Damià Bardera

DamiaBardera.jpg

Damià Bardera (Viladamat, 1982) és autor d’un llibre de poemes (El penúltim vòmit), sis llibres de contes (I alguns contes per llegir-los d’amagat; Fauna animal; Els homes del sac; Els nens del sac; Contes de propina i Nens de llet), una novel·la (Viladelsac) i dos assajos (Mediterròniament: la catalanitat emocional –escrit conjuntament amb Eudald Espluga– i L’home del sac: arquetip modern del no-res). Alguns dels seus contes s’han traduït al gallec, al polonès, al neerlandès i al croat. Ara publica Un circ al pati de casa, amb pròleg de Toni Sala, i us en tornem a oferir un conte en avançament editorial perquè és un autor que ja és com de casa, per nosaltres.

Oli sobre tela

Els amors d’infància perduren. Em vaig enamorar de l’Alícia quan només era un nen. Ella també era una nena, aleshores. Era una artista i va abandonar-me per culpa dels seus pares. Van anar a viure lluny, molt lluny, a l’estranger. Abans de marxar, va pintar un autoretrat i me’l va regalar, oli sobre tela, un primer pla del seu rostre angelical.

«Em reconeixeràs, quan ens tornem a veure.»

Era un regal ben especial. Me’n vaig adonar al cap d’un temps, quan el rostre de l’Alícia va canviar de pentinat. D’ençà d’aleshores, m’hi fixava bé, de ben a prop. Cada dia hi havia algun petit canvi, algun detall gairebé imperceptible: el color de la pell, les galtes, els llavis, les pestanyes…

Al cap dels anys, tant el seu rostre com el meu havien canviat molt, ja no tenien res a veure amb aquelles cares infantils i lluminoses. Però encara n’estava enamorat. Molt enamorat. No hi havia cap dona que em fes el pes. Conservava l’esperança de tornar-la a veure, casar-nos, viatjar junts, tenir fills…

Poc abans de fer-ne quaranta i perdre definitivament l’esperança, la vaig retrobar. Al tren. Un dia de cada dia. Era divorciada, tenia tres criatures –de dos homes diferents– i treballava de caixera en un supermercat. «Encara pintes?», li vaig preguntar. No em va tornar contesta i no vaig insistir-hi.

L’endemà mateix s’instal·lava a casa, amb els seus tres fills –setze anys, deu  i vuit– i dos gossos pequinesos que només d’obrir-los la porta ja em van llepar les sabates de mudar i els mitjons de rombes. Un encant. Vaig embalar el seu autoretrat –s’estimava més mirar-se al mirall– i vaig guardar-lo a les golfes, enmig d’andròmines velles i paquets de totes les mides. I ens vam casar. Però no vam tenir fills. Immediatament després del viatge de noces, em vaig fer la vasectomia.

Ni la insolència dels tres nens ni les constants pixarades dels pequinesos per tots els racons de la casa van fer que me’n desenamorés. Era feliç. Només tenia ulls per ella. Cada dia, de bon matí, quan l’Alícia encara dormia i no s’havia empastifat el rostre de maquillatge, em fixava en tots els detalls: les orelles, els llavis, el nas, les arrugues, les celles, les galtes… M’hi fixava tant, que vaig oblidar del tot l’autoretrat que havia observat dia sí, dia també, durant una bona colla d’anys.

Un matí que estava sol a casa, remenant per les golfes, vaig ensopegar-hi. Em va fer tanta il·lusió retrobar-lo, que de seguida vaig enretirar-ne el plàstic i la pols que el cobrien. Me’l vaig mirar i remirar una bona estona, del tot desconcertat d’observar un rostre que no m’era familiar. Per sort, el soroll estrident del timbre va fer que sortís de l’estat de perplexitat en què em trobava. Vaig tornar a embalar el quadre cuita-corrents i vaig baixar a mirar per l’espiell de la porta. Era l’Alícia, que tornava del metge i s’havia deixat les claus de casa.     

© de la foto de l’autor: Moisès Velarde

portada_un-circ-al-pati-de-casa_damia-bardera_201811271053

Avançament per gentilesa de l’editorial Empúries

Anuncis