Núria Cadenes

NuriaCadenes

 

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) és escriptora, treballa de llibretera i de periodista i viu a València. Ha publicat memòries (Cartes de la presó, 1990), biografies (L’Ovidi, 2002), assaig lúdic (Vine al sud!, 2008) o novel·la (El banquer, 2013; Secundaris, 2018). Ha guanyat els premis Ciutat d’Elx i de la Crítica dels Escriptors Valencians, amb AZ (2009), i el Crims de Tinta, amb Tota la veritat (2016). Té relats a Entre dones (2016), Sangassa (2017) o als negríssims Elles també maten (2014), Barcelona, viatge a la perifèria criminal (2017) i Assassins valencians (2019).

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985), un dels grans noms de la poesia contemporània i dramaturg rellevant, fou també un prosista extraordinari, com ho demostren les seves novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), i els seus llibres de narracions Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935), Letizia i altres proses (1937), Les roques i el mar, el blau (1981) i el recull Les ombres, que l’autor no va poder completar.

Fa molt de sentit publicar per fi un conte de Salvador Espriu al nostre portal, un autor que ha sigut referent de molts dels contistes que hem anat publicant, com ara Toni Sala, o Damià Bardera: «Rellegir, avui dia, l’obra narrativa de Salvador Espriu —visceral, fosca, densa, aspra i tanatocèntrica— és un acte altament subversiu, és com col·locar un nen esguerrat al bell mig d’un anunci d’Estrella Damm».

 

 

«No s’hi val, tu clisses!» És la primera cosa que m’assalta quan penso en aquest conte: el crit infantil, el retret d’entrada innocent i que ja cova mesquineses que es desgranaran després, de seguida, quan el talent altíssim del Salvador Espriu condensarà una vida sencera en tan poques pàgines, en un ram d’episodis breus: un, dos, tres, quatre i cinc. I farem la volta al món sense haver sortit d’aquest racó de poble, davant de l’església: cinc escenes i les mateixes escales, la vida.

«Tereseta-que-baixava-les-escales» és un veritable conte-novel·la.

Hi ha el mar obert i la desgràcia, l’aventura, l’enveja i l’amor, també, constret dins d’un reliquiari. Les batalles de família. Les possibilitats desaprofitades. Els silencis. La mort, és clar. I una geperuda. Els noms que demanen ser dits en veu alta (la Coixa Fita i la Narcisa Mus, que ben mereixen un lloc al costat del mític Quim Federal). I hi ha aquest desplegament de llengua que sempre ens fa l’Espriu, que igual com clisses, filustres, i que genera, sí, una alta felicitat.

Quantissimíssimes vegades el dec haver llegit? Moltissimíssimes.

En comptes de trobar-hi cap patologia, en aquest periòdic tornar a resseguir els mots que ja et coneixes, les històries que saps i que si t’ho proposessis gairebé recitaries, hi podem posar un aforisme fusterià que ens justifiqui: l’única manera seriosa de llegir és rellegir. Ben mirat, i sota aquesta llum, quina bajanada, allò dels spoilers, quan parlem de literatura! A Macbeth els arbres es mouen de lloc i fan complir la profecia, a Moby Dick guanya la balena, la Mila fuig de l’ermita i la Tereseta, finalment, baixa les escales dins d’un taüt; ja ho sabem, i què? Tants cops com ens vingui de gust, o ho necessitem, o ens doni la gana, hi tornarem: som gent seriosa, nosaltres. D’allò més.

Núria Cadenes

Tereseta-que-baixava-les-escales

I

«No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la “Panxita” us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep d’Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d’atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla “fet”? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

II

«No les havies vistes? Noi, d’on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la “Panxita” a Dantzic. És estrany, no havien d’anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d’objectes magnífics: cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer trobadís, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m’hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d’ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s’atansen. Mira com baixen les escales de l’església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda’t amb Júlia. Ja te’n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l’enramada, seran les reines.»

III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l’un rera l’altre. Júlia es va morir, després d’una lenta agonia i d’haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la “Panxita” va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la “Pietat”, la seva horta, enmig d’arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l’expedició d’en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d’ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d’esma les escales.»

IV

«Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d’un ritme igual i segur, d’una escola i d’un estil que s’han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se’ns apareixia com si fos més gran, immens, d’un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l’amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d’algun veler de les remotes mars d’Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d’aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l’església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l’esgarrifança d’una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d’un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l’incident d’una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la “Panxita”. Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d’una estirp almenys tan clara com la d’ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l’imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

V

«Tu diràs, la caixa de la “Fragata” vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s’exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya’t, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren “Fragates”. Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m’ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa’t com la ronden, ahir l’allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa’t com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Narcisa Mus. Les tres últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve’t aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d’un home dintre una capseta, el retrat d’un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l’hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d’amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t’ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales. »

 

Publicació del conte amb el vistiplau dels hereus de l’autor.
Narracions © Salvador Espriu © Edicions 62, 2013

Foto de l’autora: © Adrià Costa