Josep Maria Prió

JMPrio

Josep Maria Prió Peralba. Nascut a Barcelona l’any 1972, però d’orígens pallaresos. Tot i l’època, educació Infantil i Primària ja amb immersió lingüística, a l’escola Delfos de Ripollet. Després de fer el batxillerat al Centre d’Estudis Vidal i Barraquer de Sabadell, va passar uns quants anys a la UPC per arribar a ser Enginyer de Camins. El sey món professional és, doncs, la carretera, els ponts, l’aigua i el formigó, però, gràcies a un molt bon amic, en Robert, ja fa uns quants anys que va gosar començar a escriure allò que li agradaria llegir. Ha publicat contes a la Lluna en un cove, a la revista de les Males herbes i a Doll de tinta.

Nikolay l’innocent

Martiritzada per les fiblades d’unes contraccions quasi permanents, na Yakaterina va decidir que havia arribat l’hora d’anar a l’hospital. Onze hores després, onze hores de dolors, d’esforços, d’humiliacions en forma de lavatives, vòmits i exhibició d’òrgans genitals –mers objectes asexuats i secundaris, susceptibles d’ésser mutilats en cas de necessitat mèdica–, aquell instant que, com a recompensa dels nou mesos d’ànsies i fatigues, culminats amb aquell turment final, havia de ser el més feliç d’una vida, va ser per na Yakaterina, quan va rebre la mirada d’aquella criatura que acabava d’emergir de les seves entranyes, d’una profunda tristor, una tristor que va esdevenir prostració en veure les llàgrimes d’alegria d’en Nikolay, el seu marit innocent.

Estava esgotada, atordida, adolorida, però va haver de fer l’últim esforç per a no esfondrar-se i deixar-se anar. Només tenia ganes de tancar els ulls i despertar-se d’aquell malson, de desaparèixer, d’anar-se’n d’aquell quiròfan ensangonat. Ella també volia plorar, però no pas d’alegria, les seves llàgrimes serien amargues. No, no la volia aquella criatura, però què hi podia fer, ara? Girava el cap i veia el rostre il·lusionat del seu home, que li premia la mà com si fos l’últim agafador d’un nàufrag i li xiuxiuejava una vegada i una altra quant se l’estimava i com en serien de feliços. Pobre Nikolay, Nikolay l’innocent!

Tot i els gestos negatius de na Yakaterina, suplicants, les infermeres li van enretirar la bata d’hospital, i van col·locar el nounat sobre el seu cos nu, suat i brut, per a començar a crear els vincles matern-filials, tan importants per a l’evolució emocional de la criatura.

–Ara en diuen Breast Crawl –li va dir en Nikolay a l’orella–: com que, en el fons, som animals, amb l’instint, el nen arribarà al mugró sense cap ajuda.

Però allò va sobrepassar la trista i exhausta Yakaterina; la visió d’aquell cos escanyolit, recobert d’una desagradable pàtina greixosa, la sensació del contacte calent de la criatura reptant damunt seu, clavant-li els seus ossets ja durs, empastifant-li el ventre i els pits amb aquella barreja sangonosa i, finalment, el dolor intens i insuportable de la mossada que li va clavar al mugró, van activar el sistema simpàtic de la noia, i amb un ràpid cop de braç, quasi involuntari, se’l va expulsar violentament de sobre i va girar el cos per a vomitar, un cop més, amb uns espasmes que li esberlaven el diafragma, però sense ser capaç de treure res més que un filet de saliva, tot i els esforços incontrolats que agreujaven, encara més, l’hemorràgia uterina.

Travessada la llinda del que és humanament suportable, na Yakaterina va col·lapsar.

Durant la llarga nit posterior, la medicació, els somnis i els records –amb alguns instants de consciència però llargs períodes d’obnubilació– van crear una estranya mescla en el cervell extenuat de na Yakaterina que l’habilitava per a desplaçar-se en el temps i en l’espai sense necessitat de moure’s d’aquell moment i d’aquell llit d’hospital. Es va despertar suspesa al mig de l’habitació, levitant, bussejant en un fluid dens que li acaronava tot el cos, gaudint d’un intens relaxament després de l’esforç increïble que acabava de fer, agraint l’agradable penombra que travessava el translúcid medi blavós que l’envoltava. De cop i volta, com si fos una observadora immaterial, va veure’s en una altra dimensió, a casa seva, descobrint aquella tarja de prostíbul que va trobar feia uns mesos als pantalons de feina d’en Nikolav. I com a reacció al record d’aquell dia nefast, el fluid que l’envoltava va començar a espessir-se i a canviar de color, transformant-se en una massa apegalosa que quasi no la deixava moure’s, tan negra i opaca que només permetia el pas de l’obscuritat. La crisi d’ansietat a causa de la immobilitat forçada i la foscor estava a punt de presentar-se, però va ser menyspreada per una contracció física general en aparèixer el record de l’Error comès, l’error amb majúscula, l’error que pagaria amb l’anorreament de la seva vida i la d’en Nicolay. Contradient la llei descrita per n’Arquímedes, va deixar de surar, i va anar descendint lentament dins el medi viscós fins que la seva esquena va tastar la fredor del linòleum i tot el pes de la columna del quasi-sòlid negrós va descansar sobre el seu cos. Llavors, potser per a deslliurar-se d’aquella opressió, el seu esperit va tornar a desplaçar-se a través de les quatre dimensions per a tornar a reviure, aquest cop en primera persona, aquell vespre en el que va buscar la venjança per l’afront del seu marit: el pobre Nikolay, en Nikolay l’innocent, que aquell divendres havia dut a casa, per error, els pantalons del seu company de feina, i es va convertir, injustament, en Nikolay l’adúlter, en Nicolay el fill de puta.

Amb fam de venjament, na Yakaterina va entrar al pub, poderosa i sobreexcitada, abillada amb la roba més sexual que havia trobat a l’armari i que deixava a la vista molta més carn que la que cobria, armada amb la seva bellesa salvatge i dos pits joves i ferms, culminats amb uns mugrons ben erectes que s’endevinaven, es veien, sota la fina capa del top que se li arrapava perfectament. Aquella nit ella seria la filla de puta, ella seria la gran puta; només per a fer mal, només per a fer sentir al traïdor el que era ésser traït. Tan sols va necessitar uns minuts per a identificar la presa. Destacava enmig de tota aquella gentada embogida, desconnectada del món real, que ballava automàticament al ritme que el discjòquei, dictador eclèctic del lloc, els anava imposant. Dret, immòbil, amb una cabellera negra rinxolada i la mirada fixa sobre la nova depredadora, l’alçada anormal d’aquell individu el feia sobresortir entre la massa narcotitzada. Com si sabés les intencions de na Yakaterina, la víctima va començar a acostar-se-li, sense deixar de mirar-la amb aquells ulls que a ella li van semblar vermells, fent-se lloc a empentes entre aquells zombis drogats, lliurats cegament a les extravagàncies del seu ídol, i que ni tan sols s’immutaven en veure’s violentament desplaçats. Un cop confrontats, cara a cara, a pocs centímetres, van estar-se uns llargs segons observant-se, sense creuar-se cap paraula, i na Yakaterina va poder-ne analitzar l’aterridora mirada; enmig de l’absoluta negror del fons d’aquells ulls, una guspira en el lloc on hi havia d’haver la pupil·la, petita però d’un roig intens, dotava aquell rostre perfecte d’una fesomia estranya, molt estranya, d’una fesomia animal, no humana. Yakaterina la caçadora s’havia convertit, en dècimes de segon, en Yakaterina la caçada. Transmutada ja en víctima, havia perdut el poder de la dominació, i no va ser capaç de deslliurar-se d’aquella mirada roent que la tenia hipnotitzada i així, sense haver pronunciat mot, es va deixar endur cap als lavabos del local, i es va deixar tancar en un dels vàters individuals masculins. El terror que, de cop, va sentir en veure com aquella cara perfecta i atractiva s’havia transformat en una deformació pseudo-humana; amb un morro en el lloc de boca i amb pèl en lloc de cabell, va deslliurar-la de la pueril molèstia de la pudor insuportable d’aquell cubicle immund on havia anat a raure, encara no sabia com. L’individu, amb la respiració accelerada per l’excitació d’una consumació imminent, va manipular a plaer el cos rendit de na Yakaterina, girant-la per tal de posicionar-la d’esquena, doblegant-li la cintura amb força, i amorrant-la a la tassa oberta del vàter pixat, on la noia, desencaixada, es va haver de recolzar sense cap escrúpol higiènic. La violència del moviment va fer que l’esquifida minifaldilla deixés al descobert el cul nu de na Yakaterina, només protegit per unes calces vermelles que aquell ésser, que en aquells moments ja bavejava panteixant amb cada respiració, va arrencar d’una urpada, que va deixar unes ferides sagnants a les natges de la caçadora caçada. Al ritme del «and now you do what they told ya», que el dictador havia triat pel gaudi dels seus serfs, va tornar a sentir, enmig d’aquell somni-real, com aquell ésser l’envestia brutalment, sense miraments ni compassió, amb la visió de la brutícia del fons de la tassa, a pocs centímetres del seu rostre. Amb les últimes forces que li quedaven, na Yakaterina va aconseguir girar el cap, i en el mateix instant que va descobrir, horroritzada, que l’ésser violador s’havia convertit en un boc majestuós, un negre mascle cabró amb una llarga barbeta i un impressionant banyam recargolat, va notar la descàrrega roent dins seu, acompanyada d’un estremidor udol animal i una abraçada eufòrica que li va tallar la respiració durant uns segons.

Tu es mater filium meum ­–li va dir a cau d’orella, mentre els pèls durs de la barbeta animal li fregaven el coll, encara panteixant, amb una beu ronca i un alè putrefacte que la va fer orxegar allà mateix, esquitxant-ho tot amb aquella mescla pútrida del fons de la tassa.

Es va tornar a despertar suspesa al mig de l’habitació, bussejant en el mateix fluid espès i agradable que li acaronava tot el cos, tornant al relaxament anterior després de la terrible humiliació que acabava de reviure.

–Carinyo, soc aquí. Tot ha anat bé. El nen està bé, ara el tenen a la sala dels nadons però, tant bon punt estiguis amb forces, ens el portaran –sentia la veu d’en Nikolay, lluny, molt lluny–; no et preocupis, descansa, la infermera diu que és normal.

–Nikolay… no el vull… no és bo –va balbucejar na Yakaterina mig sedada, entre la realitat i l’eteri–. No el vull…

–Tranquil·la, Yaky, tot anirà bé. Descansa –li va respondre en Nikolay, que interpretava que aquelles paraules eren fruit de la medicació.

Després d’unes quantes hores més de somnis, evocacions, i petits instants de lucidesa, na Yakaterina va anar tornant a la realitat, sense presses, cansada, molt cansada, sota la mirada preocupada però il·lusionada del seu marit que, en veure-la desperta, va avisar ràpidament les infermeres. Uns minuts més tard, va entrar una noia uniformada, amb un bressol d’hospital i, quasi sense fer preguntes, li va deixar la criatura als braços per a què l’alletés. Estava molt dèbil i mentalment superada per la situació, no tenia esma ni per a queixar-se, així que va haver de tornar a suportar el dolor agut de les xuclades egoistes i salvatges d’aquell cadell que, de tant en tant, obria els ullets i se la mirava satisfet. Al fons d’aquells dos botons negres, na Yakaterina hi descobria, una vegada i una altra, la petita brasa roent que tant havia temut durant aquells nou mesos d’angoixa dissimulada, i entre el dolor físic i la tristor infinita, dos regalims emprenien el seu camí gravitatori: un, transparent, que emanava del lacrimal de na Yakaterina; l’altre, roig, que sortia dels llavis d’aquell animaló afamat, i que acabava tacant el llençol.

Ja a casa, en Nikolay va haver d’excusar la tristor de la seva dona a les visites que van anar rebent durant les primeres setmanes, atribuint-la a una possible depressió post-part o a l’esgotament produït per tot el procés. Tots els amics i familiars de la parella deien que aquella criatura era preciosa, però na Yakaterina sabia que mentien; ella només hi veia un cadell deforme i estrany. Quan li passava la mà per l’esquena hi notava el naixement d’una vellositat incipient però aspra i punxant, i quan feia l’esforç d’acaronar-lo li descobria dues petites protuberàncies als laterals de la part frontal del crani, quasi imperceptibles, però que ella veia créixer dia rere dia. Era normal que una criatura de pocs dies comencés a treure les dents?

La veritat era massa cruel i ella sola n’havia de suportar el pes. No s’atrevia a explicar-la ni tan sols a en Nikolay, el pare d’aquella criatura que van batejar, enmig d’un espectacle grotesc de xiscles i plors histèrics amplificats per la sonoritat de l’església del Salvador sobre la Sang Vessada de Sant Petersburg, amb el nom de Koza. Els metges que feien les revisions rutinàries al nen/cabrit, il·lusos ignorants, sempre trobaven alguna explicació mèdica racional per explicar el signes que na Yakaterina sabia interpretar perfectament com l’evolució d’aquell híbrid, cap al seu gen dominant.

Els plors es van anar fent cada cop més intensos i freqüents. No hi havia nit que en Koza deixés dormir la parella tranquil·lament. S’havien de llevar tres o quatre cops per alimentar-lo, canviar-lo, bressolar-lo… fins que s’adormia durant una estona. Semblava que res el sadollés, que no en tingués prou amb la llet que la mare li oferia. Però la nit que va fer trenta-cinc de l’existència d’en Koza, na Yakaterina la va poder dormir tota seguida, sense cap molèstia ni interferència. No la va despertar cap plor, cap xiscle histèric, cap cop de colze d’en Nikolay… Quan va començar a despertar-se, emergint del son profund i reparador, la llum del matí ja entrava pels petits forats de la persiana i, encara amb els ulls mig tancats, va allargar el braç cap al costat del llit del seu marit i va notar els llençols humits. El cor li va començar a bategar accelerat; alguna cosa no anava bé. Va obrir els ulls, però la penombra de l’habitació no li va permetre veure-hi res, només intuïa que alguna cosa es movia sobre el llit, al lloc on havia de ser en Nikolay emetent un soroll estrany, un ronc constant, mesclat amb sons salivals, com si algú mastegués un xiclet. Amb el desig de que tot es tractés d’una interpretació circumstancial, amb l’esperança de que no fos allò que durant aquells trenta-cinc dies havia anat presagiant, va encendre el llum de la tauleta de nit i el que va veure a l’altre costat del llit, però, va confirmar el pitjor dels seus temors, el més profund dels seus terrors.

Aquella nit, el bo d’en Nikolay havia fet el seu últim acte de bondat: amb la intenció d’obsequiar amb unes hores de descans a na Yakaterina, quan van començar els plors i els xiscles, en Nikolay va endur-se en Koza al llit per a poder-lo calmar i fer-lo dormir sense haver de fer enrenou. Però la nit no havia anat com ell s’havia imaginat; davant els ulls de na Yakaterina va aparèixer un quadre de la barbàrie. Com si es tractés d’una hiena africana, alertada per la il·luminació sobtada de l’habitació, en Koza va fer un moviment brusc, espasmòdic, que va fer trontollar el llit, per a posar-se a la defensiva, obligat a deixar per uns moments el festí sanguinari de què estava gaudint, i va quedar-se immòbil, fitant na Yakaterina amb aquella mirada roja, mentre del seu morro amarat de sang hi penjaven diversos trossos indefinits de carn sangonosa que oscil·laven al ritme de la seva respiració accelerada. En veure la mare al seu costat, el cadell, satisfet, va dibuixar un gran somriure que va fer caure aquells bocins encara no mastegats sobre el matalàs amarat del fluid intravenós, deixant a la vista una dentadura híper-desenvolupada que havia acabat amb vida d’en Nikolay l’innocent, que jeia esbudellat darrere d’en Koza. Un crit de desesperació va sortir de la gola de la noia que, amb la intenció d’allunyar-se d’aquella aberració, va anar retrocedint fins a caure del llit. Com va poder, va alçar-se i va agafar aquella criatura, ara sí sadollada, que se la mirava amb un somriure macabre. Va entrar al bany i la va deixar, sense la delicadesa que s’esperaria d’una mare, a l’interior de la banyera, mentre de forma quasi histèrica obria les dues aixetes de les quals va començar a brollar bruscament l’aigua, provocant els xiscles d’aquell ésser infrahumà, que na Yakaterina va haver d’immobilitzar amb cura per tal de no rebre una mossegada. Però quan ja havia aconseguit submergir el nadó en aquella aigua vermellosa, va notar un contacte a l’espatlla i, en girar-se, va trobar-se el mascle cabró.

Non potes occidere catulus –li va xiuxiuejar a l’orella amb un alè pútrid.

I llavors, mentre anava deixant que el seu fill sortís a respirar, va adonar-se que havia d’acceptar la condemna. S’havia convertit, per sempre, en la mare del Mal.