Anna Porquet Botey
Anna Porquet Botey (Barcelona, 1967). Filòloga de formació, és autora de l’assaig de sociolingüística Canviar la realitat, sobre els Grups de Defensa de la Llengua, publicat el 2013 per Edicions de 1979, i ha col·laborat en revistes com Llengua Nacional, Lletres o El Tempir d’Elx. Fa anys que escriu ficció (va publicar alguns relats juvenils a la revista Cavall Fort) i es declara amant dels gèneres breus. Ha estudiat escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha publicat alguns contes en llibres col·lectius i a Inèdits, revista de creació literària. Manté el blog personal Dèries eclèctiques, on escriu ressenyes de llibres i articles sobre literatura i fets d’actualitat. La segona dona i altres criatures ferides, editat per Espai Literari, és el seu primer recull de contes.
Aquell veí jove que té una nena tan eixerida
Estic esgarrifada perquè em sembla que he acabat entenent què és el que passa amb el veí. Ara fa un moment, ho he sabut. I, de fet, encara no sé si realment ho sé, el que li passa, o el que li va passar, o ves a saber… I m’he ficat a casa i aquí estic, arraulida al sofà, que no goso moure’m i no faig més que pensar. I no sé a qui explicar-ho. I potser és millor que no ho remeni. Al cap i a la fi, ningú no hi pren mal. O potser sí?
Tot va començar un dia que vaig anar a la perruqueria, un dia de tants, que hi vaig un cop per setmana, a rentar i marcar. Vaig arribar-hi una mica abans de l’hora. L’ajudanta escombrava el terra, em va obrir la porta i jo vaig passar cap al sofà, a llegir una estona mentre m’esperava. Hi havia tres clientes: la Dolors de cal notari amb els cabells embolicats amb paper de plata, la Quimeta dels llegums cuits, que ja estava gairebé enllestida, i la mestra jubilada, aquella tan antipàtica, que llegia una revista de tafaneries amb el cap entaforat sota l’assecador de peu. Jo, que tinc més bon gust, vaig escollir-ne una de decoració i encara no havia tingut temps de començar a passar les primeres pàgines que de seguida vaig notar que hi havia rebombori entre la del notari i la dels llegums, assegudes de costat davant dels tocadors. Estaven ben engrescades, vinga parlar del veí. Que quina desgràcia, tan jove que era, i amb aquella filla tan eixerida, i la parella tan maca que feien amb la seva dona, tots dos tan alts i tan esvelts. I la perruquera i l’ajudanta anaven feinejant, i la perruquera anava dient que sí, oh i tant, quina pena si era tan jove i tenia una nena i tot, i que jo no el coneixia però sí, és clar que sap greu i tal. I jo, que tampoc no sabia de qui parlaven, perquè es veu que era un veí força nou al barri, continuava fullejant la revista i escoltant el que elles deien —perquè, d’observadora, sí que en soc, i m’agrada saber i estar assabentada de les coses tot i que no gosi preguntar. I per això m’ha passat el que m’ha passat.
Quan es va sentir el clic de l’estop de l’assecador on estava la mestra jubilada, ella mateixa va aixecar la tapa i va sortir-ne, esbufegant i dient noies, una mica més i em fregeixo, sort que s’ha acabat, i quin soroll més horrorós i tal i qual. I la perruquera li va dir que s’assegués davant del mirall que de seguida estaria per ella, i les altres dues continuaven que quina desgràcia, que quina pena. I la mestra, mentre s’asseia on li havien dit, els diu qui dieu que s’ha mort? I la del notari li diu aquell veí jove, que té una nena tan eixerida, saps qui vull dir?, aquell noi alt i prim, guapot, que portava una barbeta molt ben retallada, saps? Sí, dona! El de la caseta modernista de la plaça Nova, al carrer del restaurant La Salut! I la mestra que contesta: la que van arreglar-se ells mateixos? La del parterre d’hortènsies a l’entrada? I la del notari diu: exacte, aquesta! I la mestra hi torna, ca! No sé pas d’on l’heu treta, aquesta història, si aquell noi està la mar de bé!
Amb tot això, la dels llegums ja estava pagant i ja se n’anava i la conversa va continuar entre les altres dues, la del notari dient a mi m’ho acaba de dir la Quimeta dels llegums, que es veu que va ser a l’estiu, la desgràcia, que ella estava per aquí i ho va sentir a dir. I la mestra jubilada que no, que no, que jo l’he vist moltes vegades, sobretot al parc, que hi porta la nena sovint. I van matar-ho amb la del notari dient potser no ho he acabat d’entendre i el que passa és que la Quimeta no parlava del mateix noi. I la mestra que no, que no, ja t’ho dic jo. I l’altra doncs potser no.
No va ser aquell l’únic dia que vaig sentir a parlar de la mort desgraciada del veí jove, que tenia una nena tan eixerida i que feia tan bona parella amb la seva dona, tots dos tan alts i esvelts, i que portava tan poc temps establert a la caseta del carrer del restaurant, que l’havien arreglada tan bé i que hi havien posat un parterre d’hortènsies tan esponerós que feia goig. Total: que anés on anés del poble, uns deien que s’havia mort a l’estiu, de sobte, que havia estat una bona desgràcia, i uns altres deien que campava la mar de tranquil i content i que, cada dos per tres, el veien pel carrer.
Al cap d’algunes setmanes, en una nova visita a la perruqueria, mentre la mestressa m’estava passant l’assecador de mà pels cabells, que ja acabava, es va sentir el timbre de la porta i l’ajudanta va anar a obrir. Vaig notar que la perruquera exclamava un oh!, mig somort i, a través del mirall, vaig veure com entraven una noia alta, amb un vestit de panyo arrapadet que li ressaltava l’esveltesa del cos, i una nena ben eixerida, potser un pèl tímida, d’uns quatre anyets ben bé. La perruquera, com que és discreta, no va dir res més, però jo de seguida vaig entendre que es tractava de la dona i la filla d’aquell veí jove que estava en boca de tots. La nena era una preciositat, una nina! La noia es va excusar per no tenir hora demanada però només volia que li retallessin una mica el serrellet a la nena, que li queia damunt dels ullets, d’un blau tan preciós que em vaig quedar bocabadada. Vaig observar la noia: alta i esvelta, no estava ni massa seriosa ni massa trista, tot i que tampoc no es veia d’aquelles que es desfan en somriures i rialletes. Tenia una veu suau i harmoniosa i s’adreçava a la nena amb una gran tendresa —com correspon, ves. I, mentre m’aixecava de la cadira, que ja m’havien enllestit, vaig sentir que la mare de la nena deia —perquè la conversa, en un moment donat, va derivar cap al fet de cuidar-se i de prendre aliments saludables i tal i qual— vaig sentir que la noia deia, ai, no, a mi els alvocats no m’agraden gens, que els trobo molt mantegosos, però en compro per al meu marit, que se’ls posa a les amanides.
Per a mi, des d’aquell dia, va quedar clar que la dels llegums i tota la resta de gent que parlaven de la mort del veí jove estaven ben equivocats. Tot i això, vaig continuar trobant-me amb alguns que encara ho deien. I jo, com que havia vist la noia i la nena i m’hi havia pogut fixar bé, cada vegada que algú me’n parlava —això, sobretot, a la botiga dels llegums— donava els detalls dels trets físics de mare i filla, i els que estaven convençuts de la mort del noi em deien i tant, i tant, aquestes que dius són la dona i la filleta del pobre noi. Però ell és mort, això segur. I aquest matí, m’hi he tornat a trobar. I he pensat, calla, per què no t’apropes a la plaça Nova i observes? Total, no tens res més a fer. He agafat les labors de ganxet i me n’he anat cap allà, carrer del restaurant amunt. La caseta modernista està a l’altra banda de la plaça. Jo feia temps que no m’hi apropava i l’he vista molt canviada. Era rònega i bruta i ara està pintada de color cigró, té jardineres amb flors a la balconada i un parterre d’hortènsies que, tot i que ara no és l’època de flor, mantenen encara la fulla i formen una massa espessa de verd. Hi he estat observant i me n’he anat a seure, amb les labors, al banc de la plaça que queda més a prop de la casa. No sé ben bé què esperava veure-hi, però tampoc no tenia res més a fer i, a més, mentre encara faci bon temps, sempre m’ha agradat molt estar-me a l’aire lliure.
Eren quarts de cinc, bufava un ventet agradable i jo estava ben a gust asseguda al banc, sota la morera, amb una mica de sol que s’escolava entre les fulles. Aleshores he sentit una porta de carrer que es tancava de cop. M’ha semblat que venia de la casa del veí jove i hi he mirat. Al cap d’una estona, he sentit que s’obria la porta de ferro de la tanca del jardí i la nena que vaig conèixer a la perruqueria hi ha tret el cap. S’ha tornat a colar a dins i ha tornat a sortir, muntada en una bicicleta amb dues rodetes al darrere, però no ha passat de la porta i s’ha quedat esperant. I la nena que crida papa, que no surts? Va, papa! I jo he pensat, veus?, la dels llegums no tenia raó. Quines històries que es munta, la gent quan no té feina! He continuat mirant la nena, i l’he vista que esbufegava i es creuava de braços, allà dalt de la bicicleta. I s’ha tret la sabateta i hi ha burxat dins amb els ditets i l’ha espolsat contra el manillar i després se l’ha tornat a posar al peuet. Quin goig de criatura!, he pensat. Aleshores he sentit la veu de la mare, que li deia, alçant la veu, no surtis al carrer, sobretot! I la nena ha contestat nooo, que estic a la pooorta. I, amb un to més decidit, ha afegit però surt ja, papa! I la nena s’ha recollit els cabellets amb les manetes, com si s’hi anés a fer una cua, i se’ls ha deixat anar un altre cop. Al cap d’un moment ha sortit el pare, per fi. El noi jove, tan eixerit, tan alt i esvelt, amb la barba ben retallada i una gorra de visera de cuir. Vestia pantalons, una caçadora ampla i vambes. I ha acariciat el caparró de la filla i s’ha abocat a fer-li un parell de petons. I la nena ha cridat, vinga, papa, empeny! I el noi jove, tan alt i esvelt, ha empès la bici. I jo he observat tota l’escena des del banc de la plaça, amb les labors a la mà. I he notat que el cor se’m començava a encongir com una esponja quan la rebregues, que tot el que m’envoltava desapareixia i que jo només era capaç de copsar les maneres delicadament femenines amb què el pare d’aquella criatureta se li adreçava mentre baixaven plegats, carrer avall.
Avançament gentilesa de l’editorial Espais Literaris
