabut greu veure-la així, tan fràgil i indefensa, però no m’he arronsat. Just abans de marxar, li he dit que pensava portar-t’hi de totes maneres, que pensava portar-t’hi perquè m’ho havies demanat i jo t’ho havia promès. I una promesa s’ha de complir sempre. Tant si plou com si fa sol.

O sigui que desfaig el nus de la bufanda i desembolico l’urna. Sense badar, abans que algú endevini quina en porto de cap, li faig un petó. I tot seguit salto la tanca publicitària que em separa del terreny de joc i arrenco a córrer amb l’urna enganxada al costat dret, talment una pilota de rugbi. Corro amb el vent a favor. Com una exhalació. Esprintant en diagonal cap al centre del camp. Fins que, tot d’una, un jugador em barra el pas.

Messi s’atura en sec i se’m queda mirant amb estupefacció, amb aquella cara que fa quan falla una ocasió de gol claríssima. Deu pensar-se, com els noranta-nou mil culers que omplen el Camp Nou, que vull demanar-li la samarreta, que estic a punt de desplegar una pancarta en contra o a favor d’alguna cosa o que tinc un cargol fluix. No pot ni imaginar-se, com els milions de teleespectadors que estan seguint el partit des de casa, que l’únic que desitjo és complir l’última voluntat del pare.

És per això que ni tan sols no freno. Driblo Messi i continuo la meva cursa. Galopant cap al cercle central. De pressa. De pressa. De pressa. Repetint-me que he d’arribar-hi abans no m’atrapin els dos vigilants de seguretat que m’empaiten. Però vet aquí que fico el peu en un clot, merda, i em desequilibro. Doblegat per la cintura, alçant els talons a més no poder, com tirant guitzes, començo a agitar el braç que em queda lliure per intentar recuperar la verticalitat. De pressa. De pressa. De pressa. Repetint-me que he d’arribar-hi abans no m’atrapin els dos vigilants de seguretat que m’empaiten.

Malgrat els esforços que faig per continuar, els dos vigilants de seguretat se’m tiren a sobre alhora. Mentre que l’un s’abraona contra les meves cames i s’hi abraça, l’altre puja a cavall damunt meu i em lladra:

–On creus que vas, desgraciat? –mentre m’estrangula amb un braç, estrenyent tan fort que em desplomo mig estabornit.

I en la caiguda l’urna s’esmuny de la meva abraçada i s’allunya rodolant per la gespa, oh no. Però, per sort, just abans de perdre el coneixement del tot, esclafat sota els dos vigilants de seguretat, veig que la tapa se’n desprèn. I encara soc a temps de contemplar, amb els ulls entelats per les llàgrimes, com un cop de vent aixeca les cendres del pare, formant un núvol gris semblant a un eixam d’abelles que es desplaça cap a l’esquerra, canvia de forma i s’esvaeix a l’instant.

Foto de l’autor: Martí Andiñach

Anuncis