Caterina Pérez

CaterinaPerez

 

Caterina Pérez (Sant Cugat, 1978) es va llicenciar en art dramàtic a l’Institut del Teatre, i tot seguit va fer la formació de Moda a Francesca Bonnemaison. Des d’aleshores, la seva vinculació amb el món del tèxtil i la imatge ha estat contínua: va crear la seva pròpia marca de complements, ha fet el vestuari d’espectacles de dansa, i ha treballat com a estilista i directora d’art en projectes fotogràfics, tal com editorials de revista o campanyes publicitàries. Actualment, ha obert una escola de costura, La Vora, a Sant Cugat. El 2016 inicia el recorregut de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu. Ha publicat un llibre de costura, En casa, amb l’editorial Larousse, un conte infantil, En Sebastià i el mar, i alguns dels seus contes per adults han estat publicats a la revista Kireei.

Camí

La Sarah Fourmoons era el tipus de nena a qui li fa bola fins i tot un tall de polenta bullit. Quan anava al galliner a omplir les menjadores, s’hi podia passar més d’una hora; posava nom a les gallines, feia fileres de granets de blat de moro…, no cal que les pentinis!, cridava el pare des del llenyer. També era el tipus de nena que prefereix dur els texans blaus, ni gaire estrets ni gaire amples. I de les que desitjarien no haver heretat les pigues de la mare, perquè així no hauria d’aguantar l’Alice Benedict cridant rere el taulell de la drogueria «ai, quines piguetes de sucre!», cada vegada que acompanyava el pare a comprar una lliura de detergent en pols. Sí, per estalviar-se aquella mostra d’afecte que la sobrepassava, s’hauria pogut esperar a la camioneta, però és que també era del tipus de nenes a qui no feia cap gràcia quedar-se sola. Podríem dir que hi ha dues menes de persona: les que, quan és de nit i se sobresalten per qualsevol soroll, surten del llit per enfrontar-se al que passa, i les que es tapen el cap amb la manta i intenten respirar fluixet fins que sembla que el perill ha marxat. La Sarah era d’aquestes últimes.

En John Fourmoons plegà els braços sobre les estovalles:

—Sembla mentida que t’hagis fet tan gran, filla! —La nena escurava amb el dit les restes de pastís de nabius del seu plat.— Potser ha arribat l’hora de donar-te alguna responsabilitat important…

 La Sarah va passejar la mirada per les dotze espelmes de coloraines que jeien sobre la taula. En John, a qui no va passar desapercebut el silenci de la filla, va buidar el got d’aiguardent d’un glop:

—Se m’acut que podries ser l’encarregada de baixar al ranxo dels Bailey a buscar la llet. No és una feina gaire difícil, i m’ajudaries molt. Què et sembla?

Aquella nit, la flamant encarregada d’anar a buscar la llet no s’adormia. La lluna il·luminava l’habitació i ella es regirava entre els llençols. Una vegada rere l’altra, el seu cap feia el trajecte de casa al ranxo dels Bailey, i del ranxo dels Bailey a casa. La Sarah i el seu pare vivien a la falda de la muntanya i el ranxo era a l’entrada de Silver Plume: el camí més ràpid per arribar-hi serpentejava, solitari, entre avets. Només d’imaginar-s’hi, a la pobra Sarah li venien ganes de plorar. Malgrat tot, estava decidida a ajudar el pare; ja feia anys que la mare no hi era, però, a mesura que passava el temps, li semblava que el pare la trobava més a faltar, que li mancaven mans per tibar de la vida.

Les tardes que tocava anar a buscar la llet, la Sarah es cordava l’anorac fins a dalt, es penjava la lletera al braç i arrencava a córrer pendent avall, veloç com una llebre, i no frenava fins que divisava la tanca del ranxo. Però de tornada, quan els esquellots de les vaques s’allunyaven i només sentia la remor del riu, com que no es podia posar a grimpar fins a casa perquè hauria vessat la llet, ho passava malament de debò. Hi havia dies que li semblava que l’observaven, que els aranyoners es movien, que les branques espetegaven…, i l’únic que es veia capaç de fer era mantenir la mirada posada en el camí i accelerar el pas mentre els ulls se li negaven de nervis. Ja t’hi acostumaràs, mallerenga, li deia el pare, al bosc només hi sou tu i els seus sorolls.

Aquell dia duia una vella capelina de la mare i uns bons mitjons de llana que li sobresortien de les botes. Havia estat plovent, l’escorça dels pins era fosca i al seu voltant les gotes feien un cànon saltant d’una fulla a l’altra. Carregava la lletera plena i caminava lleugera per arribar a casa. De sobte, alguna cosa la va fer aturar. Es va quedar petrificada. Un segon, dos…, i, com si l’empenyessin, va sortir disparada. Corria, corria i corria. S’entrebancava amb les arrels, va picar amb els genolls a terra i ni tan sols va sentir el dolor, es va aixecar esgarrapant les pedres i va continuar corrent, relliscant amb el fang i prement la nansa de la lletera amb força, corrent i corrent, i quan la tapa va rodolar pendent avall, desesperada, es va tombar tot fent un crit ferotge. Prou!, va xisclar amb els punys com dues roques. Prou! A escassos cinc metres un llop bru arquejava l’espinada per frenar la inèrcia. Va clavar les potes al fullam i va replegar el morro, ensenyant  els ullals i unes genives roges. Roncava i empetitia els ulls. A la Sarah li va semblar que els arbres, el camí, els esbarzers, tot desapareixia, tot quedava reduït a aquells ulls d’un gris quasi transparent. El temps es va aturar. I, finalment, l’animal girà cua. La Sarah, palplantada, panteixava. Es va mirar els palmells. Sense voler, en tancar els punys amb tanta força, s’havia clavat les ungles i s’hi havia fet sang; quatre petites llunes a cada mà. Va recollir la tapa de la lletera i es va espolsar la capelina bruta de llet.

En John arranjava la tanca del galliner quan la va veure sortir del bosc amb el cos trasbalsat i la lletera buida. Es quedà com un estaquirot, amb el martell agafat, sense gosar atansar-s’hi.

—Estic bé —balbucejà la nena en passar-li pel costat, i va entrar a casa.

Ràpidament deixà les eines i la va seguir. La va fer seure davant de l’estufa i li donà un pijama net. Va ficar la roba a rentar, va posar aigua a bullir i buscà la farmaciola sota l’aigüera. Després se li va asseure al davant amb un manyoc de cotó fluix sucat en esperit de vi.

—Em sembla… —Li havia desplegat la mà i amb compte li passava el cotó fluix sobre les ferides.— Potser tens raó. No cal que hi vagis sola, hi tornarem a anar amb la camioneta. D’acord?

En aquell moment la Sarah s’adonà que l’esperit de vi no li coïa tant com en altres ocasions.

L’endemà van caure els primers flocs de neu. Silenciosos, van anar enfarinant els arbres. En John volia recordar a la Sarah que no baixés al ranxo, però se la trobà calçant-se les botes asseguda als graons del porxo. Es quedà a la porta, contemplant com la noia entrava al bosc.

A mig camí, la Sarah s’entretingué a collir unes branquetes de boix per guarnir la casa. Es va desfer la cua i les lligà amb la goma de cabell. La neu havia deixat molt de silenci, fins i tot el riu callava.

Quan el senyor Bailey li va entregar la lletera que regalimava, la va advertir:

—Ves alerta, Sarah. Al poble diuen que han vist un llop rondant per la vall. Hauries d’avisar el teu pare.

La Sarah va assentir mirant a terra. Va agafar la lletera i enfilà cap a casa. Després de travessar el riu, un pica-soques que martellejava un tronc va cridar la seva atenció. Deixà la lletera i les branques de boix sobre una roca i va sortir del camí enfonsant les botes a la neu del voral.  I llavors, rere un tronc, va tornar a veure el llop, que la guaitava amb les orelles dretes. Tenia el pèl lluent, del color de la closca d’una avellana. Ella s’hi va atansar amb cautela.

—No et faré res —xiuxiuejava—. No tinguis por. No ho diré a ningú, que ets aquí.

Li allargà la mà; dins el palmell, quatre crostes en forma de mitja lluna. I era tan a prop de l’animal, que podia veure’s reflectida en aquells ulls que semblaven el cel quan és a punt de nevar. El pica-soques alçà el vol i els seus xiscles ompliren els racons del bosc. El llop girà cua. Quan l’hagué perdut de vista entre els avets, la noia va tornar al camí.

   

La Sarah era a la camioneta esperant en John. Es preveien nevades i havien baixat a Silver Plume a buscar cansalada, pomes, farina, llumins i quatre estris de neteja. Pel retrovisor va veure el pare sortir de la drogueria just quan començava a nevisquejar. Carregava un parell de bosses que entaforà als peus de la noia, va introduir la clau al contacte i el parabrises es va posar a grinyolar. La calefacció expulsava un escandalós raig calent. En John va deixar les mans al volant:

—Diuen que… —Agafà aire i buscà la mirada de la filla.— Tu no has vist res aquests dies?

—Com?

—Vull dir al bosc… No has notat res?

Ella es va cordar el cinturó.

—No, res.

En John es va quedar uns segons perdut en el vaivé dels netejavidres i donà gas.

Els dies passaven lents. La Sarah era a l’habitació estirada al llit, amb les mans sota el clatell, mirava el sostre. No tenia res a fer. Sentia el pare trencant nous davant del foc acompanyat de la ràdio, on el locutor anunciava una considerable millora del temps per a les pròximes hores. Això la va alegrar. Feia una setmana que no podia anar a buscar la llet i ho trobava a faltar. Els últims cops que hi havia anat, recollia pinyes per encendre el foc, feia espetegar pedres contra el riu gelat…, fins i tot havia après a reconèixer el rastre dels animalons a la neu i el cant d’alguns ocells. Sovint trobava el llop, que l’acompanyava un tros, a una certa distància. A ella li agradava la seva presència, l’omplia com d’una mena de serenor. Avorrida, va començar a fullejar les pàgines d’una vella revista de còmics que ja se sabia de memòria. Es preguntava on es refugiava del fred el llop, perquè, dues nits enrere, quan fregava els plats, per la finestra de la cuina li va semblar veure una ombra enmig de l’era nevada. La tassa que estava ensabonant li va relliscar dels dits i per sort no es va trencar, però, quan va tornar a alçar la mirada, l’ombra ja no hi era.

De cop i volta, un terrabastall al galliner la va fer aixecar del llit. Les gallines escatainaven fent un gran rebombori.

—No et moguis, Sarah!

—Què passa?

—Tanca’t a l’habitació! —insistí en John.

Però ella ja era al capdamunt de l’escala.

—T’he dit que no et moguis de l’habitació! —li espetegà el pare mentre remenava els calaixos.

Quan la Sarah el va veure sortir amb el rifle a la mà, va baixar l’escala amb quatre salts. Malparit!, el sentia cridar. La noia es va trobar al porxo amb el cor desbocat, i encara va ser a temps de veure el pare tombar la casa. Com t’enxampi, malparit!, baladrejava. I després un tret. I l’aleteig d’un estol d’ocells que fugien de les copes dels arbres. Ella va sortir disparada cap al darrere de la casa. Amb l’impacte, en John havia caigut de cul a terra, però de seguida es va aixecar i va sortir esperitat cap al bosc. La noia li va córrer al darrere. Quan finalment el va atrapar, donava voltes entre els troncs cridant:

—L’has vist? L’has vist?

La Sarah callava. No el reconeixia, l’home semblava un cavall espantat.

—Fa dies que trobo petjades al voltant de casa. Les bèsties, quan tenen gana, són capaces de tot. Tornarà, sé que tornarà! —Brandava el rifle enlaire.— Però quan torni estaré preparat. Em sents? —cridava al silenci del bosc—. Quan tornis et rebentaré!

A la Sarah, els genolls li feien figa:

— No hi ha res, pare, no hi ha res. No passarà res, de debò que no passarà res.

Tot d’una semblà com si en John tornés a veure la seva filla. I amb els ulls negats, va murmurar un i si et fa mal? Tinc por, Sarah, tinc por. I es va encongir tot ell, per amagar que se sentia sol, tan sol, tan espantat. La noia el va agafar per les espatlles, i, molt a propet de l’orella, li va dir:

—Al bosc només hi som nosaltres i els seus sorolls, recordes? Ja ens hi acostumarem.

Una branca es partí amb el pes de la neu. El pare deixà anar el rifle.

Va ser empènyer la porta de la drogueria i sentir la veu de miner jubilat d’en Jake:

–Però si n’han vist un, vol dir que n’hi ha un manat. Aquestes bèsties no van mai soles, Alice.

–Ai, ves a saber, Jake… Tu has vist res? Perquè jo no, i tots veniu amb la mateixa història, que si m’han dit això, que si m’han dit allò, però ningú ha vist res! —L’adroguera omplia una paperina de sosa amb un cullerot de llautó.— Saps què et dic? Que a la gent li agradaria tornar a passejar el rifle pels carrers de Silver Plume, com als vells temps, i ja no saben què inventar-se… —La dona alçà la mirada.— Però mira qui tenim aquí! Sarah Fourmoons, no et reconeixia! Quina estirada que has fet, mare meva… John, a la teva filla aviat li hauràs de començar a espantar els borinots, eh?

En John es va gratar el clatell i va riure tímidament, i la Sarah va arrufar el nas intentant somriure. La porta dringà i un noi espigat amb els cabells despentinats va entrar. La Sarah gairebé llançà per terra una pila de pots de pintura. Dies enrere, quan per fi va començar a fer bo i va tornar a anar a buscar la llet, de l’estable no en sortí el senyor Bailey:

—Tu deus ser la filla d’en Fourmoons. Ja m’ho ha dit el meu oncle que vindries.

I ara, l’Alice, l’adroguera, que era tota una institució social al poble, feia les presentacions pertinents i la Sarah només va poder mussitar un sí, ja ens coneixem, mentre avergonyida recollia un dels pots de pintura que havia rodolat per la botiga, i s’adonava que no havia estat capaç d’explicar-li al pare que feia uns dies que el camí de baixada al ranxo se li feia lleuger, i que, quan per fi entreveia el regueró de fum que sortia de la xemeneia dels Bailey i li arribava l’olor de fenc, el cor se li accelerava. I que, a la tornada, ni tan sols era capaç d’adonar-se que els ocells piulaven mandrosos, que desenes de botonets grocs havien florit a les soques dels arbres, que el riu dringava de nou, ni que el llop feia dies que no l’acompanyava.